diumenge, 30 de desembre del 2007

L'església de les benaurances ha de ser possible.

A les persones que s'han manifestat a Madrid en defensa d'una visió tancada de la família i de la fe, a les persones què us creieu en la plena i única possessió de la vostra veritat:

A tot arreu hi ha gent que es creu que ho sap tot, que té la solució a tot, que es creu capaç de renyar a l'altre perquè es creu en una posició superior, que vol acaparar totes les interpretacions de missatges que vénen de lluny i que tenen sempre causes nobles (l'amor, la fe, el socialisme, la pàtria, o la causa noble que sigui). En nom de totes les causes nobles, sempre hi ha algú que s'alça dient que només ell marca el camí correcte, la veritat indiscutible, algú que diu "amb mi o contra mi"... contràriament sempre al que diuen les fonts, els orígens, de la causa noble de què s'apropien...

A tot arreu hi ha gent que es mira les altres persones per damunt l'espatlla, que jutja, que condemna, que no sap mirar als ulls i somriure, que no sap acceptar que som molts i molt diversos, i que tots ens movem des de temps immemorials pels mateixos impulsos (el desig d'estimar i ser estimat, el desig de ser feliç i tenir una vida digna amb la família i la gent que sents teva, el desig de sentir-se part del lloc en què vivim, el desig de sentir-se lliure i a les mans del propi timó,...), però que cadascú viu aquests impulsos a la seva manera, amb els seus alts i baixos, amb les seves grans o petites victòries o derrotes quotidianes.

A tot arreu hi ha gent que se sent més perfecte que els altres, que està a recer de les "misèries" que denuncia en els altres. Quan vaig acabar de veure "La vida de los otros", vaig quedar abatut, trist: en nom del socialisme, de la defensa de la manera única d'entendre el socialisme que tenia la jerarquia d'aquell moment, s'hi valia tot per anul·lar qualsevol ja no divergència, sinó la possibilitat del diàleg, de la confrontació d'idees sobre la vivència del dia a dia, en aquest cas en una societat de l'anomenat el socialisme real.

A l'església també hi ha molta gent que se sent més perfecta que els altres. Massa. Avui n'han sortit a milers a Madrid, en nom de la seva concepció de l'amor a Déu i de la família, una concepció excloent, que creuen i volen única. Fa ben poc, el bisbe de Tenerife feia unes declaracions més que preocupants sobre l'homosexualitat. Des de fa temps, Rouco Varela té un pols indecent amb els mossèns de parròquies i comunitats de base de Madrid que volen viure l'Evangeli de Jesús en els ambients on la pobresa i l'exclusió social es fan més evidents, més cruels. Avui també em sento abatut i trist. Em costaria explicar de forma convincent que algú ha segrestat la fe i les conviccions en què crec, però el que cal denunciar és justament aquest segrest, no la fe i les conviccions segrestades. Em costaria explicar que Jesús no va cridar a cor què vols contra el divorci o l'homosexualitat, sinó que només va mostrar ràbia contra els mercaders del temple i que va obrir els seus braços a tothom, dels infants als samaritans, que va salvar de la lapidació a l'adúltera dient allò tan evident que el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra... Què diria Jesús davant el germà que estima altres homes, del germà que s'ha equivocat en algun moment de la seva vida? L'expulsaria a crits com els fonamentalistes d'avui a Madrid o els acolliria com a iguals, com va fer amb Maria Magdalena? Tan segurs se saben els manifestants d'avui a Madrid, que ells mateixos no tindran dubtes o errors en la seva vida, que alguns dels seus fills o germans no es divorciaran o no estimaran sincerament a persones del mateix gènere? Tan poca sensibilitat envers els germans i germanes que tenen una altra manera de veure la vida? Tanta prepotència antidemocràtica per voler-los imposar per la força la seva visió fonamentalista de la religió, passant per damunt de les lleis elaborades i aprovades democràtivament pel Govern i el Parlament espanyols?

Molts enyorem el cardenal Vicent Enrique Tarancón, la seva energia per evitar que l'església es posés explícitament al costat de cap força política en la transició, la seva determinació per fer-la possible, la seva capacitat de diàleg i reconciliació... Sento vergonya d'unes mobilitzacions que tenen, al meu entendre, el doble objectiu d'atacar el Govern del PSOE i els suports que tanta gent hi donem i d'afeblir el tarannà més moderat de l'actual portaveu de la Conferència Episcopal, el bisbe Blázquez i altres membres rellevants de la jerarquia, com ara el bisbe de Barcelona. M'aterra el retorn a un govern amb Rajoy al capdavant i una jerarquia neocon amb Rouco Varela al front... Quina Espanya ens poden oferir els que cridaven avui a Madrid contra la llibertat de consciència?

Modestament, enmig de les festes de Nadal, creient com sóc, només em queda repetir-me novament les benaurances, llegir els pensadors que treballen per una església amb els braços oberts a tothom, al costat de les lluites contra l'exclusió social i la pobresa, dir en veu alta que som moltes les persones que volem una altra església en un altre món, i a continuar treballant, malgrat els manifestants d'avui i els bisbes que se'n fan ressò, malgrat tots els posseïdors de les seves veritats aboslutes, per una societat amb més llibertat, més felicitat, més veritat, més vida, més Vida.

Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne dels cels
Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats
Benaurats els humils, perquè ells posseiran la terra
Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran sadollats
Benaurats els misericordiosos, perquè ells seran compadits,
Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran a Déu
Benaurats els qui treballen per la pau, perquè ells seran anomenats fills de Déu
Benaurats els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne dels cels
Benaurats sereu quan us injuriïn, us persegueixin i diguin contra vosaltres tota classe de calúmnies per la meva causa. perquè la vostra recompensa serà gran en el cel.

diumenge, 23 de desembre del 2007

2008 i sempre: Defender la alegría

Una companya de feina ens ha felicitat el Nadal amb aquest poema de Mario Benedetti. D'entre tants bons desitjos que anem compartint aquests dies, em quedo amb aquest poema per compartir amb qui em llegeixi les meves intencions per a l'any que és a punt de començar.
Moltes gràcies, Felisa!

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

Mario Benedetti