De tant en tant, persones que coneixien el meu pare m'aturen pel carrer i em fan la pregunta amb què he titulat aquest escrit. Normalment, són treballadors jubilats de la Matacàs, on el meu pare va treballar entre els anys 1953 o 54 fins que va agafar la llarga malaltia, al 1982, just quan la fàbrica va tancar.
Llavors, sempre m'emociono. Molt. Suposo que si algú me'n vulgués parlar malament, ja no voldria parlar amb mi. Però les persones que ho fan (siguin de taller, d'oficines, de magatzem, de la fundició,...) ho fan gairebé amb devoció. La nit abans de Nadal, em va saludar un fressador. Em va dir que se'n recordava molt sovint d'ell. "Siempre con una palabra para todo el mundo, humilde, muy trabajador, con aquellas zancadas que se recorría el taller, todo bondad, el primero en llegar y el último en irse, siempre buscando solución para cada problema,..."
El meu pare sempre em deia que "el que mana, ha de ser un exemple pel que obeeix". I ell, sens dubte, ho va ser, tant a la feina, com a casa. Ell i la meva mare, els meus pares, han estat sempre el mirall on mirar-me per educar els meus propis fills. Tinc la sort de comptar encara amb la meva mare, amb la seva companyia i els seus consells. Enyoro molt el meu pare, que al juliol farà deu anys que és mort. Quan ens vam fer aquesta foto amb la meva família, pensava en ell i com estaria d'orgullós de veure'ns tots junts, tant diferents tots però alhora tan units. A ell també li agradava molt el Nadal. Com a mi. Diuen els que ens han conegut a tots dos que ens assemblem. M'enorgulleix que m'ho diguin.
En molt poques paraules, a l'estiu, prenent la fresca amb uns avis al carrer Barcelona, me'n van fer un comentari que encara em posa la pell de gallina i m'humiteja els ulls. Davant meu, un veí li va dir a un altre: "Éste es el hijo del señor San José. Se va a presentar para alcalde". I aquest, treballador al magatzem de Matacàs, em va dir: "Pues con que sea la mitad que su padre, para mí ya no hay más que hablar".
