Acaba de néixer una personeta. Menuda, pell suau, molt de cabell, preciosa. Arrenca a viure amb un plor que li obre els pulmons i els fulls de tots els calendaris. Com totes les personetes.
Però no ha tingut la sort d'inici de les altres personetes. No ha tingut la sort dels principiants. Els seus pares són dues persones que han perdut el timó de les seves vides. Com dos vaixells a la deriva, se saben incapaços de donar les mans, el cor, la Vida a la petita i preciosa personeta a qui han donat la vida. En un principi, havien decidit renunciar-hi tots dos i donar aquella personeta a una família adoptiva. Ell, tal com havien acordat, hi va renunciar de seguida, potser en un acte d'amor per facilitar-li una vida que es veia absolutament incapaç de donar-li. Ella, que l'ha sentit créixer nou mesos dins seu, que ha trobat forces per plantar cara al seu descens a l'abisme durant l’embaràs, que creu que algun dia tornarà a tenir forces per tornar-ne a sortir, potser en un acte d'amor per no privar-li de l'amor que li té, de l'amor d'una mare, ha decidit finalment no renunciar-hi. A l'últim moment, ella va ser incapaç d'agafar el bolígraf i signar la renúncia, incapaç d’admetre que mai més veuria aquella esperança que va créixer lentament dins seu. Si no hi renunciava, si no anava a una familia adoptiva, la podria veure un cop cada quinze dies. I, quan li van parlar de les famílies d'acollida, va dir que sí, que així de moment la veuria, mentre es jurava a si mateixa que algun dia seria digna de la personeta que s'havia format i bellugat dins seu.
Tres dies després, algú rep una trucada: ja ha nascut la Personeta! A una dona, a qui el seu mig segle llarg de vida havia marcat amb altres cartes i altres prioritats, li fa un salt el cor. Ja té l'habitació a punt: hi entra el sol, no s'hi sent el soroll del carrer, l'esperen el moisès, el canviador, un cavallet de cartró… Havia completat durant uns mesos un procés d'entrevistes i reunions que li havien permès encetar l'aventura que estava a punt de començar: ser mare d'acollida! I li acabaven de dir que en quaranta-vuit hores començaria aquest nou camí de la seva vida.
Havia triat acollir nadons. Li van dir que es deia "acolliment d'urgència i diagnòstic", un acolliment per a infants menors de tres anys, mentre els serveis socials estudien la situació dels pares biològics i valoren la millor alternativa de futur per a aquests nadons sense sort en el seu punt de partida. Ella hi volia aportar una mica de sort addicional, de temps afegit. Havia sentit que, si no hi havia famílies acollidores, les personetes com les que ella rebria haurien d'anar a un centre residencial i educatiu. Sabia que no eren els orfenats d'aquelles pel·lícules en blanc i negre que veia amb sa mare de petita… però s'imaginava els torns de treball, les suplències, els festius sense festa, les vacances sense vacances, i veia que, per més professionalitat que hi hagués als centres, no hi havia temps per a mirades infinites, per a carícies sense presses, per a hores i hores de braços en tardes de sofà i manta, per a vincles intensíssims, indubtables, incondicionals. Així que va decidir acollir nadons i ser, durant uns mesos, el port segur i càlid on s'arrecerien infants que no havien tingut sort al néixer. I es va dir a sí mateixa que tindrien la sort, infinitament menor però valuosíssima, d'haver viscut els seus primers mesos entre els seus braços.
Havia valorat les altres dues modalitats d‘acolliment d’infants una mica més grans: l'acompanyament de caps de setmana o vacances, per oferir moments regulars de vida familiar a nens i nenes que vivien als centres, o bé l’acolliment simple o de llarga durada, per oferir una llar durant molts mesos o durant molts anys, a un nen o una nena, a un noi o una noia, mentre la seva família biològica recupera el timó de la seva vida i és capaç d'oferir l'estabilitat i l'amor incondicionals que tota personeta, que tota persona es mereix. Però s'havia decidit, finalment, per oferir el seu amor en els mesos de les primeres mirades, de les primeres rialles, de les primeres passes, de les primeres paraules.
Sap que li donarà el millor d'ella mateixa. S'ha hagut de comprometre a portar quinzenalment el Patufet (així és com li dirà quan el tingui en braços l'endemà no l'altre) a veure la seva mare biològica, una dona que lluitarà per recuperar el timó de la seva vida. Sap que tindrà l'assessorament i el suport d'un treballador o una treballadora social. Sap que rebrà un ingrés de la Generalitat mentre duri l’acolliment per cobrir les despeses del nadó. Sap que tindrà també l’acompanyament i el consell d'altres famílies acollidores. Però sap, sobretot, que aquells primers mesos del Patufet seran immillorables, seran plens d'amor, plens de vida. De moment, però, encara no sap com serà, com viurà, quins sentiments tindrà, quan acabin els mesos que començaran tot just en quaranta-vuit hores.
Cinc dies després que va néixer aquella personeta a qui ella dirà Patufet, dos dies després d'aquella trucada, uns mesos després que es va decidir a oferir-se per ser mare d’acollida… comença un dia com tots i sap que començarà un dia que serà com cap altre. Tanca la porta de casa, mira que no s'hagi deixat res a la bossa del nadó, respira fort, respira fons i somriu, cap endins i cap enfora, amb una rialla ampla, intensa, emocionada, viva i se'n va cap a l'hospital on l'han citada per recollir el nadó. Se sent feliç. Serà un dia que no serà com cap altre. Qui ha dit que el Patufet no ha tingut la sort del principiant?
Per poder obtenir informació sobre l'acolliment familiar:
Des de la perspectiva de l'Administració:
ICAA (Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció)
Avda. Paral·lel, 52.
Tel: 93.483.10.00
Des de l'experiència de les famílies:
AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona)
Tel: 644 34 62 91
Info web: http://afabar.org/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada