JSJ Proper

Tumilet.

2011-01-07T20:05:00.000+01:00

Al facebook vaig demanar si algú tenia una foto de la joguina que esteu veient: un tumilet. Em va respondre l'Edu Domínguez facilitant-me aquest enllaç, del qual he agafat aquesta foto. Aquest nen, per tant, no sóc jo.

El tumilet és, juntament amb un cavall de cartró, l'exin bloc i els meccanos, la joguina que amb més il·lusió recordo de la meva infantesa, dels Reis dels meus primers anys. Aquesta foto m'ha fet moltíssima il·lusió. I també una certa enyorança, i moltes ganes d'escriure sobre això, sobre l'enyorança, que m'ha vingut sobtadament a cop de tumilet.

I és que Reis és tan propici per als records... L'enyorança ens roba el cor en dates com aquestes, i en algun moment el record d'algun instant, d'algun objecte, d'algun lloc o sobretot d'alguna persona ens assalta de manera molt intensa. Aquests dies, diversos coneguts meus han perdut la mare o el pare; en un cas, fins i tot una amiga que està a punt de tenir el seu segon fill. Aquest any, que en fa deu que va morir, jo enyoro especialment el meu pare.

L'enyor de temps passats, especialment dels bons moments passats, és gratificant si no ens empresona. M'agrada el record i la conversa entorn dels instants (tants despertars de Reis...), dels objectes (com aquest tumilet), dels llocs (Villalba, sempre Villalba...) i de les persones (com el meu pare) que ens han marcat i que sovint enyorem. M'agrada valorar la sort d'haver-los viscut i m'agrada sobretot retenir-ne l'essència per reviure'ls, en altres instants, amb altres objectes, en altres llocs, amb altres persones. Tinc la immensa sort de saber valorar el meu present i de saber (em sembla) incorporar-hi tot allò que m'ha anat marcant amb el pas del temps. El passat és un lloc que m'agrada reviure, conèixer i interpretar, amb imatges i records que no em retenen inútilment en allò que ja mai més tornarà, però de les quals se'n pot destil·lar el bo i millor perquè sigui present en el present, valgui la redundància, i orienti la diària construcció del futur que desitjo.

Dels Reis i els Nadals dels meus seixanta en vull recordar i reviure la senzillesa i l'escalfor de la meva gran família, malgrat totes les dificultats i problemes que després el temps me n'ha anat descobrint. En vull recordar i reviure el valor de les petites coses del dia a dia, la suficiència del que teníem, la manca de pretensions (que no de somnis ni esperances!) en què creixíem, l'autenticitat dels valors i de les conviccions que vaig rebre. Això, que tan directament i tan intensament vaig viure i aprendre del meu pare i de la meva mare, ho he intentat transmetre als meus propis fills i, més enllà, en la meva manera d'entendre la vida.

Tumilet: materials senzills, mecanisme simple, tantíssimes hores de joc i de joia al carrer, a Villalba, amb els germans, amb els amics! I una darrera reflexió en clau de futur, paradoxalment, entorn de l'enyorança: com fer possible que tot allò que, potser de manera idealitzada, viu en el meu record d'aquells temps del tumilet, visqui també per a tots els infants en aquests temps de tecnologia i internet?

Que tingueu un 2011 amb serenitat per acceptar les coses que no es poden canviar, valor per canviar les coses que cal canviar i saviesa per distingir les unes de les altres.

2010-12-31T20:44:00.001+01:00

I, per acabar la felicitació i començar l'any amb humor i enginy, un petit joc numèric extret del bloc I ara? Matemàtiques!

Bon Nadal 2010!

2010-12-24T14:40:00.006+01:00

La Cèlia i jo acabem de tornar del Condis del barri. Una veïna del barri ens ha desitjat bon Nadal amb els ulls tristos: s'acaba de separar i la feina li penja d'un fil. Tornant a casa, un pare de l'escola ens diu que fa mig any que no troba feina. A casa, el dolor pels absents és més present que mai cada any que arriben aquests dies. La cara trista de la vida és més trista quan és Nadal.

Ens hem trobat també els infants que anaven a dinar a cals cosins, a fer cagar el tió. I els fills i parents que es reuneixen i dinen o sopen junts o es truquen amb més intensitat aquests dies. I hi ha molta bona gent que reviu les creences i les tradicions amb què hem crescut segles i segles a casa nostra. La cara amable de la vida també és més amable quan és Nadal.

Totes les cares humanes tenen cabuda en la meva idea de Nadal.

L'única cara que no suporto és la cara banal, ostentosa i desvirtuada del Nadal. Algú m'ha enviat una foto d'un avet a no sé quin hotel de luxe de no sé quin emirat amb joies com a penjolls i un valor de no sé quants milions d'euros. El que no suporto és que potser ja hi ha més gent que somriu amb aquesta collonada que no pas que s'indigna, es rebela.

M'agrada el Nadal radical: que va a l'arrel. El que, simbolitzat en un pessebre, evoca una vida noble i senzilla, compartida amb gent noble i senzilla, amb valors nobles i senzills. Valors expressats amb les religions que cada racó del món ha vist créixer, o valors expressats sense cap interpretació transcendent de la vida i de la mort, però amb un humanisme profundament arrelat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre totes les persones. Vull pensar que això és el que celebrem aquests dies, el que desitgem quan ens diem "Bon Nadal!" pel carrer.

Això m'ha vingut al cap quan volia desitjar a la gent que conec i m'estimo un Nadal radical i no banal, en el sentit que ara tot just deia.

Que en aquests dies i durant tot l'any que ve, trobis la força per fer front a la cara trista de la vida i per aconseguir, especialment, les fites personals, familiars i col·lectives que et proposis.

Bon Nadal, bones festes i molt bon any 2011.

"La visita de Benet XVI", Joan Brunet. Diari de Sabadell, 11/11/2010

2010-11-11T23:24:00.027+01:00

La meva àvia, quan jo era petit, em recordava sovint que no era signe de bona educació anar de convidat a casa d’algun familiar, amic o conegut i oblidar-se de donar les gràcies per la invitació rebuda o queixar-se per quelcom que no t’acabés de plaure en relació a la casa que es visitava. Que en conseqüència, era mostra de bona educació, i sobretot de respecte, comportar-se com corresponia i no vulnerar les normes més elementals de convivència i de bons costums… Pensava en aquests sempre savis consells de la meva àvia quan dissabte passat escoltava –he de confessar que amb un cert astorament– les declaracions que Benet XVI va fer durant el vol que des de Roma el traslladava a Galícia per complir amb el ritus, com a pelegrí, de visitar la tomba de l’apòstol Sant Jaume, i com a pas previ al seu posterior desplaçament a Barcelona per dedicar el temple de Sagrada Família. Unes declaracions, les de Benet XVI, en les que es mostrava crític envers Espanya, un país que després de qualificar-lo d’“originari de la fe” assegurava es veia envaït darrerament per un “un laïcisme, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu” que al pontífex li rememoraven els corrents anticlericals que en anys pretèrits (referint-se a temps de la II República) havien recorregut Espanya de nord a sud i d’est a oest. Just en acabar d’escoltar aquestes declaracions de Benet XVI, també em va venir a la memòria un dels lemes escollits pel pontífex a l’inici del seu papat, Cooperatores Veritatis (és a dir el de col•laboradors de la veritat), elegit per entendre que veritat, llibertat i justícia es troben en la base mateixa del sentit que havia de tenir l’Església catòlica avui.

Al marge del què cadascú pugui opinar en relació a la visita de Benet XVI, les declaracions del Papa davant els periodistes han de qualificar-se necessàriament de poc oportunes. Si més no perquè aquesta no era la millor manera de presentar-se davant un país en el qual la constitució estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, i malgrat això, l’Església catòlica continua gaudint aquí d’un alt favoritisme. No és, només faltaria, el mateix favoritisme que es dispensava a l’Església durant els anys del nacional-catolicisme, però favoritisme al cap i a la fi. Precisament per això caldria recordar a Benet XVI que l’Església dels anys als quals ell feia referència en les seves declaracions, estava alineada al costat dels règims totalitaris existents a Europa i que a Espanya vàrem haver de patir durant quaranta anys sense que l’Església catòlica oficial denunciés cap dels excessos que la dictadura del general Franco va comportar. De sobres sabem que, sortosament, ni l’Església catòlica és avui com la de llavors, ni tampoc aquest país no és el que llavors era…

La fe i la modernitat poden conviure sempre i quan el respecte, la veritat, la llibertat i la justícia prevalguin per damunt de qualsevol altra consideració. I perquè això sigui possible, avui més que mai, recobra renovada importància el principi recollit pels evangelis que parla de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Sota aquesta premissa i també la d’interpretar els signes dels temps s’ha d’articular la relació entre Església i Estat i deixar que l’Estat faci la seva feina –d’acord amb la voluntat majoritària de la ciutadania–, i que l’església compleixi amb la seva missió espiritual i evangelitzadora. Mentre no sigui així i l’Església catòlica oficial consideri que té dret a intervenir en qüestions que només tenen a veure amb el desenvolupament de l’Estat Social de Dret del qual ens hem dotat, el conflicte continuarà. Més quan una organització jeràrquica com l’Església, no és donada a acceptar precisament cap de les crítiques que des dels seus sectors més progressistes se li adrecen. Possiblement sigui aquesta també la causa que la visita de Benet XVI a Galícia i a Catalunya no mobilitzés a la quantitat de persones que s’esperava. I aquest fet deu respondre a alguna raó que també algú hauria de valorar…

Comparteixo plenament aquest article. La visita de Benet XVI, una oportunitat malauradament perduda per a un acostament entre església i societat, en el context i les aspiracions dels éssers humans d'ara i aquí. No necessitàvem estirades d'orelles, necessitàvem ponts entre totes les persones que volem una vida i una societat basada en valors humans compartits (sigui quina sigui la visió del món, la vida, la mort, la transcendència, etc de cadascú) i que rebutgi una vida i una societat resignada als capricis dels mercats i al trist paper de consumidors de mil formes sofisticades d'escombraries.

Acords i desacords en relació a l'actitud d'ICV entorn la visita del Papa.

2010-11-05T22:43:00.081+01:00

Diumenge que ve el Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família. Un esdeveniment així porta al primer pla de l’escena pública un conjunt de temes que, per raons òbvies d’actualitat, generen encesos debats: les relacions entre l'Església (i totes les esglésies) amb l'Estat, el sentit i el paper de les religions, de la pròpia visita del Papa, en societats plurals com la nostra i en un segle com el XXI.

Sense anar més lluny, ahir mateix vaig intervenir en el programa "El pols de la ciutat" en una taula rodona amb els altres portaveus municipals a Sant Feliu sobre aquest tema.

Com vaig dir, crec que l'actitud d'ICV té un punt central en què estic d'acord i aspectes secundaris que em desagraden.

El punt central en què estic plenament d'acord és que la visita és una magnífica oportunitat per exposar la nostra aposta clara i ferma per la laïcitat i el nostre discurs sobre aquest tema. Posar damunt la taula les relacions entre l'Església i l'Estat, afirmar sense cap mena de dubte la subjecció de la jurisdicció religiosa a la jurisdicció civil, confrontar amb l'Església quan aquesta ha pres un paper polític (quantes manifestacions a Madrid que generen vergonya aliena...), són factors que ICV-EUiA hem posat de manifest amb motiu de la visita i que jo, i com jo molts creients, comparteixo plenament.

Ara bé, hi ha discursos que considero innecessaris i que em desagraden. Alguns dels dirigents del meu partit banalitzen la visita d’una manera que sens dubte agradarà a força gent "del partit", però disgustarà a molta gent "del carrer" que no respon al retrat simplista dels cristians i el cristianisme que hi ha al darrera. He llegit l’article de Ricard Gomà a Barcelona Informació i em sembla molt desafortunat. Aplica a l’Església una generalització inadmissible: per exemple, d’uns casos particulars i inadmissibles de pederastia (i que haurien d'acabar totes i cadascuna en sentències condemnatòries de tribunals civils!) en fa una extrapolació que és tan frívola i inconsistent com la que tòpicament o interessadament es fan en altres àmbits sobre la corrupció dels polítics o la ganduleria dels funcionaris.

És clar que hi ha visions diferents de l’Església i la jerarquia: no fa massa diumenges, vam tenir l’oportunitat de veure un excel•lent reportatge de “30 minuts” sobre les profundes discrepàncies de dos teòlegs alemanys com Hans Küng i Joseph Ratzinger, i que avui són molt presents en molts ambients cristians, especialment els més oberts al que nosaltres defensem i volem representar. En aquest debat intens que viu l’Església, que vivim a l’Església, no veig quin sentit té que dirigents d'ICV hi entrin innecessàriament a caricaturitzar-lo. En el seu blog, en Ricard Gomà explica molt millor el que volia dir en l’article, i fa una exposició de la laïcitat que , com ja he dit, comparteixo.

Jo entenc que cap representant de la coalició vagi a cap acte religiós, però aquesta no és la meva actitud en els esdeveniments religiosos que tenen lloc a Sant Feliu. Jo mateix vaig anar a la inauguració de la Casa de l’Església a Sant Feliu el passat 23 d’octubre, com també vaig anar fa ja gairebé quatre anys a la inauguració del centre de culte dels santfeliuencs de religió musulmana. Crec que és l’actitud institucional correcta: la del ple respecte fins i tot a allò que ni de lluny comparteixes.

També em sap greu que Joan Herrera hagi dit que la visita és una festa i que qui convida que pagui. Entenc que la visita s’hauria de considerar des del meu partit i la meva coalició estrictament com la d’un cap d’Estat (tot i l'especificitat del Papa i la seva doble condició de cap d'un petit Estat i d'una Església), i és el país que rep qui es fa càrrec de les despeses de l’atenció dispensada. Amb criteris d’austeritat, sense ostentacions inadmissibles en un estat aconfessional i en temps de crisi, però també sense comportaments simplistes que no mantenim en altres visites o esdeveniments. Conec molt bé els valors dels gestos, però s'han de tenir present les interpretacions que en faci d'una banda "la galeria", per entendre'ns, però també de l'altra, la resta de la societat, especialment de la majoria social treballadora a qui volem representar.

Trobo necessari i lògic que entitats i col•lectius que se senten amb raó atacats per la jerarquia eclesial es manifestin i convoquin a la ciutadania. El meu fill em va explicar la mobilització de gais i lesbianes que es distribuiran al pas de la comitiva i es besaran públicament per denunciar l’actitud de la jerarquia envers els drets inqüestionables de les persones homosexuals. Trobo també raonable que molts dels meus companys i moltes de les meves companyes de partit assisteixin a aquestes mobilitzacions. Però no em sembla bé que el meu partit, com a tal, hi doni suport i hi convoqui. Tinc por que, al final, en comptes que molta gent ens vegi en positiu a favor de la laïcitat, ens vegi en negatiu en contra del Papa.

Com deia, es pot i s'ha de generar debat públic i social sobre el tema de l’estat actual de les relacions entre l’Església i l’Estat i de la tebior i poca concreció de molts discursos a favor de la laïcitat al nostre país. I també s'ha de confrontar políticament, evidentment, amb les veus reaccionàries de l'Església quan posen en qüestió els drets de qualsevol persona o qualsevol família i fan un joc inadmissible a la dreta més rància. Però no comparteixo un posicionament actiu en contra d’una visita que, per a moltes i molts dels nostres conciutadans (i votants!) no té aquest contingut simplista amb què una part significativa del partit en parla. Crec que hi hauria hagut d'haver una declaració explícita i formal de posicionament clar i ferm de la coalició en favor de la laïcitat i tot el això ha comportar en la pràctica, i després mostrar la mateixa actitud de respecte envers els ciutadans que assistiran a la missa i viuran positivament la visita i envers els ciutadans que s'hi manifestaran en contra.

I no m’estenc – que podria!- sobre l’extraordinari paper que, per exemple a Sant Feliu, fan els voluntaris i les voluntàries de Càritas o molts altres amics i amigues de les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Joan Baptista. I molts altres que, a Sant Feliu i a tot el món (mirem també en aquest camp a Brasil, per exemple?), empenyen l’Església del segle XXI cap a una nova realitat, perquè estan convençuts, com jo i com tanta gent, que una altra Església també és possible. O no és el que defensava, per exemple, Alfonso Carlos Comín?

En conjunt, amb el meu acord clar en el que és fonamental però també amb desacords amb alguns aspectes, l'actitud del meu partit em deixa un regust agredolç. Com diu aquell a Polònia, “ho sento, algú ho havia de dir”.

"La hija de Juan Simón"

2010-03-05T00:18:00.000+01:00

Amb motiu del Dia d'Andalusia, vaig anar al concert que les quatre penyes flamenques van organitzar al Palau Falguera. Hi van actuar Toni Torres i Jordi el Chato, a la guitarra. Vaig trobar el concert fascinant.

Els concerts en directe m'apassionen quan es donen dues circumstàncies màgiques: una complicitat intensa entre els cantants i el públic, i una expressió igualment intensa dels sentiments a través de la música. Això ho trobo sovint en el rock i sempre en el blues. Alguns cops en altres músiques, com ara el flamenc. Divendres passat va ser un d'aquests dies extraordinaris.

Hi va haver el que em pensava que trobaria. Tot l'auditori, per exemple, cantant una cançó del Fari sobre un torito bravo. Però hi va haver, sobretot, música intensa, a flor de pell, fins al fons de l'ànima. Flamenc en estat pur, suposo.

Una, en especial, va negar els ulls de tot l'auditori, els de la meva dona i els meus, també. Era una milonga, una cançó tristíssima que, en la veu de Toni Torres i la guitarra de Jordi el Chato, em va posar la pell de gallina i vaig arrencar, en acabar, en un Bravo! que em va sortir del bell mig de l'estómac. Era "La hija de Juan Simón", del cantant andalús, tan injustament frivolitzat, Antonio Molina.

Vida intensa en el llenguatge universal de la música. I com a mi m'agrada: sense ser foraster enlloc, sense sentir foraster a ningú.

06/01/2010: carta als Reis d'ICV i EUiA

2010-01-06T18:25:00.000+01:00

"Australia", "Gran Torino", "El disputado voto del señor Cayo"

2010-01-04T00:35:00.005+01:00

M'agraden els llibres i les pel·lícules que tracten, com diu un dels meus escriptors preferits, José Luis Sampedro, sobre "la frontera". I m'interessen, sobretot, les fronteres entre èpoques, els moments de contacte entre móns que se'n van i móns que vénen, tot allò que se'n va per no tornar i tot allò que tot just comença, els sentiments contraposats dels protagonistes d'uns móns i altres.

Ahir vaig veure la pel·lícula "Australia", del mateix director que "Moulin Rouge", també protagonitzada per Nicole Kidman. Em va agradar molt, però em va captivar, em va fascinar, la imatge del cap aborígen Gulapa ("Rey Jorge", en la traducció), arrelat en segles de saviesa no escrita, mirant el cel entre les flames de les bombes llançades pels bombarders japonesos. Una història amb un fil conductor que està bé, però que a mi em va interessar més per la relació entre el món aborigen de Gulapa i el seu nét amb el món occidental, respectuós per part de la parella protagonista (Nicole Kidman i Hugh Jackman) o despietat per part de la societat blanca, en un intent vergonyós d'eliminar la cultura aborigen.

Em va fer pensar en la pel·lícula espanyola que més m'ha impressionat: "El disputado voto del señor Cayo", protagonitzada per un immens Paco Rabal, en un paper memorable, basat en un llibre de Miguel Delibes. A les primeres eleccions de la democràcia recuperada, juny de 1977, un candidat comunista arriba a un petit poble castellà, on descobreix que només hi queda un elector. El que em va captivar va ser el contrast entre el món rural profund que se'n va i el món urbà, pagat d'ell mateix, que s'imposa. Una altra saviesa arrelada a la terra i el temps, la del señor Cayo, com la de Gulapa, lentament arraconada i apartada i de la que, com el personatge protagonitzat per Juan Luis Galiardo, hi ha tant i tant per aprendre.

El tercer moment de frontera a què vull referir-me ens és més recent i té un to, per a mi, més propens a l'esperança. El signa un altre grandíssim del cine, Clint Eastwood, capaç als seus 79 anys de concebre, dirigir i protagonitzar una joia com "Gran Torino". Aquí, la frontera es entre el món d'un obrer jubilat en el seu barri de tota la vida i els seus nous veïns d'una cultura i un país dels quals ni havia sentit a parlar. El rebuig inicial, arrelat als tòpics i al desconeixement, es transforma al llarg de la pel·lícula en proximitat primer i en convivència i amor després, en una preciosa metàfora del que pot aportar de bo l'enorme mobilitat geogràfica del segle XXI, del que podem construir si, a més de les fronteres físiques, deixem de banda definitivament les pròpies i quotidianes fronteres que, conscientment o no, construïm o ens separen.

Tres grans pel·lícules, tres històries sobre fronteres. Alguna altra estona escriuré sobre llibres que aborden el mateix tema, moments de transició, fronteres entre èpoques. Un tema apassionant perquè així també és, justament, el temps que ens ha tocat viure.

Que l'any nou es converteixi en un 10!

2010-01-01T18:05:00.001+01:00

¿Es usted el hijo del señor San José?

2009-12-29T21:33:00.002+01:00

De tant en tant, persones que coneixien el meu pare m'aturen pel carrer i em fan la pregunta amb què he titulat aquest escrit. Normalment, són treballadors jubilats de la Matacàs, on el meu pare va treballar entre els anys 1953 o 54 fins que va agafar la llarga malaltia, al 1982, just quan la fàbrica va tancar.

Llavors, sempre m'emociono. Molt. Suposo que si algú me'n vulgués parlar malament, ja no voldria parlar amb mi. Però les persones que ho fan (siguin de taller, d'oficines, de magatzem, de la fundició,...) ho fan gairebé amb devoció. La nit abans de Nadal, em va saludar un fressador. Em va dir que se'n recordava molt sovint d'ell. "Siempre con una palabra para todo el mundo, humilde, muy trabajador, con aquellas zancadas que se recorría el taller, todo bondad, el primero en llegar y el último en irse, siempre buscando solución para cada problema,..."

El meu pare sempre em deia que "el que mana, ha de ser un exemple pel que obeeix". I ell, sens dubte, ho va ser, tant a la feina, com a casa. Ell i la meva mare, els meus pares, han estat sempre el mirall on mirar-me per educar els meus propis fills. Tinc la sort de comptar encara amb la meva mare, amb la seva companyia i els seus consells. Enyoro molt el meu pare, que al juliol farà deu anys que és mort. Quan ens vam fer aquesta foto amb la meva família, pensava en ell i com estaria d'orgullós de veure'ns tots junts, tant diferents tots però alhora tan units. A ell també li agradava molt el Nadal. Com a mi. Diuen els que ens han conegut a tots dos que ens assemblem. M'enorgulleix que m'ho diguin.

En molt poques paraules, a l'estiu, prenent la fresca amb uns avis al carrer Barcelona, me'n van fer un comentari que encara em posa la pell de gallina i m'humiteja els ulls. Davant meu, un veí li va dir a un altre: "Éste es el hijo del señor San José. Se va a presentar para alcalde". I aquest, treballador al magatzem de Matacàs, em va dir: "Pues con que sea la mitad que su padre, para mí ya no hay más que hablar".

BON NADAL!!!

2009-12-25T20:40:00.001+01:00

Els pessebristes de Sant Feliu: una tradició que em fascina!

Nadal?

Per a alguns una bogeria de compres; per a d'altres, dies de vacances; per a d'altres, una enyorança difícil de portar d'altres temps, d'altres terres, d'altres persones; per a d'altres, el naixement, amb Jesús, d'un temps històric, basat en sentiments de comunitat i d'equitat; per a d'altres, temps de tradició; per a d'altres, dies de retrobament amb la família; per a d'altres, dies per esborrar del calendari.

Jo en tinc de tots una mica, però em venç i m'omple l'oportunitat de retrobar les arrels remotes d'allò en què crec i, sobretot, de retrobar-me amb la família propera, de parlar amb la família llunyana, de desitjar el millor a tants amics i companys (masculí genèric, of course...)

Sigui quin sigui el teu, et desitjo MOLT BON NADAL!

Concert de Nadal a l'Ateneu.

"Dani Jarque". La Vanguardia, 10/08/2009

2009-08-10T21:35:00.001+02:00

HAY muertes de las que ni nos enteramos, otras se despachan en cuatro líneas, y algunas son capaces de conmover a la sociedad. Es el caso de Dani Jarque, el capitán del Espanyol de 26 años cuyo corazón ya no tenía fuerzas para seguir latiendo. Diariamente fallecen en España cerca de 400 personas por problemas cardiovasculares. Anualmente, entre 15 y 20 deportistas en activo mueren por episodios similares. En ocasiones lo hacen de forma involuntariamente épica, como el sevillista Antonio Puerta, que cayó fulminado hace ahora dos años mientras disputaba el primer partido de Liga. Tenía 22 primaveras. Una menos que quien hasta este fin de semana era el último futbolista víctima de una muerte súbita. Murió en noviembre pasado. Se llamaba Francisco Javier Herrezuelo, Guti,y jugaba en la Olímpica Valverdeña; el equipo de la localidad onubense de Valverde del Camino, cuyos poco más de 12.000 habitantes apenas si son una tercera parte de los socios del Espanyol. La muerte mantiene su poder de amenaza prescindiendo de la disciplina deportiva que practique su objetivo, de la edad y de la división en que compita. Hemos visto agonías de ciclistas, de atletas, cómo un equipo entero de fútbol desaparecía junto al avión que lo trasladaba o cómo una indigestión de mejillones en mal estado acababa con el gran defensa del Barça Julio César Benítez, de 27 años. La juventud, su aparente fortaleza física y su condición de ídolos locales es lo que sacude a la opinión pública. Pero al final, la memoria muestra su extrema fragilidad, y el luto queda circunscrito al ámbito íntimo y familiar. Nadie merece la visita de la parca, pero probablemente el que menos sea el Espanyol, un gladiador que supera batallando sus periódicas agonías y que ahora renacía en su nuevo coliseo de Cornellà.

Alfredo Abián, vicedirector.

"...se hace camino al andar..."

2009-07-26T14:33:00.000+02:00

Aquest juliol he fet 52 anys: comença a ser un camí llarg... El miro i em confesso feliç. L'atzar, la vida, les decisions pròpies, les circumstàncies, la meva història i les dels que m'envolten, el temps que ens ha tocat viure... són el meu bagatge, sobre el qual em ve de gust pensar i escriure.

Machado tenia raó quan deia que en la vida no hi ha camins fets, sinó que tu te'l vas fent... és clar que amb les teves circumstàncies, però amb la capacitat de tenir el timó a les teves mans. Potser sense saber el final del camí, però fent el camí que creus que has de fer, fent-lo al teu aire i, sobretot, en bona companyia.

Els meus camins han comptat amb algunes fites que els marquen, que em marquen, i que considero importants.

Primera fita: el nord. En certa ocasió, vaig llegir una llegenda francesa sobre un filòsof que passejava prop d'una cantera, i hi va veure uns picapedrers. Va preguntar a un què feia, i li va respondre que es guanyava el seu jornal. Va preguntar-ho a un altre, i li va dir que si no veia que picava pedra. Va preguntar-ho a un tercer i li va dir "jo construeixo una catedral". Jo crec que "construir una catedral", tenir un projecte, uns valors, un rumb, un nord personal i/o col·lectiu que ens transcedeixi i que ens motivi és una part important de qualsevol camí a la felicitat. Afortunadament, sempre he tingut, ja sigui a l'església, a l'escola o l'institut, o l'ajuntament, l'actitud del tercer picapedrer.

Segona fita: la feina. Normalment he tingut feines en què he après i gaudit i que formen part "de la meva catedral", del meu nord. Vaig començar a treballar com a administratiu als 17 anys, a la Matacàs, fàbrica de peces per als camions Pegaso, a 1974: no era ben bé el meu nord, però hi vaig aprendre molt. Als 19 vaig començar a fer de mestre de català (un any al Nadal, cinc al Gaudí i un altre al Falguera), al 1982 vaig fer oposicions a primària i vaig passar a fer 1r i 2n d'EGB (un any al Pau Vila i quatre al Monmany). Al 87 vaig passar a Política Lingüística fins al 93. Aquell any vaig aprovar les opos a secundària i vaig tornar a l'ensenyament. Al 91 havia entrat a l'ajuntament. Els anys 93-94 i 94-95 vaig ser a l'Institut Esteve Terrades, llavors d'FP. Al 95 vaig entrar a l'ajuntament a plena dedicació: vuit anys impagables! A la tardor del 2003, a l'IES Ferrer i Guàrdia, a Sant Joan. Al 2004, a l'Àrea d'Educació de la Diputació, on treballo ara. La docència en totes les seves variants i la política local formen part de la meva catedral, dels meus valors, de la meva vocació. Sempre recordo un póster que em va regalar una excel·lent companya a l'Escola Gaudí, la Gloria González, amb una imatge i un text relatius al poema "El niño yuntero", de Miguel Hernández... "de dónde saldrá el martillo, rompedor de esta cadena"... Educació i política formen part del martell del poema, de la meva catedral...

Tercera fita: la família. Hi ha res comparable a veure néixer i créixer els teus fills? En Marc va néixer al 81, la Laura al 83 i en Jordi al 86. Als 28 anys, ja tenia els meus tres fills. He estat i sóc el que, en femení seria "una mare lloca". Tinc vocació de pare i confesso que em deleixo per ser avi. Els meus fills s'avenen molt entre ells i sé que m'estimen i sóc important per a ells. Això no es fa sol; fins que el petit va tenir sis anys, només em vaig dedicar a l'escola i a la família: zero política en aquell temps!. Vaig estimar molt al meu pare i mostro el mateix amor a la meva mare. M'agraden les taules enormes a casa amb la família més propera i les trobades amb cosins, oncles i tota la família. Estimo gairebé com a propis a la Cèlia mare, al Samu i a la Raquel i he estès aquesta "passió familiar" a la família de la Cèlia i nous cosins i parents em donen moltes i bones estones de conversa i d'amistat. La recerca i el coneixement de familiars passats són, a més, la meva principal afició en el meu temps lliure!

Quarta fita: la parella. Si cadascú hauria de tenir la seva pròpia catedral, també crec que cadascú hauria de tenir el seu propi paradís. Jo, personalment, sento que sóc al meu paradís quan tanco la porta de la meva habitació i em trobo cara a cara, dia a dia, nit a nit, amb la dona que estimo. Fer un camí marcat només per les tres fites anteriors, però amb la companyia deserta, et dóna una mena de felicitat de cap, però no de pell. Jo crec que la felicitat completa reclama trobar-se plenament en i amb una altra persona, fondre-s'hi, confiar-hi a cegues, viure conjuntament i amb intensitat les mil i una coses petites de cada dia, i també els moments màgics i únics d'una vida viscuda a dos, justament per viure més vida. La Cèlia és això per a mi, i agraiexo cada dia haver-la conegut quan jo era regidor d'enenyament i ella era a la junta de l'ampa de la seva escola...

Nord, feina, família i parella. Afegiu-hi salut i no haver de patir per arribar a final de mes. Jo crec que no hi cal res més: un camí amb aquest equipatge mereix ser recorregut i gaudit.

Aquestes són les meves fites i aquest és el meu camí, aquesta és la meva visió de la felicitat. Justament el que desitjo per a les persones que estimo, el que voldria ajudar a fer possible per a tothom...

Gracias a la vida!

"Un món sense fi", de Ken Follet

2009-06-28T22:17:00.003+02:00

Novament dies (no gaires: el llibre t'abdueix i et/es devora en un parell de setmanes...) atrapat fins al moll de l'os per Ken Follett...

Ja em va passar, com a tants altres, amb "Els pilars de la Terra". Ara, l'aventura vital d'un altre arquitecte, tres segles després, torna a burxar en l'ànima d'un temps i d'una sèrie de persones a qui els va tocar viure'l. No us el perdeu!

M'ha agradat especialment la manera com explica la transició del món feudal (el poder absolut dels senyors i de l'església) al món a què va donar lloc el sorgiment dels comerciants, els fabricants, la futura burgesia, amb la separació incipient de poders i la superació dels abusos dels feudals. Com que és un llibre amb múltiples personatges (un llibre coral, com se sol dir), la descripció dels sentiments, desitjos, aspiracions, frustracions, somnis i misèries de tots ells, està a l'alçada del que fa Ken Follett: recrea un món màgic i proper d'homes i dones amb qui t'identifiques, que t'indignen, que et fan vibrar...

Com a curiositat, també m'ha agradat com fa visible l'origen dels cognoms, que van aparèixer justament en aquella època.

Vaig llegir que Ken Follett prepara un llibre sobre la Guerra Civil espanyola. Justament ara, començaré a llegir "Incerta glòria", de Joan Sales. Serà apassionant veure què diu el gran escriptor anglès de la nostra Guerra...

Bon Nadal i bon any 9!

2008-12-25T21:32:00.003+01:00

Sempre al timó de la teva nau,

en tot temps, sigui de sol o de neu,

casa, cor i cos acollidors, com un niu,

tingues i fes tenir un bon any 9!!!

(i riu-te, com aquell infant, de tot emperador nu...)

JSJ, Nadal'08

DELIRI A BARNABOSS !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2008-07-20T13:01:00.003+02:00

Sense paraules! Afònic per com vaig cantar ahir nit a cor què vols, amb la pell de gallina de veure aquella marea humana absolutament als peus del Boss! No doubt about it: you're the best!! I milers de persones de peus, com si ningú volgués seure al seient que havia pagat, tres hores de concert meravellós, al final del qual vam cridar fins quedar afònics Bruce! Bruce! Bruce!

Avui ja hi ha hagut algú que ha penjat al youtube "No surrender", la cançó amb què va obrir el Boss. No és un gran video, però és d'ahir nit mateix:

Més imatges fresquíssimes de la bogeria d'ahir nit:

Everybody's got a hungry heart!!!

I ja cap al final, Glory days!!!

Bufff!!! Serà qüestió de trobar millors videos aviadet, però no em podia estar de penjar les primeres imatges d'una nit fastuosa! Thanks, Boss!!

"Saber perder", de David Trueba.

2008-05-24T13:45:00.001+02:00

Absolutament recomanable... Me'l va regalar la meva filla per Sant Jordi i vaig trigar només deu dies en acabar-lo, esgarrapant estones d'on fos per saber com anaven entrecreuant-se i desenvolupant-se les vides de la jove promesa argentina de futbol i la noia, el seu pare i el seu avi que accidentalment -mai més ben dit- es troba en la seva primera nit a Madrid.

Cadascú és cadascú i les seves circumstàncies. Petites, grans, confessables, absolutament inconfessables... malgrat les pressions externes, malgrat les imposicions que inexorablement ens planteja la vida, la nostra mateixa, les del nostre entorn... David Trueba retrata magistralment aquest motor intern sovint inexplicable per a nosaltres mateixos que ens porta a fer el que fem, a pensar en qui i en què pensem...

I al final, la sensació que la normalitat no sempre ens atrapa, que ens deixa portes obertes sempre si sabem acollir-la, discreta sí, però al nostre abast, com és, sense assumir els criteris que ningú vulgui imposar-nos, sense perdre l'oportunitat de viure-la i gaudir-la amb allò que diàriament ens acompanya, que ens estima... La vida com a una permanent oportunitat, malgrat tot.

L'església de les benaurances ha de ser possible.

2007-12-30T21:22:00.000+01:00

A les persones que s'han manifestat a Madrid en defensa d'una visió tancada de la família i de la fe, a les persones què us creieu en la plena i única possessió de la vostra veritat:

A tot arreu hi ha gent que es creu que ho sap tot, que té la solució a tot, que es creu capaç de renyar a l'altre perquè es creu en una posició superior, que vol acaparar totes les interpretacions de missatges que vénen de lluny i que tenen sempre causes nobles (l'amor, la fe, el socialisme, la pàtria, o la causa noble que sigui). En nom de totes les causes nobles, sempre hi ha algú que s'alça dient que només ell marca el camí correcte, la veritat indiscutible, algú que diu "amb mi o contra mi"... contràriament sempre al que diuen les fonts, els orígens, de la causa noble de què s'apropien...

A tot arreu hi ha gent que es mira les altres persones per damunt l'espatlla, que jutja, que condemna, que no sap mirar als ulls i somriure, que no sap acceptar que som molts i molt diversos, i que tots ens movem des de temps immemorials pels mateixos impulsos (el desig d'estimar i ser estimat, el desig de ser feliç i tenir una vida digna amb la família i la gent que sents teva, el desig de sentir-se part del lloc en què vivim, el desig de sentir-se lliure i a les mans del propi timó,...), però que cadascú viu aquests impulsos a la seva manera, amb els seus alts i baixos, amb les seves grans o petites victòries o derrotes quotidianes.

A tot arreu hi ha gent que se sent més perfecte que els altres, que està a recer de les "misèries" que denuncia en els altres. Quan vaig acabar de veure "La vida de los otros", vaig quedar abatut, trist: en nom del socialisme, de la defensa de la manera única d'entendre el socialisme que tenia la jerarquia d'aquell moment, s'hi valia tot per anul·lar qualsevol ja no divergència, sinó la possibilitat del diàleg, de la confrontació d'idees sobre la vivència del dia a dia, en aquest cas en una societat de l'anomenat el socialisme real.

A l'església també hi ha molta gent que se sent més perfecta que els altres. Massa. Avui n'han sortit a milers a Madrid, en nom de la seva concepció de l'amor a Déu i de la família, una concepció excloent, que creuen i volen única. Fa ben poc, el bisbe de Tenerife feia unes declaracions més que preocupants sobre l'homosexualitat. Des de fa temps, Rouco Varela té un pols indecent amb els mossèns de parròquies i comunitats de base de Madrid que volen viure l'Evangeli de Jesús en els ambients on la pobresa i l'exclusió social es fan més evidents, més cruels. Avui també em sento abatut i trist. Em costaria explicar de forma convincent que algú ha segrestat la fe i les conviccions en què crec, però el que cal denunciar és justament aquest segrest, no la fe i les conviccions segrestades. Em costaria explicar que Jesús no va cridar a cor què vols contra el divorci o l'homosexualitat, sinó que només va mostrar ràbia contra els mercaders del temple i que va obrir els seus braços a tothom, dels infants als samaritans, que va salvar de la lapidació a l'adúltera dient allò tan evident que el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra... Què diria Jesús davant el germà que estima altres homes, del germà que s'ha equivocat en algun moment de la seva vida? L'expulsaria a crits com els fonamentalistes d'avui a Madrid o els acolliria com a iguals, com va fer amb Maria Magdalena? Tan segurs se saben els manifestants d'avui a Madrid, que ells mateixos no tindran dubtes o errors en la seva vida, que alguns dels seus fills o germans no es divorciaran o no estimaran sincerament a persones del mateix gènere? Tan poca sensibilitat envers els germans i germanes que tenen una altra manera de veure la vida? Tanta prepotència antidemocràtica per voler-los imposar per la força la seva visió fonamentalista de la religió, passant per damunt de les lleis elaborades i aprovades democràtivament pel Govern i el Parlament espanyols?

Molts enyorem el cardenal Vicent Enrique Tarancón, la seva energia per evitar que l'església es posés explícitament al costat de cap força política en la transició, la seva determinació per fer-la possible, la seva capacitat de diàleg i reconciliació... Sento vergonya d'unes mobilitzacions que tenen, al meu entendre, el doble objectiu d'atacar el Govern del PSOE i els suports que tanta gent hi donem i d'afeblir el tarannà més moderat de l'actual portaveu de la Conferència Episcopal, el bisbe Blázquez i altres membres rellevants de la jerarquia, com ara el bisbe de Barcelona. M'aterra el retorn a un govern amb Rajoy al capdavant i una jerarquia neocon amb Rouco Varela al front... Quina Espanya ens poden oferir els que cridaven avui a Madrid contra la llibertat de consciència?

Modestament, enmig de les festes de Nadal, creient com sóc, només em queda repetir-me novament les benaurances, llegir els pensadors que treballen per una església amb els braços oberts a tothom, al costat de les lluites contra l'exclusió social i la pobresa, dir en veu alta que som moltes les persones que volem una altra església en un altre món, i a continuar treballant, malgrat els manifestants d'avui i els bisbes que se'n fan ressò, malgrat tots els posseïdors de les seves veritats aboslutes, per una societat amb més llibertat, més felicitat, més veritat, més vida, més Vida.

Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne dels cels
Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats
Benaurats els humils, perquè ells posseiran la terra
Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran sadollats
Benaurats els misericordiosos, perquè ells seran compadits,
Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran a Déu
Benaurats els qui treballen per la pau, perquè ells seran anomenats fills de Déu
Benaurats els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne dels cels
Benaurats sereu quan us injuriïn, us persegueixin i diguin contra vosaltres tota classe de calúmnies per la meva causa. perquè la vostra recompensa serà gran en el cel.

2008 i sempre: Defender la alegría

2007-12-23T21:36:00.000+01:00

Una companya de feina ens ha felicitat el Nadal amb aquest poema de Mario Benedetti. D'entre tants bons desitjos que anem compartint aquests dies, em quedo amb aquest poema per compartir amb qui em llegeixi les meves intencions per a l'any que és a punt de començar.

Moltes gràcies, Felisa!

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas
defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.

Mario Benedetti

Dues bones sorpreses!

2007-11-11T22:58:00.000+01:00

La publicitat de vegades et fa bones sorpreses. Sense l'anunci de Fiat possiblement no hauria descobert la veu de Gianna Nannini.

La seva veu em va engrescar a buscar més cantants italianes referents de la millor música d'ara al seu país. Un altre nom que seguiré a partir d'ara: Irene Grandi.

Si algú passa per aquest bloc, em pot suggerir algun altre nom?

Gràcies, Mn. Pere! Benvingut, Mn. Roca.

2007-10-07T13:54:00.000+02:00

Dissabte 20 de setembre vaig ser a la missa de comiat de Mossèn Pere Corbera. L'església era plena i s'hi respirava el reconeixement i l'agraïment de tota una comunitat al seu rector durant 10 anys.

Mossèn Pere va aconseguir transmetre a tothom que li agradava la conversa sincera i pausada, i que creia fermament en el diàleg.
Com a regidor, vaig tenir l'ocasió de comprovar aquest tarannà. En alguns casos vam arribar a acords bons per a la ciutat, en altres vam haver de quedar-nos a mig camí (potser el somni d'un espai ecumènic al Mas Lluí era massa, oi, Mossèn?). En tots, però, escoltava de debò i s'hi implicava fins i tot més enllà del que hauria esperat d'entrada. A la missa de comiat, l'agraïment dels castellers va ser tot un símbol del que, a poc a poc, amb afabilitat, va saber oferir a Sant Feliu.

Com a creient, malgrat la meva limitada vinculació a la parròquia, he trobat sempre en ell una veu acollidora i orientadora, va crear un marc de confiança i respecte que, afortunadament, vaig tenir l'oportunitat de dir-li en persona. Estic convençut que la nova comunitat de Santa Maria de Martorell sabrà valorar la sort de tenir-lo com a rector. Em va saber greu, finalment, que amb motiu de la col·locació de la primera pedra de l'edifici del bisbat, no hi hagués una paraula d'agraïment a la seva persona.

Fent les meves recerques genealògiques a Sant Just Desvern, vaig tenir ocasió de parlar amb Mossèn Antoni Roca. Vaig comprovar també l'afecte amb què l'acomiadaven a Sant Just. Em va semblar un Mossèn també accessible i dialogant.No vaig poder anar a la seva primera eucaristia a la nostra parròquia, però crec -i espero no equivocar-me- que tornem a tenir un bon rector. No només per als creients que estem acostumats a un tarannà acollidor i dialogant, sinó també per a tota una ciutat que ha sabut valorar i agrair la visió oberta i plural que ha trobat durant tants anys al seu rector, i que és la que necessita avui la nostra església.

Amb agraïment i amb esperança: sort, Mossèn Pere, sort i benvingut, Mossèn Roca.

BOMBA NAVARRO!!!!!

2007-09-15T21:07:00.000+02:00

59-60 perdíem a pocs minuts d'acabar el partit i un triple teu ens ha tornat l'eufòria. Hem fotut un crit que ens deuen haver sentit a Madrid!!!!! I al final hem guanyat als grecs!! BOOOOMBA NAVARROOOOOO!!!!

Endavant Joan Carles, santfeliuenc que ens enorgulleix!!! Endavant Espanya, endavant Pau, Marc, Reyes, Garbajosa, quin equipàs, quin Pepu al capdavant!!!

Espero que, demà que serem primers o segons d'Europa, l'equip de govern de l'Ajuntament no miri a un altre costat a l'hora d'homenatjar el nostre conciutadà Joan Carles Navarro. Encara recordo el ple que vam demanar l'homenatge per la medalla d'or del Mundial, i alguns, en comptes de posar-se les piles per córrer a homenatjar-lo, volien convèncier a no sé qui (sí: a la seva galeria, a qui si no...) que es mereixia la medalla pel conjunt de la seva trajectòria esportiva, però no per la medalla guanyada amb la selecció... espanyola! Filigrana filiprimera, quin nivellàs d'argumentació!!!

Jo, demà no m'ho perdo: les derrotes d'Espanya no em produeixen trempera. VICTÒRIES COM LES D'AVUI, SÍ!!!

La RBDmania arriba a Barcelona

2007-07-05T00:05:00.000+02:00

Guaiteu la cara de la Raquel!!! És pura alegria! Tenia un motiu important: RBD actuava a BCN!!! He de reconèixer que la sèrie de televisió és més aviat patètica, però a la meva filla petita bis li agrada molt la música que fan aquesta colla de nois i noies mexicans. Així que, com que va acabar 6è de Primària amb un resultat excel·lent, em vaig armar de paciència i la vaig acompanyar, a ella i a les seves amigues Sara i Nerea, a sentir l'Anahí, la Dulce, la Maite, el Poncho, el Christopher i en Christian.

El concert començava a les deu del vespre, però a les cinc de la tarda ja vam començar a fer cua. Més de trenta-mil noietes (i alguns noiets!) se sabien de memòria totes i cadascuna de les cançons. Érem una bona colla de pares veient com disfrutaven aquella munió de jovenetes. Em va sobtar, però, veure noies de més de vint anys cantant a cor que vols cançons com "Sálvame", que és la que es veu a la foto i la que podeu sentir tot seguit:

Tot un món, això d'RBD, que podeu seguir de prop a la pàgina de la Raquel. Animeu-vos a fer-li algun comentari!

15 de juny de 1977, 16 de juny de 2007: mogut pels mateixos principis.

2007-06-14T21:15:00.000+02:00

Jo només tenia onze anys. A l’agost de 1968, recordo les meves primeres xerrades de política amb el meu pare, enganxats a la tele a la nit, mirant les notícies sobre l'esclafament de la Primavera de Praga. Amb catorze, recordo la meva primera decisió política. Jo era un dissabte a missa de vuit, amb el llavors vicari Mn. Jesús. En acabar la missa, arran de la brutal repressió dels conflictes a la SEAT de la tardor de 1971 i la mort d’un treballador, va convidar a quedar-se a qui volgués sentir un comunitat elaborat per un grup de capellans progressistes. Vaig decidir quedar-m’hi. En certa manera, encara hi sóc, i encara no en vull sortir.

Als setze vaig anar a l'Institut Joanot Martorell a fer COU. Vaig entrar en contacte amb la Joventut Comunista de Catalunya, amb l’Assemblea Democràtica. Vaig estrenar-me en les mobilitzacions contra la detenció dels 113, l’assassinat de Puig Antich, contra la llavors nova llei de Selectivitat. Al 74 vaig anar a la Facultat de Químiques i vaig entrar a treballar a la Matacàs. Relació a la fàbrica amb Comissions Obreres i el PSUC i a la universitat amb els partits d’extrema esquerra de l’època. Treballaven de valent, però no me n’agradava el discurs: ni llavors ni ara a mi no m’agrada que cap avantguarda revolucionària conquereixi el poder en nom meu. Vaig treballar sempre al seu costat: lo típic (manis, cartells, assemblees, boicots,...), però mai no en vaig formar part. Les discussions eren apassionants, però no eren les meves: caràcter transitori o no de la democràcia burgesa, qui era millor comunista que qui, etc etc etc.

Al curs 75-76 jo era cap de pioners al Cau. Vam fer una FoCa (formació de caps) a Sant Boi. En una xerrada, hi van anar diferents representants de l’Assemblea de Catalunya. Hi vaig sentir Raimon Obiols i em va atrapar. No vaig poder anar al famós míting de juny del 76 al Palau Blaugrana, però a la tardor del 76 vaig entrar al PSC-Congrés. Vaig contactar amb en Jeroni, un treballador de Siemens i vam començar a intentar fer forat a Sant Feliu, un territori absolutament psuquero. Vam arribar a llogar un local a la carretera de Sant Joan, on ara hi ha una tenda de tatuatges.

A la primera campanya electoral de la democràcia, recordo que jo dormia una mitjana de 4 o 5 hores al dia. Treballar, estudiar i la voràgine de la democràcia acabada d’estrenar. Tots els dies parlant amb gent, parades a cada plaça, entrar a tots els bars cridant “Compañeros, votad socialista!” i repartint el material de la candidatura dels “Socialistes de Catalunya”. Que pocs que érem i quanta feina vam fer... Recordo com vam muntar el primer míting del PSC al Centre Parroquial. Hi van parlar en Martín Toval, en Ramon Fernández Jurado (el germà del nostre Joan), Garcilaso Aguado i en Raimon Obiols. Va tornar a atrapar-me... Jo vaig acabar de penjar la pancarta darrera la taula d’oradors segons abans que comencés l’acte... Gairebé tan panchovillesc com ara... Amb molta menys gent i molta menys feina que el PSUC, a Sant Feliu aquelles primeres generals les va guanyar el PSC. Aquell 15 de juny de 1977 em sentia eufòric. A la festa de celebració del Poble Espanyol, l’eufòria es desbordava.

Jo era un ferm partidari de la unitat amb el PSOE. Al mateix estiu del 77, vaig tenir la primera reunió al Bar Alhambra amb gent del PSOE. Uns mesos abans, haurien anat de conya per poder repartir una mica millor la feina... A la tardor, primeres reunions conjuntes. Recordo la primera. Jo vaig preparar l’ordre del dia i havia de conduir-la: anava del nostre paper i la nostra tasca a l’Assemblea Democràtica de Sant Feliu, on jo anava en representació del PSC-C. Algú em va interrompre: “de lo que hay que hablar es de cómo joder a los comunistas”. Aquelles discussions ni eren apassionants i cada cop van ser menys meves. “Cómo joder a nadie” no és ni un principi ni un valor, i aquell partit va deixar d’interessar-me. Al 78 em vaig casar (amb 21 anyets acabats de fer) i a finals d’aquell any vaig deixar-ho córrer. Al 79 encara vaig fer política local: donant suport a la candidatura del Moviment Comunista (MCC-OIC) a l’Ajuntament. Em vaig apuntar a Nacionalistes d’Esquerra i al 81, amb el naixement del meu primer fill, vaig deixar la política per una bona temporada. O, millor dit, la feia en un altre àmbit: el món de l’educació, la meva feina.

Per la meva tasca a favor d’una escola pública catalana i de la normalització lingüística, un dia de 1991 l’Àngel Merino em va trucar. Em va proposar anar com a independent a les llistes d’Iniciativa. En Marc tenia 10 anys, la Laura 8 i en Jordi, 5. Vaig acceptar i vaig escriure en un paper (encara el tinc!) les meves dues condicions per revisar aquella decisió: 1) no distanciar-me dels meus fills, 2) no actuar per res més que per principis o valors.

Aquest dissabte prendré possessió com a regidor per cinquena vegada. Els meus fills tenen ara 26, 24 i 21 anys: sé que no me n’he distanciat, ells també ho saben. I encara actuo per principis i valors. Exactament els mateixos que tenia a les eleccions del 15 de juny de 1977, tot i que justament en la formació política contrària.

He de confessar que em sento de vegades una mica fora de lloc, una mica fora de joc. Jo encara crec en els mateixos principis, i la política sembla anar per una altra banda. Avui presenten com a legítim el que és injustificable i el més inconfessable interès personal s’argumenta com la lògica estratègica que comporten els nous temps. I no només a Sant Feliu...

La França que va obrir un nou món al crit de Liberté, egalité, fraternité consagra un president que va qualificar de "xusma" als fills i filles de la desigualtat... Milions d'espanyols votaran al PP premiant-los l'actuació més indigna que ha fet un partit en democràcia... Potser l'aire nou, com en la fe, ens vindrà de l'Amèrica Llatina....

Però, en qualsevol cas, el que per principis no podem fer és llançar cap tovallola. Quan em sento cansat, quan no tinc ganes de seguir, quan la política em fa venir basques, rellegeixo el poema "El niño yuntero", de Miguel Hernández, em repeteixo que la major part de la humanitat tot just sobreviu o viu en la misèria, em recordo que sempre caldrà combatre'n tant les causes com les conseqüències (també aquí!) de forma organitzada i contínua i recito en veu baixa...

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
resuelve mi alma de encina.

¿Quién salvará a este chiquillo

menor que un grano de avena?

¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

I torno a voler ser, simplement, com fa més de trenta anys, martell al costat de milions de martells...

Amb el cap ben alt, més pericos que mai.

2007-05-17T16:59:00.000+02:00

No va poder ser. Em sap greu pels més de cinquanta santfeliuencs que van anar a Glasgow (entre ells, el meu oncle -fundador de la Penya Blanc--i-blava de Sant Feliu- i el meu cosí, que ja van anar a Leverkusen), em sap greu per la colla de gent que ens vam aplegar al local de la Penya (hi va anar fins i tot l'Èric, el meu fillol, fill de culé i de perica!). Vaig quedar afònic quan Jonatas va fer el segon gol, gairebé quan donàvem el partit per perdut. Ens vam creure per un moment que allò era diferent de Leverkusen: allà vam anar als penals descoratjats i enfonsats, ahir hi vam anar amb la trempera d'haver remuntat el partit dos cops tot i la injusta expulsió de Moisés.
Però no va poder ser. Això sí, vam donar una enorme lliçó de convicció en els colors, de no donar res per perdut, d'anar a totes. Ahir ploraven quan la Copa se'ls va escapar de les mans, però avui tornen a casa amb l'agraïment i l'orgull de tota la seva afició, i de la gent a qui li agrada l'esport. Tenim un equip que creu en la pedrera, un equip humil sense un pressupost astronòmic, però que té i es mereix una afició galàctica: qui ho pot posar en dubte veient la gent que l'Espanyol mou a Sant Feliu?

Pericos a Glasgow!

2007-05-04T08:56:00.000+02:00

Ahir nit vaig ser a la Penya de l'Espanyol a Sant Feliu. Quina llàstima no tenir-ne fotos!!! Un ambient excel·lent i una eufòria pels quatre costats. Va per tu, tiet, que fa 19 anys vas tornar ensorrat de Leverkusen; va per tu, Carles, que estic convençut que tornaràs més eufòric encara de Glasgow el 16 de maig; va per tu, Sònia, que podràs passar la mà per la cara als estimadíssims culés que tens a casa; va per tu, David, que ho celebraràs ben aviat a base de bé a Montjuïc; va per tu, papa, que deus saltar d'alegria allà on tinguin el goig de tenir-te; va per tu, avi, que ens vas encomanar a tots els colors blanc-i-blau de l'equip que va voler acollir-te.Va per la Penya de Sant Feliu, que tant fa per l'esport a Sant Feliu. I va finalment per tots els pericos i totes les periques, que ens ho hem guanyat a pols. ENDAVANT, ESPANYOL!!!

Una altra església... és realment justa i necessària.

2007-05-04T08:50:00.000+02:00

M'afegeixo a la convocatòria que diverses comunitats de base i el Col·lectiu Utopia han fet en solidaritat amb la Parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid i que textualment diu:

Davant dels fets que estan afectant la Parròquia de San Carlos Borromeo i a Jon Sobrino volem mostrar la nostra solidaritat compartint amb ells la vivència d'un Jesús compromès amb el món i font d'esperança i realitat transformadora. Compartim també amb ells, el desig de construir una Església que sigui capaç de posar signes creïbles que un altre món és possible i que promogui en ella mateixa la participació i la igualtat sense excloure ningú.

És per això que les Comunitats Joan Garcia-Nieto (Cornellà), Sant Antoni (Esplugues) i Lindavista (Cornellà) us convoquem:

PER UNA ESGLÈSIA QUE CAMINA AL COSTAT DELS POBRES
Trobada de pregària en solidaritat amb la Parròquia San Carlos Borromeo (Madrid), Jon Sobrino i totes les persones i comunitats que fan aquest camí.

Dia: Diumenge, 6 de maig a les 19:00.Lloc: Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, al costat de l'escola Joan XXIII (on durant molts anys s'ha fet el Fòrum Vida i Evangeli).
C. de l'Ermita de Bellvitge, 63-65.Metro L-1, Bellvitge

Constitució del Col·lectiu Utopia Joan García-Nieto.

2007-02-20T18:24:00.000+01:00

Dissabte passat, 17 de febrer, es va constituir a Sant Boi un col·lectiu de gent que, a partir de la vivència propera del "Nepo", vol recollir i impulsar el pensament que ell va defensar. Capellà jesuïta, vinculat fins al moll de l'os amb la classe obrera, amb Cornellà, un dels creadors de Cristians pel Socialisme, pensador de la teologia de l'alliberament, va ser i continua essent un referent per tots els qui, com dic a la meva presentació en aquest bloc, volem mirar de viure "en cristià i socialista".

No hi vaig poder anar, però vaig adreçar un missatge als organitzadors per integrar-m'hi a les properes reunions de treball. Com em van dir els companys de Sant Boi, amb qualsevol altre santfeliuenc o santfeliuenca que comparteixi la definició que García-Nieto tenia d'utopia (allò que avui i aquí no existeix, però que és necessari i que entre tots hem de fer possible) hi tindrem les portes sempre obertes.

Per saber-ne més, de moment he afegit dues adreces (Església Plural i Cristianisme i Justícia) a la llista d'enllaços per tal que hi doneu un cop d'ull.

INCLUSIVA_MENT

2007-01-26T19:11:00.000+01:00

Sento Amaral cantant "Confiar en alguien". Eva Amaral té veu alhora forta i tendra, sovint amb lletres sorprenents: cada dia m'agraden més. Mentre sonen, em donen una definició intuïtiva i ràpida del que tinc al cap quan parlo d'escola inclusiva, de ciutat inclusiva, d'allò a què vull contribuir amb el meu treball a l'institut o a l'Ajuntament... Escoles , instituts, entitats, pobles, barris, ciutats, països... "donde nadie se sienta aparte"

Un desig per al 2007.

2007-01-10T00:13:00.000+01:00

Que important és saber distingir allò accessori d'allò fonamental...
La foto l'he treta de: http://avile.blogspot.es/i2006-05/

Sense pessebre ni banderes

2006-12-29T21:52:00.000+01:00

Per primer cop que jo recordi (i ja vaig de cara als cinquanta!), aquest Nadal no hi ha pessebre a la Plaça de la Vila. Ningú no n’ha donat cap explicació. Deu ser que és inexplicable. Jo, que vaig ser a l’equip de govern entre 1991 i 2003, ni tan sols vaig sentir mai a parlar d’aquesta possibilitat. M’estranya que, amb un primer tinent d’alcalde d’Unió Democràtica, el pessebre no s’hagi instal·lat i ningú no en digui ni mu.

Vull pensar que, amb coses més importants al cap ara que s’acosten les eleccions, a PSC, CiU i ERC se’ls deu haver passat o que han tingut algun problema amb l’instal·lador del pessebre. No vull pensar que, per tal de no ofendre altres sensibilitats o religions, han prescindit voluntàriament del pessebre.

Si així fos, passaria amb el pessebre com en les banderes. Per no tenir maldecaps, per no parlar obertament i democràticament (potser, pensen, inútilment?), les traiem totes i així no ferim cap sensibilitat: ni la dels que enyoren un món que no passi per Espanya ni la dels que n’enyoren un altre que només passi per l’Espanya carrinclona que tan malament tolera que no visquem en castellà.

I així tenim la nostra plaça, freda, irreconeixible i asèptica, només amb bombetes que encara no tenen cap connotació d’identitat o creença.

És sobre aquestes bases que hem de construir el mutu coneixement i el diàleg des de les conviccions que cadascú sent com a pròpies? Quina curiosa interpretació de la multiculturalitat és aquesta que porta al silenci? Que potser algú creu que el laïcisme en la vida i les administracions públiques comporta el distanciament o el rebuig a la nostra història i el nostre patrimoni cultural?

Personalment (això és el que tenen els blocs: parlo jo en nom meu i de ningú més), crec que a la plaça de la Vila hi ha d’haver pessebre per Nadal, estands a la Fira i tot allò que el calendari comporti i, de forma permanent, les banderes de Catalunya, d’Espanya (quina llàstima que no sigui la republicana... però aquest és un altre debat) i de la Unió Europea.

I després, i això sí que ho penso des l’organització política en què milito, hi ha d’haver polítiques de veritat d’inclusió social, de respecte i diàleg cultural i de drets de ciutadania per a tots els nous santfeliuencs i totes les noves santfeliuenques que vénen avui a viure amb nosaltres, com ho van fer anteriorment els nostres propis avantpassats.

Aquest és el gran repte: que hi hagi tants infants marroquins i equatorians als centres educatius concertats com als públics, que hi hagi tants infants romanesos o colombians a les escoles bressol, a l’escola de música o als clubs esportius com als barris on viuen, que tots i totes sentin com a pròpia la ciutat on viuen, que els seus pares i les seves mares puguin anar (o no) amb la mateixa facilitat a una mesquita en condicions a Sant Feliu com qualsevol de nosaltres pot anar (o no) a una església en condicions a Sant Feliu.

Això és del que es tracta: de “fer per implicar i compartir”, i no “no fer per no molestar”. No vull ni imaginar-me el proper episodi d’aquesta patètica comèdia: eliminarem el dia de Reis per no molestar, a més dels possibles molestos pel pessebre, a les feministes (són tres reis i no un rei i mig i una reina i mitja), als republicans (són reis, no presidents de república), o als partidaris de Papa Noel, o de Sant Nicolau, o de...?

Bé, com deia, són només reflexions personals, passant, com sempre, de tant vigila el que dius, de tanta correcció política i de tanta asèpsia... Serà que sóc un apassionat de la conversa i el debat?

Jo no odio el Nadal.

2006-12-24T18:12:00.000+01:00

Hi ha molts Nadals o, potser millor, moltes maneres de viure el Nadal. A casa, com a tot arreu, hi ha hagut Nadals amb la intensa buidor de les absències dels pares o els germans, hi ha hagut Nadals amb la intensa alegria dels nous amors i les felicitats retrobades,... Recordo els Nadals de la meva infantesa, sense cap regal, amb Missa del Gall i torrons a mitjanit, amb un fred que gelava les orelles i una escalfor a casa que sempre he volgut reviure... Recordo els Nadals que els meus fills eren petits, retrobant-nos amb tots els avis mentre cantaven nadales i feien cagar repetidament el tió...

Nadal genera sentiments i records diversos. El pes de les absències es fa insuportable per a molta gent, els rituals sovint sense sentit a què ens veiem obligats se'ns fan més i més difícils de pair, l'absurditat de les compres desenfrenades de vegades fastigueja i obliga a pensar què cony té tot això a veure amb Nadal... Són molts els qui en fugen i toquen pirandó passant de compres i àpats familiars, són molts els qui diuen que odien el Nadal, són molts els que ja no hi troben cap referent a allò que va passar en un pessebre més de dos mil anys enrere...

Per a mi, allò en que crec sí que hi té molt a veure. Jo no odio el Nadal. Fa temps, vaig llegir un llibre de Leonardo Boff sobre el Pare Nostre, i com els seus dos paràgrafs començaven donant valor a l'esperit comunitari, a la germanor, a la solidaritat... "Pare Nostre...", "El nostre pa..." Mirar cap endins per ser millor persona, mirar col·lectivament cap enfora per construir societats amb pa (i educació, i somriures, i esperances, i futur,...) per a tothom... Jo no puc odiar unes dates el sentit profund de les quals et recorda i et dóna eines per a ser millor persona, per a fer millors societats... El Nadal que jo estimo és el que vaig rebre i aprendre dels meus pares, el Nadal que jo detesto és el que m'imposa una maquinària aparentment imparable on les emocions poc compten i tot es relega a l'increment dels volums de vendes.

Fe i política són la base de les meves opcions des dels 14 anys. L'una, és per a mi una guia personal, una veritat subjectiva. L'altra és, per a mi, el compromís col·lectiu que se'n deriva. Per a mi, són indestriables i els valors que representen tenen un amplíssim marc de coincidències. Per exemple, tant des de l'una com des de l'altra sembla que no hi ha més remei que acceptar "l'economia de mercat", però també des de la fe i des de la política cal enfrontar-se amb tota energia a una "societat de mercat", una societat regida pels sols valors del mercat, el consum desenfrenat i la competència salvatge. Jo no odio el Nadal, però sí que odio el reflex de la societat de mercat en aquestes dates del calendari.

Nadal, és doncs, a més de l'oportunitat de retrobar-nos amb la família més àmplia possible, el compromís renovat i permanent de ser millors persones, emmirallant-nos en allò que es respira al Pare Nostre, el compromís renovat i permanent de fer millors societats, proposant valors i pràctiques allunyades dels de la societat de mercat, amb l'objectiu històric de superar-la.Des d'aquesta convicció personal i profunda, BON NADAL A TOTHOM!