dissabte, 25 de novembre de 2017

Som família d'acollida !!!

La mà de la Cèlia i els ditets de la primera personeta que hem acollit!
Quan fa tres anys va néixer l'Ane, la nostra primera néta, ens vam plantejar que podríem fer alguna cosa pels nadons que, ja al néixer, no tinguessin la mateixa sort que ella. Fa deu mesos, per diverses circumstàncies, vam decidir que volíem intentar convertir aquell primer pensament en una realitat.

Sabíem que, a Sant Feliu, la família de la Núria Magrinyà havia acollit alguns nadons i els vam preguntar què havíem de fer. Vam trucar al número que ens van donar, i vam anar a una reunió informativa a unes oficines de la Generalitat al Paral.lel. Era l'Institut per a l'Acolliment i l'Adopció (ICAA) . Érem entorn de vint persones amb el mateix interès i la mateixa voluntat que nosaltres. Segurament, totes a partir d'una primera conversa amb algú que, com la família de la Núria, fa una tasca generosa que cal i que vull agrair. Gràcies mil, Núria! A l'ICAA ens ho van explicar tot: les tres maneres com les famílies voluntàries podem ser, per a nens i nenes, nois i noies sense l'entorn familiar adequat, l'oportunitat d'una vida millor:
  • l'adopció, 
  • l'acolliment, 
  • la col.laboració. 
Coneixíem l'adopció: no era la nostra opció. Desconeixíem la col.laboració: l'estada en caps de setmana, festius i/o vacances de nens, nenes, nois o noies internats en centres de la Generalitat. Ho vam trobar interessant, però teníem la imatge de l'Ane al cap i al cor. I ens van aclarir totes les qüestions relacionades amb l'acolliment d'infants de 0 a 2 anys, de manera provisional mentre no tornessin amb la família biològica o, quan no és possible, amb una família adoptiva. És just el que buscàvem! I allà mateix, vam omplir els primers formularis corresponents.

Unes setmanes després, vam rebre una trucada: ens volien conèixer!!! Vam iniciar un procés nomenat de "validació": entrevistes, visita a casa, formació, de la mà d'una entitat del tercer sector, col.laboradora de la Generalitat: la Fundació Concepció Juvanteny. Vam conèixer professionals d'una gran sensibilitat, professionalitat i empatia. Entremig, va néixer la nostra segona néta, la Laia: ho vam tenir més clar encara! Per fi, ens van considerar vàlids: era a primers de novembre. A partir de llavors, en qualsevol moment, podien trucar-nos.

I ens van trucar dues setmanes després, el 21 de novembre. Una nena que no podia ser atesa i educada per la seva família havia nascut el dia abans: casualment, el Dia Universal dels Drets dels Infants. A l'endemà, 22 de novembre, els i les professionals socials ens van lliurar una nena preciosa, de només 48 hores. L'acompanyarem i ens acompanyarà els mesos que calgui fins que tingui una llar definitiva, segons criteri i decisió de la Generalitat de Catalunya.

Comencem, per tant, una nova etapa en les nostres vides. Quan ens vegeu pel carrer amb un cotxet... no és una paternitat tardana... sinó una amorosa acollida a un nadó (o una nadona, si em permeteu) amb la intenció que comencin la seva vida enles mateixes condicions i oportunitats que les nostres nétes Ane i Laia. Aquesta és la nostra petita història. També el nostre agraïment a un sistema públic de protecció social i a uns/es professionals capaços de donar tanta esperança. I, finalment, també el nostre oferiment a totes les famílies interessades per tenir aquell primer contacte que nosaltres vam tenir, i valorar la possibilitat de dedicar aquella habitació que tenim, aquell temps que tenim, a estendre aquesta xarxa de solidaritat i acollida a infants i adolescents que, com totes les Anes i totes les Laies, tenen dret a tot, absolutament a tot.

Dret, sobretot i primer de tot, a abraçades d'ós:

divendres, 22 de setembre de 2017

Un sol segon.

Va ser aquí. 12 de setembre, 10 del vespre. Vam sortir d'una assemblea d'Iniciativa, i la Susana, l'Eva i jo vam enfilar cap al Mas Lluí. Prop de casa, truco: "Mon amour, ja arribo. Vols alguna cosa del paqui?". La Cèlia: "només una barra de pa". Em falten 10 cèntims per arribar als 85 que costa. "Ningún problema: ya me los darás mañana". Però ja no seria mañana. Un parell de minuts després, el vaig veure venir. Va ser aquí.

 Era d'un vermell intens. Vaig cridar: "què fa, què fa?!?!?!". No va servir de res. Vaig tenir el reflex i el temps, segurament un sol segon, per repenjar-me en el cotxe que se'm tirava al damunt i agafar impuls per apartar-me'n. Només em va picar a la cama. Vaig caure al mig del pas zebra i el cotxe es va clavar. Tenia la sensació que em podria alçar: em va respondre el cap, el cos, la cama esquerra.... però al tocar-me la cama dreta, el peu no era al seu lloc. El veia lluny i aliè, com si no fos part de mi. Llavors, desolat, desencaixat, sol.lícit, el veí del Mas Lluí que també es va despistar un sol segon es va prestar immediatament per ajudar en el que calgués. També un noi que després vaig saber que es deia Jonatan, i que em parlava amb veu suau per tranquil.litzar-me. I un noi, suposo que del paqui de la cantonada, que em va oferir aigua fresca. I tot de gent que vaig veure que trucava i que volia ajudar. Milers de gràcies a tots!

Jo també vaig trucar. Primer, novament, a la Cèlia: "no t'espantis, amor meu, un cotxe m'acaba de tocar tornant del paqui". En un moment la tenia, com sempre, com en tot, al meu costat. Després, vaig trucar a la policia local. De seguida van venir, em van aconsellar que no em mogués, i un d'ells es va asseure al terra al meu costat i em va oferir la seva cuixa com a coixí. Tot seguit va arribar una ambulància del SEM i posteriorment una altra. Recordo molt de respecte, molt de suport i molts bons professionals fent molt bé la seva feina. Un metge del SEM em devia dir: "parece que tienes la tibia rota. Un pinchacito de morfina por el dolor y te llevamos al Broggi". A mi, estirat a terra i encongit, em semblava que el temps passava molt ràpid, però després vaig veure als informes que va transcórrer gairebé una hora a aquell pas zebra del Mas Lluí. Deu ser que la bona feina del personal sanitari del SEM i de la policia local m'ho va fer més fàcil. Un agraïment enorme a totss ells!

Em vaig mig despertar a urgències del Broggi, amb la Cèlia i la nostra petita, la Raquel, al meu costat. Ja era la matinada de dimecres. Confirmació de diagnòstic: tíbia i peroné trencats, amb la sort que el tall havia estat net, sense estelles. Primera intervenció d'urgència: una fèrula de guix fins a mitja cuixa per immobilitzar les dues parts dels ossos acabats de trencar. Operació definitiva: divendres passat, avui fa una setmana, amb la implantació d'una barra de titani de 40 cm de longitud i 1 cm de diàmetre a la tíbia trencada. I després, recuperació i rehabilitació. Agraïment infinit a tot el personal del Broggi; mèdic, d'infermeria, de rehabilitació, de neteja, d'administració. Infinit. I després, també, temps.

Temps, llarg temps, en què he pogut rebre a mans plenes l'enorme amor de la meva família. Temps en què he rebut moltes visites, des de companys de sempre fins a ciutadans i ciutadanes que m'han vingut a saludar aprofitant que visitaven algun familiar o amic. Trucades, correus, ànims a facebook. M`he sentit molt estimat per molta gent de Sant Feliu, que m'han ajudat a fer més passadores les llargues hores en un hospital, i ho vull agrair molt i molt sincerament.

I temps, llarg temps, per prendre consciència de com la vida pot canviar de rumb en un sol segon. Aquell sol segon que el veí que conduïa es va distreure, aquell sol segon que vaig veure que el cotxe em venia al damunt. Sense aquell sol segon, potser m'hauria arrollat, potser hauria sortit disparat i vés a saber com hauria caigut. No saps mai com i on passarà aquest sol segon, aquest sol segon que no està a les teves mans. Però tots els altres sí que hi són!!!!!! Per això els hauríem de viure en pau amb un mateix i amb els altres, d'acord sempre amb les pròpies conviccions, generós fins no poder més, valorant i assaborint les persones, els llocs i els moments que la vida ens dóna.

Va ser allà, en un 12 de setembre a les 10 del vespre, on possiblement, en un sol segon, vaig tornar a néixer.

divendres, 12 d’agost de 2016

Religió i política; un camí personal indestriable.

Amb Mossèn Jesús Sanz, a la Diada de Sant Llorenç de 2016.
Ahir vaig tornar a anar a la missa concelebrada de Sant Llorenç, a la mateixa església on em van batejar, a la mateixa església on seré recordat i comiadat abans que em cremin. Hi vaig anar, com sempre, sense representació institucional i a la vuitena o novena fila, simplement com a creient.

Molts mossens hi van prendre part. Sé que arribarà el dia que les misses les presidiran tant homes com dones, tant cèlibes com casats. Però de moment, el paper de les dones a l'església continua sense ser el que molts voldríem. I entre els mossens, hi vaig tornar a veure a Mossèn Jesús Sanz, amb qui m'he volgut fotografiar. Mossèn Jesús va ser vicari a la parròquia de Sant Feliu entre 1968 i 1973 i, després d'un llarg periple de servei, ara és rector de la Parròquia de Corpus Christi, a Barcelona.

Recordo i aprecio Mossèn Jesús de moltes misses de vuit del vespre, quan jo era infant i adolescent. I la que em va marcar, el moment podríem dir inicial, va ser una missa de primers de desembre de 1971, quan jo tenia poc més de catorze anys. Feia poc més d'un mes que hi havia hagut incidents a la fàbrica de SEAT a la Zona Franca, en què la policia va matar al treballador Antonio Ruiz Villalba. Poc abans d'acabar la missa, Mossèn Jesús va informar als assistents que, un cop donada la benedicció, llegiria un comunicat que diversos capellans havien redactat en relació a l'assassinat del treballador de SEAT. Jo vaig ser un dels pocs que ens vam quedar. El comunicat era clar: condemna de l'assassinat i de la dictadura, reivindicació de les llibertats democràtiques, defensa dels drets de la classe treballadora, voluntat de l'Església per ajudar a avançar en aquest camí. I aquell vespre de finals de 1971 vaig veure clar que aquell també era el meu camí.

Mossèn Jesús Sanz no era, però, el primer capellà en qui vaig veure compromís polític arran de la seva opció religiosa. Quan jo era només un nen, amb onze anys acabats de fer, al 1968, al petit poble on anàvem de vacances, Vilalba Sasserra, cada matí anava a fer classes de francès amb Mossèn Sabé, un jove capellà que havia estudiat a París i hi havia viscut els fets de maig de pocs mesos abans. Ell em va parlar de París, del sentit i les esperances de la revolta dels joves estudiants, i alhora em va descobrir els discos de Paco Ibáñez, Raimon, Falsterbo-3 i un llarg etcètera. Aquell estiu del 68, hi va haver també la invasió dels tancs russos a Praga. Jo em recordo, amb onze anys, mirant amb el meu pare les notícies a la nit sobre Alexandre Dubcek (un nom que per a mi resultava mític) i el socialisme de rostre humà, i parlant-ne a l'endemà amb Mossèn Sabé (que anys més tard vaig saber que realment es deia Mossèn Josep Gonzalvo, i que avui ja és mort). Parlar, amb onze anys, amb el meu pare i amb un capellà sobre les primaveres de París i de Praga, van forjar sens dubte les bases del meu pensament.

Un tercer capellà, en aquells primers setanta, em va impressionar i va anar concretant (llavors jo encara no ho sabia) aquest camí personal indestriable.  No recordo exactament el mes, però al 1972 va venir als Padres un capellà francès de l'ordre del Pare Fissiaux, la congregació a què pertanyia l'escola. Era una tarda a la classe de religió. No en recordo el nom. Però ens va parlar de la necessària vinculació entre la vivència individual i la responsabilitat col·lectiva de la pràctica religiosa. I ens va posar com exemple... als comunistes! Un capellà francès posant-nos d'exemple als comunistes a 1972!. "Els cristians hauríem de fer com els comunistes: assumir voluntàriament el màxim de responsabilitats, presentar-se a totes les eleccions, difondre els nostres valors, per fer millor la vida de la gent, especialment la vida de la gent humil". No n'hi ha prou amb vivència individual, repetia: la pregària, la vida en església, són necessàries, però s'han de concretar en acció comunitària, en pràctica política. Contra la idea que sempre havíem rebut de la resignació cristiana, tot i que no recordo les paraules exactes, insistia en què "la resignació no millora la vida de la gent" i que és imprescindible "el compromís polític" per millorar-la. Un capellà francès posant d'exemple els comunistes a l'Espanya de 1972! Suposo que el Padre Bustillo, que és qui ens el va presentar, no devia saber de quin peu calçava...

I després ja va venir tot rodat. Al setembre de 1973 vaig anar a fer COU al Joanot Martorell, a Esplugues. Només començar el curs, el cop d'estat de Pinochet a Chile, a l'octubre, la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya, al març, l'assassinat de Puig Antich. Allà vaig entrar en contacte amb la Joventut Comunista de Catalunya, vaig anar a les meves primeres manifestacions, les meves primeres assemblees, mobilitzacions, etc. Com que no volia ser un jove petit burgès, vaig decidir estudiar Químiques a l'hora que vaig entrar a treballar a la Matacàs (setembre de 1974). Dos anys en què (amb prou feines algunes hores per dormir) vaig conèixer la pràctica política i sindical a la fàbrica (de la mà de CCOO i molt especialment de José Cano), vaig formar part de la "Comissió Cultural de Químiques", eufemisme amb què definíem el motor de l'activisme polític a la facultat, vaig formar part de l'Assemblea Democràtica de Sant Feliu, de la comissió promotora del Congrés de Cultura Catalana en representació de l'Agrupament Escolta, etc. Cristià i comunista: com un document de no recordo quin congrés del PSUC que signava... Alfonso Carlos Comín, autor del llibre "Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia".

Després més capellans han reforçat aquest doble vessant de la vivència personal i l'acció col·lectiva. Joan Zapatero, que ha reflectit extraordinàriament la necessitat de lligar la fe a la lluita per les millores socials en els seus llibres. Josep Maria Fisa, creador i president de l'empresa d'inserció social Solidança, que, en alguns moments de dubte de tot, em va ensenyar l'enorme i vital diferència que hi ha entre els sentiments i les opcions, i que la fe no es pot quedar en els sentiments, sinó que ha d'esdevenir una opció. Lluís Pou, tant a la Granada com a Sant Feliu. Pere Corbera, i la importància que donava a la necessitat de creació i enfortiment de vincles i compromisos comunitaris. I les converses sobre aquestes i altres qüestions amb Mossèn Josep Maria Domingo, l'actual rector de la nostra parròquia. Potser em deixo algun altre capellà amb qui comparteixo aquesta visió. I em deixo i ignoro conscientment molts altres que, en aquesta opció que he seguit, em serien "contraexemplars". Com també, en la meva altra militància, grans companys i companyes comunistes, al costat d'altres (molts menys!) igualment contraexemplars. Bé, de fet, com ser cristià malgrat el Vaticà, com ser comunista malgrat el Kremlin.

Temps enrera, en broma, els meus fills em deien que jo tenia dos defectes, difícils d'entendre en una persona intel·ligent com jo, em deien. Un era ser de l'Espanyol, ser periquito. L'altre, ser cristià. Ja saben que els dos "defectes" segueixen sent plenament vigents! I és que és evident que a la política s'hi arriba normalment des de la mera reflexió personal entorn la nostra condició col·lectiva: ningú no pot néixer ni viure sol, som tant animals racionals com animals socials, i a la política s'hi arriba normalment per l'"imperatiu ètic", que deia Kant. Però, com deia (amb resultats nuls, evidentment) als meus fills és que la política em dóna una visió del present i un mecanisme per transformar-lo en termes de justícia social i llibertats individuals i col·lectives en favor de la igualtat, és a dir, especialment de la gent més humil, és a dir, de la classe treballadora. Però és que la religió em dóna una visió transcendent d'aquest present en què vivim ara i aquí, una visió que a mi em dóna respostes més enllà que l'atzar sigui l'origen de la vida i el no res el seu final, en què l'ètica s'amplia enormement en els termes evangèlics de l'amor i la consideració que se'n deriva de "l'altre" com igual a tu mateix, em dóna profunditat, pau i riquesa interior més enllà de la fredor de l'absència de sentit de les coses i de la banalització de l'individualisme consumista que regeix el nostre temps, i que trobo magistralment resumit en aquesta imatge:

A punt de fer-ne seixanta, em sento ple i orgullós pel camí indestriable que vaig emprendre conscientment un desembre de 1971 i que, amb aquest escrit, he volgut agrair a Mossèn Jesús Sanz, a qui vaig veure ahir a la meva parròquia. Un agraïment que vull fer extensiu a tanta i tanta gent d'Església (i d'altres vivències religioses!) que ha volgut i ha sabut compartir una vivència personal de la fe amb una pràctica política al servei de la dignitat i la igualtat entre totes les persones. Un camí indestriable que acabaré, en aquesta mateixa parròquia, amb un senzill fèretre amb una creu ben gran i cobert simplement amb una bandera roja.  El meu camí, fins al final, indestriable.

dimecres, 17 de juny de 2015

"This little light of mine", una cançó que m'identifica, que m'encoratja. I en quatre versions!

Dissabte passat, 13 de juny, al concert simultani SimFonic que va tenir lloc a més de 100 municipis de Catalunya, a càrrec de la Coral d'Adults de l'Escola Municipal de Música. I hi canta la meva germana!:
La versió que més m'agrada, amb el millor, amb el Boss, amb Bruce Springsteen: Amb una versió molt semblant a l'original, un clàssic del gospel: En català, "Tinc una llum al cor", per Xesco Boix:
 Tinc una llum al cor
que vull deixar brillar,
Tinc una llum al cor
que vull deixar brillar,
Tinc una llum al cor,
que vull deixar brillar
cada jorn, cada jorn, cada jorn,
perquè vull que brilli ben fort.

 Dilluns m'ha dat el do de l'amor,
dimarts la pau m'ha entrat al cor,
dimecres m'ha dit que la fe mai no perdés
dijous m'ha dit que pels altres treballés
divendres m'ha dit que despert estés,
dissabte m'ha dit que el mal denunciés,
diumenge m'ha dit que obrís ben bé el cor
perquè vull que brilli ben fort.

Tinc una llum al cor...

dimecres, 1 de gener de 2014

FELIÇ ANY D’UNA ALTRA MANERA. Subscric cada mot d'aquest text de Joan Zapatero. Gràcies, Joan!


"Home sóc i, per això , res humà m'és aliè", ens recorda Publi Terenci Africà allà pel
año165 Ac. Dic això perquè durant aquests dies que ens porten al final del 2013 i,
sobretot, en començar el 2014 la frase que més se sent entre la gent que, d'altra
banda, no tinc cap dubte que es tracta d'un sentiment sincer, és aquella en què ens
desitgem mútuament les persones estimades, els amics i també la gent amb qui
ens relacionem habitualment els millors auguris per al nou any que comença. FELIÇ
ANY! diem, mentre ens donem una encaixada de mans, un copet a l'espatlla, una
abraçada o un petó afectuós.

Jo també t'ho desitjo a tu, perquè, com ja t'he dit tantes vegades ets una persona
pròxima a la meva vida pels vincles de sang que ens uneixen, per la nostra relació
d'amistat, per la nostra proximitat de ciutadania, etc . I en cas que no ens coneguem,
pel fet de compartir la condició humana que certament no és poca cosa. De nou vull
tornar a repetir-t’ho: FELIÇ ANY !

Em coneixes de sobres i saps que si acabés aquí aquest desig que em surt del cor
respecte a un any el més feliç possible per a tu, no em sentiria a gust amb mi mateix
ni tampoc seria sincer amb tu, doncs, no en va, estaria ocultant-me a mi mateix i,
pel mateix, faria el mateix amb tu, realitats i principis que, segons la meva escala de
valors, estan o van estretament lligats a la felicitat veritable.

En primer lloc, dir-te que només crec en aquella màgia que fa feliços durant una
estona a un grup de nens/es que miren bocabadats els trucs del mag que tenen
davant de si i que els fascina fins a la sacietat. Beneïda sigui sempre aquesta màgia!
No obstant això, no crec en cap altre tipus de màgies i, en aquest cas, en la que
pogués derivar-se de la combinació d'unes xifres que se succeeixen cada any de
manera progressiva formant un nombre al voltant del qual giraran els tres-cents
seixanta-cinc dies del mateix; xifra que l'any que acabem de començar correspon al
número 2014. Per tant , no penso desitjar sense més, perquè tampoc surt de mi, que aquest nou
any et faci no sé per quina raó més feliç que el que fa només unes hores o algun dia
hem acabat de donar per finalitzat. Al cap i a la fi, això de passar d'un any a un altre
no és altra cosa sinó la conseqüència d' una cosa tan senzilla i elemental com és la
successió del temps que de manera cíclica va tenint lloc cada tres-cents-seixantacinc
dies o tres-cents-seixanta-sis cada quatre anys .

D'altra banda, no vull donar-te consells perquè no sóc ni de bon tros la persona
més indicada per a fer-ho. I no és qüestió de falses humilitats que el que fan moltes
vegades és amagar fortes dosis de supèrbia i d' envaniment. Ho dic senzillament
perquè ningú millor que jo coneix les incoherències que de vegades massa sovint
ennegreixen la meva vida per no esforçar-me per viure precisament d'acord amb
els valors de l'Evangeli que lliurement he escollit perquè siguin ells els que marquin
el meu comportament a seguir. Valors, d'altra banda i ho vull deixar molt clar, que
en moltes ocasions no coincideixen en absolut amb els principis i les normes de
l'Església a la qual pertanyo .

Però precisament perquè et conec i gaudeixo de la teva amistat i afecte, almenys
pots estar segur/a que tu si que tens els meus, em prenc la llibertat d'entrar en la
teva vida per dir-te simplement el que jo intentaré fer per aconseguir ser una mica
més feliç durant aquest nou any que Déu ha començat per concedir-me, o la vida
tant se val!, no farem problema per això.

En primer lloc , fora bo que t’esforcessis per aprofundir una mica més, potser
ja ho fas, respecte a l'interior de la teva persona. T'he de dir, però, que la meva
experiència em diu que no vivim temps precisament propicis per a la reflexió, la
meditació, el silenci, etc. Instruments aquests necessaris i imprescindibles per arribar
al nostre interior. És més, tinc la impressió que des d’estades ben diverses es fa tot
el possible per impedir-ho, per evitar amb això el perill que puguis arribar a convertirte
en una persona díscola que critiqui les decisions u ordres, fins i tot les desobeeixis
i no et sotmetis a elles, que acostumen a arribar des dels poders establerts, siguin
del tipus que siguin, polítics, econòmics, religiosos, etc .

Pensa que no t'estic dient res de nou, senzillament t'estic recordant alguna cosa
que ens ve des de molt antic. Concretament ja al segle V aC. Sòcrates recordava
insistentment als seus deixebles la frase "Coneix-te a tu mateix" que estava escrita al
frontispici del temple d'Apol·lo a Delfos.

Però, ¿per a què conèixer-se un mateix amb les coses tan boniques que hi ha fora
i per a què aprofundir en el propi interior? Per la senzilla raó que només es pot
estimar allò que es coneix i només es pot canviar allò del qual un té consciència. Per
tant perquè “t’estimis de debò” i perquè et comprometis en aquells canvis amb els
quals en alguns casos podràs fer possible que visquin amb una mica més de dignitat
almenys algunes dins les moltes persones que són tractades tan durament per la
vida.

Una última cosa molt breu al fil del que acabo de dir-te i que, amb tota certesa, et
farà de veritat una mica més feliç durant aquest 2014: allarga una mica la mà, de
la manera que puguis i sàpigues, a les persones que estan més necessitades; fes
quelcom per elles. Això sí, sense atabalar ni autoflagelar-te doncs, al cap i a la fi, és
veritat que tu no tens la solució per a tants i tan greus problemes com hi ha a prop i
lluny de tu ara mateix. Per tant ningú pot exigir-te que donis el que no tens o més del
que tens, ni tu mateix tampoc. D'altra banda, quan parlo de donar no em refereixo
només a diners o coses materials, doncs potser això podria fins i tot costar-te poc, ni
tampoc a la quantitat ni a la periodicitat.

Només dir-te que fora bo que durant aquest 2014 t’aturessis de tant en tant a pensar
una mica en la vida de les persones que, per la raó que sigui, té molt poc o gairebé
res d'humana. Esforça't per humanitzar-se-la, encara que sigui només en dosis
minúscules; estic segur que des d'aquest petit gest et sentiràs com a home o com a
dona una mica més feliç o, com a mínim, experimentaràs aquella felicitat, per petita
que sigui, que de veritat et omplirà interiorment.

FELIÇ ANY !

Joan Zapatero.

diumenge, 14 d’abril de 2013

Juguem a plantats! (100 anys dels Padres)



Jo vaig entrar als Padres al curs 1964-65, amb set anys acabats de fer. I en vaig sortir després de fer 6è de Batxillerat, acabant el curs 1972-73, a punt de fer setze anys. 9 cursos complets: haurien pogut ser més, però els anys de pàrvuls els vaig fer a les Mercedàries, amb la Madre Ignacia. El meu germà Lluís, va fer el mateix camí. La meva germana Montserrat va continuar fins al Batxillerat a les Mercedàries.

Enguany que el Padres fan 100 anys a Sant Feliu, m'ha vingut de gust capbussar-me en aquells anys de la meva infantesa i recordar les estones en què més feliços ens sentíem, les hores del pati. En el nostre cas, a més, ens hi passàvem més estones que altres companys: alguns anys ens quedàvem a dinar i, gairebé fins al final, ens quedàvem a permanències, de manera que berenàvem a l'escola i ens hi estàvem fins gairebé les set de la tarda.

El pati de la meva infantesa era totalment diferent a l'actual i l'he volgut recordar, malgrat les imperfeccions i les imprecisions del dibuix, en la imatge superior que adjunto i contraposo al que podem veure en l'actualitat. Em sembla que és bastant fidel, tot i que no recordo amb claredat què hi havia en la zona de les figueres, on hi havia els vells vestidors darrera la piscina: és la part més desdibuixada en la meva memòria i en el mateix dibuix.

Vull recordar, especialment, els meus (els nostres!) jocs fins que feia 1r de Batxillerat Elemental (equivalent a l'actual 5è de Primària): per Sant Jordi d'aquell any (jo tenia 10 anys, tres mesos abans de fer-ne 11) els meus pares em van regalar una pilota de plàstic de futbol, i llavors, més o menys, vam deixar els jocs a què solíem jugar per córrer tots darrera la pilota. 

La pilota va deixar de banda els jocs tradicionals, més o menys com ara les joguines tecnològiques deixen de banda els jocs que també els precedeixen. Aquells jocs, però, evoquen moments molt bons de la meva infantesa, amb jocs que després repetíem a uns carrers encara, a la segona meitat dels seixanta, amb pocs cotxes. Tallar fil, seguir al rei, al churro media manga mangotero (llavors en dèiem així, no dèiem "cavall fort"), a bales, als quatre cantons, als bancs de la galeria quan plovia... i, sobre tot, a plantats. Així que començàvem a tenir pilotes per jugar, però encara al pati gran jugaven els més grans, fèiem taquigols amb les porteries a les parets de l'antic gimnàs o a volei amb les porteries dels camps de futbol. Si hi havia sort, amb les porteries grans i si no, amb les porteries petites del camp de darrera el gimnàs vell.

Recordo que hi havia una certa especialització de l'espai. A la zona on ara hi ha l'edifici nou (es va inaugurar al curs 1969-70, quan jo començava 3r de Batxillerat, actual 1r d'ESO), abans hi havia l'enorme esfera on ens agradava enfilar-nos per lliscar-ne i d'on sortia el màstil amb la bandera d'Espanya que hissàvem cada dilluns al matí i arriàvem cada dissabte al migdia, amb tot l'alumnat amb el braç estirat i cantant "el himno nacional" (aquí explico una anècdota personal al respecte). En aquesta zona hi jugàvem els més petits: a seguir rei o tallar fil o a bales. En aquesta zona, en la zona de darrera la porteria gran o en el pati de darrera el gimnàs, fèiem els "guás" i ens passàvem molts patis amb el "chiva, pie bueno y tute".

Al migdia després de dinar o a la tarda, abans de les permanències, jugava moltes estones al pati de darrera el gimnàs, tocant al carrer Dr. Flèming. Hi havia uns mandariners que el separaven del pati gran i on sovint ens enfilàvem per xerrar o per canviar cromos de les col·leccions que llavors es feien. Dues porteries petites i "les barres". Era l'estructura d'un antic gronxador on els més atletes (jo no, per descomptat) ascendien per les barres laterals que configuraven un triangle, i passaven la barra superior per baixar per l'altre costat: no ho vaig aconseguir mai... Hi havia unes paral·leles, uns pilons de ciment a alçades diferents i "el castell de ferro", on jugàvem a amagar-nos, a perseguir-nos, a seguir el rei, etc.

Els dos elements que més marcaven l'estructura antiga de l'escola eres, sens dubte, la galeria i la piscina. Durant molt anys (si no recordo malament, la piscina vella del Club Natació Sant Feliu es va inaugurar el 1971), era l'única piscina de Sant Feliu, i als estius s'obria perquè hi poguessin anar els alumnes de l'escola. És una piscina que, com vaig explicar també aquí, es va construir per indicació d'Antoni Amigó, el militant cenetista que es va fer càrrec de l'Asil Duran durant la Guerra. Al seu voltant, hi havia els bancs i les figueres, on sempre vèiem que s'hi asseien i xerraven els alumnes més grans... fins que ens va arribar l'hora de veure'ns com ens miraven els alumnes més petits. Hi havia també els vells vestidors, on ja més grans anàvem a fumar d'amagat i a mirar revistes llavors prohibides on s'insinuava allò que ara es tan sols a un click d'internet.

I la galeria... ah, la galeria! Tot un món avui desaparegut! Quan plovia, era prou gran per aixoplugar tot l'alumnat de l'escola. Hi havia un joc que m'encantava en els dies de pluja, aprofitant els bancs de ciment que hi havia. Un s'asseia a la punta, que tenia una part alçada a manera de recolzabraços, i es tractava d'anar afegint alumnes al seu costat i fent pressió, per veure qui resistia més, fins que al final algú no podia més i sortia gairebé "despedit" pels que hi jugàvem. A la cantonada de la galeria lateral que portava al menjador, hi havia una petita botiga on podíem comprar material escolar... i on fèiem entrepans per després vendre i tenir diners per pagar els viatges de final de curs. Hi havia les primeres màquines de begudes: encara conservo alguns discos de 45 rpm que sortien de vegades de regal amb les Mirinda que hi compràvem, ja una mica més grans. Darrera de la galeria central, hi havia un sistema de lavabos i de fonts per beure aigua que encara avui em sembla perfectament ideat. De més ganàpies, ens agradava xutar la pilota ben alt per passar la galeria... i sovint havíem de fer mans i mànigues anant als dormitoris dels interns per poder recuperar les pilotes que es quedaven a mig camí. O, també, per anar a fumar d'amagat: jo hi vaig anar un parell de vegades i, si llavors no em vaig enganxar al tabac, crec que hi estic definitivament vacunat. Si plovia i teníem sort (i encara que no plogués!) ens agradava molt jugar als quatre cantons, en l'espai cobert que donava a l'antic gimnàs i portava a l'antiga fusteria. Si deixava de ploure, anàvem en massa al pati de ciment: per jugar a bàsquet a les cistelles, a taquigol amb les parets del gimnàs o a fronton amb la paret, avui encara existent, de les aules de la planta baixa. Recordo com si fos ara una tarda que, per capricis de la metereologia, plovia a la meitat del pati que tocava a la galeria i no plovia a la meitat del pati que tocava a l'escola...

Escric i sembla que parli de temps remots i llunyans: temps en què de mica en mica les cases anaven tenint televisions, telèfons i cotxes, en què jugàvem al carrer, en què ens semblava que les famílies i els treballs eren per a tota la vida i tot semblava més fàcil. Avui, a l'edat en què jo vaig poder tenir la meva primera pilota, molts nens i nenes tenen el seu primer mòbil: tot sembla més fàcil de tenir, però la realitat cada dia és més complexa. D'allò només fa quaranta o cinquanta anys, i recordar-ho m'ha anat provocant alguns somriures, però cap enyorança. La millor edat sempre és aquella en què es viu, i el futur per construir és tan ric i complex alhora, que mirar enrera ens ha de servir només per aprendre'n el millor per construir solidàriament el que tenim per davant.

Aquells patis i els actuals, les pedres velles i les noves dels Padres han anat configurant la vida de molts centenars de santfeliuencs i d'alguns centenars de santfeliuenques al llarg dels cent anys de la seva presència entre nosaltres. Desenes de capellans, professors i professores hi han deixat el seu esforç i la seva emprenta, que s'ha perllongat, ens agradi més o menys, en tots els que hi vam passar la nostra infància i adolescència. A tots ells i a totes elles, gràcies!




dissabte, 23 de febrer de 2013

"AMAR". Dani Carrasco i Gemma Roldán. 23/02/2013

He fet molts casaments. Però sempre n'hi ha algun d'especial. Avui he casat en Rubén i l'Eva, de Sant Feliu. Sempre llegeixo algun poema als casaments, però avui m'havien dit que no calia, que parlarien tres familiars dels nuvis. Els tres parlaments han estat impressionants, intensos, plens d'amor. Un cop acabada la boda, he demanat permís al Dani i a la Gemma per reproduir el que avui hem pogut escoltar entorn de 40 persones al Palau Falguera. Llegiu-ho bé: poques vegades trobareu una definició més precisa i preciosa del que és estimar, a partir de les reflexions d'una parella que, després de 9 anys de matrimoni, les posa en comú amb una parella que comença aquest mateix camí. Gràcies, Dani i Gemma, per autoritzar-me a reproduir aquesta petita joia inesperada.

"Creemos que llegamos sin saber muy bien qué o cómo es esto del matrimonio. Llegamos sólo con la idea de que nos encontramos especialmente a gusto con una persona y que nos apetece pasar tiempo, mucho tiempo, con ella. También llegamos al matrimonio, claro está, haciendo oídos sordos a algunos comentarios del estilo "El problema del matrimonio es que se acaba todas las noches después de hacer el amor, y hay que volver a reconstruirlo todas las mañanas antes del desayuno".

Cuando llevas cierto tiempo en esta aventura del matrimonio y todavía no te has arrepentido, miras atrás y te das cuenta que el enamoramiento que te llevó a casarte era sólo uno de los ingredientes de un guiso que se cocina a fuego lento y del que no acabas nunca de saber muy bien cómo combinar los diferentes ingredientes.

Amar... amar es una palabra con fuerza, que cuando la utilizas para mostrar lo que sientes por otra persona percibes que has pasado a un nuevo estadio, a un nuevo nivel en la relación... para bien o para mal. Es una de esas palabras que no hay que utilizar de forma precipitada, porque te puedes ver metido en un buen lío del que cada vez es más difícil salir. Nosotros diríamos que amar es querer estar con el otro, sí, pero también es mirar hacia adelante, hacia un horizonte de posibilidades e ilusión... y es mirar también hacia adentro, hacia nuestros más íntimos sentimientos, fortalezas y miedos. Hacia adelante para soñar una vida y hacia adentro para encontrar con qué crear esa vida.

Amar es creer que juntos somos más y mejores porque donde no llega uno llega el otro, porque si uno cae el otro le levanta, le extiende la mano y, supuestamente, no la suelta. Es disfrutar y saborear de un beso, de un sofá, de un paseo, de una cocina limpia y de la ropa tendida, de un gran viaje y de una comida. Es hablar y es "estar", sin más, en silencio. Es caminar, a veces juntos, a veces en paralelo y... a veces en dirección contraria, para poder unirse de nuevo. Es reír y es llorar. Mirar hacia adelante, hacia ese horizonte , y mirar hacia al lado donde esté el otro, sonreír y decir "Vamos". Es escuchar y que me escuchen. Es la belleza de lo cotidiano y de lo extraordinario. Es la intimidad física y emocional. Y es, en definitiva, dar las gracias, todos los días, por la belleza y los retos de la vida compartida.

Sed siempre vosotros mismos y aprended de las diferencias del otro. El amor, amor atrae. No midáis el amor, amad sin medida"

Costaria trobar unes paraules que descriguin millor aquest sentiment que ens porta, dia sí i dia també, a viure junts per viure més vida...