500 anys de Parròquia! I per molts anys més!!!

 

Com cada any, ahir vaig assistir a l'Ofici de Festa Major. Com bé va dir mossèn Josep Maria Domingo, el nostre rector, a les portes de la celebració dels cinc segles de la proclamació de la Parròquia de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat, que va tenir lloc el 19 de març de 1524. Tot d'esdeveniments religiosos, culturals i ciutadans marcaran l'any 2024. Personalment, estic molt orgullós de formar part de les comissions de treball que faran possible una gran celebració del nostre primer mig mil·lenni. 

Com ja vaig explicar aquí, l'existència d'un temple en l'actual ubicació de la Parròquia és molt anterior. Però es tractava d'un temple que depenia de la parròquia de Sant Just Desvern. L'any 1524 culminava oficialment i formalment un intens treball dels santfeliuencs de finals del segle XV i inicis del XVI per tenir parròquia pròpia, que va comportar fins i tot la pelegrinació d'un petit grup fins al Vaticà, a Roma, per aconseguir aquest objectiu. Aquest i molts altres fets formen part del llibre d'història de la nostra Parròquia que estan coordinant les historiadores Luz Retuerta, Carme Sanmartí i Esther Hachuel i Maria Tobella en representació del Consell Parroquial, i en què jo participo en un capítol al costat de l'amic Ferran Prats. Serà un llibre d'Història, en majúscules, majúscul. Sigueu creients o no, serà un llibre que voldreu tenir i llegir.

Història...!!! Jo recordo molt, moltíssim, un d'aquells moments que veus, que toques, que tot canvia, que res ja no serà igual. Parlo de les celebracions eucarístiques de Dijous Sant de l'any 1975 i la de 1976. Des que tinc records d'infantesa, sempre havíem anat tots a missa en totes les celebracions de Setmana Santa. Quan era petit, em preguntava per què el rector sempre rentava els peus a les mateixes persones i m'enfadava que no els rentés al meu pare, que evidentment per a mi, n'era més mereixedor. La cerimònia del lavatori dels peus recorda com Jesús ho va fer als seus apòstols la nit del Sant Sopar, la nit abans a la seva crucifixió. No sé si també hi vaig pensar la Missa de Dijous Sant de 1975, quan jo tenia 17 anys, i la Parròquia estava plena a vessar, com sempre per Setmana Santa. Però sí que sé segur que no hi vaig pensar un any després, a 1976, quan al temple hi havia amb prou feines la meitat de la seva capacitat. Ple a vessar com sempre amb la dictadura, amb prou feines mig ple a la democràcia. De 1975 a 1976, només en un any. Ja res no seria igual. Afortunadament!

A Sant Feliu, fins 1975 i sobretot fins 1965, la presència de la religió, de l'Església, de la Parròquia en la vida personal, familiar, laboral, ciutadana, cultural, etc. era justament aquesta:  l'omnipresència. Ho va ser, de fet, a tota Europa en el llarg període històric de les monarquies absolutes. Europa es va construir amb una simbiosi absoluta entre els poders monàrquics, militars i religiosos. També , després de la reforma luterana, als països que es van sumar a les confessions protestants, tot i que amb matisos propis. Fins al sorgiment de la Il·lustració, en ple segle XVIII, no és va posar fortament en qüestió el dogma de la fe i el poder de l'Església, alhora que s'estava qüestionant frontalment el poder absolut de les monarquies. Després de la Revolució Francesa de 1789, i al llarg de tot el segle XIX, la separació entre Església i Estat va sent un fet a tota Europa, i moren les velles monarquies absolutes per donar pas a les monarquies parlamentàries i a incipients repúbliques. A tota Europa, al segle XIX, avançava el lema "Liberté, egalité, fraternite" i moria lentament el lema "Dios, Patria, Rey" o els seus equivalents a cada país. A tota Europa... menys a Espanya. Mentre la democràcia com avui la coneixem es va anar implantant a tota Europa, l'intent democratitzador de la Constitució de Cadis de 1812 i després de la Constitució de la República de 1931 són aixafats per les armes per la monarquia absoluta dels Borbons amb tres guerres inczivils al segle XIX i pels colpistes franquistes amb la quarta Guerra Incivil entre 1936-1939 i trenta-sis anys posteriors de dictadura. I gairebé sempre i amb honroses excepcions, amb l'Església catòlica espanyola (inclosa, sense fissures, la catalana) al costat de les autoritats civils i militars, "por supuesto". Fins 1975, la religió a Espanya, a Catalunya i a Sant Feliu era omnipresent perquè era, simplement, una imposició social dels partidaris de la monarquia absoluta i dels vencedors de la Guerra Incivil. Totes les persones nascudes abans de 1960 recordem perfectament aquells temps. Però, també entorn de 1960, tot va canviar.

El Concili Vaticà II (convocat el 1959, inaugurat el 1962 i clausurat el 1965) ha marcat un abans i un després en la història recent de l'Església i en la seva presència en la vida quotidiana. Basat en la idea del "aggiornamento" (l'adequació al moment actual en un món canviant), la pròpia Església impulsa la seva separació del poder polític, assumeix que la religió ha de ser una opció individual i no una imposició social, dóna protagonisme actiu als laics, impulsa el seu compromís amb la comunitat, obre el diàleg amb altres confessions religioses, i recupera que són l'amor i la fraternitat, i no la por i el pecat, el nucli de la vida i el missatge de Jesús de Natzaret. El Concili Vaticà II entén i assumeix amb claredat i decisió que l'Església dels segles XX i XXI ni pot ni ha de ser l'Església anterior a l'esclat de la Il·lustració i la Democràcia. A Espanya, això va comportar que l'Església passés de ser un aliat indiscutible i un pilar del règim franquista, a què cada vegada més cristians i cristianes engruixissin les files de la lluita per la democràcia. La lluita entre els sectors conservadors i progressistes de l'Església va ser molt dura, i la figura i el paper del cardenal valencià Vicent Tarancón en va ser la mostra més visible. També a Catalunya, el nomenament del bisbe Narcís Jubany va ser enormement important. Pau VI sabia el que es feia quan el va nomenar per dirigir "la transició religiosa" de l'Església catalana. El tàndem Tarancón - Jubany va marcar molt positivament una època enormement important i decisiva.

Però tornem a Sant Feliu! El canvi immediat més visible del Concili Vaticà II és que les misses van passar de ser en llatí i el capellà d'esquenes a la feligresía, a ser en català i amb el capellà mirant als seus feligresos i feligreses. Això va passar a totes les parròquies catòliques de Catalunya el diumenge 8 de març de 1965. La revista Alba se'n va fer ressò aquell mateix mes, en un breu a la pàgina 11. Amb l'arribada de joves vicaris (Josep Faura, Jesús Sanz, Joan Zapatero, etc), la parròquia obre les portes als nous temps: aquell mateix any es va crear l'Agrupament Escolta Nostra Dona de la Salut, més endavant l'Esplai Sant Llorenç, grups de laics i laiques dinamitzen les misses, la catequesi ja no va ser la repetició memorística i incessant d'un catecisme desfasat, el Centre Parroquial es converteix en el lloc de trobada de les incipients organitzacions juvenils antifranquistes, a molts municipis sorgeixen nuclis de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), de Cristians pel Socialisme, etc. L'Església de 1976 ja té molt poc a veure amb l'Església de 1936. I la religió va passar de ser una imposició social forçada  a ser una opció individual voluntària. Les esglésies es van buidar de cop, és cert, però el compromís polític i social de moltes persones formades i vinculades al cristianisme va ser fonamental en la construcció de la societat democràtica en què vivim. 

Aquest llarg article resumeix una història molt llarga de presència de l'Església en general a la societat i de la Parròquia a Sant Feliu en particular: gairebé 440 anys de vinculació estreta amb el poder polític, econòmic i militar i de ser una imposició social gairebé impossible de qüestionar i d'eludir, gairebé 60 anys de separació i autonomia del poder polític (sí, ja que no sempre i en tot, però ja se m'entén) i de voler tornar a ser allò que Jesús de Natzaret va predicar: una comunitat universal i lliure de creients que comparteixen una visió transcendent de la Vida i de la Mort, i que comparteixen una voluntat diària i en tots els àmbits de construir una vida personal i comunitària basades en l'Amor, seguint els ensenyaments de l'Evangeli. D'una imposició social a una opció personal! 

L'any que ve fem 500 anys, i jo  vull que siguin molts més. Hi ha un factor extern a l'Església i que condiciona absolutament tot el futur de la vida. Com diu l'ONU, per primer cop hi ha un risc constatat per la comunitat científica de la pròpia supervivència de l'espècie humana. Aquest no el podrem eludir. Però perquè l'Església faci molts anys més, hi ha un factor intern i propi que condiciona, al meu parer, el futur de la pròpia Església: la plena igualtat de la dona en el sí de l'Església.  En un temps en què la igualtat de drets entre homes i dones ha aconseguit avenços espectaculars i ocupa un lloc central a totes les agendes, cap persona hauria d'ocupar un lloc subsidiari ni a l'Església ni enlloc pel seu sexe o la seva condició sexual. No és creïble ni pot ser referent de res cap organització, petita o gran, que no sigui un reflex real de la igualtat entre els homes i les dones. En la meva opinió, l'Església pot passar de l'omnipresència al risc de la irrellevància si no aborda les realitats de la família i de la igualtat entre homes i dones en les properes dècades. Estic convençut que el papa Francesc n'és plenament conscient, i que comença a preparar l'Església per a aquest canvi de rumb tan important com imprescindible.

Per ser rellevants al present, el Concili Vaticà II va suposar la separació de l'Església del poder polític, trencant un vincle històric que semblava immutable. Per ser rellevants al futur, caldrà un cop de timó d'importància similar per incorporar, a tots els nivells, les dones i les persones casades al sacerdoci i a tots els llocs de responsabilitat. El nostre segle va molt just de valors, de referents, de generositat, de germanor, d'amor, d'utopies, de fe, de conviccions. L'Església ha de continuar sent llum i referent en tots aquests àmbits, però ja no ho pot ser ni seria just que ho fos, prescindint ni d'un sol o d'una sola dels seus germans i germanes.

En tot això pensava, ahir dia del Sant Llorenç del 499è aniversari, pregant perquè, es donin plenament les condicions per celebrar, en aquest mateix temple, cinc segles més d'una presència positiva en els cors i en els caps de les persones dels propers segles!!!

I el teu llibre parla de les famílies normals?

 

Signant "Estimades famílies" per Sant Jordi, un matrimoni de la meva edat -si fa no fa- em va preguntar, amb tota naturalitat, si el llibre també parlava de les famílies normals. En un context festiu com Sant Jordi i vista la normalitat (valgui la redundància) amb què em van fer una pregunta sobre famílies normals, els vaig dir que sí, perquè, en la meva opinió, totes les famílies on hi ha amor són famílies normals i, en conseqüència, al meu llibre hi ha moltes famílies amb un pare, una mare i els seus fills, juntament amb altres famílies, totes elles normals.

No sé si els vaig convèncer, perquè no em van comprar el llibre. O potser sí, i el devien comprar més endavant. No ho sé. En tot cas, la parella, la pregunta i la situació em van fer venir al cap una reflexió sobre el concepte de "normalitat" i les seves implicacions polítiques, en ple context de les eleccions municipals del 28 de maig. 

Una reflexió que considero més rellevant ara, en plena batalla campal per a les generals del proper 23 de juliol. Avanço la meva intuïció: la dreta capitalitza indegudament idees o aspiracions com normalitat, família o seguretat, perquè l'esquerra crec que vol, però no sap, exposar de manera clara i entenedora com planteja aquestes idees o aspiracions.

Per a moltes persones dels meva edat o de l'edat del matrimoni que exposava a l'inici, aquests conceptes estan incorporats per l'escola i la societat prèvies a la democràcia. No necessiten explicació, formen part dels seus aprenentatges vitals inicials, del "relat" en què vam créixer: una família és la unió indisoluble d'un home i una dona, on "el matrimoni no fóra res si al cap de l'any no fossin tres", i tot rutlla bé sota l'autoritat indiscutida del cap de família, és a dir, l'home; la seguretat és simplement l'absència en el propi entorn vital de delictes i de conflictes, ja siguin explícits o suposats, reals o derivats de rumors, sense cap qüestionament de les seves causes i dels patiments que hi ha al darrere, i és garantida per les autoritats judicials i policials; i la normalitat és l'adequació inconscient i inqüestionada a normes o lleis escrites o a costums més o menys arrelats, de manera que "normal" és allò que es fa com tothom i com sempre. Resumeixo més encara: la subjecció al considerat ordre natural de les coses com a base de la família, la seguretat, la normalitat. Aquesta perspectiva, impregnada a la història de molts països i a la pell de moltes persones, és, en la meva opinió, la que defensa la dreta i la ultradreta de tot el món (també el PP i Vox! també sectors influents del que era CiU!), i això explica millor que una opció conscient i massiva pel feixisme, l'onada conservadora actual a gairebé tot el món, expressada electoralment per la dreta i l'extrema dreta.

En contraposició a aquesta visió conservadora, l'esquerra hauria de defensar explícitament i amb ple convenciment el dret de tota persona a agafar lliurement el timó de la seva vida com a base de la família, la seguretat, la normalitat. Sense parlar-ne amb la boca petita, sense abordar-ho com un tema menor, sense deixar aquestes idees i aspiracions tan importants i bàsiques a la interpretació exclusiva i restrictiva de la dreta. La família, en aquesta perspectiva, es basa en l'amor i el compromís entre persones que s'estimen en peu d'igualtat i que volen lliurement perllongar el seu amor en fills volguts, ja siguin propis, adoptats o temporalment acollits, o de persones soles que volen tenir o adoptar infants amb qui viure més vida i educar amb tot l'amor perquè despleguin les seves arrels i les seves pròpies ales. Hi ha res més bonic que això? No és això al que aspirem, lliurement i conscientment, la immensa majoria de persones? Per què, doncs, des de l'esquerra no parlem amb orgull, amb la boca plena, de la família, de totes les famílies??? Amb tota la modèstia, però amb un convenciment absolut, vaig voler escriure "Estimades famílies" per contribuir a parlar, des de l'esquerra, de la familia, de totes les famílies, amb amor, amb respecte, en positiu, amb il·lusió, amb esperança i amb normalitat!

És aquesta perspectiva de dret de totes les persones a protagonitzar lliurement la pròpia vida (resumim-ho en progressisme) en oposició i en confrontació a la submissió a un ordre considerat natural (resumim-ho en conservadorisme) , la que, a tots els nivells, ha canviat la història i ha fet avançar les societats. Aquesta lluita contra la submissió ha estat, és i será fonamental i decisiva en la conformació i la confirmació del feminisme com el principal moviment per la plena igualtat dels homes i de les dones, al costat i simultàniament de les grans lluites per la igualtat que ha viscut el segle passat. Des del feminisme, s'ha qüestionat frontalment, provocant canvis extraordinàriament positius i afortunadament irreversibles, la família considerada tradicional en què la vida i el paper de la dona es limita al matrimoni obedient i la maternitat obligatòria. És contra aquest model de relació forçosa i desigual (això no es mereix el nom de família) que cal estar absolutament en contra, però no, ni de lluny!, en contra de la família com el millor espai possible per, com diu la fotografia, començar la vida, no acabar mai l'amor. 

Acabo: contra la normalitat conservadora de la família subjecta a un ordre autoritari masculí, aixequem i defensem la normalitat progressista de la família basada en l'amor i el compromís igualitari, responsable i conscient de les persones que la formen. Parlem de la família i defensem-la en tot moment i amb ple convenciment des d'aquesta perspectiva!!!

I remato: les percepcions a l'hora de votar són fonamentals. No deixem que molts dels nostres veïns i veïnes, que -com tothom!!!- adoren les seves famílies, es desviuen per les seves famílies, però que potser voten més amb el cor que amb el cap, amb les emocions que amb les reflexions, percebin que només la dreta entén, comparteix, assumeix i defensa la immensa importància i l'immens valor de la família, de totes les famílies.

Heroïnes!

(Escrit començat al Dia de la Mare).

A la meva dreta, Teresa Buenaventura Batlle, la meva mare. Nascuda a Sant Feliu l'abril de 1936. A la meva esquerra, Celia Pérez Peláez, la meva "suegrecilla". Nascuda a Las Pedroñeras, Cuenca, el mateix dia que els feixistes van començar la mortaldat de la Guerra Incivil. Les estimo molt, moltíssim. La seva vida, a més, resumeix, en la meva opinió, la història de l'Espanya del segle XX. La seva vida és, com el de la immensa majoria dels homes i les dones de la seva generació, una vida de lluita perquè els seus fills i especialment les seves filles, nosaltres, visquéssim lliures de la fam, el fred, la misèria, l'analfabetisme, el pecat, la submissió i el silenci que van marcar l'Espanya de la seva infància.

Totes dues són nenes de la postguerra. Totes dues saben el que és plorar de fam. Totes dues saben el que és haver d'anar a demanar menjar, a l'ajuntament o a "los señores". Totes dues saben que és cuidar de germans més petits i sentir-los plorar de la mateixa fam de què ploraven elles. Totes dues han anat al camp a buscar herbes per menjar, llenya per cremar, algun animaló per tirar a olles sempre buides. Cap d'elles va tenir l'oportunitat de ser nena. Cap d'elles va poder anar a l'escola. La meva sogra, a Las Pedroñeras, ni hi va poder posar els peus. La meva mare, als Nacionals que hi havia més amunt dels pisos Bertrand, en una classe amb prop de setanta nenes de 4 a 16 anys, "la señorita Pilar" mai no li va parar atenció en els pocs mesos que hi van poder anar. Totes dues van aprendre a llegir i escriure més grans, totes soles, amb l'ajuda dels marits i dels fills. La meva sogra, a l'Escola d'Adults del Poble Sec, el seu barri. Sense saber de lletres, totes dues tenen una saviesa innata, secular, admirable, exemplar.

La meva sogra, la segona filla d'una noia que al 36, embarassada d'ella, va fer campanya pel Front Popular i cantava "La Internacional" en el seu petit poble de la Mancha, va viure les conseqüències de ser filla de roja represaliada. Nascuda i crescuda en la repressió, el fred, la fam i la misèria, va haver de cuidar els germans petits mentre la mare rentava roba, pintava parets, segava, cosia o feia el que fos per portar una mica de menjar a casa. Va haver de viure la mort del germà petit que cuidava perquè no podien pagar la medicació que l'hauria pogut curar. Amb nou anys, a l'estiu anava a segar, a la tardor anava a veremar, de poble en poble, en cuadrillas prèvies a la mecanització del camp, que tan bé va retratar Juan Antonio Bardem a la seva pel·lícula "La venganza" (1958) . Als 12, amb la falç gairebé es va tallar un dit i es va jurar a sí mateixa que mai més tornaria a segar. Sense saber ni llegir ni escriure, va anar "a servir" a Valencia, seguint una amiga seva que ja feia de minyona en aquella ciutat. Als 18 va venir a servir a Barcelona. Als 22 es va casar i va deixar de treballar de minyona. El seu marit, a qui amb prou feines vaig conèixer, era pastisser, i treballava de nits. Primer van viure a la plaça Reial, després al Poble Sec. Tota la vida dels meus sogres, les seves obsessions, eren que els seus fills no haguessin de viure en les condicions que van viure ells: nens que poguessin jugar i estudiar, la roba i el menjar que calia i quan calia... Cap luxe, mai van tenir cotxe, només vacances al poble o a casa d'algun tiet, però van donar als seus fills una infantesa extraordinàriament feliç!

La meva mare amb prou feines va anar a l'escola, com ja he explicat. Des de ben petita, va viure amb la mare i l'àvia, ja que el seu pare va emigrar a Alemanya cercant una feina que no hi havia a l'Espanya destrossada dels anys quaranta. La seva mare i la seva àvia havien treballat a la Nau de les Sedes. Anava amb la seva àvia a l'hort o a buscar llenya a la Salut, com tantíssima altra canalla. Costa d'imaginar que nens i nenes busquessin llenya, herbes, garrofes i coses per cremar o menjar en aquells temps de fam i fred, ara que només hi veus gent passejant o amb bicicleta... Als deu anys va començar a treballar el vímet, ajudant mare i àvia a fer cistells, coves, palmes etc. que després es venien a cal Casquet, la cistelleria desapareguda que hi havia a la carretera, prop dels pisos Bertrand. Als catorze, va començar a treballar a la fàbrica de cal Corrons, sense deixar de treballar a la cistelleria. Jornades de dotze i catorze hores, i el respir del cine a l'Ibèria i el ball a la pista del Coro només els diumenges a la tarda. En un d'aquells balls, va conèixer el meu pare, un noi jove que acabava d'entrar a la Matacàs. Seria l'amor de la seva vida, el nostre pare, Lluís San José. S'hi va casar als vint anys. Com totes les dones d'aquelles dècades, va deixar de treballar i de seguida ens van tenir a mi, al meu germà Lluís i a la meva germana Montserrat. Vivíem de lloguer en una petita casa al carrer Pi i Margall, tots cinc en una habitació fosca i petita fins que jo vaig tenir sis anys. Els meus pares es van desviure per nosaltres, i la seva obsessió, especialment de la meva mare, i especialment per a la meva germana, és que tots tres tinguéssim estudis. Vam créixer en un pis del mateix carrer, amb el pare treballant jornades llarguíssimes a la Matacàs i la mare vetllant en tot moment, en tots els aspectes i amb tot l'amor pels seus tres fills. Vam ser, de fet, la seva vida sencera.

La meva mare i la meva sogra no són un cas excepcional. La seva trajectòria de vida, de nenes de la postguerra a mares que ho han donat tot per als seus fills, és la trajectòria de tota una generació d'una gran vàlua i fortalesa. La generació dels seus fills i filles, la que va lluitar per la democràcia els ho devem tot a aquesta generació que no va fer la guerra però en va patir totes les conseqüències, especialment a aquesta generació de dones que no van poder ser nenes quan van ser nenes i que no van poder tenir vida pròpia quan van ser joves i adultes. La generació dels seus néts i les seves nétes, la que ja va néixer en democràcia, ha de saber valorar i agrair l'esforç de tots els homes vells i totes les dones velles, més grans de setanta-cinc o vuitanta anys, que van tirar endavant un país en unes condicions infernals i amb un esforç personal enorme.

Quan vegeu aquests homes i aquestes dones, caminant lentament amb el seu bastó o el seu caminador, asseguts en un banc de la Rambla mentre rememoren les seves vides, esperant pacientment el seu torn en la cua d'una botiga o a la sala d'espera d'un metge, agafats de la mà si tenen la sort d'haver acumulat junts anys i anys d'amor, a la seva cadira de rodes i amb mirada perduda acompanyats potser d'algun nét potser d'alguna dona fugida també d'algun infern llunyà, potser malauradament o injustament soles, sols... Quan els vegeu, insisteixo, mireu-los als ulls, mireu-les amb el cor a la mà, amb agraïment i tendresa, i amb la voluntat de tenir, ni que sigui un temps, ni que sigui una mica, la seva fortalesa, la seva saviesa, la seva generositat, el seu amor. Van ser i són, continuen sent, persones grandíssimes, autèntiques heroïnes de carn i ossos. Aquestes són, de debò i sense pretendre-ho, les nostres i estimades veritables heroïnes!!!

Ana O. i Anna P.

 

Dilluns, 27 de març de 2023. Aquest primer dilluns de primavera ha començat amb la presència de dues Annes en les nostres vides. Una serà intensa, generosa, farà créixer calladament un preciós plançó de setze mesos. L'altra és espectacle, abusiva, ja fa llenya d'un preciós brot que no té ni setze dies.

Ana 0. va comprar una personeta feta a la seva mida i necessitats. Acabada de néixer, Ana O. ja va vendre fotos, entrevistes i tot el que podia. Només comprar la nena ja la va vendre. Ana O. és un exemple de la llibertat que pregonen els que per damunt de tot fan valer els seus diners: llibertat de comprar-ho i vendre-ho tot, fins i tot les persones. Societat sense valors, sense escrúpols, societat de mercadeig, de tenir molt i de ser poc. Caldrà protegir aquest nadó indefens, innocent, ja víctima. Caldrà combatre tota idea que els diners poden comprar ventres de dones, vides de dones, de nens, de nenes, vides.

Anna P. acollirà permanentment el nen que hem acollit inicialment setze mesos a casa. L'hem coneguda avui, i ja ens ha robat el cor per sempre. Ha pres dues opcions alhora lliures, generoses i solidàries: ser mare tota sola i adoptar o acollir algún infant que no pogués estar amb la seva família. Amb informació i reflexió, es va decantar per l'acolliment permanent, per al qual hi ha menys famílies. Anna P. ja ha tingut el seu nen en braços i se l'ha menjat a petons, a abraçades, a rialles. El seu tresoret, el que serà també sempre una mica nostre, és un nen immensament ric, afortunat, feliç. Anna P. és un exemple que la generositat i la solidaritat són motors de vida, de la vida que omple cors i crea comunitat, lligams permanents, fora de tot valor de mercat, entre persones. Caldrà celebrar i estendre la fortuna d'aquesta mare i aquest fill. Caldrà insistir i defensar a capa i espasa que l'amor, la generositat, la solidaritat, l'acolliment, en totes les seves formes, procedències i edats, poden i han de ser la base de les relacions personals i de les realitats socials lliures, justes, felices.

Dues Annes que avui comparteixen, més enllà del seu nom, una criatureta en braços. I res més. El futur dels dos nadons serà molt diferent, i estic segur que la petita que omple revistes voldria créixer lluny de tanta compravenda de vida. Ana O. i Anna P. són dós móns antagònics i seria dramàtic que, més enllà del paper couché, fossin igualment representatives. Però no. 

Des de la nit dels temps, totes les Anna P. del planeta i de la història han creat i estimat la Vida. Aquest primer dilluns de primavera he tornat a constatar, en una immensa i generosa rialla, que fa més soroll un arbre que cau que cent quan creixen. Gràcies, Anna P.!!! Gràcies infinites i enormes a totes les Annes P. de tot el món, de tots els temps, de totes les creences, de totes les llengües, que han fet créixer i que fan créixer arbres, tota mena d'arbres, cada dia, tots els dies, constantment, amorosament, calladament, en silenci.

Gràcies Anna, Xavier, Lluís, Martí, Montse i Mireia!

 

Després de Reis, vaig tenir la sort de reprende les presentacions d'"Estimades famílies". Entre gener i febrer, sis noves trobades amb les persones que van voler venir a escoltar per què i per a què havia escrit el meu primer llibre.

El 19 de gener vaig ser al Cèntric, l’emblemàtic equipament cultural del Prat. Vaig tenir una conversa amb l'Anna Martín, tinenta d'alcalde de l'Àrea d'Acció Social i Comunitària. En la seva presentació, va referir-se a la perspectiva feminista del llibre. En la conversa posterior, parlant amb l'amic i exalcalde Lluís Tejedor, vam constatar que no hi ha gaire motius per a l'optimisme en el moment polític actual, però que el pessimisme, que descoratja i desmobilitza, no pot formar part del relat de qui vol millorar la vida.

El 31 de gener vaig ser a l'Ateneu Igualadí, en un acte organitzat per Comissions Obreres. Vaig estar doblement acompanyat, per Joana Solsona, la secretària de la Federació de Jubilats i Pensionistes de què formo part, i pel company de sindicat, partit i professió Xavier Badia. Ell va desgranar una presentació en tres temes: família, professorat i entorn escolar. En el debat, vam parlar molt de les comissions socials de centre, de la seva importància perquè siguin de debò instruments perquè, per exemple, cap infant hagi de dir "la setmana que ve no em trobaré bé" per no poder pagar una sortida amb l'escola.

El 10 de febrer vaig ser molt a prop, a la biblioteca de Molins, acompanyat de molts amics i de molta gent. M'havia de presentar Laura Duran, pedagoga i exregidora, però una malaltia sobtada de la seva mare li ho va impedir. En Lluís Carrasco, molinenc de pro i treballador jubilat de l'ajuntament de Sant Feliu, la va substituir magníficament. La idea central, també en el debat, va ser el paper de l'ensenyament públic en la normalització i el reconeixement de les diversitats i en la cohesió social dels nostres municipis.

Sis dies després, vaig ser a Llinars del Vallès. Em va presentar el seu alcalde, en Martí Pujol. Va ser un acte en família, amb bona part de la família que tinc a Llinars. Presentació i conversa van girar sobre els canvis de les famílies en només mig segle, des de les grans famílies dels masos i la seva relació amb l'activitat agrària i ramadera, famílies rígides i aparentment immutables, fins al concepte de família com a opció de vida, plural per definició, lluny de ser una obligació inevitable i indefugible, especialment dura per a les dones, que marcava la tradició.

El 23 de febrer vaig tornar a participar, a Vic, en un acte organitzat pel meu sindicat, per CCOO. També va ser una presentació a dues veus: Rosa Maria Villaró, responsable de polítiques educatives i FP del sindicat, i Montse Ayats, que em va fer l'encàrrec d'escriure "Estimades famílies" quan era directora d'Eumo, i que actualment és la coordinadora del Pla Nacional del Llibre i de la Lectura. Presentació i debat van anar sobre el propòsit principal del llibre (visibilitzar i posar en valor la diversitat familiar) i sobre el seu propòsit complementari (el reconeixement al professorat i a l'associacionisme familiar), per acabar constatant que tots dos s'acompleix en prou.

Finalment, vaig tancar les presentacions de febrer a Sant Feliu, a l'institut Martí Dot, organitzada per la seva AFA i l'ajuntament en el marc de l'Escola de Famílies. Vaig tenir una conversa molt interessant i molt agradable amb la Mireia Aldana, regidora d'Educació. Vam parlar llarg i ample del paper de les AFA i dels ajuntaments, de les noves situacions que viu el professorat i també molt de les famílies d'acollida. Un bon tancament al cicle de presentacions d'aquest primer trimestre de l'any!

Les presentacions no es fan, òbviament, soles: les coordina l'editorial, les organitzen companys/és del sindicat en alguns llocs o bibliotecàries o tècnics municipals en altres, llibreters i llibreteres faciliten que es puguin comprar els llibres, diaris o ràdios locals informen prèviament dels actes, algú enganxa o reparteix cartells anunciant-los... Tot un conjunt de persones a qui, com a l'Anna, en Xavier, en Lluís, en Martí, la Montse i la Mireia, vull transmetre el meu agraïment més gran i sincer!!!

5 ANYS DE FAMÍLIA D’ACOLLIDA!!!

Aquesta fotografia resumeix de manera immillorable el balanç dels nostres primers cinc anys de família d'acollida. Amb la cara paguem! Va ser al programa "Planta Baixa", de TV3, del dimecres 9 de novembre. Entrevistats per l'Agnès Marquès, hi érem la família inicial d'acollida i els pares adoptius dels dos tresorets que veieu a la foto: en Bruno i en Gerard, els dos bessons que vam acollir a l'abril de 2019, i que avui ja tenen tres anys i mig. Va ser una molt bona entrevista, on es va poder veure amb tota normalitat què és l'acolliment i què és l'adopció, i la positiva continuïtat de les relacions entre les famílies acollidores i adoptives, que ens ha permès seguir el creixement d'en Bruno i en Gerard. I també dels altres tres infants que la Cèlia i jo (i tota la nostra família!) hem acollit a casa. Gràcies al Xavi i l'Enric (amb nosaltres a la foto!) i als pares dels altres tres tresorets que hem acollit!!!

Tot va començar el 22 de novembre de 2017. Aquell dimarts al matí vam tenir per primer cop en braços a la Hope, una preciosa nena que havia nascut dos dies abans. La sensació de tenir-la en braços va ser intensa, intensíssima, i va acomplir sobradament el nostre propòsit inicial, quan vam decidir ser família acollidora quan va néixer l'Ane, la nostra primera néta: donar a infants sense sort al néixer l'amor i l'entorn de les nostres nétes. Sis mesos després, aquell amor i entorn va passar de les nostres mans d'acollida a les de la seva família adoptiva definitiva, un matrimoni de Barcelona que ja tenia una primera filla adoptiva . Jo encara li vaig poder donar la seva primera rosa per Sant Jordi. Fa poc més d'un mes, vam anar a dinar a casa seva i vam poder tornar a veure, ja amb 5 anys, aquella hermosura que va venir a casa amb només dos dies.

En Gerard, en Bruno i la Hope estan, en tant que infants legalment adoptats, sota la tutela exclusiva dels seus pares. No és el cas dels altres dos acolliments que hem tingut ja que, les mares biològiques no han renunciat a les seves filles, i les dues nenes estan amb famílies d'acollida permanent. Dues nenes precioses: la més gran ja ha fet també cinc anys, i la vaig poder veure quan vam presentar "Estimades famílies" a Sabadell; i la més petita, que va estar amb nosaltres més de vint mesos, n'acaba de fer tres i viu ben a prop nostre, aquí al Baix Llobregat. El sisè tresoret que viu amb nosaltres, i que acaba de fer un anyet, també anirà amb una família d'acollida permanent. A hores d'ara, encara no sabem quan hi anirà. En aquests casos, la Cèlia i jo portem el nen a visites.  mensuals amb la seva mare biològica. La futura família d'acollida permanent també haurà de facilitar aquest vincle regular amb la seva mare.

Han passat cinc anys i a casa hem tingut sis personetes, que han tingut un molt bon inici en la seva vida. No el millor, perquè per raons que nosaltres ni podem ni volem valorar, no han pogut estar amb la mare que els va portar nou mesos dins seu. Però sí el millor inici possible en les seves circumstàncies. La Cèlia i jo en fem un balanç molt positiu: no només hem donat el millor possible a sis personetes, sinó que hem creat una xarxa de vincles amb totes les seves famílies que han fet, una xarxa que és una joia. També per als nostres cinc fills, les nostres dues nétes, les nostres dues mares. Abans de començar l'acolliment fa cinc anys,  vam consultar a mares i fills què els semblava. De fet, la conformitat de tot l'entorn familiar proper és un requisit per ser família d'acollida. Tothom ho va veure bé, però el millor és que cinc anys després ho han viscut encara millor.

Per acabar, torno a la fotografía del "Planta baixa". Hi ha, malauradament, desenes de nens com en Bruno i en Gerard, que neixen sense poder estar amb els seus pares. Hi ha també, afortunadament, moltes famílies que, com en Xavi i l'Enric, estan disposades a adoptar-los. Però no hi ha tantes famílies que, entre el naixement i l'adopció o l'acolliment definitiu, en aquells mesos inicials en què es valora el millor futur per a aquests infants vulguin acollir aquests nadons. Calen, en resum, famílies d'acollida. 

Si vols tenir més informació de l'acolliment, ens pots demanar informació personalment a la Cèlia i a mi, o a la Núria i el Fernando (a l'estanc al costat del pas a nivell), que són qui ens va informar personalment a nosaltres. La Cèlia i jo som socis de l'Associació de Famílies Acollidores de Barcelona (AFABAR), on també pots demanar la informació que necessitis. També et pots informar en alguna de les entitats homologades que ens acompanyen en tot el procés d'acolliment: la nostra és la Cooperativa Drecera. Finalment, pots aclarir els teus dubtes o respondre tots els teus interrogants a l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA), que és el servei públic de la Generalitat que s'encarrega oficialment d'aquests temes.

Gràcies Rosa, Maite, Alba, Joan i Jaume!

 

Després de la meva primera presentació a l’Ateneu, aquest novembre he viscut cinc moments màgics. M’estan agradant molt les presentacions d'"Estimades famílies", enraonar amb les persones que m'hi han acompanyat, amb el públic que hi ha assistit. Tot el que envolta el meu primer llibre és molt nou per a mi, i és una descoberta contínua que mai havia esperat. Ara, la deguda parada pel parèntesi del Nadal, i el 19 de gener continuaré amb la primera presentació del 2023 al Prat de Llobregat, al Cèntric, de la mà de l'Anna Martín, tinenta d'alcalde d'Acció social i comunitària.

Vaig voler que la meva segona presentació fos a l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia, a Sant Joan Despí, on tenia la meva plaça al Departament de Ciències, i on vaig ser tutor de 1r d’ESO, com l'Anna, una de les protagonistes del meu llibre. I vaig voler que la conversa fos amb la Rosa Ena, la directora de l'institut, amb qui havíem coincidit fent classes i amb qui coincidíem plenament en plantejaments educatius i en les relacions amb les famílies i l'entorn social i institucional del centre. Vam repassar el llibre mes per mes, capítol per capítol. Al públic hi havia l'alcaldessa, Belén García, i la regidora d'Educació i Família, Núria Ros. També el Pepe Fernández, un professor, ja jubilat, amb 30 anys de treball al Departament d'Història del Ferrer. "És el llibre que tot professor de Secundària podria haver escrit", va dir. I té raó: anys de dedicació a l'educació donen per conèixer, relatar i reflexionar sobre moltes realitats i molt diverses. 

La tercera presentació va ser a l'Abacus de tota la vida, al carrer Còrsega. Era en el marc d'un cicle de presentacions de les novetats d'EUMO Editorial. Em va presentar la Maite Carranza, autora premiada de molts llibres de literatura infantil i juvenil, guionista de televisió, santfeliuenca i amiga des de molts anys. De fet, va participar en la meva presentació com a candidat a l'alcaldia al 2011 i em va donar sort: espero que passi el mateix al 2022! La Maite va anar desgranant el que hi havia de fictici i de real al llibre, il·lustrant-ho amb alguns fragments.

La quarta presentació va ser a Sant Boi, a Can Massallera, una antiga fàbrica tèxtil al bell mig de la ciutat reconvertida en un impressionant equipament cívic i cultural. Em va entrevistar l'Alba Martínez, regidora  de Ciutat Educadora, i abans ens va presentar l'alcaldessa Lluïsa Moret, amb qui vam col·laborar estretament com a portaveus dels nostres respectius grups al govern de l'Àrea Metropolitana. L'Alba també va parlar dels diversos Jordis reconeixibles al llibre (el professor, l'alcalde, el pare, l'acollidor) i vam entrar més a fons en l'associacionisme familiar, les AFA, ja que l'acte formava part d'un cicle de formació de famílies.

La cinquena presentació va ser a La Llar del Llibre, a Sabadell. Em va presentar en Joan Mena, també professor i també polític, que actualment és membre del Congrés dels Diputats i que desitjo que sigui el proper alcalde de Sabadell. Va ser un dilluns fred i plujós, hores abans que en Joan anés a Madrid a debatre i votar el Pressupost General de l'Estat per a l'any que ve. Molt en família! Em va fer una il·lusió enorme trobar-hi en Pablo i la seva filla, que va ser la nostra segona nena d'acollida, i també en Ramón Álvarez, primer regidor d'Educació al Sabadell democràtic de 1979, impulsor de la immersió lingüística a l'escola. En Joan va posar dos accents: un d'explícit, la voluntat de donar visibilitat i valor a totes les famílies, i un altre d'implícit: retre un clar reconeixement i homenatge a la comunitat educativa, incloent el paper dels ajuntaments en l'educació.

Finalment, la sisena i darrera presentació del 2022 va ser a Cornellà, a la seu comarcal de Comissions Obreres, el meu sindicat com a professor, el meu sindicat com a jubilat. Va ser en una conversa amb Jaume Funes, escriptor, educador i psicòleg, després que en Josep Maria Romero, secretari general de CCOO al Baix Llobregat, ens donés la benvinguda. Amb en Jaume vam parlar de família i drets dels infants, de la importància que el llibre defensi la família, totes les famílies des de l'esquerra, i vam debatre si el to del llibre era excessivament positiu, més del que les famílies i els instituts haurien de ser que del que són en realitat. Ho deixo a la consideració dels lectors i les lectores!

En alguna presentació m'han preguntat si el llibre s'editarà en castellà, sobretot quan signava llibres. A mi m'agradaria molt, però dependrà bàsicament de la rebuda entre el públic d'aquesta primera edició en català. Així que, de cara ja a Sant Jordi, caldrà que els Reis ens portin piles per continuar fent presentacions, entrevistes i la promoció que Eumo Editorial m'aconselli!

Feu cas a la Rosa, la Maite, l'Alba, en Joan i en Jaume, i llegiu (i regaleu també!) "Estimades famílies"!!!