Ceñida la cintura, encendida la lámpara, los nada de hoy todo han de ser.

Aquest passat mes de març he estat en dos temples i en dues circumstàncies que m'han fet sentir personalment de dues maneres diferents, contraposades, distants... i tot i així, formant part del meu mateix cos de creences. A primers de mes, vaig ser al funeral de la tia Ascensión, esposa d'un cosí de la meva sogra, tots ells procedents de Las Pedroñeras, a Cuenca. El funeral va ser a la capella del tanatori de les Corts i el capellà va llegir un fragment de l'evangeli de Sant Lluc (Lc 12, 32-48), i el va lligar a la forma de fer de la tia Ascensión: forta i acollidora, sempre al costat dels seus cinc fills i els seus néts, de tota la gent que l'envoltava i l'estimava, amb una paraula o un plat de taula sempre a punt. "Siempre con la cintura ceñida y la lámpara encendida", tal com gràficament diu l'evangeli en aquest paràgraf. Sempre disposada a servir i no a ser servida. Com tantes i tantes mares i àvies, com tantes i tantes persones, que han fet del servei al proïsme el motor de la seva vida, sigui o no sigui la fe en alguna transcendència el combustible inesgotable del seu motor. Simplement per generositat innata, per fe o per conviccions ètiques molt profundes o per un amor sense límits, o una mica per tot alhora. La tia Ascensión, com la meva tieta Nuri, com tantes altres dones al capdavant de les seves famílies, encarnaven a la perfecció aquest esperit de l'Evangeli.

Per contra, dissabte passat vaig ser per primera vegada a la basílica de Sant Pere, al Vaticà. Allà, als museus vaticans, la Cèlia hi va fer la foto d'aquesta famosa pintura de Rafael, "L'escola d'Atenes", amb el conegut diàleg central de Plató i Aristòtil, i amb la també coneguda intencionalitat d'incorporar a l'església el pensament clàssic i situar només dintre seu l'aspiració a la veritat, la bellesa i la bondat. Només dintre seu: l'església catòlica com a únic marc de referència. Érem al segle XVI... però no només al segle XVI. Al Vaticà em vaig sentir lluny, molt lluny, de l'evangeli de Lluc que havia sentit dia abans al tanatori de les Corts. No era només les dimensions aclaparadores, l'or recobrint desenes d'estàtues, el barroc exagerat a cada cantonada, l'exhibició de poder i riquesa que ja esperava... Va ser especialment el desgrat de veure un monument monumentalment monumental consagrat a l'autohomenatge dels papes, un darrera l'altre, d'ells per a ells, com si competissin els uns amb els altres a veure qui té l'estàtua més grossa, més imponent... més allunyada alhora d'aquell pessebre de Betlem, com si no existís, com si no hagués existit mai... Va ser especialment la consciència que tot allò es va pagar amb la mentida de la venda de les indulgències i l'explotació de la fe de milions i milions de persones... Va ser especialment la proximitat de la Setmana Santa i la consciència de la vida i la mort del Jesús en què crec, i que potser hauria entrat al Vaticà com va entrar al temple de Jerusalem, fuetejant comerciants i sobretot consciències: "Ningú no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner" (LLuc 16, 13) Quina distància tan enorme entre un pessebre i Sant Pere... Que poques persones són capaces de reconciliar missatges tan diferents i projectar un cert missatge d'esperança en una església que acull a les persones tal com són i que orienta les comunitats en els valors de fraternitat i justícia que es destil·len en cadascuna de les Benaurances...

L'abisme entre totes les ties ascensión del món i les estàtues del vaticà no és exclusiu de l'àmbit de la religió. Hi ha un abisme també descoratjador en la història dels moviments que volen transformar un sistema econòmic que es regeix per l'únic afany de l'acumulació de capital i per la manca absoluta d'escrúpols, ètica i valors. Tots hem conegut militants socialistes, comunistes o anarquistes d'una generositat tan extrema que han donat la seva vida per la causa en què creien... guiats sovint per dirigents mediocríssims (que bé que s'explica a "La vida de los otros"), autèntics criminals com Stalin, amb infinits conflictes interns de caràcter gairebé personal (com se solia dir, "allà on hi ha quatre comunistes hi ha cinc partits") o aplicant pragmatismes tan inexplicables com la versió més aigualida d'alguns partits socialdemòcrates europeus o la legitimació de l'enriquiment personal que ha formalitzat el Partit Comunista Xinès, que ha obert també les portes a l'explotació de les persones i de l'entorn que nosaltres continuem, malgrat tot, combatent amb la força que som capaços de mostrar.. Tan lluny del contingut de la Internacional, "el mundo ha de cambiar de base, los nada de hoy todo han de ser"..., però que vigent que és encara!

Una força que, malgrat tot, hem de fer créixer. Perquè no podem ni volem legitimar el món en què vivim, amb les seves enormes desigualtats, ni el model de societat concret del nostre tros en aquest món, amb la seva absoluta manca de valors comunitaris, de referents d'una ètica alhora personal i social. Perquè ens cal un món en què cada persona pugui estimar com vol i construir el seu projecte de vida, i un món que enterri per sempre la idolatria al diner com a motor de la vida col·lectiva, imposada per immensos lladres sense rostre i administrada políticament pels seus dòcils representants.

A mi, i a molta altra gent, la consciència dels abismes que constatem ens descoratja, però no ens fa abdicar de la necessitat de continuar combinant pensament i acció per ser més fraternals en lo personal i proper (i jo torno llavors a llegir els evangelis) i més actius i implicats en la construcció d'alternatives en lo polític i social (i jo torno llavors a pensar en els vells combatents per la justícia que he conegut).

Acabo aquest escrit el Diumenge de Pasqua, alguns dies després d'haver-lo començat. Sortint de missa, a banda i banda de la plaça de la Vila, veig i estimo una síntesi en pedra d'allò que m'ha mogut i que em seguirà movent sempre, malgrat els abismes que les mateixes pedres reflecteixen: "ceñida la cintura, encendida la lámpara, los nada de hoy todo han de ser".

Tumilet.

Al facebook vaig demanar si algú tenia una foto de la joguina que esteu veient: un tumilet. Em va respondre l'Edu Domínguez facilitant-me aquest enllaç, del qual he agafat aquesta foto. Aquest nen, per tant, no sóc jo.

El tumilet és, juntament amb un cavall de cartró, l'exin bloc i els meccanos, la joguina que amb més il·lusió recordo de la meva infantesa, dels Reis dels meus primers anys. Aquesta foto m'ha fet moltíssima il·lusió. I també una certa enyorança, i moltes ganes d'escriure sobre això, sobre l'enyorança, que m'ha vingut sobtadament a cop de tumilet.

I és que Reis és tan propici per als records... L'enyorança ens roba el cor en dates com aquestes, i en algun moment el record d'algun instant, d'algun objecte, d'algun lloc o sobretot d'alguna persona ens assalta de manera molt intensa. Aquests dies, diversos coneguts meus han perdut la mare o el pare; en un cas, fins i tot una amiga que està a punt de tenir el seu segon fill. Aquest any, que en fa deu que va morir, jo enyoro especialment el meu pare.

L'enyor de temps passats, especialment dels bons moments passats, és gratificant si no ens empresona. M'agrada el record i la conversa entorn dels instants (tants despertars de Reis...), dels objectes (com aquest tumilet), dels llocs (Villalba, sempre Villalba...)  i de les persones (com el meu pare) que ens han marcat i que sovint enyorem. M'agrada valorar la sort d'haver-los viscut i m'agrada sobretot retenir-ne l'essència per reviure'ls, en altres instants, amb altres objectes, en altres llocs, amb altres persones. Tinc la immensa sort de saber valorar el meu present i de saber (em sembla) incorporar-hi tot allò que m'ha anat marcant amb el pas del temps. El passat és un lloc que m'agrada reviure, conèixer i interpretar, amb imatges i records que no em retenen inútilment en allò que ja mai més tornarà, però de les quals se'n pot destil·lar el bo i millor perquè sigui present en el present, valgui la redundància, i orienti la diària construcció del futur que desitjo.

Dels Reis i els Nadals dels meus seixanta en vull recordar i reviure la senzillesa i l'escalfor de la meva gran família, malgrat totes les dificultats i problemes que després el temps me n'ha anat descobrint. En vull recordar i reviure el valor de les petites coses del dia a dia, la suficiència del que teníem, la manca de pretensions (que no de somnis ni esperances!) en què creixíem, l'autenticitat dels valors i de les conviccions que vaig rebre. Això, que tan directament i tan intensament vaig viure i aprendre del meu pare i de la meva mare, ho he intentat transmetre als meus propis fills i, més enllà, en la meva manera d'entendre la vida.

Tumilet: materials senzills, mecanisme simple, tantíssimes hores de joc i de joia al carrer, a Villalba, amb els germans, amb els amics! I una darrera reflexió en clau de futur, paradoxalment, entorn de l'enyorança: com fer possible que tot allò que, potser de manera idealitzada, viu en el meu record d'aquells temps del tumilet, visqui també per a tots els infants en aquests temps de tecnologia i internet?

Que tingueu un 2011 amb serenitat per acceptar les coses que no es poden canviar, valor per canviar les coses que cal canviar i saviesa per distingir les unes de les altres.

I, per acabar la felicitació i començar l'any amb humor i enginy, un petit joc numèric extret del bloc I ara? Matemàtiques!

Bon Nadal 2010!

La Cèlia i jo acabem de tornar del Condis del barri. Una veïna del barri ens ha desitjat bon Nadal amb els ulls tristos: s'acaba de separar i la feina li penja d'un fil. Tornant a casa, un pare de l'escola ens diu que fa mig any que no troba feina. A casa, el dolor pels absents és més present que mai cada any que arriben aquests dies. La cara trista de la vida és més trista quan és Nadal.

Ens hem trobat també els infants que anaven a dinar a cals cosins, a fer cagar el tió. I els fills i parents que es reuneixen i dinen o sopen junts o es truquen amb més intensitat aquests dies. I hi ha molta bona gent que reviu les creences i les tradicions amb què hem crescut segles i segles a casa nostra. La cara amable de la vida també és més amable quan és Nadal.

Totes les cares humanes tenen cabuda en la meva idea de Nadal.

L'única cara que no suporto és la cara banal, ostentosa i desvirtuada del Nadal. Algú m'ha enviat una foto d'un avet a no sé quin hotel de luxe de no sé quin emirat amb joies com a penjolls i un valor de no sé quants milions d'euros. El que no suporto és que potser ja hi ha més gent que somriu amb aquesta collonada que no pas que s'indigna, es rebela.

M'agrada el Nadal radical: que va a l'arrel. El que, simbolitzat en un pessebre, evoca una vida noble i senzilla, compartida amb gent noble i senzilla, amb valors nobles i senzills. Valors expressats amb les religions que cada racó del món ha vist créixer, o valors expressats sense cap interpretació transcendent de la vida i de la mort, però amb un humanisme profundament arrelat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre totes les persones. Vull pensar que això és el que celebrem aquests dies, el que desitgem quan ens diem "Bon Nadal!" pel carrer.


Això m'ha vingut al cap quan volia desitjar a la gent que conec i m'estimo un Nadal radical i no banal, en el sentit que ara tot just deia.

Que en aquests dies i durant tot l'any que ve, trobis la força per fer front a la cara trista de la vida i per aconseguir, especialment, les fites personals, familiars i col·lectives que et proposis.

Bon Nadal, bones festes i molt bon any 2011.

"La visita de Benet XVI", Joan Brunet. Diari de Sabadell, 11/11/2010

La meva àvia, quan jo era petit, em recordava sovint que no era signe de bona educació anar de convidat a casa d’algun familiar, amic o conegut i oblidar-se de donar les gràcies per la invitació rebuda o queixar-se per quelcom que no t’acabés de plaure en relació a la casa que es visitava. Que en conseqüència, era mostra de bona educació, i sobretot de respecte, comportar-se com corresponia i no vulnerar les normes més elementals de convivència i de bons costums… Pensava en aquests sempre savis consells de la meva àvia quan dissabte passat escoltava –he de confessar que amb un cert astorament– les declaracions que Benet XVI va fer durant el vol que des de Roma el traslladava a Galícia per complir amb el ritus, com a pelegrí, de visitar la tomba de l’apòstol Sant Jaume, i com a pas previ al seu posterior desplaçament a Barcelona per dedicar el temple de Sagrada Família. Unes declaracions, les de Benet XVI, en les que es mostrava crític envers Espanya, un país que després de qualificar-lo d’“originari de la fe” assegurava es veia envaït darrerament per un “un laïcisme, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu” que al pontífex li rememoraven els corrents anticlericals que en anys pretèrits (referint-se a temps de la II República) havien recorregut Espanya de nord a sud i d’est a oest. Just en acabar d’escoltar aquestes declaracions de Benet XVI, també em va venir a la memòria un dels lemes escollits pel pontífex a l’inici del seu papat, Cooperatores Veritatis (és a dir el de col•laboradors de la veritat), elegit per entendre que veritat, llibertat i justícia es troben en la base mateixa del sentit que havia de tenir l’Església catòlica avui.

Al marge del què cadascú pugui opinar en relació a la visita de Benet XVI, les declaracions del Papa davant els periodistes han de qualificar-se necessàriament de poc oportunes. Si més no perquè aquesta no era la millor manera de presentar-se davant un país en el qual la constitució estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, i malgrat això, l’Església catòlica continua gaudint aquí d’un alt favoritisme. No és, només faltaria, el mateix favoritisme que es dispensava a l’Església durant els anys del nacional-catolicisme, però favoritisme al cap i a la fi. Precisament per això caldria recordar a Benet XVI que l’Església dels anys als quals ell feia referència en les seves declaracions, estava alineada al costat dels règims totalitaris existents a Europa i que a Espanya vàrem haver de patir durant quaranta anys sense que l’Església catòlica oficial denunciés cap dels excessos que la dictadura del general Franco va comportar. De sobres sabem que, sortosament, ni l’Església catòlica és avui com la de llavors, ni tampoc aquest país no és el que llavors era…

La fe i la modernitat poden conviure sempre i quan el respecte, la veritat, la llibertat i la justícia prevalguin per damunt de qualsevol altra consideració. I perquè això sigui possible, avui més que mai, recobra renovada importància el principi recollit pels evangelis que parla de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Sota aquesta premissa i també la d’interpretar els signes dels temps s’ha d’articular la relació entre Església i Estat i deixar que l’Estat faci la seva feina –d’acord amb la voluntat majoritària de la ciutadania–, i que l’església compleixi amb la seva missió espiritual i evangelitzadora. Mentre no sigui així i l’Església catòlica oficial consideri que té dret a intervenir en qüestions que només tenen a veure amb el desenvolupament de l’Estat Social de Dret del qual ens hem dotat, el conflicte continuarà. Més quan una organització jeràrquica com l’Església, no és donada a acceptar precisament cap de les crítiques que des dels seus sectors més progressistes se li adrecen. Possiblement sigui aquesta també la causa que la visita de Benet XVI a Galícia i a Catalunya no mobilitzés a la quantitat de persones que s’esperava. I aquest fet deu respondre a alguna raó que també algú hauria de valorar…

Comparteixo plenament aquest article. La visita de Benet XVI, una oportunitat malauradament perduda per a un acostament entre església i societat, en el context i les aspiracions dels éssers humans d'ara i aquí. No necessitàvem estirades d'orelles, necessitàvem ponts entre totes les persones que volem una vida i una societat basada en valors humans compartits (sigui quina sigui la visió del món, la vida, la mort, la transcendència, etc de cadascú) i que rebutgi una vida i una societat resignada als capricis dels mercats i al trist paper de consumidors de mil formes sofisticades d'escombraries.

Acords i desacords en relació a l'actitud d'ICV entorn la visita del Papa.

Diumenge que ve el Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família. Un esdeveniment així porta al primer pla de l’escena pública un conjunt de temes que, per raons òbvies d’actualitat, generen encesos debats: les relacions entre l'Església (i totes les esglésies) amb l'Estat, el sentit i el paper de les religions, de la pròpia visita del Papa, en societats plurals com la nostra i en un segle com el XXI.

Sense anar més lluny, ahir mateix vaig intervenir en el programa "El pols de la ciutat" en una taula rodona amb els altres portaveus municipals a Sant Feliu sobre aquest tema.

Com vaig dir, crec que l'actitud d'ICV té un punt central en què estic d'acord i aspectes secundaris que em desagraden.

El punt central en què estic plenament d'acord és que la visita és una magnífica oportunitat per exposar la nostra aposta clara i ferma per la laïcitat i el nostre discurs sobre aquest tema. Posar damunt la taula les relacions entre l'Església i l'Estat, afirmar sense cap mena de dubte la subjecció de la jurisdicció religiosa a la jurisdicció civil, confrontar amb l'Església quan aquesta ha pres un paper polític (quantes manifestacions a Madrid que generen vergonya aliena...), són factors que ICV-EUiA hem posat de manifest amb motiu de la visita i que jo, i com jo molts creients, comparteixo plenament.

Ara bé, hi ha discursos que considero innecessaris i que em desagraden. Alguns dels dirigents del meu partit banalitzen la visita d’una manera que sens dubte agradarà a força gent "del partit", però disgustarà a molta gent "del carrer" que no respon al retrat simplista dels cristians i el cristianisme que hi ha al darrera. He llegit l’article de Ricard Gomà a Barcelona Informació i em sembla molt desafortunat. Aplica a l’Església una generalització inadmissible: per exemple, d’uns casos particulars i inadmissibles de pederastia (i que haurien d'acabar totes i cadascuna en sentències condemnatòries de tribunals civils!) en fa una extrapolació que és tan frívola i inconsistent com la que tòpicament o interessadament es fan en altres àmbits sobre la corrupció dels polítics o la ganduleria dels funcionaris.

És clar que hi ha visions diferents de l’Església i la jerarquia: no fa massa diumenges, vam tenir l’oportunitat de veure un excel•lent reportatge de “30 minuts” sobre les profundes discrepàncies de dos teòlegs alemanys com Hans Küng i Joseph Ratzinger, i que avui són molt presents en molts ambients cristians, especialment els més oberts al que nosaltres defensem i volem representar. En aquest debat intens que viu l’Església, que vivim a l’Església, no veig quin sentit té que dirigents d'ICV hi entrin innecessàriament a caricaturitzar-lo. En el seu blog, en Ricard Gomà explica molt millor el que volia dir en l’article, i fa una exposició de la laïcitat que , com ja he dit, comparteixo.

Jo entenc que cap representant de la coalició vagi a cap acte religiós, però aquesta no és la meva actitud en els esdeveniments religiosos que tenen lloc a Sant Feliu. Jo mateix vaig anar a la inauguració de la Casa de l’Església a Sant Feliu el passat 23 d’octubre, com també vaig anar fa ja gairebé quatre anys a la inauguració del centre de culte dels santfeliuencs de religió musulmana. Crec que és l’actitud institucional correcta: la del ple respecte fins i tot a allò que ni de lluny comparteixes.

També em sap greu que Joan Herrera hagi dit que la visita és una festa i que qui convida que pagui. Entenc que la visita s’hauria de considerar des del meu partit i la meva coalició estrictament com la d’un cap d’Estat (tot i l'especificitat del Papa i la seva doble condició de cap d'un petit Estat i d'una Església), i és el país que rep qui es fa càrrec de les despeses de l’atenció dispensada. Amb criteris d’austeritat, sense ostentacions inadmissibles en un estat aconfessional i en temps de crisi, però també sense comportaments simplistes que no mantenim en altres visites o esdeveniments.  Conec molt bé els valors dels gestos, però s'han de tenir present les interpretacions que en faci d'una banda  "la galeria", per entendre'ns, però també de l'altra, la resta de la societat, especialment de la majoria social treballadora a qui volem representar.

Trobo necessari i lògic que entitats i col•lectius que se senten amb raó atacats per la jerarquia eclesial es manifestin i convoquin a la ciutadania. El meu fill em va explicar la mobilització de gais i lesbianes que es distribuiran al pas de la comitiva i es besaran públicament per denunciar l’actitud de la jerarquia envers els drets inqüestionables de les persones homosexuals. Trobo també raonable que molts dels meus companys i moltes de les meves companyes de partit assisteixin a aquestes mobilitzacions. Però no em sembla bé que el meu partit, com a tal, hi doni suport i hi convoqui. Tinc por que, al final, en comptes que molta gent ens vegi en positiu a favor de la laïcitat, ens vegi en negatiu en contra del Papa.

Com deia, es pot i s'ha de generar debat públic i social sobre el tema de l’estat actual de les relacions entre l’Església i l’Estat i de la tebior i poca concreció de molts discursos a favor de la laïcitat al nostre país. I també s'ha de confrontar políticament, evidentment, amb les veus reaccionàries de l'Església quan posen en qüestió els drets de qualsevol persona o qualsevol família i fan un joc inadmissible a la dreta més rància. Però no comparteixo un posicionament actiu en contra d’una visita que, per a moltes i molts dels nostres conciutadans (i votants!) no té aquest contingut simplista amb què una part significativa del partit en parla. Crec que hi hauria hagut d'haver una declaració explícita i formal de posicionament clar i ferm de la coalició en favor de la laïcitat i tot el això ha comportar en la pràctica, i després mostrar la mateixa actitud de respecte envers els ciutadans que assistiran a la missa i viuran positivament la visita i envers els ciutadans que s'hi manifestaran en contra.

I no m’estenc – que podria!- sobre l’extraordinari paper que, per exemple a Sant Feliu, fan els voluntaris i les voluntàries de Càritas o molts altres amics i amigues de les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Joan Baptista. I molts altres que, a Sant Feliu i a tot el món (mirem també en aquest camp a Brasil, per exemple?), empenyen l’Església del segle XXI cap a una nova realitat, perquè estan convençuts, com jo i com tanta gent, que una altra Església també és possible. O no és el que defensava, per exemple, Alfonso Carlos Comín?

En conjunt, amb el meu acord clar en el que és fonamental però també amb desacords amb alguns aspectes, l'actitud del meu partit em deixa un regust agredolç. Com diu aquell a Polònia, “ho sento, algú ho havia de dir”.

"La hija de Juan Simón"

Amb motiu del Dia d'Andalusia, vaig anar al concert que les quatre penyes flamenques van organitzar al Palau Falguera. Hi van actuar Toni Torres i Jordi el Chato, a la guitarra. Vaig trobar el concert fascinant.

Els concerts en directe m'apassionen quan es donen dues circumstàncies màgiques: una complicitat intensa entre els cantants i el públic, i una expressió igualment intensa dels sentiments a través de la música. Això ho trobo sovint en el rock i sempre en el blues. Alguns cops en altres músiques, com ara el flamenc. Divendres passat va ser un d'aquests dies extraordinaris.

Hi va haver el que em pensava que trobaria. Tot l'auditori, per exemple, cantant una cançó del Fari sobre un torito bravo. Però hi va haver, sobretot, música intensa, a flor de pell, fins al fons de l'ànima. Flamenc en estat pur, suposo.

Una, en especial, va negar els ulls de tot l'auditori, els de la meva dona i els meus, també. Era una milonga, una cançó tristíssima que, en la veu de Toni Torres i la guitarra de Jordi el Chato, em va posar la pell de gallina i vaig arrencar, en acabar, en un Bravo! que em va sortir del bell mig de l'estómac. Era "La hija de Juan Simón", del cantant andalús, tan injustament frivolitzat, Antonio Molina.

Vida intensa en el llenguatge universal de la música. I com a mi m'agrada: sense ser foraster enlloc, sense sentir foraster a ningú.