divendres, 5 de març del 2010

"La hija de Juan Simón"

Amb motiu del Dia d'Andalusia, vaig anar al concert que les quatre penyes flamenques van organitzar al Palau Falguera. Hi van actuar Toni Torres i Jordi el Chato, a la guitarra. Vaig trobar el concert fascinant.

Els concerts en directe m'apassionen quan es donen dues circumstàncies màgiques: una complicitat intensa entre els cantants i el públic, i una expressió igualment intensa dels sentiments a través de la música. Això ho trobo sovint en el rock i sempre en el blues. Alguns cops en altres músiques, com ara el flamenc. Divendres passat va ser un d'aquests dies extraordinaris.

Hi va haver el que em pensava que trobaria. Tot l'auditori, per exemple, cantant una cançó del Fari sobre un torito bravo. Però hi va haver, sobretot, música intensa, a flor de pell, fins al fons de l'ànima. Flamenc en estat pur, suposo.

Una, en especial, va negar els ulls de tot l'auditori, els de la meva dona i els meus, també. Era una milonga, una cançó tristíssima que, en la veu de Toni Torres i la guitarra de Jordi el Chato, em va posar la pell de gallina i vaig arrencar, en acabar, en un Bravo! que em va sortir del bell mig de l'estómac. Era "La hija de Juan Simón", del cantant andalús, tan injustament frivolitzat, Antonio Molina.

Vida intensa en el llenguatge universal de la música. I com a mi m'agrada: sense ser foraster enlloc, sense sentir foraster a ningú.