I, per acabar la felicitació i començar l'any amb humor i enginy, un petit joc numèric extret del bloc I ara? Matemàtiques!
divendres, 31 de desembre del 2010
divendres, 24 de desembre del 2010
Bon Nadal 2010!
La Cèlia i jo acabem de tornar del Condis del barri. Una veïna del barri ens ha desitjat bon Nadal amb els ulls tristos: s'acaba de separar i la feina li penja d'un fil. Tornant a casa, un pare de l'escola ens diu que fa mig any que no troba feina. A casa, el dolor pels absents és més present que mai cada any que arriben aquests dies. La cara trista de la vida és més trista quan és Nadal.
Ens hem trobat també els infants que anaven a dinar a cals cosins, a fer cagar el tió. I els fills i parents que es reuneixen i dinen o sopen junts o es truquen amb més intensitat aquests dies. I hi ha molta bona gent que reviu les creences i les tradicions amb què hem crescut segles i segles a casa nostra. La cara amable de la vida també és més amable quan és Nadal.
Totes les cares humanes tenen cabuda en la meva idea de Nadal.
L'única cara que no suporto és la cara banal, ostentosa i desvirtuada del Nadal. Algú m'ha enviat una foto d'un avet a no sé quin hotel de luxe de no sé quin emirat amb joies com a penjolls i un valor de no sé quants milions d'euros. El que no suporto és que potser ja hi ha més gent que somriu amb aquesta collonada que no pas que s'indigna, es rebela.
M'agrada el Nadal radical: que va a l'arrel. El que, simbolitzat en un pessebre, evoca una vida noble i senzilla, compartida amb gent noble i senzilla, amb valors nobles i senzills. Valors expressats amb les religions que cada racó del món ha vist créixer, o valors expressats sense cap interpretació transcendent de la vida i de la mort, però amb un humanisme profundament arrelat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre totes les persones. Vull pensar que això és el que celebrem aquests dies, el que desitgem quan ens diem "Bon Nadal!" pel carrer.
Això m'ha vingut al cap quan volia desitjar a la gent que conec i m'estimo un Nadal radical i no banal, en el sentit que ara tot just deia.
Que en aquests dies i durant tot l'any que ve, trobis la força per fer front a la cara trista de la vida i per aconseguir, especialment, les fites personals, familiars i col·lectives que et proposis.
Bon Nadal, bones festes i molt bon any 2011.
dijous, 11 de novembre del 2010
"La visita de Benet XVI", Joan Brunet. Diari de Sabadell, 11/11/2010
La meva àvia, quan jo era petit, em recordava sovint que no era signe de bona educació anar de convidat a casa d’algun familiar, amic o conegut i oblidar-se de donar les gràcies per la invitació rebuda o queixar-se per quelcom que no t’acabés de plaure en relació a la casa que es visitava. Que en conseqüència, era mostra de bona educació, i sobretot de respecte, comportar-se com corresponia i no vulnerar les normes més elementals de convivència i de bons costums… Pensava en aquests sempre savis consells de la meva àvia quan dissabte passat escoltava –he de confessar que amb un cert astorament– les declaracions que Benet XVI va fer durant el vol que des de Roma el traslladava a Galícia per complir amb el ritus, com a pelegrí, de visitar la tomba de l’apòstol Sant Jaume, i com a pas previ al seu posterior desplaçament a Barcelona per dedicar el temple de Sagrada Família. Unes declaracions, les de Benet XVI, en les que es mostrava crític envers Espanya, un país que després de qualificar-lo d’“originari de la fe” assegurava es veia envaït darrerament per un “un laïcisme, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu” que al pontífex li rememoraven els corrents anticlericals que en anys pretèrits (referint-se a temps de la II República) havien recorregut Espanya de nord a sud i d’est a oest. Just en acabar d’escoltar aquestes declaracions de Benet XVI, també em va venir a la memòria un dels lemes escollits pel pontífex a l’inici del seu papat, Cooperatores Veritatis (és a dir el de col•laboradors de la veritat), elegit per entendre que veritat, llibertat i justícia es troben en la base mateixa del sentit que havia de tenir l’Església catòlica avui.
Al marge del què cadascú pugui opinar en relació a la visita de Benet XVI, les declaracions del Papa davant els periodistes han de qualificar-se necessàriament de poc oportunes. Si més no perquè aquesta no era la millor manera de presentar-se davant un país en el qual la constitució estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, i malgrat això, l’Església catòlica continua gaudint aquí d’un alt favoritisme. No és, només faltaria, el mateix favoritisme que es dispensava a l’Església durant els anys del nacional-catolicisme, però favoritisme al cap i a la fi. Precisament per això caldria recordar a Benet XVI que l’Església dels anys als quals ell feia referència en les seves declaracions, estava alineada al costat dels règims totalitaris existents a Europa i que a Espanya vàrem haver de patir durant quaranta anys sense que l’Església catòlica oficial denunciés cap dels excessos que la dictadura del general Franco va comportar. De sobres sabem que, sortosament, ni l’Església catòlica és avui com la de llavors, ni tampoc aquest país no és el que llavors era…
La fe i la modernitat poden conviure sempre i quan el respecte, la veritat, la llibertat i la justícia prevalguin per damunt de qualsevol altra consideració. I perquè això sigui possible, avui més que mai, recobra renovada importància el principi recollit pels evangelis que parla de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Sota aquesta premissa i també la d’interpretar els signes dels temps s’ha d’articular la relació entre Església i Estat i deixar que l’Estat faci la seva feina –d’acord amb la voluntat majoritària de la ciutadania–, i que l’església compleixi amb la seva missió espiritual i evangelitzadora. Mentre no sigui així i l’Església catòlica oficial consideri que té dret a intervenir en qüestions que només tenen a veure amb el desenvolupament de l’Estat Social de Dret del qual ens hem dotat, el conflicte continuarà. Més quan una organització jeràrquica com l’Església, no és donada a acceptar precisament cap de les crítiques que des dels seus sectors més progressistes se li adrecen. Possiblement sigui aquesta també la causa que la visita de Benet XVI a Galícia i a Catalunya no mobilitzés a la quantitat de persones que s’esperava. I aquest fet deu respondre a alguna raó que també algú hauria de valorar…
Comparteixo plenament aquest article. La visita de Benet XVI, una oportunitat malauradament perduda per a un acostament entre església i societat, en el context i les aspiracions dels éssers humans d'ara i aquí. No necessitàvem estirades d'orelles, necessitàvem ponts entre totes les persones que volem una vida i una societat basada en valors humans compartits (sigui quina sigui la visió del món, la vida, la mort, la transcendència, etc de cadascú) i que rebutgi una vida i una societat resignada als capricis dels mercats i al trist paper de consumidors de mil formes sofisticades d'escombraries.
Al marge del què cadascú pugui opinar en relació a la visita de Benet XVI, les declaracions del Papa davant els periodistes han de qualificar-se necessàriament de poc oportunes. Si més no perquè aquesta no era la millor manera de presentar-se davant un país en el qual la constitució estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, i malgrat això, l’Església catòlica continua gaudint aquí d’un alt favoritisme. No és, només faltaria, el mateix favoritisme que es dispensava a l’Església durant els anys del nacional-catolicisme, però favoritisme al cap i a la fi. Precisament per això caldria recordar a Benet XVI que l’Església dels anys als quals ell feia referència en les seves declaracions, estava alineada al costat dels règims totalitaris existents a Europa i que a Espanya vàrem haver de patir durant quaranta anys sense que l’Església catòlica oficial denunciés cap dels excessos que la dictadura del general Franco va comportar. De sobres sabem que, sortosament, ni l’Església catòlica és avui com la de llavors, ni tampoc aquest país no és el que llavors era…
La fe i la modernitat poden conviure sempre i quan el respecte, la veritat, la llibertat i la justícia prevalguin per damunt de qualsevol altra consideració. I perquè això sigui possible, avui més que mai, recobra renovada importància el principi recollit pels evangelis que parla de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Sota aquesta premissa i també la d’interpretar els signes dels temps s’ha d’articular la relació entre Església i Estat i deixar que l’Estat faci la seva feina –d’acord amb la voluntat majoritària de la ciutadania–, i que l’església compleixi amb la seva missió espiritual i evangelitzadora. Mentre no sigui així i l’Església catòlica oficial consideri que té dret a intervenir en qüestions que només tenen a veure amb el desenvolupament de l’Estat Social de Dret del qual ens hem dotat, el conflicte continuarà. Més quan una organització jeràrquica com l’Església, no és donada a acceptar precisament cap de les crítiques que des dels seus sectors més progressistes se li adrecen. Possiblement sigui aquesta també la causa que la visita de Benet XVI a Galícia i a Catalunya no mobilitzés a la quantitat de persones que s’esperava. I aquest fet deu respondre a alguna raó que també algú hauria de valorar…
Comparteixo plenament aquest article. La visita de Benet XVI, una oportunitat malauradament perduda per a un acostament entre església i societat, en el context i les aspiracions dels éssers humans d'ara i aquí. No necessitàvem estirades d'orelles, necessitàvem ponts entre totes les persones que volem una vida i una societat basada en valors humans compartits (sigui quina sigui la visió del món, la vida, la mort, la transcendència, etc de cadascú) i que rebutgi una vida i una societat resignada als capricis dels mercats i al trist paper de consumidors de mil formes sofisticades d'escombraries.
divendres, 5 de novembre del 2010
Acords i desacords en relació a l'actitud d'ICV entorn la visita del Papa.
Diumenge que ve el Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família. Un esdeveniment així porta al primer pla de l’escena pública un conjunt de temes que, per raons òbvies d’actualitat, generen encesos debats: les relacions entre l'Església (i totes les esglésies) amb l'Estat, el sentit i el paper de les religions, de la pròpia visita del Papa, en societats plurals com la nostra i en un segle com el XXI.
Sense anar més lluny, ahir mateix vaig intervenir en el programa "El pols de la ciutat" en una taula rodona amb els altres portaveus municipals a Sant Feliu sobre aquest tema.
Com vaig dir, crec que l'actitud d'ICV té un punt central en què estic d'acord i aspectes secundaris que em desagraden.
El punt central en què estic plenament d'acord és que la visita és una magnífica oportunitat per exposar la nostra aposta clara i ferma per la laïcitat i el nostre discurs sobre aquest tema. Posar damunt la taula les relacions entre l'Església i l'Estat, afirmar sense cap mena de dubte la subjecció de la jurisdicció religiosa a la jurisdicció civil, confrontar amb l'Església quan aquesta ha pres un paper polític (quantes manifestacions a Madrid que generen vergonya aliena...), són factors que ICV-EUiA hem posat de manifest amb motiu de la visita i que jo, i com jo molts creients, comparteixo plenament.
Ara bé, hi ha discursos que considero innecessaris i que em desagraden. Alguns dels dirigents del meu partit banalitzen la visita d’una manera que sens dubte agradarà a força gent "del partit", però disgustarà a molta gent "del carrer" que no respon al retrat simplista dels cristians i el cristianisme que hi ha al darrera. He llegit l’article de Ricard Gomà a Barcelona Informació i em sembla molt desafortunat. Aplica a l’Església una generalització inadmissible: per exemple, d’uns casos particulars i inadmissibles de pederastia (i que haurien d'acabar totes i cadascuna en sentències condemnatòries de tribunals civils!) en fa una extrapolació que és tan frívola i inconsistent com la que tòpicament o interessadament es fan en altres àmbits sobre la corrupció dels polítics o la ganduleria dels funcionaris.
És clar que hi ha visions diferents de l’Església i la jerarquia: no fa massa diumenges, vam tenir l’oportunitat de veure un excel•lent reportatge de “30 minuts” sobre les profundes discrepàncies de dos teòlegs alemanys com Hans Küng i Joseph Ratzinger, i que avui són molt presents en molts ambients cristians, especialment els més oberts al que nosaltres defensem i volem representar. En aquest debat intens que viu l’Església, que vivim a l’Església, no veig quin sentit té que dirigents d'ICV hi entrin innecessàriament a caricaturitzar-lo. En el seu blog, en Ricard Gomà explica molt millor el que volia dir en l’article, i fa una exposició de la laïcitat que , com ja he dit, comparteixo.
Jo entenc que cap representant de la coalició vagi a cap acte religiós, però aquesta no és la meva actitud en els esdeveniments religiosos que tenen lloc a Sant Feliu. Jo mateix vaig anar a la inauguració de la Casa de l’Església a Sant Feliu el passat 23 d’octubre, com també vaig anar fa ja gairebé quatre anys a la inauguració del centre de culte dels santfeliuencs de religió musulmana. Crec que és l’actitud institucional correcta: la del ple respecte fins i tot a allò que ni de lluny comparteixes.
També em sap greu que Joan Herrera hagi dit que la visita és una festa i que qui convida que pagui. Entenc que la visita s’hauria de considerar des del meu partit i la meva coalició estrictament com la d’un cap d’Estat (tot i l'especificitat del Papa i la seva doble condició de cap d'un petit Estat i d'una Església), i és el país que rep qui es fa càrrec de les despeses de l’atenció dispensada. Amb criteris d’austeritat, sense ostentacions inadmissibles en un estat aconfessional i en temps de crisi, però també sense comportaments simplistes que no mantenim en altres visites o esdeveniments. Conec molt bé els valors dels gestos, però s'han de tenir present les interpretacions que en faci d'una banda "la galeria", per entendre'ns, però també de l'altra, la resta de la societat, especialment de la majoria social treballadora a qui volem representar.
Trobo necessari i lògic que entitats i col•lectius que se senten amb raó atacats per la jerarquia eclesial es manifestin i convoquin a la ciutadania. El meu fill em va explicar la mobilització de gais i lesbianes que es distribuiran al pas de la comitiva i es besaran públicament per denunciar l’actitud de la jerarquia envers els drets inqüestionables de les persones homosexuals. Trobo també raonable que molts dels meus companys i moltes de les meves companyes de partit assisteixin a aquestes mobilitzacions. Però no em sembla bé que el meu partit, com a tal, hi doni suport i hi convoqui. Tinc por que, al final, en comptes que molta gent ens vegi en positiu a favor de la laïcitat, ens vegi en negatiu en contra del Papa.
Com deia, es pot i s'ha de generar debat públic i social sobre el tema de l’estat actual de les relacions entre l’Església i l’Estat i de la tebior i poca concreció de molts discursos a favor de la laïcitat al nostre país. I també s'ha de confrontar políticament, evidentment, amb les veus reaccionàries de l'Església quan posen en qüestió els drets de qualsevol persona o qualsevol família i fan un joc inadmissible a la dreta més rància. Però no comparteixo un posicionament actiu en contra d’una visita que, per a moltes i molts dels nostres conciutadans (i votants!) no té aquest contingut simplista amb què una part significativa del partit en parla. Crec que hi hauria hagut d'haver una declaració explícita i formal de posicionament clar i ferm de la coalició en favor de la laïcitat i tot el això ha comportar en la pràctica, i després mostrar la mateixa actitud de respecte envers els ciutadans que assistiran a la missa i viuran positivament la visita i envers els ciutadans que s'hi manifestaran en contra.
I no m’estenc – que podria!- sobre l’extraordinari paper que, per exemple a Sant Feliu, fan els voluntaris i les voluntàries de Càritas o molts altres amics i amigues de les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Joan Baptista. I molts altres que, a Sant Feliu i a tot el món (mirem també en aquest camp a Brasil, per exemple?), empenyen l’Església del segle XXI cap a una nova realitat, perquè estan convençuts, com jo i com tanta gent, que una altra Església també és possible. O no és el que defensava, per exemple, Alfonso Carlos Comín?
En conjunt, amb el meu acord clar en el que és fonamental però també amb desacords amb alguns aspectes, l'actitud del meu partit em deixa un regust agredolç. Com diu aquell a Polònia, “ho sento, algú ho havia de dir”.
Sense anar més lluny, ahir mateix vaig intervenir en el programa "El pols de la ciutat" en una taula rodona amb els altres portaveus municipals a Sant Feliu sobre aquest tema.
Com vaig dir, crec que l'actitud d'ICV té un punt central en què estic d'acord i aspectes secundaris que em desagraden.
El punt central en què estic plenament d'acord és que la visita és una magnífica oportunitat per exposar la nostra aposta clara i ferma per la laïcitat i el nostre discurs sobre aquest tema. Posar damunt la taula les relacions entre l'Església i l'Estat, afirmar sense cap mena de dubte la subjecció de la jurisdicció religiosa a la jurisdicció civil, confrontar amb l'Església quan aquesta ha pres un paper polític (quantes manifestacions a Madrid que generen vergonya aliena...), són factors que ICV-EUiA hem posat de manifest amb motiu de la visita i que jo, i com jo molts creients, comparteixo plenament.
Ara bé, hi ha discursos que considero innecessaris i que em desagraden. Alguns dels dirigents del meu partit banalitzen la visita d’una manera que sens dubte agradarà a força gent "del partit", però disgustarà a molta gent "del carrer" que no respon al retrat simplista dels cristians i el cristianisme que hi ha al darrera. He llegit l’article de Ricard Gomà a Barcelona Informació i em sembla molt desafortunat. Aplica a l’Església una generalització inadmissible: per exemple, d’uns casos particulars i inadmissibles de pederastia (i que haurien d'acabar totes i cadascuna en sentències condemnatòries de tribunals civils!) en fa una extrapolació que és tan frívola i inconsistent com la que tòpicament o interessadament es fan en altres àmbits sobre la corrupció dels polítics o la ganduleria dels funcionaris.
És clar que hi ha visions diferents de l’Església i la jerarquia: no fa massa diumenges, vam tenir l’oportunitat de veure un excel•lent reportatge de “30 minuts” sobre les profundes discrepàncies de dos teòlegs alemanys com Hans Küng i Joseph Ratzinger, i que avui són molt presents en molts ambients cristians, especialment els més oberts al que nosaltres defensem i volem representar. En aquest debat intens que viu l’Església, que vivim a l’Església, no veig quin sentit té que dirigents d'ICV hi entrin innecessàriament a caricaturitzar-lo. En el seu blog, en Ricard Gomà explica molt millor el que volia dir en l’article, i fa una exposició de la laïcitat que , com ja he dit, comparteixo.
Jo entenc que cap representant de la coalició vagi a cap acte religiós, però aquesta no és la meva actitud en els esdeveniments religiosos que tenen lloc a Sant Feliu. Jo mateix vaig anar a la inauguració de la Casa de l’Església a Sant Feliu el passat 23 d’octubre, com també vaig anar fa ja gairebé quatre anys a la inauguració del centre de culte dels santfeliuencs de religió musulmana. Crec que és l’actitud institucional correcta: la del ple respecte fins i tot a allò que ni de lluny comparteixes.
També em sap greu que Joan Herrera hagi dit que la visita és una festa i que qui convida que pagui. Entenc que la visita s’hauria de considerar des del meu partit i la meva coalició estrictament com la d’un cap d’Estat (tot i l'especificitat del Papa i la seva doble condició de cap d'un petit Estat i d'una Església), i és el país que rep qui es fa càrrec de les despeses de l’atenció dispensada. Amb criteris d’austeritat, sense ostentacions inadmissibles en un estat aconfessional i en temps de crisi, però també sense comportaments simplistes que no mantenim en altres visites o esdeveniments. Conec molt bé els valors dels gestos, però s'han de tenir present les interpretacions que en faci d'una banda "la galeria", per entendre'ns, però també de l'altra, la resta de la societat, especialment de la majoria social treballadora a qui volem representar.
Trobo necessari i lògic que entitats i col•lectius que se senten amb raó atacats per la jerarquia eclesial es manifestin i convoquin a la ciutadania. El meu fill em va explicar la mobilització de gais i lesbianes que es distribuiran al pas de la comitiva i es besaran públicament per denunciar l’actitud de la jerarquia envers els drets inqüestionables de les persones homosexuals. Trobo també raonable que molts dels meus companys i moltes de les meves companyes de partit assisteixin a aquestes mobilitzacions. Però no em sembla bé que el meu partit, com a tal, hi doni suport i hi convoqui. Tinc por que, al final, en comptes que molta gent ens vegi en positiu a favor de la laïcitat, ens vegi en negatiu en contra del Papa.
Com deia, es pot i s'ha de generar debat públic i social sobre el tema de l’estat actual de les relacions entre l’Església i l’Estat i de la tebior i poca concreció de molts discursos a favor de la laïcitat al nostre país. I també s'ha de confrontar políticament, evidentment, amb les veus reaccionàries de l'Església quan posen en qüestió els drets de qualsevol persona o qualsevol família i fan un joc inadmissible a la dreta més rància. Però no comparteixo un posicionament actiu en contra d’una visita que, per a moltes i molts dels nostres conciutadans (i votants!) no té aquest contingut simplista amb què una part significativa del partit en parla. Crec que hi hauria hagut d'haver una declaració explícita i formal de posicionament clar i ferm de la coalició en favor de la laïcitat i tot el això ha comportar en la pràctica, i després mostrar la mateixa actitud de respecte envers els ciutadans que assistiran a la missa i viuran positivament la visita i envers els ciutadans que s'hi manifestaran en contra.
I no m’estenc – que podria!- sobre l’extraordinari paper que, per exemple a Sant Feliu, fan els voluntaris i les voluntàries de Càritas o molts altres amics i amigues de les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Joan Baptista. I molts altres que, a Sant Feliu i a tot el món (mirem també en aquest camp a Brasil, per exemple?), empenyen l’Església del segle XXI cap a una nova realitat, perquè estan convençuts, com jo i com tanta gent, que una altra Església també és possible. O no és el que defensava, per exemple, Alfonso Carlos Comín?
En conjunt, amb el meu acord clar en el que és fonamental però també amb desacords amb alguns aspectes, l'actitud del meu partit em deixa un regust agredolç. Com diu aquell a Polònia, “ho sento, algú ho havia de dir”.
divendres, 5 de març del 2010
"La hija de Juan Simón"
Amb motiu del Dia d'Andalusia, vaig anar al concert que les quatre penyes flamenques van organitzar al Palau Falguera. Hi van actuar Toni Torres i Jordi el Chato, a la guitarra. Vaig trobar el concert fascinant.Els concerts en directe m'apassionen quan es donen dues circumstàncies màgiques: una complicitat intensa entre els cantants i el públic, i una expressió igualment intensa dels sentiments a través de la música. Això ho trobo sovint en el rock i sempre en el blues. Alguns cops en altres músiques, com ara el flamenc. Divendres passat va ser un d'aquests dies extraordinaris.
Hi va haver el que em pensava que trobaria. Tot l'auditori, per exemple, cantant una cançó del Fari sobre un torito bravo. Però hi va haver, sobretot, música intensa, a flor de pell, fins al fons de l'ànima. Flamenc en estat pur, suposo.
Una, en especial, va negar els ulls de tot l'auditori, els de la meva dona i els meus, també. Era una milonga, una cançó tristíssima que, en la veu de Toni Torres i la guitarra de Jordi el Chato, em va posar la pell de gallina i vaig arrencar, en acabar, en un Bravo! que em va sortir del bell mig de l'estómac. Era "La hija de Juan Simón", del cantant andalús, tan injustament frivolitzat, Antonio Molina.
Vida intensa en el llenguatge universal de la música. I com a mi m'agrada: sense ser foraster enlloc, sense sentir foraster a ningú.
dilluns, 4 de gener del 2010
"Australia", "Gran Torino", "El disputado voto del señor Cayo"
M'agraden els llibres i les pel·lícules que tracten, com diu un dels meus escriptors preferits, José Luis Sampedro, sobre "la frontera". I m'interessen, sobretot, les fronteres entre èpoques, els moments de contacte entre móns que se'n van i móns que vénen, tot allò que se'n va per no tornar i tot allò que tot just comença, els sentiments contraposats dels protagonistes d'uns móns i altres.
Ahir vaig veure la pel·lícula "Australia", del mateix director que "Moulin Rouge", també protagonitzada per Nicole Kidman. Em va agradar molt, però em va captivar, em va fascinar, la imatge del cap aborígen Gulapa ("Rey Jorge", en la traducció), arrelat en segles de saviesa no escrita, mirant el cel entre les flames de les bombes llançades pels bombarders japonesos. Una història amb un fil conductor que està bé, però que a mi em va interessar més per la relació entre el món aborigen de Gulapa i el seu nét amb el món occidental, respectuós per part de la parella protagonista (Nicole Kidman i Hugh Jackman) o despietat per part de la societat blanca, en un intent vergonyós d'eliminar la cultura aborigen.
Em va fer pensar en la pel·lícula espanyola que més m'ha impressionat: "El disputado voto del señor Cayo", protagonitzada per un immens Paco Rabal, en un paper memorable, basat en un llibre de Miguel Delibes. A les primeres eleccions de la democràcia recuperada, juny de 1977, un candidat comunista arriba a un petit poble castellà, on descobreix que només hi queda un elector. El que em va captivar va ser el contrast entre el món rural profund que se'n va i el món urbà, pagat d'ell mateix, que s'imposa. Una altra saviesa arrelada a la terra i el temps, la del señor Cayo, com la de Gulapa, lentament arraconada i apartada i de la que, com el personatge protagonitzat per Juan Luis Galiardo, hi ha tant i tant per aprendre.
El tercer moment de frontera a què vull referir-me ens és més recent i té un to, per a mi, més propens a l'esperança. El signa un altre grandíssim del cine, Clint Eastwood, capaç als seus 79 anys de concebre, dirigir i protagonitzar una joia com "Gran Torino". Aquí, la frontera es entre el món d'un obrer jubilat en el seu barri de tota la vida i els seus nous veïns d'una cultura i un país dels quals ni havia sentit a parlar. El rebuig inicial, arrelat als tòpics i al desconeixement, es transforma al llarg de la pel·lícula en proximitat primer i en convivència i amor després, en una preciosa metàfora del que pot aportar de bo l'enorme mobilitat geogràfica del segle XXI, del que podem construir si, a més de les fronteres físiques, deixem de banda definitivament les pròpies i quotidianes fronteres que, conscientment o no, construïm o ens separen.
Tres grans pel·lícules, tres històries sobre fronteres. Alguna altra estona escriuré sobre llibres que aborden el mateix tema, moments de transició, fronteres entre èpoques. Un tema apassionant perquè així també és, justament, el temps que ens ha tocat viure.
divendres, 1 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)