Com a molta altra gent, a mi el Nadal m'intensifica la satisfacció de sentir-me envoltat i estimat per la família i m'intensifica la nostàlgia per les persones que no hi són (especialment pel meu pare) i pels bons moments compartits i que ja mai més tornaran a passar, sobre tot la infantesa. Nostàlgia de la meva pròpia infantesa (representada en un dibuix que vaig regalar als meus pares fa més de trenta anys, en què, amb els meus germans Lluís i Montserrat, movem els camells dels Reis en el seu camí al pessebre, a mitjans anys seixanta) i de la infantesa dels meus fills (representada en una imatge de Nadal de 1989, quan en Marc, la Laura i en Jordi enfarinaven el pessebre que acabaven de fer).
Et vénen al cap moltes emocions i molt diverses. Sents que voldries tenir l'oportunitat de tornar-les a viure, corregint potser alguna paraula que vas dir o dient la que ara veus que hauries hagut de dir, gaudint amb més intensitat d'alguna companyia que va marxar sense saber que marxaria, d'algun moment que llavors vas passar per alt i ara et deliries per reviure. Tornant a riure com només riuen els nens, tornant a cantar sense l'escepticisme amb què ara cantes, tornant a imaginar-nos com érem i què esperàvem tots els que llavors érem nens i ara ja tenim l'edat de ser gairebé avis... Els dinars amb tots els avis, tiets i cosins al menjador de casa el dia de Cap d'Any, tots arribant a casa mentre vèiem el Concert de Nadal de Viena i el campionat posterior de salts d'esquí; la meva mare de bon matí a Sant Esteve, fent els canalons mentre fèiem el tastet de la pasta acabada de trinxar; acompanyant els meus fills a donar la carta als Reis; tantes tardes jo d'infant o amb els meus fills veient Els Pastorets; discutint amb el meu avi sobre "el jovent d'ara" i la seva música i els seus cabells; anant a comprar Reis, gaudint embolicant els regals els anys que podíem, aixafats per les nits en què gairebé no hi havia regals per embolicar; anant amb els meus pares a les misses del Gall dels Padres i fent després el ressopó; discutint amb els meus pares sobre el sentit del Nadal quan tants somiàvem en la revolució; anant a buscar el meu pare els darrers anys per dinar junts tots els dies de Nadal; recitant la dècima a casa dels meus tiets...
Si ens veiessin ara els qui ens han anat deixant... si ens veiessin ara els infants que hem anat deixant enrere... Joan Dausà, cantant revelació d'enguany, santfeliuenc, el fill gran de la Maite, que vivia dos pisos sota casa meva al carrer Pi i Margall, que quan nosaltres érem els únics del bloc que teníem tele, jo passava per casa seva per dir quan començaven els partits del Barça i vinguessin a casa a veure'ls, ha fet una cançó de Nadal magnífica, justament amb aquest nom: "Si ens veiessis". Ha recollit, acompanyat d'una veu que desconeixia però que també és magnífica, la veu de la Sara Pi, tot allò que he escrit, el que he pensat i ja no em veig amb cor d'escriure, i el que moltes persones senten quan pensen en els nadals que els ha tocat viure. Aviso: una cançó que arriba al cor i que dubto que pugueu acabar sense haver vessat una llàgrima... Que aquesta llàgrima us faci més presents i estimar més encara aquesta persona que ara voldríeu tenir a prop vostre, us faci valorar més tot el que us va aportar i us faci fer-lo viu i present amb tothom que us envolta.
Que tinguem un Nadal de debò, el de la pau interior i l'amor de les persones que estimem i ens estimen, amb calma i suports per fer front als temps durs en què vivim, amb germanor i solidaritat envers qui ens envolta, un Nadal amb sentiments i expectatives d'infants esperançats, no de clients compulsius. I que 2013 sigui un any que puguem viure amb aquesta mateixa actitud. Molt bon Nadal i any 2013 a tothom!
