De tant en tant, persones que coneixien el meu pare m'aturen pel carrer i em fan la pregunta amb què he titulat aquest escrit. Normalment, són treballadors jubilats de la Matacàs, on el meu pare va treballar entre els anys 1953 o 54 fins que va agafar la llarga malaltia, al 1982, just quan la fàbrica va tancar.
Llavors, sempre m'emociono. Molt. Suposo que si algú me'n vulgués parlar malament, ja no voldria parlar amb mi. Però les persones que ho fan (siguin de taller, d'oficines, de magatzem, de la fundició,...) ho fan gairebé amb devoció. La nit abans de Nadal, em va saludar un fressador. Em va dir que se'n recordava molt sovint d'ell. "Siempre con una palabra para todo el mundo, humilde, muy trabajador, con aquellas zancadas que se recorría el taller, todo bondad, el primero en llegar y el último en irse, siempre buscando solución para cada problema,..."
El meu pare sempre em deia que "el que mana, ha de ser un exemple pel que obeeix". I ell, sens dubte, ho va ser, tant a la feina, com a casa. Ell i la meva mare, els meus pares, han estat sempre el mirall on mirar-me per educar els meus propis fills. Tinc la sort de comptar encara amb la meva mare, amb la seva companyia i els seus consells. Enyoro molt el meu pare, que al juliol farà deu anys que és mort. Quan ens vam fer aquesta foto amb la meva família, pensava en ell i com estaria d'orgullós de veure'ns tots junts, tant diferents tots però alhora tan units. A ell també li agradava molt el Nadal. Com a mi. Diuen els que ens han conegut a tots dos que ens assemblem. M'enorgulleix que m'ho diguin. En molt poques paraules, a l'estiu, prenent la fresca amb uns avis al carrer Barcelona, me'n van fer un comentari que encara em posa la pell de gallina i m'humiteja els ulls. Davant meu, un veí li va dir a un altre: "Éste es el hijo del señor San José. Se va a presentar para alcalde". I aquest, treballador al magatzem de Matacàs, em va dir: "Pues con que sea la mitad que su padre, para mí ya no hay más que hablar".
Els pessebristes de Sant Feliu: una tradició que em fascina!
Nadal?
Per a alguns una bogeria de compres; per a d'altres, dies de vacances; per a d'altres, una enyorança difícil de portar d'altres temps, d'altres terres, d'altres persones; per a d'altres, el naixement, amb Jesús, d'un temps històric, basat en sentiments de comunitat i d'equitat; per a d'altres, temps de tradició; per a d'altres, dies de retrobament amb la família; per a d'altres, dies per esborrar del calendari.
Jo en tinc de tots una mica, però em venç i m'omple l'oportunitat de retrobar les arrels remotes d'allò en què crec i, sobretot, de retrobar-me amb la família propera, de parlar amb la família llunyana, de desitjar el millor a tants amics i companys (masculí genèric, of course...)
Sigui quin sigui el teu, et desitjo MOLT BON NADAL! Concert de Nadal a l'Ateneu.
HAY muertes de las que ni nos enteramos, otras se despachan en cuatro líneas, y algunas son capaces de conmover a la sociedad. Es el caso de Dani Jarque, el capitán del Espanyol de 26 años cuyo corazón ya no tenía fuerzas para seguir latiendo. Diariamente fallecen en España cerca de 400 personas por problemas cardiovasculares. Anualmente, entre 15 y 20 deportistas en activo mueren por episodios similares. En ocasiones lo hacen de forma involuntariamente épica, como el sevillista Antonio Puerta, que cayó fulminado hace ahora dos años mientras disputaba el primer partido de Liga. Tenía 22 primaveras. Una menos que quien hasta este fin de semana era el último futbolista víctima de una muerte súbita. Murió en noviembre pasado. Se llamaba Francisco Javier Herrezuelo, Guti,y jugaba en la Olímpica Valverdeña; el equipo de la localidad onubense de Valverde del Camino, cuyos poco más de 12.000 habitantes apenas si son una tercera parte de los socios del Espanyol. La muerte mantiene su poder de amenaza prescindiendo de la disciplina deportiva que practique su objetivo, de la edad y de la división en que compita. Hemos visto agonías de ciclistas, de atletas, cómo un equipo entero de fútbol desaparecía junto al avión que lo trasladaba o cómo una indigestión de mejillones en mal estado acababa con el gran defensa del Barça Julio César Benítez, de 27 años. La juventud, su aparente fortaleza física y su condición de ídolos locales es lo que sacude a la opinión pública. Pero al final, la memoria muestra su extrema fragilidad, y el luto queda circunscrito al ámbito íntimo y familiar. Nadie merece la visita de la parca, pero probablemente el que menos sea el Espanyol, un gladiador que supera batallando sus periódicas agonías y que ahora renacía en su nuevo coliseo de Cornellà.
Aquest juliol he fet 52 anys: comença a ser un camí llarg... El miro i em confesso feliç. L'atzar, la vida, les decisions pròpies, les circumstàncies, la meva història i les dels que m'envolten, el temps que ens ha tocat viure... són el meu bagatge, sobre el qual em ve de gust pensar i escriure.
Machado tenia raó quan deia que en la vida no hi ha camins fets, sinó que tu te'l vas fent... és clar que amb les teves circumstàncies, però amb la capacitat de tenir el timó a les teves mans. Potser sense saber el final del camí, però fent el camí que creus que has de fer, fent-lo al teu aire i, sobretot, en bona companyia.
Els meus camins han comptat amb algunes fites que els marquen, que em marquen, i que considero importants.
Primera fita: el nord. En certa ocasió, vaig llegir una llegenda francesa sobre un filòsof que passejava prop d'una cantera, i hi va veure uns picapedrers. Va preguntar a un què feia, i li va respondre que es guanyava el seu jornal. Va preguntar-ho a un altre, i li va dir que si no veia que picava pedra. Va preguntar-ho a un tercer i li va dir "jo construeixo una catedral". Jo crec que "construir una catedral", tenir un projecte, uns valors, un rumb, un nord personal i/o col·lectiu que ens transcedeixi i que ens motivi és una part important de qualsevol camí a la felicitat. Afortunadament, sempre he tingut, ja sigui a l'església, a l'escola o l'institut, o l'ajuntament, l'actitud del tercer picapedrer.
Segona fita: la feina. Normalment he tingut feines en què he après i gaudit i que formen part "de la meva catedral", del meu nord. Vaig començar a treballar com a administratiu als 17 anys, a la Matacàs, fàbrica de peces per als camions Pegaso, a 1974: no era ben bé el meu nord, però hi vaig aprendre molt. Als 19 vaig començar a fer de mestre de català (un any al Nadal, cinc al Gaudí i un altre al Falguera), al 1982 vaig fer oposicions a primària i vaig passar a fer 1r i 2n d'EGB (un any al Pau Vila i quatre al Monmany). Al 87 vaig passar a Política Lingüística fins al 93. Aquell any vaig aprovar les opos a secundària i vaig tornar a l'ensenyament. Al 91 havia entrat a l'ajuntament. Els anys 93-94 i 94-95 vaig ser a l'Institut Esteve Terrades, llavors d'FP. Al 95 vaig entrar a l'ajuntament a plena dedicació: vuit anys impagables! A la tardor del 2003, a l'IES Ferrer i Guàrdia, a Sant Joan. Al 2004, a l'Àrea d'Educació de la Diputació, on treballo ara. La docència en totes les seves variants i la política local formen part de la meva catedral, dels meus valors, de la meva vocació. Sempre recordo un póster que em va regalar una excel·lent companya a l'Escola Gaudí, la Gloria González, amb una imatge i un text relatius al poema "El niño yuntero", de Miguel Hernández... "de dónde saldrá el martillo, rompedor de esta cadena"... Educació i política formen part del martell del poema, de la meva catedral...
Tercera fita: la família. Hi ha res comparable a veure néixer i créixer els teus fills? En Marc va néixer al 81, la Laura al 83 i en Jordi al 86. Als 28 anys, ja tenia els meus tres fills. He estat i sóc el que, en femení seria "una mare lloca". Tinc vocació de pare i confesso que em deleixo per ser avi. Els meus fills s'avenen molt entre ells i sé que m'estimen i sóc important per a ells. Això no es fa sol; fins que el petit va tenir sis anys, només em vaig dedicar a l'escola i a la família: zero política en aquell temps!. Vaig estimar molt al meu pare i mostro el mateix amor a la meva mare. M'agraden les taules enormes a casa amb la família més propera i les trobades amb cosins, oncles i tota la família. Estimo gairebé com a propis a la Cèlia mare, al Samu i a la Raquel i he estès aquesta "passió familiar" a la família de la Cèlia i nous cosins i parents em donen moltes i bones estones de conversa i d'amistat. La recerca i el coneixement de familiars passats són, a més, la meva principal afició en el meu temps lliure! Quarta fita: la parella. Si cadascú hauria de tenir la seva pròpia catedral, també crec que cadascú hauria de tenir el seu propi paradís. Jo, personalment, sento que sóc al meu paradís quan tanco la porta de la meva habitació i em trobo cara a cara, dia a dia, nit a nit, amb la dona que estimo. Fer un camí marcat només per les tres fites anteriors, però amb la companyia deserta, et dóna una mena de felicitat de cap, però no de pell. Jo crec que la felicitat completa reclama trobar-se plenament en i amb una altra persona, fondre-s'hi, confiar-hi a cegues, viure conjuntament i amb intensitat les mil i una coses petites de cada dia, i també els moments màgics i únics d'una vida viscuda a dos, justament per viure més vida. La Cèlia és això per a mi, i agraiexo cada dia haver-la conegut quan jo era regidor d'enenyament i ella era a la junta de l'ampa de la seva escola...
Nord, feina, família i parella. Afegiu-hi salut i no haver de patir per arribar a final de mes. Jo crec que no hi cal res més: un camí amb aquest equipatge mereix ser recorregut i gaudit.
Aquestes són les meves fites i aquest és el meu camí, aquesta és la meva visió de la felicitat. Justament el que desitjo per a les persones que estimo, el que voldria ajudar a fer possible per a tothom...
Novament dies (no gaires: el llibre t'abdueix i et/es devora en un parell de setmanes...) atrapat fins al moll de l'os per Ken Follett...
Ja em va passar, com a tants altres, amb "Els pilars de la Terra". Ara, l'aventura vital d'un altre arquitecte, tres segles després, torna a burxar en l'ànima d'un temps i d'una sèrie de persones a qui els va tocar viure'l. No us el perdeu!
M'ha agradat especialment la manera com explica la transició del món feudal (el poder absolut dels senyors i de l'església) al món a què va donar lloc el sorgiment dels comerciants, els fabricants, la futura burgesia, amb la separació incipient de poders i la superació dels abusos dels feudals. Com que és un llibre amb múltiples personatges (un llibre coral, com se sol dir), la descripció dels sentiments, desitjos, aspiracions, frustracions, somnis i misèries de tots ells, està a l'alçada del que fa Ken Follett: recrea un món màgic i proper d'homes i dones amb qui t'identifiques, que t'indignen, que et fan vibrar...
Com a curiositat, també m'ha agradat com fa visible l'origen dels cognoms, que van aparèixer justament en aquella època.
Vaig llegir que Ken Follett prepara un llibre sobre la Guerra Civil espanyola. Justament ara, començaré a llegir "Incerta glòria", de Joan Sales. Serà apassionant veure què diu el gran escriptor anglès de la nostra Guerra...
