dimecres, 26 de desembre del 2012

"Si ens veiessis", papa. Si ens veiéssiu, germans, tiets, avis,...

Nadal té el poder de remoure'ns per dins, per bé o per mal. Intensifica les nostres emocions positives i fa més dures de passar les nostres emocions negatives: per això hi ha tanta gent que té ganes de posar-se al llit el 23 de desembre i no sortir-ne fins al 7 de gener. El Nadal, per ell mateix, no causa les nostres tristors, però les intensifica d'una manera especialment difícil de pair: la persona estimada que ja no hi és, la pobresa que entra per la porta i fa que l'amor surti per la finestra, el cansament de la falsa obligació de comprar i comprar, els trencaments o distanciaments que no vols i que t'ofeguen,...

Com a molta altra gent, a mi el Nadal m'intensifica la satisfacció de sentir-me envoltat i estimat per la família i m'intensifica la nostàlgia per les persones que no hi són (especialment pel meu pare) i pels bons moments compartits i que ja mai més tornaran a passar, sobre tot la infantesa. Nostàlgia de la meva pròpia infantesa (representada en un dibuix que vaig regalar als meus pares fa més de trenta anys, en què, amb els meus germans Lluís i Montserrat, movem els camells dels Reis en el seu camí al pessebre, a mitjans anys seixanta) i de la infantesa dels meus fills (representada en una imatge de Nadal de 1989, quan en Marc, la Laura i en Jordi enfarinaven el pessebre que acabaven de fer).

Et vénen al cap moltes emocions i molt diverses. Sents que voldries tenir l'oportunitat de tornar-les a viure, corregint potser alguna paraula que vas dir o dient la que ara veus que hauries hagut de dir, gaudint amb més intensitat d'alguna companyia que va marxar sense saber que marxaria, d'algun moment que llavors vas passar per alt i ara et deliries per reviure. Tornant a riure com només riuen els nens, tornant a cantar sense l'escepticisme amb què ara cantes, tornant a imaginar-nos com érem i què esperàvem tots els que llavors érem nens i ara ja tenim l'edat de ser gairebé avis... Els dinars amb tots els avis, tiets i cosins al menjador de casa el dia de Cap d'Any, tots arribant a casa mentre vèiem el Concert de Nadal de Viena i el campionat posterior de salts d'esquí; la meva mare de bon matí a Sant Esteve, fent els canalons mentre fèiem el tastet de la pasta acabada de trinxar; acompanyant els meus fills a donar la carta als Reis; tantes tardes jo d'infant o amb els meus fills veient Els Pastorets; discutint amb el meu avi sobre "el jovent d'ara" i la seva música i els seus cabells; anant a comprar Reis, gaudint embolicant els regals els anys que podíem, aixafats per les nits en què gairebé no hi havia regals per embolicar; anant amb els meus pares a les misses del Gall dels Padres i fent després el ressopó; discutint amb els meus pares sobre el sentit del Nadal quan tants somiàvem en la revolució; anant a buscar el meu pare els darrers anys per dinar junts tots els dies de Nadal; recitant la dècima a casa dels meus tiets...

Si ens veiessin ara els qui ens han anat deixant... si ens veiessin ara els infants que hem anat deixant enrere... Joan Dausà, cantant revelació d'enguany, santfeliuenc, el fill gran de la Maite, que vivia dos pisos sota casa meva al carrer Pi i Margall, que quan nosaltres érem els únics del bloc que teníem tele, jo passava per casa seva per dir quan començaven els partits del Barça i vinguessin a casa a veure'ls, ha fet una cançó de Nadal magnífica, justament amb aquest nom: "Si ens veiessis". Ha recollit, acompanyat d'una veu que desconeixia però que també és magnífica, la veu de la Sara Pi, tot allò que he escrit, el que he pensat i ja no em veig amb cor d'escriure, i el que moltes persones senten quan pensen en els nadals que els ha tocat viure. Aviso: una cançó que arriba al cor i que dubto que pugueu acabar sense haver vessat una llàgrima... Que aquesta llàgrima us faci més presents i estimar més encara aquesta persona que ara voldríeu tenir a prop vostre, us faci valorar més tot el que us va aportar i us faci fer-lo viu i present amb tothom que us envolta.

Que tinguem un Nadal de debò, el de la pau interior i l'amor de les persones que estimem i ens estimen, amb calma i suports per fer front als temps durs en què vivim, amb germanor i solidaritat envers qui ens envolta, un Nadal amb sentiments i expectatives d'infants esperançats, no de clients compulsius. I que 2013 sigui un any que puguem viure amb aquesta mateixa actitud. Molt bon Nadal i any 2013 a tothom!

dijous, 9 d’agost del 2012

L'essència de les vacances... (i de la vida!).

Foto que ha fet avui mateix la Cèlia, a Gavà, com si fóssim dos adolescents...
No és on vas, què veus o què fas, què tens o deixes de tenir...

És qui ets i amb qui estàs. 

Aquesta és, per a mi, l'essència de la felicitat!


diumenge, 8 d’abril del 2012

Ceñida la cintura, encendida la lámpara, los nada de hoy todo han de ser.

Aquest passat mes de març he estat en dos temples i en dues circumstàncies que m'han fet sentir personalment de dues maneres diferents, contraposades, distants... i tot i així, formant part del meu mateix cos de creences. A primers de mes, vaig ser al funeral de la tia Ascensión, esposa d'un cosí de la meva sogra, tots ells procedents de Las Pedroñeras, a Cuenca. El funeral va ser a la capella del tanatori de les Corts i el capellà va llegir un fragment de l'evangeli de Sant Lluc (Lc 12, 32-48), i el va lligar a la forma de fer de la tia Ascensión: forta i acollidora, sempre al costat dels seus cinc fills i els seus néts, de tota la gent que l'envoltava i l'estimava, amb una paraula o un plat de taula sempre a punt. "Siempre con la cintura ceñida y la lámpara encendida", tal com gràficament diu l'evangeli en aquest paràgraf. Sempre disposada a servir i no a ser servida. Com tantes i tantes mares i àvies, com tantes i tantes persones, que han fet del servei al proïsme el motor de la seva vida, sigui o no sigui la fe en alguna transcendència el combustible inesgotable del seu motor. Simplement per generositat innata, per fe o per conviccions ètiques molt profundes o per un amor sense límits, o una mica per tot alhora. La tia Ascensión, com la meva tieta Nuri, com tantes altres dones al capdavant de les seves famílies, encarnaven a la perfecció aquest esperit de l'Evangeli.

Per contra, dissabte passat vaig ser per primera vegada a la basílica de Sant Pere, al Vaticà. Allà, als museus vaticans, la Cèlia hi va fer la foto d'aquesta famosa pintura de Rafael, "L'escola d'Atenes", amb el conegut diàleg central de Plató i Aristòtil, i amb la també coneguda intencionalitat d'incorporar a l'església el pensament clàssic i situar només dintre seu l'aspiració a la veritat, la bellesa i la bondat. Només dintre seu: l'església catòlica com a únic marc de referència. Érem al segle XVI... però no només al segle XVI. Al Vaticà em vaig sentir lluny, molt lluny, de l'evangeli de Lluc que havia sentit dia abans al tanatori de les Corts. No era només les dimensions aclaparadores, l'or recobrint desenes d'estàtues, el barroc exagerat a cada cantonada, l'exhibició de poder i riquesa que ja esperava... Va ser especialment el desgrat de veure un monument monumentalment monumental consagrat a l'autohomenatge dels papes, un darrera l'altre, d'ells per a ells, com si competissin els uns amb els altres a veure qui té l'estàtua més grossa, més imponent... més allunyada alhora d'aquell pessebre de Betlem, com si no existís, com si no hagués existit mai... Va ser especialment la consciència que tot allò es va pagar amb la mentida de la venda de les indulgències i l'explotació de la fe de milions i milions de persones... Va ser especialment la proximitat de la Setmana Santa i la consciència de la vida i la mort del Jesús en què crec, i que potser hauria entrat al Vaticà com va entrar al temple de Jerusalem, fuetejant comerciants i sobretot consciències: "Ningú no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner" (LLuc 16, 13) Quina distància tan enorme entre un pessebre i Sant Pere... Que poques persones són capaces de reconciliar missatges tan diferents i projectar un cert missatge d'esperança en una església que acull a les persones tal com són i que orienta les comunitats en els valors de fraternitat i justícia que es destil·len en cadascuna de les Benaurances...

L'abisme entre totes les ties ascensión del món i les estàtues del vaticà no és exclusiu de l'àmbit de la religió. Hi ha un abisme també descoratjador en la història dels moviments que volen transformar un sistema econòmic que es regeix per l'únic afany de l'acumulació de capital i per la manca absoluta d'escrúpols, ètica i valors. Tots hem conegut militants socialistes, comunistes o anarquistes d'una generositat tan extrema que han donat la seva vida per la causa en què creien... guiats sovint per dirigents mediocríssims (que bé que s'explica a "La vida de los otros"), autèntics criminals com Stalin, amb infinits conflictes interns de caràcter gairebé personal (com se solia dir, "allà on hi ha quatre comunistes hi ha cinc partits") o aplicant pragmatismes tan inexplicables com la versió més aigualida d'alguns partits socialdemòcrates europeus o la legitimació de l'enriquiment personal que ha formalitzat el Partit Comunista Xinès, que ha obert també les portes a l'explotació de les persones i de l'entorn que nosaltres continuem, malgrat tot, combatent amb la força que som capaços de mostrar.. Tan lluny del contingut de la Internacional, "el mundo ha de cambiar de base, los nada de hoy todo han de ser"..., però que vigent que és encara!

Una força que, malgrat tot, hem de fer créixer. Perquè no podem ni volem legitimar el món en què vivim, amb les seves enormes desigualtats, ni el model de societat concret del nostre tros en aquest món, amb la seva absoluta manca de valors comunitaris, de referents d'una ètica alhora personal i social. Perquè ens cal un món en què cada persona pugui estimar com vol i construir el seu projecte de vida, i un món que enterri per sempre la idolatria al diner com a motor de la vida col·lectiva, imposada per immensos lladres sense rostre i administrada políticament pels seus dòcils representants.

A mi, i a molta altra gent, la consciència dels abismes que constatem ens descoratja, però no ens fa abdicar de la necessitat de continuar combinant pensament i acció per ser més fraternals en lo personal i proper (i jo torno llavors a llegir els evangelis) i més actius i implicats en la construcció d'alternatives en lo polític i social (i jo torno llavors a pensar en els vells combatents per la justícia que he conegut).

Acabo aquest escrit el Diumenge de Pasqua, alguns dies després d'haver-lo començat. Sortint de missa, a banda i banda de la plaça de la Vila, veig i estimo una síntesi en pedra d'allò que m'ha mogut i que em seguirà movent sempre, malgrat els abismes que les mateixes pedres reflecteixen: "ceñida la cintura, encendida la lámpara, los nada de hoy todo han de ser".