divendres, 3 de juliol de 2020

20 anys sense tu, papa.

El meu pare i el meu fill gran Marc, a la Matacàs, a la jornada de portes obertes d'octubre de 1982.

Fa un parell o tres de setmanes, anant a donar sang a les Tovalloles, em va saludar primer i acompanyar després un senyor que, després de saludar-me, em va dir: "Tu padre estaría muy orgulloso de tí". Va treballar a la Matacàs, amb el meu pare, i me'n va parlar amb una barreja sincera d'admiració, respecte i estima.

En la meva primera campanya electoral a l'alcaldia, a la primavera de 2011, fent campanya a Falguera, un company, l'Estevet, em va presentar a un veí del carrer Barcelona, el señor Juan. "Juan, tiene que votar a este chico, que yo lo voy a votar sin duda", li devia dir l'Estevet. El señor Juan em va mirar i em va dir: "¿Usted tiene algo que ver con el señor San José que trabajaba en la Matacàs?". Li vaig dir: "Sí, era mi padre". I em va dir, i no ho oblidaré mai: "Con que sólo sea la mitad que su padre, ya no hay nada más que hablar"

La Matacàs va ser també el meu primer lloc de treball, a l'estiu de 1974 fins al setembre de 1976. Molts fills de treballadors hi entràvem. Hi vaig treballar mentre feia 1r i 2n de Químiques. A la fàbrica i a la universitat vaig començar la meva militància política. A Matacàs vaig conèixer els militants de Comissions Obreres i, de manera destacada, el líder obrer destacat de la fàbrica, del sindicat i dels comunistes del Baix Llobregat, José Cano. Cada vegada que ens vèiem, en actes del partit o del sindicat, sempre acabàvem parlant del meu pare i em deia que m'hi assemblava. Sempre me'n deia el mateix: “Era un buen jefe y una gran persona". Una gran persona: ningú, ningú, no m'ha dit mai una sola paraula negativa o freda sobre el meu pare.

"Qui mana ha de ser un exemple per a qui obeeix", solia dir. I això valia per a la família, la fàbrica o quan vaig entrar a l'Ajuntament. Era una persona de gran responsabilitat i coherència, amb una paraula sempre per a tothom, amb la capacitat de fer front a qualsevol dificultat amb determinació sense perdre mai la calma o el respecte.

Avui fa 20 anys que va morir. Molt jove: amb 69 anys i 3 dies. Va néixer a Barcelona, a Ciutat Vella. Al 38, amb 7 anys, espantats pels bombardejos feixistes de Barcelona, van venir a viure a Sant Feliu. Va anar a escola als Padres i després a l'Escola Industrial, on va fer peritatge. A finals dels 40 va entrar a treballar a l'Alumini i a meitat dels 50, a la Matacàs, on va treballar gairebé trenta anys. Al 1982, amb un Parkinson molt precoç i agressiu, va agafar la llarga malaltia, coincidint pràcticament en el temps amb el tancament de la fàbrica on s'havia deixat la pell per tirar-la endavant. Jo sempre li deia que hi havia vida més enllà de la fàbrica i, un cop jubilat, em deia a mi el mateix: " hi ha vida més enllà de l'Ajuntament. No cometis els mateixos errors que jo". Em temo, però, haver-los comès: massa moments que la família passa a la cua de tot... perquè després enyoris temps i moments impossibles de recuperar.

La família ho va ser tot per a ell, potser perquè era Cranc (també en això m'hi assemblo!) i diuen que és el signe més familiar del Zodíac (de fet, és l'única cosa que sé de l'horòscop). Adorava la seva dona, la meva mare, la Teresa. Amb qui es va casar el 1956 i la va estimar sempre. Al llit de mort, al Clínic, jo agafant-li fortament la mà, el seu nom va ser la darrera paraula que va dir en vida: "Teresa!". Van anar sempre a una en l'educació dels fills, que van omplir d'amor i de valors. Com tots els matrimonis van tenir moments conflictius, sobretot per les difícils històries familiars que tots dos tenien. Sense això, estic segur que hauria estat una parella més feliç. Però l'amor mutu del pare i la mare és el mirall en què, a casa, tots vam créixer. El meu pare i la meva mare són, per a mi, exemples a seguir.

Sempre es va interessar per la política. A casa no hi faltava mai el diari: "El Correo Catalán" i la "Hoja del lunes". A l'estiu de 1968 -jo tenia 11 anys- ens quedàvem cada nit a veure què passava a la Primavera de Praga, i jo em delia per escoltar les explicacions i les opinions del meu pare. Era un admirador i un seguidor d'en Miquel Roca i Junyent, que considerava un home molt més capaç i preparat que Jordi Pujol. Sé que no li agradava que em fés amb els comunistes de la fàbrica i de la facultat, però sempre ho va respectar. De fet, a les municipals sempre ens va votar, i la meva mare ens continua votant (això sí, només a les municipals). M'agradaria avui tornar a enraonar de política amb ell... Bé, de política i de tot!

Darrera foto de l'avi i els seus sis néts, a Nadal de 1998.
Bon marit i bon pare, per força havia de ser un bon avi.  Ho va ser al 1981, quan va néixer el meu fill gran, en Marc. Va arribar a conèixer els seus sis néts i nétes: els meus fills Marc, Laura i Jordi, en Yan i la Zoé, fills d'en Lluís i en Víctor, fill de la Montse, que només tenia 3 anys quan va morir el seu avi. Quan eren petits, molts estius els passàvem junts comvidats pels meus pares, i llavors l'avi, jugant a pilota, llegint contes, dibuixant, fent plastilina o vaixells de paper, desplegava tota la seva paciència i bondat. Els néts, com tothom qui el va conèixer, l'estimaven molt. Un amor que explicaran i traspassaran als sis besnéts i besnétes (Ane, Inès, isaac, Laia, Gaëtan i Achille) que sens dubte, com a la meva mare, omplen d'alegria la llarga cadena de la vida.

Vint anys sense tu, papa. Ja saps com t'enyora la mama, la teva Teresa. Per sort, encara la tenim al nostre costat! Ja saps com li vas robar el cor a la Cèlia l'única vegada que la vas conèixer. Com et vas alegrar de veure'm per fi feliç! Enyoro les teves converses i paraules, sempre encertades; la teva presència discreta, gens sorollosa, però que tant ens omplia;  la teva relació tan fraterna i bonica amb els teus germans Elies i Maria Rosa; les passejades amb els néts per la Torreblanca; les partides d'escacs que sempre guanyaves; tot el que em vas ensenyar, tot el que de tu vaig aprendre...

Vint anys sense tu, papa, i content i orgullós que continuïs viu en mi... "aunque sólo sea la mitad que mi padre".

divendres, 10 de gener de 2020

Proposo un Propòsit d'Any Nou: conèixer l'acolliment i valorar-ne la possibilitat.

Des de fa un mes, tenim a casa la nostra cinquena fillola d'acollida. Anant amb el cotxet, la Cèlia i jo ens tornem a trobar molta gent al carrer que pregunta si és una altra néta o que , si ja saben que acollim, ens demanen informació sobre el tema. Tornem a veure que no hi ha prou informació sobre l'acolliment familiar, però que hi ha un interès important sobre el tema. Amb aquest article, del que demano difusió per si pot arribar a algú que es pugui plantejar aquesta possibilitat, m'agradaria ajudar a donar a conèixer què és acollir, quines classes n'hi ha i què comporta.

Com és sabut, l'acolliment d'un infant o adolescent és temporal, mentre que l'adopció és definitiva. Tant l'adopció com l'acolliment tenen, a Catalunya, i depenent de la Generalitat, un únic organisme que aborda i resol tots els temes que s'hi relacionen: l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA).

A Catalunya, l'acolliment està regulat en la Llei de drets i oportunitats de la infància i l'adolescència  Concretament, quan indica quines són les situacions de risc o desemparament dels menors (articles 98 a 124) i com l'acolliment protegeix els infants en aquestes situacions (articles 125 a 150).

Presentats la llei que regula l'acolliment i l'organisme que l'aplica i si has arribat fins aquí, ja has fet el primer pas: tenir la informació més elemental. I quin és el segon pas... si el cuquet de l'acolliment et comença a interessar?

La Cèlia i jo vam voler tenir informació personal i de primera mà. El nostre segon pas va ser telefonar a l'ICAA (al 93.483.10.00) i apuntar-nos a la pròxima sessió informativa per a les famîlies interessades. La seu de l'ICAA és a l'avinguda del Paral·lel, 52, i allà, al febrer de 2017, vam tenir el nostre primer contacte amb l'acolliment familiar.

En aquesta sessió ens van informar de tot:
  • les raons i la necessitat de l'acolliment, amb prop de 9.000 infants i adolescents tutelats per la Generalitat, dels quals només la meitat en famílies
  • els diferents tipus d'acolliment (d'urgència per a menors de 6 anys, de curta durada, de llarga durada i de caps de setmana i vacances)
  • els requisits que han de recollir les famílies acollidores.
  • els suports de la Generalitat a les famílies acollidores (prestacions econòmiques, assessorament en tot moment,...)
  • i resposta a totes les qüestions que vam plantejar les persones assistents.
Al final d'aquesta sessió informativa ens van facilitar l'enllaç a la Guia per a l'Acolliment i un full de sol.licitud d'acolliment, per omplir i lliurar si ens interessava. Uns dies després, havent-ne parlat molt a casa i amb la família, vam fer el nostre tercer pas: omplir i lliurar el nostre full d'inscripció a l'acolliment, en la modalitat d'urgència per a menors de 2 anys. Era març de 2017.

Al cap de poc, vam rebre una carta de l'ICAA en què ens agraïen molt la nostra decisió i ens informaven que s'havien de verificar els requisits necessaris per acollir: bàsicament, l'estabilitat emocional personal, l'estabilitat econòmica i l'estabilitat i conformitat familiar. Aquest procés de validació la Generalitat el delega en entitats col.laboradores. A nosaltres ens van adreçar a la Fundació Concepció Juvanteny. I a l'abril va començar el nostre quart i darrer pas: un llarg i necessari procés d'entrevistes, visites i formació per validar-nos, molt interessat i molt ben portat, que va acabar a l'octubre de 2017, vuit mesos després de la nostra primera trucada.


I, el 22 de novembre, va arribar a casa una nena de dos dies, que es va convertir en la nostra primera fillola d'acolliment!

A tu, que si has arribat fins aquí potser tens aquella inquietud, interès o curiositat que tenîem nosaltres fa tres anys, et proposo finalment que agafis el telèfon i t'apuntis a una sessió informativa, ja sigui al telèfon de l'ICAA o al telèfon d'alguna de les entitats que hi col.laboren, com ara la Fundació Concepció Juvanteny (93.218.68.64), de la que tenim una experiència magnífica en l'assessorament i seguiment dels cinc infants que hem tingut fins ara.

No et sembla un extraordinari Propòsit d'Any Nou conèixer l'acolliment familiar i valorar-ne la possibilitat?

dissabte, 8 de juny de 2019

El nostre tercer acolliment: bessonada!

Era Sant Jordi quan la Cèlia em va trucar: "Diuen de la Fundació si estem disponibles per un altre acolliment". Li vaig dir que sí, tot i que després de la preciositat que vam tenir fins al febrer pensàvem esperar fins després de les municipals. Però ja només falta un mes... "Però t'he de dir una cosa", va afegir. "Què passa?" "Doncs... que són bessons, Jordi".

Eren dos nens prematurs tardans: de 36 setmanes. Van estar vuit dies a la UCI neonatal fins que van arribar als dos quilos. Llavors els vam anar a buscar. Les infermeres i les treballadores socials de l'hospital s'havien abocat amb aquells dos menuts a qui els seus pares biològics havien renunciat. En concret, la mare, s'havia vist obligada a renunciar. Fa un mes, vaig escriure això a Facebook:

Són dos bombonets d'allò més bons: dormen bé, mengen bé, es busquen l'un a l'altre per estar a prop, per sentir-se a prop. Fa pocs dies que ja han arribat als tres quilos i ja podem sortir amb tranquil·litat al carrer. Primera visita a la pediatra: tot perfecte! Ens han dit que quan els adoptin, en cap cas els separaran. No sabem si això abreujarà el temps que els acollim o si l'allargarà. Sí que sabem que durant els quatre o cinc mesos que previsiblement seran a casa, la seva vida serà com la que van tenir les nostres dues nétes, la nostra font d'inspiració quan ens vam decidir a canviar la sort de nens i nenes que no han tingut sort al néixer.

Amb els pares de les dues nenes que hem acollit fins ara, els anem veient i hi tenim molt bona relació. Esperem que amb els pares d'aquests dos tresorets cintinuï passant el mateix!!!

diumenge, 27 de gener de 2019

De morta de por a plena de vida.


Aquest terrosset de sucre que porta un cotxet per la Rambla és la nostra segona fillola d’acolliment. Va néixer en una família que la Generalitat va entendre que la tenia en una situació de desemparament. I no és un cas aïllat, malauradament. Hi ha desenes de terrossets de sucre com ella que necessiten una llar on deixar la por i gaudir la vida. Per això vull compartir aquest escrit: potser aquesta llar pot ser la teva. 

Va arribar a casa amb quinze mesos, poc abans de les Festes de Tardor. Asseguda i corbada, només mirava el terra, amb prou feines alçava el cap i no mirava els ulls. Xisclava esfereïdorament quan li volíem canviar el bolquer. Dormia poc i malament. Amb les dones de casa va connectar en una setmana, a mi em va rebutjar tot el primer mes. Era una nena espantada i a la defensiva. He de confessar que, veient-la tan menuda, indefensa i plena de por, em fa treure la pitjor part de mi: cap pensament de comprensió o disculpa cap als pares, sinó tot el contrari. Però el nostre paper en l’acolliment no és jutjar-los (per això ja hi ha Mossos, DGAIA i Fiscalia) sinó protegir la nena i donar-li una nova vida. I això és el que hem fet!!!

Després de tres setmanes difícils, en les quals vam dubtar fins i tot de la nostra idoneïtat per a l’acolliment, aquest terrosset de sucre va fer el tomb. Amb tothom que ve a casa o trobem al carrer, és una mar de rialles. Quan vénen a casa les nostres nétes Ane i Laia, és diversió pura. Quan els dissabtes anem al mercat, ja n’és la reina: a totes les parades li fan festes! És tan sociable...! YLi encanta el ning-nang (gronxador) de davant de casa i li encanta jugar als sorrals dels diversos espais de joc del barri. És feliç, simplement feliç, plenament feliç. Li encanta cantar i ballar, xerrotejar sense parar en el seu idioma que li diem “nganga”, jugar i tornar a jugar i no parar de jugar. Va dormir malament els dies que li sortien ullals i queixals, però ara ja dorm plàcidament entre les onze de la nit i les nou del matí. Quan arribo a casa al migdia o al vespre,corre feliç cap a mi i se’m llança al coll per fer-me una abraçada que em sembla devoció infinita. La manera com mira la Cèlia és també passió sense límits, i quan les miro a les dues jugant al sofà de casa, m’enamoro encara més de la dona que ha estat el seu i el meu àngel de la guarda.

Sabem que marxarà de casa a mitjans de febrer, amb la seva família nova i definitiva. Esperem poder-la anar veient, a ella i als seus pares, com anem veient a la nostra primera fillola d’acolliment i els seus pares. Sabem que la casa quedarà buida de les seves rialles, els seus jocs i les seves corredisses amunt i avall de la casa, com quan tenim les nétes per vacances o caps de setmana a casa. Com cansen i que feliços ens fan...! Però sabem també que el nostre paper és justament acollir uns mesos criatures fràgils, protegir-les, donar-los un entorn segur i estable, i tornar la brillantor als seus ulls i la rialla als seus llavis. Intentar que allà on hi havia por i tristor, hi tornin la vida i l’alegria.

Com la que tenen les nostres estimades nétes amb els seus pares, com hi tenen dret tots els nens i totes les nenes arreu del món. Crec que ens n’estem sortint. La Cèlia i jo, les nostres mares i els nostres cinc fills compartim la idea i els objectius de l’acolliment. Aviat participarem en un acte públic informatiu a Sant Feliu sobre l’acolliment familiar, organitzat per la Fundació Concepció Juvanteny, que ens fa l'orientació i el seguiment com a família acollidora. En aquest acte públic ens agradaria compartir també amb les persones i famílies interessades informacions, dubtes i expectatives entorn aquesta apassionant aventura: la de transformar la vida d’un infant de la por a la Vida!!! Tu, que em llegeixes, també pots fer-ho!

dissabte, 28 d’abril de 2018

La nostra primera fillola d'acollida, ja té família adoptiva!!!

Avui ha estat el primer matí, des del primer 22 de novembre, quan ens vam estrenar com a padrins d'acollida, que ens hem despertat sense les rialles i les alegries de la nostra princeseta. La nostra primera fillola ha estat amb nosaltres cinc mesos i una setmana. Després de tres dies de veure'ns conjuntament a la família d'acollida i a la família d'adoptiva, de compartir moltes hores intenses i emotives amb els seus pares i la seva germaneta, ha dormit a casa seva. Tres dies que són el que l'ICAA estableix com a pla d'acoblament. Avui, els seus pares ens han enviat un whatsapp on ens deien que havia conegut i havia enamorat a tota la seva família adoptiva. Ens diuen que a la primera mirada, a la primera rialla. Qui no s'enamoraria d'una riallona així?


Ens va arribar a casa un nadó de quaranta-vuit hores. Se n'ha anat amb cinc mesos plens de vida, de salut, d'alegria... i d'amor. De molt, moltíssim, amor. Sabíem que fèiem de pont entre una família biològica que no se'n podia fer càrrec, i una família adoptiva que faria anys que l'esperava. Teníem tota la teoria molt clara. Però...

Però... he de confessar que costa. Quan en una casa entra un nadó estimat a cor què vols, hi entra vida a gavadals, a mans plenes. Avui hi ha un silenci que pesa més del que pensàvem, tot i que ho sabíem, tot i que l'esperàvem. Hi ha també les cares de la suegrecilla, la Cèlia, la Raquel i meva una mica més apagades, amb alguna llagrimona quan pleguem el seu pijama, endrecem els seus bolquers, recollim les seves joguines. Però...

Però... he de confessar que, alhora, estem molt, molt contents. Per dues raons: per la pròpia vida i alegria que hem sabut donar a la nostra fillola d'acollida; i, per l'altra, perquè tindrem una relació continuada amb la família adoptiva, perquè no hi perdrem el contacte. Hem tingut una sort enorme amb els pares i la germana de la princeseta: ens han facilitat molt les coses, ens obert la porta de casa seva, ens informen de com van les primeres hores d'adaptació al seu nou entorn, etc. Una gran família que feia sis anys que esperava una filla adoptiva i ara viuen amb entusiasme l'arribada del tresoret que hem tingut fins ara a casa. Tenim molts motius per estar contents, i n'estem!!! Així que...

Així que la Cèlia i jo hem decidit que, després de passar aquest petit dol que comporta la partida d'una nena tan "perfecta" (ho és!!!), continuarem essent família d'acollida, continuarem fent de pont entre famílies, continuarem fent de braços i cors acollidors de nadons que ho puguin necessitar i que la Generalitat ens confiï. Fem un balanç molt positiu del que hem fet possible: canviar el risc d'infelicitat d'un nadó immers en un problema que no ha creat... per una certesa de felicitat a mans plenes!!! Hem sabut fer realitat allò que la Cèlia i jo ens vam plantejar quan va néixer la nostra primera néta Ane: ajudar a reduir les enormes diferències de partida entre nadons depenent d'allà on els deixi la cigonya...

Gràcies, pares de la nostra princeseta negreta, per haver-nos-ho posat tot tan i tan fàcil!!!


"Cancó de bressol per a una princesa negra"

Finalment....

La Cèlia i jo ho recomanem vivament a tothom que s'ho hagi plantejat l'acolliment alguna vegada. Diverses persones ens ho han preguntat, i els hem explicat el sotrac vital en positiu que representa l'acollida, i alhora la necessitat que més famílies ofereixin voluntàriament i solidàriament el seu temps i la seva llar a infants que ho puguin necessitar, sempre des del control públic, evidentment. Hi ha diversos formats per a diferents necessitats, incloent, per exemple, l'acolliment només per a caps de setmana o de vacances per a infants una mica més grans o per a adolescents.

Per més informació sobre l'acollida, qui hi estigui interessat es pot adreçar a l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, o a algunes de les entitats col·laboradores que fan el suport i el seguiment de les famílies acollidores. En el nostre cas, va ser la Fundació Concepció Juvanteny, una entitat per a la qual la Célia i jo només podem tenir paraules d'agraïment.


divendres, 19 de gener de 2018

Marató de 2017: "El Jordi té VIH indetectable".

Accediu aquí al clip d'en Jordi a la Marató 2017 de TV3.
Estic convençut que tots els pares i totes les mares podrien explicar mil històries personals sobre la incondicionalitat del seu amor cap als seus fills i filles. Estimar sense condicions, estimar sense reserves, estimar sense recances, estimar conscients que és un amor desigual i que no espera correspondència, estimar per donar arrels i ales i acceptar de tot cor que el vol lliure dels fills i les filles els porti allà on ells o elles vulguin, amb qui ells o elles vulguin.

Els pares hem d'acceptar aviat que sabrem dels fills i filles el que ells o elles vulguin que sapiguem. Cap sorpresa: no vam fer el mateix amb els nostres pares i mares? No els explicàvem només el que consideràvem necessari i prou? No els vam amagar el que volíem que quedés només per a nosaltres?

Però hi ha vegades que els nostres fills i filles poden patir en silenci, poden tenir por de ferir, poden tenir dubtes sobre si la incondicionalitat serà tan incondicional, sobre si l'amor sense reserves serà efectivament, en moments durs i claus, sense reserves. Molta gent sabem el que és patir en silenci, i no ho volem per a les persones que estimem.

El meu fill petit Jordi va assumir que era homosexual quan acabava l'adolescència. Pel seu caràcter i per la seva determinació personal, ho va fer explícit a tota la família, i mai ens va amagar les seves parelles, les seves relacions. En un moment de la seva vida, cap als vint-i-molts, va aparèixer, però, el silenci, i, amb ell, el patiment en silenci: era seropositiu, tenia VIH. La Cèlia i jo havíem anat amb ell diversos anys a la desfilada de l'Orgull, molts amics seus ens deien que tant de bo els seus pares tinguessin el mateix respecte i amor que mostràvem pel Jordi... Coneixíem i respectàvem òbviament que estimés com i a qui volgués... però no sabíem res de la seva malaltia. Diversos problemes de salut quan vivia als Estats Units, el van portar a decidir tractar-se a Catalunya, pel nostre sistema sanitari públic i de qualitat, inexistent allà. Primer a l'Hospital del Mar i després a Can Ruti, a Badalona. L'equip del doctor Bonaventura Clotet va aconseguir estabilitzar el VIH i, amb la medicació i el control mèdic corresponent, avui el meu fill és el que es coneix com a VIH indetectable, que gràficament es representa com a VIH<, en un disseny que és del meu propi fill:

En Jordi va ser i és un activista constant en favor dels drets de les persones homosexuals. I, quan l'equip de la Marató 2017 es va adreçar a l'equip mèdic de Can Ruti per explicar-los que farien un programa sobre malalties infeccioses, i que si creien que algun o alguna pacient hi col·laboraria, en Jordi no s'ho va pensar dues vegades. Em va preguntar tan sols si sortir a la tele explicant el que hi volia explicar, em perjudicaria d'alguna manera com a alcalde (em va dir, de fet, que als EEUU això seria la meva ruïna política...!). Amb tot el meu suport i el de tota la família, en Jordi ara és un activista contra l'estigma de les persones amb VIH, especialment quan, amb medicació i control, és indetectable en les proves del virus i no té cap risc de transmetre's a ningú, ni tan sols en relació sexual amb cap parella ni de transmetre's a la seva possible descendència.

El seu activisme contra l'estigma el va fer públic amb la seva participació a la Marató. Amb aquest pas, en Jordi volia aportar esperança, confiança, ànims, a les persones que estan patint en silenci que algun dia van tenir VIH... tot i que en l'actualitat els sigui indetectable. Donar pau a les persones que pateixen en silenci, exposar el seu propi testimoni personal, i denunciar alhora la discriminació i l'estigma dels homes i les dones que tenen VIH, encara que el tinguin controlat.

Estic convençut que el seu testimoni ha estat i serà positiu. Uns dies després, una dona santfeliuenca em va confessar que, després de veure en Jordi, s'havia atrevit a dir a la seva família que era VIH<.... després de patir més de deu anys en silenci. Més de deu anys...! Espero que la seva família estigui al seu costat, com tota la meva família i la de la seva mare estem al costat del Jordi.

Espero també que, els pares i les mares que vegem patir en silenci als nostres fills, els ajudem a sortir d'aquest silenci, a trencar aquest silenci... i els mostrem de manera efectiva que la manera d'estimar dels pares als seus fills és, com deia al principi, estimar sense condicions, sense reserves, sense judicis, sense límits!

dissabte, 25 de novembre de 2017

Som família d'acollida !!!

La mà de la Cèlia i els ditets de la primera personeta que hem acollit!
Quan fa tres anys va néixer l'Ane, la nostra primera néta, ens vam plantejar que podríem fer alguna cosa pels nadons que, ja al néixer, no tinguessin la mateixa sort que ella. Fa deu mesos, per diverses circumstàncies, vam decidir que volíem intentar convertir aquell primer pensament en una realitat.

Sabíem que, a Sant Feliu, la família de la Núria Magrinyà havia acollit alguns nadons i els vam preguntar què havíem de fer. Vam trucar al número que ens van donar, i vam anar a una reunió informativa a unes oficines de la Generalitat al Paral.lel. Era l'Institut per a l'Acolliment i l'Adopció (ICAA) . Érem entorn de vint persones amb el mateix interès i la mateixa voluntat que nosaltres. Segurament, totes a partir d'una primera conversa amb algú que, com la família de la Núria, fa una tasca generosa que cal i que vull agrair. Gràcies mil, Núria! A l'ICAA ens ho van explicar tot: les tres maneres com les famílies voluntàries podem ser, per a nens i nenes, nois i noies sense l'entorn familiar adequat, l'oportunitat d'una vida millor:
  • l'adopció, 
  • l'acolliment, 
  • la col.laboració. 
Coneixíem l'adopció: no era la nostra opció. Desconeixíem la col.laboració: l'estada en caps de setmana, festius i/o vacances de nens, nenes, nois o noies internats en centres de la Generalitat. Ho vam trobar interessant, però teníem la imatge de l'Ane al cap i al cor. I ens van aclarir totes les qüestions relacionades amb l'acolliment d'infants de 0 a 2 anys, de manera provisional mentre no tornessin amb la família biològica o, quan no és possible, amb una família adoptiva. És just el que buscàvem! I allà mateix, vam omplir els primers formularis corresponents.

Unes setmanes després, vam rebre una trucada: ens volien conèixer!!! Vam iniciar un procés nomenat de "validació": entrevistes, visita a casa, formació, de la mà d'una entitat del tercer sector, col.laboradora de la Generalitat: la Fundació Concepció Juvanteny. Vam conèixer professionals d'una gran sensibilitat, professionalitat i empatia. Entremig, va néixer la nostra segona néta, la Laia: ho vam tenir més clar encara! Per fi, ens van considerar vàlids: era a primers de novembre. A partir de llavors, en qualsevol moment, podien trucar-nos.

I ens van trucar dues setmanes després, el 21 de novembre. Una nena que no podia ser atesa i educada per la seva família havia nascut el dia abans: casualment, el Dia Universal dels Drets dels Infants. A l'endemà, 22 de novembre, els i les professionals socials ens van lliurar una nena preciosa, de només 48 hores. L'acompanyarem i ens acompanyarà els mesos que calgui fins que tingui una llar definitiva, segons criteri i decisió de la Generalitat de Catalunya.

Comencem, per tant, una nova etapa en les nostres vides. Quan ens vegeu pel carrer amb un cotxet... no és una paternitat tardana... sinó una amorosa acollida a un nadó (o una nadona, si em permeteu) amb la intenció que comencin la seva vida enles mateixes condicions i oportunitats que les nostres nétes Ane i Laia. Aquesta és la nostra petita història. També el nostre agraïment a un sistema públic de protecció social i a uns/es professionals capaços de donar tanta esperança. I, finalment, també el nostre oferiment a totes les famílies interessades per tenir aquell primer contacte que nosaltres vam tenir, i valorar la possibilitat de dedicar aquella habitació que tenim, aquell temps que tenim, a estendre aquesta xarxa de solidaritat i acollida a infants i adolescents que, com totes les Anes i totes les Laies, tenen dret a tot, absolutament a tot.

Dret, sobretot i primer de tot, a abraçades d'ós: