"...se hace camino al andar..."

Aquest juliol he fet 52 anys: comença a ser un camí llarg... El miro i em confesso feliç. L'atzar, la vida, les decisions pròpies, les circumstàncies, la meva història i les dels que m'envolten, el temps que ens ha tocat viure... són el meu bagatge, sobre el qual em ve de gust pensar i escriure.

Machado tenia raó quan deia que en la vida no hi ha camins fets, sinó que tu te'l vas fent... és clar que amb les teves circumstàncies, però amb la capacitat de tenir el timó a les teves mans. Potser sense saber el final del camí, però fent el camí que creus que has de fer, fent-lo al teu aire i, sobretot, en bona companyia.

Els meus camins han comptat amb algunes fites que els marquen, que em marquen, i que considero importants.

Primera fita: el nord. En certa ocasió, vaig llegir una llegenda francesa sobre un filòsof que passejava prop d'una cantera, i hi va veure uns picapedrers. Va preguntar a un què feia, i li va respondre que es guanyava el seu jornal. Va preguntar-ho a un altre, i li va dir que si no veia que picava pedra. Va preguntar-ho a un tercer i li va dir "jo construeixo una catedral". Jo crec que "construir una catedral", tenir un projecte, uns valors, un rumb, un nord personal i/o col·lectiu que ens transcedeixi i que ens motivi és una part important de qualsevol camí a la felicitat. Afortunadament, sempre he tingut, ja sigui a l'església, a l'escola o l'institut, o l'ajuntament, l'actitud del tercer picapedrer.

Segona fita: la feina. Normalment he tingut feines en què he après i gaudit i que formen part "de la meva catedral", del meu nord. Vaig començar a treballar com a administratiu als 17 anys, a la Matacàs, fàbrica de peces per als camions Pegaso, a 1974: no era ben bé el meu nord, però hi vaig aprendre molt. Als 19 vaig començar a fer de mestre de català (un any al Nadal, cinc al Gaudí i un altre al Falguera), al 1982 vaig fer oposicions a primària i vaig passar a fer 1r i 2n d'EGB (un any al Pau Vila i quatre al Monmany). Al 87 vaig passar a Política Lingüística fins al 93. Aquell any vaig aprovar les opos a secundària i vaig tornar a l'ensenyament. Al 91 havia entrat a l'ajuntament. Els anys 93-94 i 94-95 vaig ser a l'Institut Esteve Terrades, llavors d'FP. Al 95 vaig entrar a l'ajuntament a plena dedicació: vuit anys impagables! A la tardor del 2003, a l'IES Ferrer i Guàrdia, a Sant Joan. Al 2004, a l'Àrea d'Educació de la Diputació, on treballo ara. La docència en totes les seves variants i la política local formen part de la meva catedral, dels meus valors, de la meva vocació. Sempre recordo un póster que em va regalar una excel·lent companya a l'Escola Gaudí, la Gloria González, amb una imatge i un text relatius al poema "El niño yuntero", de Miguel Hernández... "de dónde saldrá el martillo, rompedor de esta cadena"... Educació i política formen part del martell del poema, de la meva catedral...

Tercera fita: la família. Hi ha res comparable a veure néixer i créixer els teus fills? En Marc va néixer al 81, la Laura al 83 i en Jordi al 86. Als 28 anys, ja tenia els meus tres fills. He estat i sóc el que, en femení seria "una mare lloca". Tinc vocació de pare i confesso que em deleixo per ser avi. Els meus fills s'avenen molt entre ells i sé que m'estimen i sóc important per a ells. Això no es fa sol; fins que el petit va tenir sis anys, només em vaig dedicar a l'escola i a la família: zero política en aquell temps!. Vaig estimar molt al meu pare i mostro el mateix amor a la meva mare. M'agraden les taules enormes a casa amb la família més propera i les trobades amb cosins, oncles i tota la família. Estimo gairebé com a propis a la Cèlia mare, al Samu i a la Raquel i he estès aquesta "passió familiar" a la família de la Cèlia i nous cosins i parents em donen moltes i bones estones de conversa i d'amistat. La recerca i el coneixement de familiars passats són, a més, la meva principal afició en el meu temps lliure!

Quarta fita: la parella. Si cadascú hauria de tenir la seva pròpia catedral, també crec que cadascú hauria de tenir el seu propi paradís. Jo, personalment, sento que sóc al meu paradís quan tanco la porta de la meva habitació i em trobo cara a cara, dia a dia, nit a nit, amb la dona que estimo. Fer un camí marcat només per les tres fites anteriors, però amb la companyia deserta, et dóna una mena de felicitat de cap, però no de pell. Jo crec que la felicitat completa reclama trobar-se plenament en i amb una altra persona, fondre-s'hi, confiar-hi a cegues, viure conjuntament i amb intensitat les mil i una coses petites de cada dia, i també els moments màgics i únics d'una vida viscuda a dos, justament per viure més vida. La Cèlia és això per a mi, i agraiexo cada dia haver-la conegut quan jo era regidor d'enenyament i ella era a la junta de l'ampa de la seva escola...

Nord, feina, família i parella. Afegiu-hi salut i no haver de patir per arribar a final de mes. Jo crec que no hi cal res més: un camí amb aquest equipatge mereix ser recorregut i gaudit.

Aquestes són les meves fites i aquest és el meu camí, aquesta és la meva visió de la felicitat. Justament el que desitjo per a les persones que estimo, el que voldria ajudar a fer possible per a tothom...

Gracias a la vida!