Com cada any, ahir vaig assistir a l'Ofici de Festa Major. Com bé va dir mossèn Josep Maria Domingo, el nostre rector, a les portes de la celebració dels cinc segles de la proclamació de la Parròquia de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat, que va tenir lloc el 19 de març de 1524. Tot d'esdeveniments religiosos, culturals i ciutadans marcaran l'any 2024. Personalment, estic molt orgullós de formar part de les comissions de treball que faran possible una gran celebració del nostre primer mig mil·lenni.
Com ja vaig explicar aquí, l'existència d'un temple en l'actual ubicació de la Parròquia és molt anterior. Però es tractava d'un temple que depenia de la parròquia de Sant Just Desvern. L'any 1524 culminava oficialment i formalment un intens treball dels santfeliuencs de finals del segle XV i inicis del XVI per tenir parròquia pròpia, que va comportar fins i tot la pelegrinació d'un petit grup fins al Vaticà, a Roma, per aconseguir aquest objectiu. Aquest i molts altres fets formen part del llibre d'història de la nostra Parròquia que estan coordinant les historiadores Luz Retuerta, Carme Sanmartí i Esther Hachuel i Maria Tobella en representació del Consell Parroquial, i en què jo participo en un capítol al costat de l'amic Ferran Prats. Serà un llibre d'Història, en majúscules, majúscul. Sigueu creients o no, serà un llibre que voldreu tenir i llegir.
Història...!!! Jo recordo molt, moltíssim, un d'aquells moments que veus, que toques, que tot canvia, que res ja no serà igual. Parlo de les celebracions eucarístiques de Dijous Sant de l'any 1975 i la de 1976. Des que tinc records d'infantesa, sempre havíem anat tots a missa en totes les celebracions de Setmana Santa. Quan era petit, em preguntava per què el rector sempre rentava els peus a les mateixes persones i m'enfadava que no els rentés al meu pare, que evidentment per a mi, n'era més mereixedor. La cerimònia del lavatori dels peus recorda com Jesús ho va fer als seus apòstols la nit del Sant Sopar, la nit abans a la seva crucifixió. No sé si també hi vaig pensar la Missa de Dijous Sant de 1975, quan jo tenia 17 anys, i la Parròquia estava plena a vessar, com sempre per Setmana Santa. Però sí que sé segur que no hi vaig pensar un any després, a 1976, quan al temple hi havia amb prou feines la meitat de la seva capacitat. Ple a vessar com sempre amb la dictadura, amb prou feines mig ple a la democràcia. De 1975 a 1976, només en un any. Ja res no seria igual. Afortunadament!
A Sant Feliu, fins 1975 i sobretot fins 1965, la presència de la religió, de l'Església, de la Parròquia en la vida personal, familiar, laboral, ciutadana, cultural, etc. era justament aquesta: l'omnipresència. Ho va ser, de fet, a tota Europa en el llarg període històric de les monarquies absolutes. Europa es va construir amb una simbiosi absoluta entre els poders monàrquics, militars i religiosos. També , després de la reforma luterana, als països que es van sumar a les confessions protestants, tot i que amb matisos propis. Fins al sorgiment de la Il·lustració, en ple segle XVIII, no és va posar fortament en qüestió el dogma de la fe i el poder de l'Església, alhora que s'estava qüestionant frontalment el poder absolut de les monarquies. Després de la Revolució Francesa de 1789, i al llarg de tot el segle XIX, la separació entre Església i Estat va sent un fet a tota Europa, i moren les velles monarquies absolutes per donar pas a les monarquies parlamentàries i a incipients repúbliques. A tota Europa, al segle XIX, avançava el lema "Liberté, egalité, fraternite" i moria lentament el lema "Dios, Patria, Rey" o els seus equivalents a cada país. A tota Europa... menys a Espanya. Mentre la democràcia com avui la coneixem es va anar implantant a tota Europa, l'intent democratitzador de la Constitució de Cadis de 1812 i després de la Constitució de la República de 1931 són aixafats per les armes per la monarquia absoluta dels Borbons amb tres guerres inczivils al segle XIX i pels colpistes franquistes amb la quarta Guerra Incivil entre 1936-1939 i trenta-sis anys posteriors de dictadura. I gairebé sempre i amb honroses excepcions, amb l'Església catòlica espanyola (inclosa, sense fissures, la catalana) al costat de les autoritats civils i militars, "por supuesto". Fins 1975, la religió a Espanya, a Catalunya i a Sant Feliu era omnipresent perquè era, simplement, una imposició social dels partidaris de la monarquia absoluta i dels vencedors de la Guerra Incivil. Totes les persones nascudes abans de 1960 recordem perfectament aquells temps. Però, també entorn de 1960, tot va canviar.
El Concili Vaticà II (convocat el 1959, inaugurat el 1962 i clausurat el 1965) ha marcat un abans i un després en la història recent de l'Església i en la seva presència en la vida quotidiana. Basat en la idea del "aggiornamento" (l'adequació al moment actual en un món canviant), la pròpia Església impulsa la seva separació del poder polític, assumeix que la religió ha de ser una opció individual i no una imposició social, dóna protagonisme actiu als laics, impulsa el seu compromís amb la comunitat, obre el diàleg amb altres confessions religioses, i recupera que són l'amor i la fraternitat, i no la por i el pecat, el nucli de la vida i el missatge de Jesús de Natzaret. El Concili Vaticà II entén i assumeix amb claredat i decisió que l'Església dels segles XX i XXI ni pot ni ha de ser l'Església anterior a l'esclat de la Il·lustració i la Democràcia. A Espanya, això va comportar que l'Església passés de ser un aliat indiscutible i un pilar del règim franquista, a què cada vegada més cristians i cristianes engruixissin les files de la lluita per la democràcia. La lluita entre els sectors conservadors i progressistes de l'Església va ser molt dura, i la figura i el paper del cardenal valencià Vicent Tarancón en va ser la mostra més visible. També a Catalunya, el nomenament del bisbe Narcís Jubany va ser enormement important. Pau VI sabia el que es feia quan el va nomenar per dirigir "la transició religiosa" de l'Església catalana. El tàndem Tarancón - Jubany va marcar molt positivament una època enormement important i decisiva.
Però tornem a Sant Feliu! El canvi immediat més visible del Concili Vaticà II és que les misses van passar de ser en llatí i el capellà d'esquenes a la feligresía, a ser en català i amb el capellà mirant als seus feligresos i feligreses. Això va passar a totes les parròquies catòliques de Catalunya el diumenge 8 de març de 1965. La revista Alba se'n va fer ressò aquell mateix mes, en un breu a la pàgina 11. Amb l'arribada de joves vicaris (Josep Faura, Jesús Sanz, Joan Zapatero, etc), la parròquia obre les portes als nous temps: aquell mateix any es va crear l'Agrupament Escolta Nostra Dona de la Salut, més endavant l'Esplai Sant Llorenç, grups de laics i laiques dinamitzen les misses, la catequesi ja no va ser la repetició memorística i incessant d'un catecisme desfasat, el Centre Parroquial es converteix en el lloc de trobada de les incipients organitzacions juvenils antifranquistes, a molts municipis sorgeixen nuclis de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), de Cristians pel Socialisme, etc. L'Església de 1976 ja té molt poc a veure amb l'Església de 1936. I la religió va passar de ser una imposició social forçada a ser una opció individual voluntària. Les esglésies es van buidar de cop, és cert, però el compromís polític i social de moltes persones formades i vinculades al cristianisme va ser fonamental en la construcció de la societat democràtica en què vivim.
Aquest llarg article resumeix una història molt llarga de presència de l'Església en general a la societat i de la Parròquia a Sant Feliu en particular: gairebé 440 anys de vinculació estreta amb el poder polític, econòmic i militar i de ser una imposició social gairebé impossible de qüestionar i d'eludir, gairebé 60 anys de separació i autonomia del poder polític (sí, ja que no sempre i en tot, però ja se m'entén) i de voler tornar a ser allò que Jesús de Natzaret va predicar: una comunitat universal i lliure de creients que comparteixen una visió transcendent de la Vida i de la Mort, i que comparteixen una voluntat diària i en tots els àmbits de construir una vida personal i comunitària basades en l'Amor, seguint els ensenyaments de l'Evangeli. D'una imposició social a una opció personal!
L'any que ve fem 500 anys, i jo vull que siguin molts més. Hi ha un factor extern a l'Església i que condiciona absolutament tot el futur de la vida. Com diu l'ONU, per primer cop hi ha un risc constatat per la comunitat científica de la pròpia supervivència de l'espècie humana. Aquest no el podrem eludir. Però perquè l'Església faci molts anys més, hi ha un factor intern i propi que condiciona, al meu parer, el futur de la pròpia Església: la plena igualtat de la dona en el sí de l'Església. En un temps en què la igualtat de drets entre homes i dones ha aconseguit avenços espectaculars i ocupa un lloc central a totes les agendes, cap persona hauria d'ocupar un lloc subsidiari ni a l'Església ni enlloc pel seu sexe o la seva condició sexual. No és creïble ni pot ser referent de res cap organització, petita o gran, que no sigui un reflex real de la igualtat entre els homes i les dones. En la meva opinió, l'Església pot passar de l'omnipresència al risc de la irrellevància si no aborda les realitats de la família i de la igualtat entre homes i dones en les properes dècades. Estic convençut que el papa Francesc n'és plenament conscient, i que comença a preparar l'Església per a aquest canvi de rumb tan important com imprescindible.
Per ser rellevants al present, el Concili Vaticà II va suposar la separació de l'Església del poder polític, trencant un vincle històric que semblava immutable. Per ser rellevants al futur, caldrà un cop de timó d'importància similar per incorporar, a tots els nivells, les dones i les persones casades al sacerdoci i a tots els llocs de responsabilitat. El nostre segle va molt just de valors, de referents, de generositat, de germanor, d'amor, d'utopies, de fe, de conviccions. L'Església ha de continuar sent llum i referent en tots aquests àmbits, però ja no ho pot ser ni seria just que ho fos, prescindint ni d'un sol o d'una sola dels seus germans i germanes.
En tot això pensava, ahir dia del Sant Llorenç del 499è aniversari, pregant perquè, es donin plenament les condicions per celebrar, en aquest mateix temple, cinc segles més d'una presència positiva en els cors i en els caps de les persones dels propers segles!!!
