dimarts, 18 d’octubre de 2022

"Estimades famílies": posar en valor LA família, posar en valor TOTES les famílies!

Per fi avui, un cop solucionats els darrers problemes de distribució, he pogut comprar el meu primer llibre!!! L'he comprat a ca l'Ossó, en una llibreria, amb una llibretera que n'entén i s'estima els llibres, l'Eugènia. Si viviu a Sant Feliu, el podeu trobar o encarregar a totes les llibreries (Ossó, Barra Llibre, Bruch i Gínjol Blau) i a totes les papereries que venen llibres (Castellbell, Arlequin, Fantasy Tienda i Ideal). Però ca l'Ossó em transporta a la meva infantesa, no només perquè és la llibreria més antiga de Sant Feliu, sinó també perquè el meu tiet Elies havia treballat a la impremta i de petit algunes vegades l'havia acompanyat, i havia vist la màgia enorme dels tipus de plom i l'olor embriagadora de la tinta i les màquines llançant incansables papers que avui podrien haver estat els meus… Feu-me cas, si us plau, els llibres… A LES LLIBRERIES!!!



Fa poc més de quatre mesos, aquí vaig explicar com va anar la proposta i la redacció del meu primer llibre. En aquest quatre mesos, el llibre s'ha imprès i ja ha arribat a les llibreries. Fa molt poc, el dijous 6 d'octubre, Eumo Editorial me'n va fer arribar un exemplar: estava tan impacient! Finalment, des del dissabte 15/10, el llibre es pot trobar a les llibreries i en algunes papereries. Tenir entre mans un llibre acabat, el resultat final d'una idea a la qual he anat donant forma durant mesos, m'ha produït una alegria immensa. I també em sento molt content perquè les persones que l'han llegit abans d'enviar-lo a impremta, m'han dit totes que responen al propòsit amb què l'he escrit: posar en valor la família, posar en valor totes les famílies.

El llibre és un text narratiu que té tres protagonistes principals: un professor que es jubila, una professora que comença i la secretària de l'AFA del seu institut. Té deu capítols, un per cada mes d'un curs escolar, i pel llibre apareixen famílies monoparentals, nombroses, homoparentals, adoptives, sense fills, que dubten sobre si tenir fills, que superen les dificultats, que les dificultats els superen, d'origen immigrant, reconstituïdes, d'acollida… La vida mateixa, en definitiva. Amb tota la visibilitat, amb tota la normalitat.

M'ha agradat molt, moltíssim, escriure un llibre així. El començo i l'acabo fent esment a un refrany xinès que repeteixo sovint: "fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen". El llibre està escrit des de la perspectiva positiva de tants i tants arbres que creixen calladament, amb agraïment final a qui ho fa possible, a qui els fa créixer. Ara, que “Estimades famílies” ja és a les llibreries, només em cal fer-ne difusió conjuntament amb l'editorial i esperar la rebuda que tingui entre el públic. Amb una primera presentació que serà, com és evident, a Sant Feliu, a l'Ateneu, el proper 26 d'octubre a les 19:00. Serà en una conversa a tres bandes amb l'Àngel Merino i la Montse Ayats, la persona que em va proposar escriure el meu primer llibre i a qui li agraeixo enormement haver-me obert les portes d'aquesta apassionant aventura!

divendres, 10 de juny de 2022

El meu primer llibre !!!


Avui fa justament un any, amb la Cèlia i el nostre cinquè tresoret d'acollida, vam anar a Torelló. Ens hi havia citat la Montse Ayats, llavors directora d'Eumo Editorial, anteriorment presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i, en l'actualitat, coordinadora del Pla nacional del Llibre i la Lectura. "Jordi, vull proposar-te que escriguis un llibre". No em va voler avançar de què. Jo m'imaginava que, pels meus anys a la política i a l'ajuntament, em proposaria algun llibre sobre municipalisme, gestió pública, l'esquerra de l'esquerra o algun tema similar per la meva militància de dècades i els meus 28 anys de regidor i alcalde. He de confessar que m'hauria fet molta mandra i li hauria dit "ja m'ho pensaré"... per acabar dient que em fa molta mandra…

Però no. La Montse ens va sorprendre amb la seva proposta: “vull que escriguis sobre les famílies”. Vam quedar de pasta de boniato. "Què fa un ex-alcalde parlant de les famílies???", li vaig preguntar. La proposta em va sorprendre, però em va enganxar des del primer moment: gens de mandra!!! "I per què jo, Montse?”. I em va explicar que sabia que érem família d'acollida, m'havia vist en una Marató de TV3 amb el meu fill, havia seguit la meva feina d'alcalde en el camp social, havia vist com escrivia al meu blog... i intuïa que podia escriure el llibre que ella tenia al cap: "vull un llibre que presenti amb normalitat i amb respecte i que posi en valor la diversitat de famílies que hi ha en la Catalunya d'avui. T'hi veus amb cor?"

Tant com em va sorprendre, la proposta de la Montse Ayats em va enganxar des del primer moment. Mai no he escrit un llibre i mai no hi havia pensat, però el propòsit del llibre em va semblar fascinant... i necessari. Em va demanar una primera proposta de continguts i un capítol complet, per valorar l'estil d'escriptura. Ho vaig enviar en el calendari acordat, l'equip d'Eumo Editorial ho va validar, vam acordar el calendari i els temes jurídics corresponents... i el 30 de maig vaig presentar un text complet.

Ara estem en el procés de correcció i revisió inicialment de textos i després de galerades, amb la intenció que el llibre estigui a les llibreries a mitjans d'octubre. He estat informat de les activitats de promoció que hauré de fer... i hem acordat que la primera presentació pública del meu primer llibre serà... quina sorpresa... a Sant Feliu!!!

He de confessar que estic com un nen amb sabates noves! Ja tenia fills, ja havia plantat arbres... però encara no havia escrit cap llibre...! I escriure AQUEST llibre m'ha agradat, m'ha omplert, m'ho he passat molt bé i m'ha permès conèixer en primera persona tot el que passa entre una idea al cap i un llibre a les mans. Vagi com vagi el llibre a les llibreries, jo ja em considero enormement pagat pel sol fet que la Montse Ayats pensés en mi per a la seva idea i per  (crec!) haver sabut convertir la seva idea en un llibre que, quan el tingueu a les mans, us agradi tant llegir-lo com a mi escriure'l.

diumenge, 17 d’abril de 2022

Reflexions del meu Diumenge de Pasqua.


Tota simplificació és excessiva, i aquesta segurament també: la resposta del pare ve a ser una caricatura dels nostres temps, però (per sort!) no inclou la diversitat i la complexitat dels nostres temps.

L'infant es fa la pregunta que la Humanitat es deu venir fent des de l'aparició d'un llenguatge evolucionat i d'una mínima organització social que facilités la supervivència, fa entre 50 i 75.000 anys: d'on venim? què hi fem aquí? quin sentit té això? què hi ha després de la mort?

I el pare, en temps de banalitat, respon una banalitat. Y a otra cosa, mariposa. A comprar, possiblement..... En temps de banalitat, les grans preguntes no tenen massa espai ni en els cercles familiars, de treball o d'amistat en la nostra vida quotidiana, ni en els mitjans de comunicació ni les xarxes socials. Ni grans preguntes, ni intents de les grans respostes que haurien de suscitar.

Recordo les Setmanes Santes de la meva infantesa, entre mitjans dels seixanta i dels setanta, amb la religió omnipresent i les estructures socials aparentment immutables: feines per a tota la vida, matrimonis per a tota la vida, cases per a tota la vida... Temps aparentment sòlids. Ho recordo sense enyorança: molt era opressiu, fals, impostat, sobretot per a les dones. Tornar-hi no és només impossible, no és ni de lluny desitjable: només alimenta el missatge verinós de l'extrema dreta. A finals dels vuitanta, la religió ja només movia masses en les grans manifestacions culturals de les Setmanes Santes de moltes regions d'Espanya, i la incoherència entre el missatge de Jesús i les constatacions dels pecats de l'Església allunyava els valors religiosos de molta gent, que no troba cap autoritat moral en cap confessió religiosa. A finals dels noranta, la política deixava també de canalitzar els somnis de milions i milions de persones, caigudes les certeses també opressives, també impostades de l'altra banda del mur de Berlin, transformats la major part de partits polítics en organitzacions electorals més que constructores de futurs viables alternatius. Mentrestant, l'evolució del capitalisme d'abast més o menys local a una globalització imparable tancava fàbriques, precaritzava relacions laborals i vitals, rebentava preus a base de treball infantil a l'altra banda del món sense que la major part de gent s'immuti, canviava radicalment expectatives i arrassava les conviccions religioses i/o polítiques de només dues o tres dècades enrere: salvi's qui pugui, y a vivir que son dos días. "Papá, ¿de dónde venimos? De comprar". Els temps aparentment sòlids de la infantesa de les persones que passem dels cinquanta anys, són ara els temps líquids en què han de viure els nostres fills i néts.

Sense estructures socials fortes més enllà (afortunadament!) de la família, veig que els temps líquids es caracteritzen per l'individualisme. L'avanç de l'extrema dreta a tot el món es basa, en una part important, en la manca de valors comunitaris i d'expectatives col.lectives que caracteritzen l'individualisme: els meus temes, les meves exigències, ara i aquí. "Libertad" en el concepte de la dreta. Pocs valors personals més enllà de no fer mal a ningú, encara menys valors col·lectius. "Rebaja de impuestos, ya" en el concepte de la dreta.

No m'agrada una societat banal, consumista i individualista. No m'agrada una societat majoritàriament de persones amb escasses conviccions personals i encara menys valors comunitaris, consciència social. Aquesta mena de societat és incapaç d'aprendre res i de fer front al risc d'extinció que ens penja com una Espasa de Dàmocles en forma d'emergència climàtica. No m'agrada aquesta societat tan ben i tan dramàticament retratada a la pel·lícula "¡No mires arriba!".

No m'agrada, però no me'n vull plànyer. Enmig de la foscor, no serveix de res queixar-se de la foscor: només serveix ser llum. Llum enmig de la foscor!. Avui, per a mi, ser llum en la foscor vol dir ser alegrement actiu en contra de la banalitat i de l'individualisme.

I ser-ho en els tres aspectes que més ens fan ser Persones, en majúscules: el pensament individual i les corresponents coherència personal i  acció col·lectiva.


El pensament individual.

Torno a les grans preguntes.  En la meva opinió, cal preguntar-se personalment i cal intentar construir respostes pròpies a les grans preguntes sobre l'origen i el sentit de la vida i de la mort... essent plenament conscients que no hi ha cap evidència que avali "científicament" cap resposta.

Algunes persones responen a les grans preguntes amb la "consciència del no-res": 1) no té sentit qüestionar-se l'origen de l'Univers perquè la noció del temps i l'espai no tenen sentit prèviament al Bing Bang, 2) l'atzar és el que va determinar tant la transformació de l'enorme energia alliberada en aquells segons inicials en les primeres formes de matèria, milions d'anys després en els actuals elements químics, milions d'anys després en les primeres molècules, milions d'anys després en les primeres molècules orgàniques, milions d'anys després en les primeres formes unicel·lulars de vida i, en els darrers milions d'anys, en el conjunt d'éssers vius que poblen la Terra, i 3) en tant que simple matèria viva, amb la mort simplement desapareixem i, darrere seu, no hi ha res. Res abans de la vida, res després de la mort. Cal viure, doncs, amb consciència del no-res, i negant de manera taxativa l'existència de qualsevol divinitat exterior i anterior a la matèria. És una síntesi brevíssima del pensament materialista dialèctic, fonament de l'ateisme. 

Moltes altres persones, consideren que, donat que, en l'estat actual de la ciència, no hi ha cap evidència científica sobre què respondre a les grans preguntes, i com que és impossible afirmar res de l'origen i sentit de la vida, de la trascendencia o no després de la mort, de l'existència de cap divinitat, cal deixar simplement de fer-se grans preguntes perquè és senzillament impossible trobar-hi respostes amb evidència científica. És una síntesi personal meva també brevíssima de l'agnosticisme.

La major part dels meus familiars i de les meves relacions professionals, veïnals, polítiques, etc. són persones agnòstiques o directament atees. Jo, no. Jo continuo essent una persona profundament religiosa. 

Sóc perfectament conscient que no hi ha cap evidència científica de l'existència de Déu, cap evidència científica del que ens passa després de morir, cap evidència científica que la Vida hagi aparegut per la intervenció inicial de cap ser superior. Però no em vull deixar de fer preguntes pel fet que no tenen respostes evidents (agnosticisme), ni vull creure que la resposta a les grans preguntes és directament la matèria en ell mateixa i el no-res (ateisme). Crec (sense evidència científica: això és la fe!) que la vida té un origen trascendent, que la mort no és un buit definitiu i que no és l'atzar sinó l'Amor qui explica la creació de la matèria i l'origen de la Vida. I la meva fe en Déu no només és, per a mi, la meva resposta conscient a les grans preguntes, sinó la manera concreta com el seu missatge i testimoni d'Amor vull que marqui les vint-i-quatre hores de tots els meus dies, tant personalment com socialment. Ser cristià, en definitiva,  m'explica individualment, de pell endins, en diàleg permanent amb mi mateix.

Altres respostes individuals es poden donar des d'una vis ió trascendent i no només materialista de la vida. Potser en un altre context cultural, jo mateix tindria una fe diferent. Totes les respostes a les grans preguntes, totes les anàlisis personals de la vida i la mort, sobre l'individu i la societat em semblen respectuoses sempre que siguin igualment respectuoses i no es vulguin convertir en forçosament col·lectives. Per això és fonamental per a mi una definició laica de les institucions públiques: amb ple respecte a les conviccions individuals de cada persona, organitzant la vida col·lectiva des dels drets humans i els valors democràtics i no des de cap de religiosa.


La coherència personal.

Recordo molt vivament una escena quan estudiava als Padres i jo devia tenir tretze o catorze anys. En un matí de divendres, classe de Religió amb un dels capellans de la Congregació. El diumenge següent, vaig anar al migdia a missa a la capella dels Padres, amb el mateix capellà. I dilluns següent, classe d'una matèria científica amb el mateix capellà. Va fer sortir un noi "al encerado" i, per una resposta incorrecta al que ell devia considerar una obvietat, li va clavar dos enormes ventallots que el van fer caure de la tarima. Recordo indignar-me intensament, sentir-me enganyat. De fet, la immensa majoria dels meus companys d'escola no volen ni sentir a parlar de la paraula de Déu, tan mal exemplificada en situacions com aquella. "Fes el que jo dic... no el que jo faig" és una dita letal per a la confiança i la fe en res. Des d'aquell matí, viure amb coherència i generar confiança i credibilitat ha estat una norma bàsica del meu capteniment i de les meves decisions.

Trobo aquesta coherència portada fins al límit en la vida de Jesús, sense cap contradicció entre el que deia i el que feia, amb afirmacions claríssimes sobre la igualtat i la fraternitat, amb actituds claríssimes de vinculació i servei als pobres i desheretats, amb una Vida viscuda en l'Amor fins a vèncer la Mort, en aquell primer Diumenge de Resurrecció. És evident que la construcció humana posterior (l'església i la seva doctrina) perviu de manera incoherent en molts casos amb aquella vida de Jesús, malgrat els esforços de molts sectors de la pròpia Església i del mateix Papa Francesc. Però també és evident que aquella vida és la força i el sentit de la vida de milions i milions de les persones més generoses i solidàries al llarg dels segles i al llarg de tot el món. Milions i milions de persones que no es limiten a no fer mal, sinó que, seguint a Jesús, viuen per fer el bé.

Aquesta incoherència entre els valors i els fets, entre el que predica i el que es practica, no és exclusiva del cristianisme. Malauradament, en nom de tots els grans ideals, s'han comès grans crims. Però sempre, sempre, he recordat una dita que em manté la confiança en la Humanitat: "Fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen", i (afortunadament!) no paren de créixer molts més arbres dels que cauen, per més que ens puguin passar desapercebuts.


L'acció col·lectiva.

"Comunió", "comunitat"... fan referència a ser col·lectivament "com un", a actuar col·lectivament "com un". I la fraternitat en boca i vida de Jesús ("no hi ha home ni dona, ric ni pobre, blanc ni negre, tots són germans als ulls de Déu") obliga a un compromís comunitari, a una acció col·lectiva, a un treball social en benefici dels més desafavorits (”els últims seran els primers", "he vingut a servir, no a ser servit"). La fe és una opció individual, però rebutja l'individualisme ("estimaràs el proïsme, com a tu mateix", "on éreu, quan vau veure que tenia set, que tenia fred, que tenia gana?"). Per a mi, la fe, com a motor de vida, s'ha de viure individualment i familiarment, però també en comunitat: en les celebracions de la comunitat, i en les aspiracions de la comunitat per viure de manera millor, més digna. Això implica acció col·lectiva i, això implica, en la meva perspectiva, activisme social i polític. Acció col·lectiva per aportarj les nostres propostes i la nostra coherència en una lluita per una societat més equitativa, més justa, més igualitària, que sigui alhora respectuosa amb les opcions personals lliures de cadascun dels seus membres.

En l'activisme social i polític, coincidim amb persones atees, agnòstiques i d'altres confessions religioses: la coincidència en l'acció col·lectiva i el respecte a les conviccions personals han de ser norma de l'activisme social i polític. Un compromís i un activisme social i polític fonamentat en els valors de l'Evangeli s'han de vehicular en organitzacions, en la meva perspectiva, que prioritzin la igualtat de drets, deures i oportunitats de totes les persones. És a dir, a organitzacions que treballin per la sostenibilitat de la vida humana al planeta i per l'equitat i la justícia entre les condicions de vida de les persones humanes al planeta. En el meu cas concret, era allò que Alfons Comín o Juan García Nieto deien cristians al partit i comunistes a l'Església, sempre crítics amb les inquisicions i les kgb, sempre presents les utopies personal i social que representen. Per això he volgut estar present en les lluites socials i en les institucions democràtiques, guiat per les conviccions i la coherència que aquesta Setmana Santa he tingut temps i ganes d'explicar i de compartir. I també, per les mateixes raons, miro d'ajudar a millorar les organitzacions en què m'implico: l'Església (sobretot amb la necessària incorporació de les dones i els homes casats al sacerdoci) i els partits, sindicats, moviments en què milito.

No concebo, en definitiva, una fe limitada a la reflexió personal, sinó ben arrelada a la societat i amb un paper molt actiu per millorar-la: els bisbes com Pere Casaldàliga o Ignacio Ellakuria en són referents molt clars.


Una invitació final:

A la reflexió: fes-te preguntes i construeix les teves respostes, sobre els grans temes, els mitjans i els petits, sobre la teva Vida,... No et deixis endur per cap corrent que no vulguis, i porta sempre tu el timó o el volant de la teva Vida. Rebela't contra la banalitat!

A la coherència: que els teus fets no espatllin les teves paraules, que arreu sàpigues generar confiança, que es vegin en els teus fets les conviccions que guien el teu cap i el teu cor, i que sàpigues respectar altres caps, altres cors.

Al compromís: sigues llum en la foscor, llavor que cau a terra i germina, mans amb altres mans, sigues "com un", en comunió per una vida plena, digna i sostenible per a tothom, sigues sempre socialment útil...

Entre biberó i biberó, a la matinada, he anat escrivint aquestes reflexions personals en temps de Setmana Santa. Temps que rememora les nostres complexitats (el mateix poble que va aclamar Jesús el Diumenge de Rams... el va crucificar el Divendres Sant!) i que celebra el triomf definitiu de l'Amor i de la Vida sobre la mort, amb la Resurrecció de Jesús en el primer Diumenge de Pasqua. Temps, malgrat tot, de fe i d'esperança!

Bona Pasqua per a tothom!!!

dilluns, 21 de febrer de 2022

Sort de principiant.

 


Acaba de néixer una personeta. Menuda, pell suau, molt de cabell, preciosa. Arrenca a viure amb un plor que li obre els pulmons i els fulls de tots els calendaris. Com totes les personetes. 

Però no ha tingut la sort d'inici de les altres personetes. No ha tingut la sort dels principiants. Els seus pares són dues persones que han perdut el timó de les seves vides. Com dos vaixells a la deriva, se saben incapaços de donar les mans, el cor, la Vida a la petita i preciosa personeta a qui han donat la vida. En un principi, havien decidit renunciar-hi tots dos i donar aquella personeta a una família adoptiva. Ell, tal com havien acordat, hi va renunciar de seguida, potser en un acte d'amor per facilitar-li una vida que es veia absolutament incapaç de donar-li. Ella, que l'ha sentit créixer nou mesos dins seu, que ha trobat forces per plantar cara al seu descens a l'abisme durant l’embaràs, que creu que algun dia tornarà a tenir forces per tornar-ne a sortir, potser en un acte d'amor per no privar-li de l'amor que li té, de l'amor d'una mare, ha decidit finalment no renunciar-hi. A l'últim moment, ella va ser incapaç d'agafar el bolígraf i signar la renúncia, incapaç d’admetre que mai més veuria aquella esperança que va créixer lentament dins seu. Si no hi renunciava, si no anava a una familia adoptiva, la podria veure un cop cada quinze dies. I, quan li van parlar de les famílies d'acollida, va dir que sí, que així de moment la veuria, mentre es jurava a si mateixa que algun dia seria digna de la personeta que s'havia format i bellugat dins seu. 

Tres dies després, algú rep una trucada: ja ha nascut la Personeta! A una dona, a qui el seu mig segle llarg de vida havia marcat amb altres cartes i altres prioritats, li fa un salt el cor. Ja té l'habitació a punt: hi entra el sol, no s'hi sent el soroll del carrer, l'esperen el moisès, el canviador, un cavallet de cartró… Havia completat durant uns mesos un procés d'entrevistes i reunions que li havien permès encetar l'aventura que estava a punt de començar: ser mare d'acollida! I li acabaven de dir que en quaranta-vuit hores començaria aquest nou camí de la seva vida. 

Havia triat acollir nadons. Li van dir que es deia "acolliment d'urgència i diagnòstic", un acolliment per a infants menors de tres anys, mentre els serveis socials estudien la situació dels pares biològics i valoren la millor alternativa de futur per a aquests nadons sense sort en el seu punt de partida. Ella hi volia aportar una mica de sort addicional, de temps afegit. Havia sentit que, si no hi havia famílies acollidores, les personetes com les que ella rebria haurien d'anar a un centre residencial i educatiu. Sabia que no eren els orfenats d'aquelles pel·lícules en blanc i negre que veia amb sa mare de petita… però s'imaginava els torns de treball, les suplències, els festius sense festa, les vacances sense vacances, i veia que, per més professionalitat que hi hagués als centres, no hi havia temps per a mirades infinites, per a carícies sense presses, per a hores i hores de braços en tardes de sofà i manta, per a vincles intensíssims, indubtables, incondicionals. Així que va decidir acollir nadons i ser, durant uns mesos, el port segur i càlid on s'arrecerien infants que no havien tingut sort al néixer. I es va dir a sí mateixa que tindrien la sort, infinitament menor però valuosíssima, d'haver viscut els seus primers mesos entre els seus braços. 

Havia valorat les altres dues modalitats d‘acolliment d’infants una mica més grans: l'acompanyament de caps de setmana o vacances, per oferir moments regulars de vida familiar a nens i nenes que vivien als centres, o bé l’acolliment simple o de llarga durada, per oferir una llar durant molts mesos o durant molts anys, a un nen o una nena, a un noi o una noia, mentre la seva família biològica recupera el timó de la seva vida i és capaç d'oferir l'estabilitat i l'amor incondicionals que tota personeta, que tota persona es mereix. Però s'havia decidit, finalment, per oferir el seu amor en els mesos de les primeres mirades, de les primeres rialles, de les primeres passes, de les primeres paraules. 

Sap que li donarà el millor d'ella mateixa. S'ha hagut de comprometre a portar quinzenalment el Patufet (així és com li dirà quan el tingui en braços l'endemà no l'altre) a veure la seva mare biològica, una dona que lluitarà per recuperar el timó de la seva vida. Sap que tindrà l'assessorament i el suport d'un treballador o una treballadora social. Sap que rebrà un ingrés de la Generalitat mentre duri l’acolliment per cobrir les despeses del nadó. Sap que tindrà també l’acompanyament i el consell d'altres famílies acollidores. Però sap, sobretot, que aquells primers mesos del Patufet seran immillorables, seran plens d'amor, plens de vida. De moment, però, encara no sap com serà, com viurà, quins sentiments tindrà, quan acabin els mesos que començaran tot just en quaranta-vuit hores. 

Cinc dies després que va néixer aquella personeta a qui ella dirà Patufet, dos dies després d'aquella trucada, uns mesos després que es va decidir a oferir-se per ser mare d’acollida… comença un dia com tots i sap que començarà un dia que serà com cap altre. Tanca la porta de casa, mira que no s'hagi deixat res a la bossa del nadó, respira fort, respira fons i somriu, cap endins i cap enfora, amb una rialla ampla, intensa, emocionada, viva i se'n va cap a l'hospital on l'han citada per recollir el nadó. Se sent feliç. Serà un dia que no serà com cap altre. Qui ha dit que el Patufet no ha tingut la sort del principiant?


Annex: 
Per poder obtenir informació sobre l'acolliment familiar:
 
Des de la perspectiva de l'Administració: 
ICAA (Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció) 
Avda. Paral·lel, 52. Tel: 93.483.10.00 

Des de l'experiència de les famílies: 
AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona) 
Tel: 644 34 62 91 

dijous, 22 de juliol de 2021

El dia que va aprendre a ordenar les anelles i a dir "sí".

 



Va ser el primer diumenge de juliol, el dia abans de fer els dinou mesos. Érem una setmana a la platja, amb les nostres dues nétes i el nostre cinquè tresoret d'acollida. Durant tota la setmana, la Laia, de quatre anys acabats de fer, jugava amb ella a ordenar les anelles. I quan la Laia va tornar a Barcelona amb els seus pares,  tot d'una, les va saber ordenar. I jo vaig tenir la sort de captar aquell moment. Va ser just abans d'anar a jugar amb la sorra i l'aigua on, en un joc divertit i repetitiu amb la Cèlia i amb mi, quan, dins un forat a la sorra, li vam preguntar "vols més aigua?" que amb un gest rotund amb el cap i amb la seva clara veueta va dir "sí!", i ho va repetir tant com va durar el joc.

Mai havíem tingut un acolliment tan llarg. Va arribar a casa amb cinc dies i dos quilos cent grams. I dinou mesos després és l'hermosura que acapara tot el nostre temps, ha robat el cor de tota la nostra família... i ens fa témer que el moment en què torni amb la seva mare o vagi amb una família preadoptiva ens deixarà un buit com mai havíem viscut.  És l'acolliment més llarg, jo personalment l'he viscut amb dedicació total perquè estic jubilat i fins i tot les nostres nétes, que ja tenen 4 i 6 anys, hi han tingut una relació molt intensa i ja comencen a entendre qué és això de tenir infants que no són família tant de temps a casa. 

A finals d'agost o potser primers de setembre, aquest tresoret tindrà una nova llar. En tres famílies hi haurà sentiments contraposats. A la primera família, que estem a punt de conèixer, l'admiro molt. Admiro les famílies que emprenen un acolliment de llarga durada, un acolliment que no acabarà en adopció si prèviament la mare biològica no hi renuncia. Un acolliment potser per anys, mantenint el contacte amb els pares biològics i a l'espera que remuntin la seva situació present de dificultat o renunciïn formalment al nen o nena que van portar al món. Una llar amb la generositat i l'amor com a punt de partida de la decisió d'acollir, i on sabem que la nena serà feliç, com ho són els quatre tresorets que hem acollit abans que ella. En aquesta primera família, hi haurà una barreja intensa d'alegria, expectació, neguit inicial i molta vida. La segona família és la biològica. Cada familia biològica que es troba amb la necessitat que algú aculli el seu nen o la seva nena té la seva dificilíssima situació concreta, i crec que no se'n pot parlar en termes generals. A mi se'm fa impossible ni tan sols intuir el dolor amb què, normalment dones joves soles i pobres, estan desbordades per la seva situació i es veuen obligades a resignar-se a cada canvi que afecta a la criatura que van infantar. Només pensar-hi, em refermo en la necessitat i el compromís d'un sistema polític i econòmic basat en la dignitat de TOTS els éssers humans, de TOTES les persones, i no en l'acumulació sense límits de diners i poder en mans d'una ínfima minoria. I la tercera família som nosaltres.

Aviat viurem la sensació ambivalent d'alegria immensa perquè el tresoret acollit té una família definitiva que l'estimarà sense límits i de dol pel "petit" buit que deixa quan se'n va, un "petit" buit que es fa notar més a mesura que els mesos avancen i el tresoret es va fent més gran. Ahir, per exemple, jo estava acariciant l'esquena de la Cèlia mentre miràvem la tele i la nena jugava a la seva catifa davant del sofà. Quan em va veure acariciant-la, va deixar el seu joc, es va enfilar al sofà, la va començar a acariciar i s'hi va abraçar posant el seu caparró sobre la seva esquena. Els primers vint mesos de la seva vida els recordarem sempre en molts moments com aquest. Com ho van ser els nostres fills, com ho són les nostres nétes: infants feliços i enjogassats, plens de vida i amb unes ganes i unes capacitats enormes de menjar-se el món i aprendre-ho tot. 

Aquest era justament el nostre objectiu quan vam decidir ser família d'acollida, quan vam decidir acollir petites personetes que no van tenir sort al néixer. Els altres quatre nadons que hem acollit i els seus pares formen part de les nostres vides: el "petit" buit que van deixar al marxar s'ha omplert amb escreix amb un creixement impagable de la nostra xarxa de fillols, de la nostra "família". Una xarxa que creixerà, si Déu vol, amb la nova família que acollirà el nostre cinquè tresoret i omplirà així el "petit" buit que en poques setmanes ens deixarà quan el seu llitet, un bon matí, tingui els llençolets perfectament estirats.











divendres, 3 de juliol de 2020

20 anys sense tu, papa.

El meu pare i el meu fill gran Marc, a la Matacàs, a la jornada de portes obertes d'octubre de 1982.

Fa un parell o tres de setmanes, anant a donar sang a les Tovalloles, em va saludar primer i acompanyar després un senyor que, després de saludar-me, em va dir: "Tu padre estaría muy orgulloso de tí". Va treballar a la Matacàs, amb el meu pare, i me'n va parlar amb una barreja sincera d'admiració, respecte i estima.

En la meva primera campanya electoral a l'alcaldia, a la primavera de 2011, fent campanya a Falguera, un company, l'Estevet, em va presentar a un veí del carrer Barcelona, el señor Juan. "Juan, tiene que votar a este chico, que yo lo voy a votar sin duda", li devia dir l'Estevet. El señor Juan em va mirar i em va dir: "¿Usted tiene algo que ver con el señor San José que trabajaba en la Matacàs?". Li vaig dir: "Sí, era mi padre". I em va dir, i no ho oblidaré mai: "Con que sólo sea la mitad que su padre, ya no hay nada más que hablar"

La Matacàs va ser també el meu primer lloc de treball, a l'estiu de 1974 fins al setembre de 1976. Molts fills de treballadors hi entràvem. Hi vaig treballar mentre feia 1r i 2n de Químiques. A la fàbrica i a la universitat vaig començar la meva militància política. A Matacàs vaig conèixer els militants de Comissions Obreres i, de manera destacada, el líder obrer destacat de la fàbrica, del sindicat i dels comunistes del Baix Llobregat, José Cano. Cada vegada que ens vèiem, en actes del partit o del sindicat, sempre acabàvem parlant del meu pare i em deia que m'hi assemblava. Sempre me'n deia el mateix: “Era un buen jefe y una gran persona". Una gran persona: ningú, ningú, no m'ha dit mai una sola paraula negativa o freda sobre el meu pare.

"Qui mana ha de ser un exemple per a qui obeeix", solia dir. I això valia per a la família, la fàbrica o quan vaig entrar a l'Ajuntament. Era una persona de gran responsabilitat i coherència, amb una paraula sempre per a tothom, amb la capacitat de fer front a qualsevol dificultat amb determinació sense perdre mai la calma o el respecte.

Avui fa 20 anys que va morir. Molt jove: amb 69 anys i 3 dies. El meu pare, Lluís San José Colomer, va néixer a Barcelona, a Ciutat Vella. Al 38, amb 7 anys, espantats pels bombardejos feixistes de Barcelona, van venir a viure a Sant Feliu. Va anar a escola als Padres i després a l'Escola Industrial, on va fer peritatge. A finals dels 40 va entrar a treballar a l'Alumini i a meitat dels 50, a la Matacàs, on va treballar gairebé trenta anys. Al 1982, amb un Parkinson molt precoç i agressiu, va agafar la llarga malaltia, coincidint pràcticament en el temps amb el tancament de la fàbrica on s'havia deixat la pell per tirar-la endavant. Jo sempre li deia que hi havia vida més enllà de la fàbrica i, un cop jubilat, em deia a mi el mateix: " hi ha vida més enllà de l'Ajuntament. No cometis els mateixos errors que jo". Em temo, però, haver-los comès: massa moments que la família passa a la cua de tot... perquè després enyoris temps i moments impossibles de recuperar.

La família ho va ser tot per a ell, potser perquè era Cranc (també en això m'hi assemblo!) i diuen que és el signe més familiar del Zodíac (de fet, és l'única cosa que sé de l'horòscop). Adorava la seva dona, la meva mare, la Teresa. Amb qui es va casar el 1956 i la va estimar sempre. Al llit de mort, al Clínic, jo agafant-li fortament la mà, el seu nom va ser la darrera paraula que va dir en vida: "Teresa!". Van anar sempre a una en l'educació dels fills, que van omplir d'amor i de valors. Com tots els matrimonis van tenir moments conflictius, sobretot per les difícils històries familiars que tots dos tenien. Sense això, estic segur que hauria estat una parella més feliç. Però l'amor mutu del pare i la mare és el mirall en què, a casa, tots vam créixer. El meu pare i la meva mare són, per a mi, exemples a seguir.

Sempre es va interessar per la política. A casa no hi faltava mai el diari: "El Correo Catalán" i la "Hoja del lunes". A l'estiu de 1968 -jo tenia 11 anys- ens quedàvem cada nit a veure què passava a la Primavera de Praga, i jo em delia per escoltar les explicacions i les opinions del meu pare. Era un admirador i un seguidor d'en Miquel Roca i Junyent, que considerava un home molt més capaç i preparat que Jordi Pujol. Sé que no li agradava que em fés amb els comunistes de la fàbrica i de la facultat, però sempre ho va respectar. De fet, a les municipals sempre ens va votar, i la meva mare ens continua votant (això sí, només a les municipals). M'agradaria avui tornar a enraonar de política amb ell... Bé, de política i de tot!

Darrera foto de l'avi i els seus sis néts, a Nadal de 1998.
Bon marit i bon pare, per força havia de ser un bon avi.  Ho va ser al 1981, quan va néixer el meu fill gran, en Marc. Va arribar a conèixer els seus sis néts i nétes: els meus fills Marc, Laura i Jordi, en Yan i la Zoé, fills d'en Lluís i en Víctor, fill de la Montse, que només tenia 3 anys quan va morir el seu avi. Quan eren petits, molts estius els passàvem junts comvidats pels meus pares, i llavors l'avi, jugant a pilota, llegint contes, dibuixant, fent plastilina o vaixells de paper, desplegava tota la seva paciència i bondat. Els néts, com tothom qui el va conèixer, l'estimaven molt. Un amor que explicaran i traspassaran als sis besnéts i besnétes (Ane, Inès, isaac, Laia, Gaëtan i Achille) que sens dubte, com a la meva mare, omplen d'alegria la llarga cadena de la vida.

Vint anys sense tu, papa. Ja saps com t'enyora la mama, la teva Teresa. Per sort, encara la tenim al nostre costat! Ja saps com li vas robar el cor a la Cèlia l'única vegada que la vas conèixer. Com et vas alegrar de veure'm per fi feliç! Enyoro les teves converses i paraules, sempre encertades; la teva presència discreta, gens sorollosa, però que tant ens omplia;  la teva relació tan fraterna i bonica amb els teus germans Elies i Maria Rosa; les passejades amb els néts per la Torreblanca; les partides d'escacs que sempre guanyaves; tot el que em vas ensenyar, tot el que de tu vaig aprendre...

Vint anys sense tu, papa, i content i orgullós que continuïs viu en mi... "aunque sólo sea la mitad que mi padre".

divendres, 10 de gener de 2020

Proposo un Propòsit d'Any Nou: conèixer l'acolliment i valorar-ne la possibilitat.

Des de fa un mes, tenim a casa la nostra cinquena fillola d'acollida. Anant amb el cotxet, la Cèlia i jo ens tornem a trobar molta gent al carrer que pregunta si és una altra néta o que , si ja saben que acollim, ens demanen informació sobre el tema. Tornem a veure que no hi ha prou informació sobre l'acolliment familiar, però que hi ha un interès important sobre el tema. Amb aquest article, del que demano difusió per si pot arribar a algú que es pugui plantejar aquesta possibilitat, m'agradaria ajudar a donar a conèixer què és acollir, quines classes n'hi ha i què comporta.

Com és sabut, l'acolliment d'un infant o adolescent és temporal, mentre que l'adopció és definitiva. Tant l'adopció com l'acolliment tenen, a Catalunya, i depenent de la Generalitat, un únic organisme que aborda i resol tots els temes que s'hi relacionen: l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA).

A Catalunya, l'acolliment està regulat en la Llei de drets i oportunitats de la infància i l'adolescència  Concretament, quan indica quines són les situacions de risc o desemparament dels menors (articles 98 a 124) i com l'acolliment protegeix els infants en aquestes situacions (articles 125 a 150).

Presentats la llei que regula l'acolliment i l'organisme que l'aplica i si has arribat fins aquí, ja has fet el primer pas: tenir la informació més elemental. I quin és el segon pas... si el cuquet de l'acolliment et comença a interessar?

La Cèlia i jo vam voler tenir informació personal i de primera mà. El nostre segon pas va ser telefonar a l'ICAA (al 93.483.10.00) i apuntar-nos a la pròxima sessió informativa per a les famîlies interessades. La seu de l'ICAA és a l'avinguda del Paral·lel, 52, i allà, al febrer de 2017, vam tenir el nostre primer contacte amb l'acolliment familiar.

En aquesta sessió ens van informar de tot:
  • les raons i la necessitat de l'acolliment, amb prop de 9.000 infants i adolescents tutelats per la Generalitat, dels quals només la meitat en famílies
  • els diferents tipus d'acolliment (d'urgència per a menors de 6 anys, de curta durada, de llarga durada i de caps de setmana i vacances)
  • els requisits que han de recollir les famílies acollidores.
  • els suports de la Generalitat a les famílies acollidores (prestacions econòmiques, assessorament en tot moment,...)
  • i resposta a totes les qüestions que vam plantejar les persones assistents.
Al final d'aquesta sessió informativa ens van facilitar l'enllaç a la Guia per a l'Acolliment i un full de sol.licitud d'acolliment, per omplir i lliurar si ens interessava. Uns dies després, havent-ne parlat molt a casa i amb la família, vam fer el nostre tercer pas: omplir i lliurar el nostre full d'inscripció a l'acolliment, en la modalitat d'urgència per a menors de 2 anys. Era març de 2017.

Al cap de poc, vam rebre una carta de l'ICAA en què ens agraïen molt la nostra decisió i ens informaven que s'havien de verificar els requisits necessaris per acollir: bàsicament, l'estabilitat emocional personal, l'estabilitat econòmica i l'estabilitat i conformitat familiar. Aquest procés de validació la Generalitat el delega en entitats col.laboradores. A nosaltres ens van adreçar a la Fundació Concepció Juvanteny. I a l'abril va començar el nostre quart i darrer pas: un llarg i necessari procés d'entrevistes, visites i formació per validar-nos, molt interessat i molt ben portat, que va acabar a l'octubre de 2017, vuit mesos després de la nostra primera trucada.


I, el 22 de novembre, va arribar a casa una nena de dos dies, que es va convertir en la nostra primera fillola d'acolliment!

A tu, que si has arribat fins aquí potser tens aquella inquietud, interès o curiositat que tenîem nosaltres fa tres anys, et proposo finalment que agafis el telèfon i t'apuntis a una sessió informativa, ja sigui al telèfon de l'ICAA o al telèfon d'alguna de les entitats que hi col.laboren, com ara la Fundació Concepció Juvanteny (93.218.68.64), de la que tenim una experiència magnífica en l'assessorament i seguiment dels cinc infants que hem tingut fins ara.

No et sembla un extraordinari Propòsit d'Any Nou conèixer l'acolliment familiar i valorar-ne la possibilitat?