Heroïnes!

(Escrit començat al Dia de la Mare).

A la meva dreta, Teresa Buenaventura Batlle, la meva mare. Nascuda a Sant Feliu l'abril de 1936. A la meva esquerra, Celia Pérez Peláez, la meva "suegrecilla". Nascuda a Las Pedroñeras, Cuenca, el mateix dia que els feixistes van començar la mortaldat de la Guerra Incivil. Les estimo molt, moltíssim. La seva vida, a més, resumeix, en la meva opinió, la història de l'Espanya del segle XX. La seva vida és, com el de la immensa majoria dels homes i les dones de la seva generació, una vida de lluita perquè els seus fills i especialment les seves filles, nosaltres, visquéssim lliures de la fam, el fred, la misèria, l'analfabetisme, el pecat, la submissió i el silenci que van marcar l'Espanya de la seva infància.

Totes dues són nenes de la postguerra. Totes dues saben el que és plorar de fam. Totes dues saben el que és haver d'anar a demanar menjar, a l'ajuntament o a "los señores". Totes dues saben que és cuidar de germans més petits i sentir-los plorar de la mateixa fam de què ploraven elles. Totes dues han anat al camp a buscar herbes per menjar, llenya per cremar, algun animaló per tirar a olles sempre buides. Cap d'elles va tenir l'oportunitat de ser nena. Cap d'elles va poder anar a l'escola. La meva sogra, a Las Pedroñeras, ni hi va poder posar els peus. La meva mare, als Nacionals que hi havia més amunt dels pisos Bertrand, en una classe amb prop de setanta nenes de 4 a 16 anys, "la señorita Pilar" mai no li va parar atenció en els pocs mesos que hi van poder anar. Totes dues van aprendre a llegir i escriure més grans, totes soles, amb l'ajuda dels marits i dels fills. La meva sogra, a l'Escola d'Adults del Poble Sec, el seu barri. Sense saber de lletres, totes dues tenen una saviesa innata, secular, admirable, exemplar.

La meva sogra, la segona filla d'una noia que al 36, embarassada d'ella, va fer campanya pel Front Popular i cantava "La Internacional" en el seu petit poble de la Mancha, va viure les conseqüències de ser filla de roja represaliada. Nascuda i crescuda en la repressió, el fred, la fam i la misèria, va haver de cuidar els germans petits mentre la mare rentava roba, pintava parets, segava, cosia o feia el que fos per portar una mica de menjar a casa. Va haver de viure la mort del germà petit que cuidava perquè no podien pagar la medicació que l'hauria pogut curar. Amb nou anys, a l'estiu anava a segar, a la tardor anava a veremar, de poble en poble, en cuadrillas prèvies a la mecanització del camp, que tan bé va retratar Juan Antonio Bardem a la seva pel·lícula "La venganza" (1958) . Als 12, amb la falç gairebé es va tallar un dit i es va jurar a sí mateixa que mai més tornaria a segar. Sense saber ni llegir ni escriure, va anar "a servir" a Valencia, seguint una amiga seva que ja feia de minyona en aquella ciutat. Als 18 va venir a servir a Barcelona. Als 22 es va casar i va deixar de treballar de minyona. El seu marit, a qui amb prou feines vaig conèixer, era pastisser, i treballava de nits. Primer van viure a la plaça Reial, després al Poble Sec. Tota la vida dels meus sogres, les seves obsessions, eren que els seus fills no haguessin de viure en les condicions que van viure ells: nens que poguessin jugar i estudiar, la roba i el menjar que calia i quan calia... Cap luxe, mai van tenir cotxe, només vacances al poble o a casa d'algun tiet, però van donar als seus fills una infantesa extraordinàriament feliç!

La meva mare amb prou feines va anar a l'escola, com ja he explicat. Des de ben petita, va viure amb la mare i l'àvia, ja que el seu pare va emigrar a Alemanya cercant una feina que no hi havia a l'Espanya destrossada dels anys quaranta. La seva mare i la seva àvia havien treballat a la Nau de les Sedes. Anava amb la seva àvia a l'hort o a buscar llenya a la Salut, com tantíssima altra canalla. Costa d'imaginar que nens i nenes busquessin llenya, herbes, garrofes i coses per cremar o menjar en aquells temps de fam i fred, ara que només hi veus gent passejant o amb bicicleta... Als deu anys va començar a treballar el vímet, ajudant mare i àvia a fer cistells, coves, palmes etc. que després es venien a cal Casquet, la cistelleria desapareguda que hi havia a la carretera, prop dels pisos Bertrand. Als catorze, va començar a treballar a la fàbrica de cal Corrons, sense deixar de treballar a la cistelleria. Jornades de dotze i catorze hores, i el respir del cine a l'Ibèria i el ball a la pista del Coro només els diumenges a la tarda. En un d'aquells balls, va conèixer el meu pare, un noi jove que acabava d'entrar a la Matacàs. Seria l'amor de la seva vida, el nostre pare, Lluís San José. S'hi va casar als vint anys. Com totes les dones d'aquelles dècades, va deixar de treballar i de seguida ens van tenir a mi, al meu germà Lluís i a la meva germana Montserrat. Vivíem de lloguer en una petita casa al carrer Pi i Margall, tots cinc en una habitació fosca i petita fins que jo vaig tenir sis anys. Els meus pares es van desviure per nosaltres, i la seva obsessió, especialment de la meva mare, i especialment per a la meva germana, és que tots tres tinguéssim estudis. Vam créixer en un pis del mateix carrer, amb el pare treballant jornades llarguíssimes a la Matacàs i la mare vetllant en tot moment, en tots els aspectes i amb tot l'amor pels seus tres fills. Vam ser, de fet, la seva vida sencera.

La meva mare i la meva sogra no són un cas excepcional. La seva trajectòria de vida, de nenes de la postguerra a mares que ho han donat tot per als seus fills, és la trajectòria de tota una generació d'una gran vàlua i fortalesa. La generació dels seus fills i filles, la que va lluitar per la democràcia els ho devem tot a aquesta generació que no va fer la guerra però en va patir totes les conseqüències, especialment a aquesta generació de dones que no van poder ser nenes quan van ser nenes i que no van poder tenir vida pròpia quan van ser joves i adultes. La generació dels seus néts i les seves nétes, la que ja va néixer en democràcia, ha de saber valorar i agrair l'esforç de tots els homes vells i totes les dones velles, més grans de setanta-cinc o vuitanta anys, que van tirar endavant un país en unes condicions infernals i amb un esforç personal enorme.

Quan vegeu aquests homes i aquestes dones, caminant lentament amb el seu bastó o el seu caminador, asseguts en un banc de la Rambla mentre rememoren les seves vides, esperant pacientment el seu torn en la cua d'una botiga o a la sala d'espera d'un metge, agafats de la mà si tenen la sort d'haver acumulat junts anys i anys d'amor, a la seva cadira de rodes i amb mirada perduda acompanyats potser d'algun nét potser d'alguna dona fugida també d'algun infern llunyà, potser malauradament o injustament soles, sols... Quan els vegeu, insisteixo, mireu-los als ulls, mireu-les amb el cor a la mà, amb agraïment i tendresa, i amb la voluntat de tenir, ni que sigui un temps, ni que sigui una mica, la seva fortalesa, la seva saviesa, la seva generositat, el seu amor. Van ser i són, continuen sent, persones grandíssimes, autèntiques heroïnes de carn i ossos. Aquestes són, de debò i sense pretendre-ho, les nostres i estimades veritables heroïnes!!!

Ana O. i Anna P.

 

Dilluns, 27 de març de 2023. Aquest primer dilluns de primavera ha començat amb la presència de dues Annes en les nostres vides. Una serà intensa, generosa, farà créixer calladament un preciós plançó de setze mesos. L'altra és espectacle, abusiva, ja fa llenya d'un preciós brot que no té ni setze dies.

Ana 0. va comprar una personeta feta a la seva mida i necessitats. Acabada de néixer, Ana O. ja va vendre fotos, entrevistes i tot el que podia. Només comprar la nena ja la va vendre. Ana O. és un exemple de la llibertat que pregonen els que per damunt de tot fan valer els seus diners: llibertat de comprar-ho i vendre-ho tot, fins i tot les persones. Societat sense valors, sense escrúpols, societat de mercadeig, de tenir molt i de ser poc. Caldrà protegir aquest nadó indefens, innocent, ja víctima. Caldrà combatre tota idea que els diners poden comprar ventres de dones, vides de dones, de nens, de nenes, vides.

Anna P. acollirà permanentment el nen que hem acollit inicialment setze mesos a casa. L'hem coneguda avui, i ja ens ha robat el cor per sempre. Ha pres dues opcions alhora lliures, generoses i solidàries: ser mare tota sola i adoptar o acollir algún infant que no pogués estar amb la seva família. Amb informació i reflexió, es va decantar per l'acolliment permanent, per al qual hi ha menys famílies. Anna P. ja ha tingut el seu nen en braços i se l'ha menjat a petons, a abraçades, a rialles. El seu tresoret, el que serà també sempre una mica nostre, és un nen immensament ric, afortunat, feliç. Anna P. és un exemple que la generositat i la solidaritat són motors de vida, de la vida que omple cors i crea comunitat, lligams permanents, fora de tot valor de mercat, entre persones. Caldrà celebrar i estendre la fortuna d'aquesta mare i aquest fill. Caldrà insistir i defensar a capa i espasa que l'amor, la generositat, la solidaritat, l'acolliment, en totes les seves formes, procedències i edats, poden i han de ser la base de les relacions personals i de les realitats socials lliures, justes, felices.

Dues Annes que avui comparteixen, més enllà del seu nom, una criatureta en braços. I res més. El futur dels dos nadons serà molt diferent, i estic segur que la petita que omple revistes voldria créixer lluny de tanta compravenda de vida. Ana O. i Anna P. són dós móns antagònics i seria dramàtic que, més enllà del paper couché, fossin igualment representatives. Però no. 

Des de la nit dels temps, totes les Anna P. del planeta i de la història han creat i estimat la Vida. Aquest primer dilluns de primavera he tornat a constatar, en una immensa i generosa rialla, que fa més soroll un arbre que cau que cent quan creixen. Gràcies, Anna P.!!! Gràcies infinites i enormes a totes les Annes P. de tot el món, de tots els temps, de totes les creences, de totes les llengües, que han fet créixer i que fan créixer arbres, tota mena d'arbres, cada dia, tots els dies, constantment, amorosament, calladament, en silenci.

Gràcies Anna, Xavier, Lluís, Martí, Montse i Mireia!

 

Després de Reis, vaig tenir la sort de reprende les presentacions d'"Estimades famílies". Entre gener i febrer, sis noves trobades amb les persones que van voler venir a escoltar per què i per a què havia escrit el meu primer llibre.

El 19 de gener vaig ser al Cèntric, l’emblemàtic equipament cultural del Prat. Vaig tenir una conversa amb l'Anna Martín, tinenta d'alcalde de l'Àrea d'Acció Social i Comunitària. En la seva presentació, va referir-se a la perspectiva feminista del llibre. En la conversa posterior, parlant amb l'amic i exalcalde Lluís Tejedor, vam constatar que no hi ha gaire motius per a l'optimisme en el moment polític actual, però que el pessimisme, que descoratja i desmobilitza, no pot formar part del relat de qui vol millorar la vida.

El 31 de gener vaig ser a l'Ateneu Igualadí, en un acte organitzat per Comissions Obreres. Vaig estar doblement acompanyat, per Joana Solsona, la secretària de la Federació de Jubilats i Pensionistes de què formo part, i pel company de sindicat, partit i professió Xavier Badia. Ell va desgranar una presentació en tres temes: família, professorat i entorn escolar. En el debat, vam parlar molt de les comissions socials de centre, de la seva importància perquè siguin de debò instruments perquè, per exemple, cap infant hagi de dir "la setmana que ve no em trobaré bé" per no poder pagar una sortida amb l'escola.

El 10 de febrer vaig ser molt a prop, a la biblioteca de Molins, acompanyat de molts amics i de molta gent. M'havia de presentar Laura Duran, pedagoga i exregidora, però una malaltia sobtada de la seva mare li ho va impedir. En Lluís Carrasco, molinenc de pro i treballador jubilat de l'ajuntament de Sant Feliu, la va substituir magníficament. La idea central, també en el debat, va ser el paper de l'ensenyament públic en la normalització i el reconeixement de les diversitats i en la cohesió social dels nostres municipis.

Sis dies després, vaig ser a Llinars del Vallès. Em va presentar el seu alcalde, en Martí Pujol. Va ser un acte en família, amb bona part de la família que tinc a Llinars. Presentació i conversa van girar sobre els canvis de les famílies en només mig segle, des de les grans famílies dels masos i la seva relació amb l'activitat agrària i ramadera, famílies rígides i aparentment immutables, fins al concepte de família com a opció de vida, plural per definició, lluny de ser una obligació inevitable i indefugible, especialment dura per a les dones, que marcava la tradició.

El 23 de febrer vaig tornar a participar, a Vic, en un acte organitzat pel meu sindicat, per CCOO. També va ser una presentació a dues veus: Rosa Maria Villaró, responsable de polítiques educatives i FP del sindicat, i Montse Ayats, que em va fer l'encàrrec d'escriure "Estimades famílies" quan era directora d'Eumo, i que actualment és la coordinadora del Pla Nacional del Llibre i de la Lectura. Presentació i debat van anar sobre el propòsit principal del llibre (visibilitzar i posar en valor la diversitat familiar) i sobre el seu propòsit complementari (el reconeixement al professorat i a l'associacionisme familiar), per acabar constatant que tots dos s'acompleix en prou.

Finalment, vaig tancar les presentacions de febrer a Sant Feliu, a l'institut Martí Dot, organitzada per la seva AFA i l'ajuntament en el marc de l'Escola de Famílies. Vaig tenir una conversa molt interessant i molt agradable amb la Mireia Aldana, regidora d'Educació. Vam parlar llarg i ample del paper de les AFA i dels ajuntaments, de les noves situacions que viu el professorat i també molt de les famílies d'acollida. Un bon tancament al cicle de presentacions d'aquest primer trimestre de l'any!

Les presentacions no es fan, òbviament, soles: les coordina l'editorial, les organitzen companys/és del sindicat en alguns llocs o bibliotecàries o tècnics municipals en altres, llibreters i llibreteres faciliten que es puguin comprar els llibres, diaris o ràdios locals informen prèviament dels actes, algú enganxa o reparteix cartells anunciant-los... Tot un conjunt de persones a qui, com a l'Anna, en Xavier, en Lluís, en Martí, la Montse i la Mireia, vull transmetre el meu agraïment més gran i sincer!!!

5 ANYS DE FAMÍLIA D’ACOLLIDA!!!

Aquesta fotografia resumeix de manera immillorable el balanç dels nostres primers cinc anys de família d'acollida. Amb la cara paguem! Va ser al programa "Planta Baixa", de TV3, del dimecres 9 de novembre. Entrevistats per l'Agnès Marquès, hi érem la família inicial d'acollida i els pares adoptius dels dos tresorets que veieu a la foto: en Bruno i en Gerard, els dos bessons que vam acollir a l'abril de 2019, i que avui ja tenen tres anys i mig. Va ser una molt bona entrevista, on es va poder veure amb tota normalitat què és l'acolliment i què és l'adopció, i la positiva continuïtat de les relacions entre les famílies acollidores i adoptives, que ens ha permès seguir el creixement d'en Bruno i en Gerard. I també dels altres tres infants que la Cèlia i jo (i tota la nostra família!) hem acollit a casa. Gràcies al Xavi i l'Enric (amb nosaltres a la foto!) i als pares dels altres tres tresorets que hem acollit!!!

Tot va començar el 22 de novembre de 2017. Aquell dimarts al matí vam tenir per primer cop en braços a la Hope, una preciosa nena que havia nascut dos dies abans. La sensació de tenir-la en braços va ser intensa, intensíssima, i va acomplir sobradament el nostre propòsit inicial, quan vam decidir ser família acollidora quan va néixer l'Ane, la nostra primera néta: donar a infants sense sort al néixer l'amor i l'entorn de les nostres nétes. Sis mesos després, aquell amor i entorn va passar de les nostres mans d'acollida a les de la seva família adoptiva definitiva, un matrimoni de Barcelona que ja tenia una primera filla adoptiva . Jo encara li vaig poder donar la seva primera rosa per Sant Jordi. Fa poc més d'un mes, vam anar a dinar a casa seva i vam poder tornar a veure, ja amb 5 anys, aquella hermosura que va venir a casa amb només dos dies.

En Gerard, en Bruno i la Hope estan, en tant que infants legalment adoptats, sota la tutela exclusiva dels seus pares. No és el cas dels altres dos acolliments que hem tingut ja que, les mares biològiques no han renunciat a les seves filles, i les dues nenes estan amb famílies d'acollida permanent. Dues nenes precioses: la més gran ja ha fet també cinc anys, i la vaig poder veure quan vam presentar "Estimades famílies" a Sabadell; i la més petita, que va estar amb nosaltres més de vint mesos, n'acaba de fer tres i viu ben a prop nostre, aquí al Baix Llobregat. El sisè tresoret que viu amb nosaltres, i que acaba de fer un anyet, també anirà amb una família d'acollida permanent. A hores d'ara, encara no sabem quan hi anirà. En aquests casos, la Cèlia i jo portem el nen a visites.  mensuals amb la seva mare biològica. La futura família d'acollida permanent també haurà de facilitar aquest vincle regular amb la seva mare.

Han passat cinc anys i a casa hem tingut sis personetes, que han tingut un molt bon inici en la seva vida. No el millor, perquè per raons que nosaltres ni podem ni volem valorar, no han pogut estar amb la mare que els va portar nou mesos dins seu. Però sí el millor inici possible en les seves circumstàncies. La Cèlia i jo en fem un balanç molt positiu: no només hem donat el millor possible a sis personetes, sinó que hem creat una xarxa de vincles amb totes les seves famílies que han fet, una xarxa que és una joia. També per als nostres cinc fills, les nostres dues nétes, les nostres dues mares. Abans de començar l'acolliment fa cinc anys,  vam consultar a mares i fills què els semblava. De fet, la conformitat de tot l'entorn familiar proper és un requisit per ser família d'acollida. Tothom ho va veure bé, però el millor és que cinc anys després ho han viscut encara millor.

Per acabar, torno a la fotografía del "Planta baixa". Hi ha, malauradament, desenes de nens com en Bruno i en Gerard, que neixen sense poder estar amb els seus pares. Hi ha també, afortunadament, moltes famílies que, com en Xavi i l'Enric, estan disposades a adoptar-los. Però no hi ha tantes famílies que, entre el naixement i l'adopció o l'acolliment definitiu, en aquells mesos inicials en què es valora el millor futur per a aquests infants vulguin acollir aquests nadons. Calen, en resum, famílies d'acollida. 

Si vols tenir més informació de l'acolliment, ens pots demanar informació personalment a la Cèlia i a mi, o a la Núria i el Fernando (a l'estanc al costat del pas a nivell), que són qui ens va informar personalment a nosaltres. La Cèlia i jo som socis de l'Associació de Famílies Acollidores de Barcelona (AFABAR), on també pots demanar la informació que necessitis. També et pots informar en alguna de les entitats homologades que ens acompanyen en tot el procés d'acolliment: la nostra és la Cooperativa Drecera. Finalment, pots aclarir els teus dubtes o respondre tots els teus interrogants a l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA), que és el servei públic de la Generalitat que s'encarrega oficialment d'aquests temes.

Gràcies Rosa, Maite, Alba, Joan i Jaume!

 

Després de la meva primera presentació a l’Ateneu, aquest novembre he viscut cinc moments màgics. M’estan agradant molt les presentacions d'"Estimades famílies", enraonar amb les persones que m'hi han acompanyat, amb el públic que hi ha assistit. Tot el que envolta el meu primer llibre és molt nou per a mi, i és una descoberta contínua que mai havia esperat. Ara, la deguda parada pel parèntesi del Nadal, i el 19 de gener continuaré amb la primera presentació del 2023 al Prat de Llobregat, al Cèntric, de la mà de l'Anna Martín, tinenta d'alcalde d'Acció social i comunitària.

Vaig voler que la meva segona presentació fos a l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia, a Sant Joan Despí, on tenia la meva plaça al Departament de Ciències, i on vaig ser tutor de 1r d’ESO, com l'Anna, una de les protagonistes del meu llibre. I vaig voler que la conversa fos amb la Rosa Ena, la directora de l'institut, amb qui havíem coincidit fent classes i amb qui coincidíem plenament en plantejaments educatius i en les relacions amb les famílies i l'entorn social i institucional del centre. Vam repassar el llibre mes per mes, capítol per capítol. Al públic hi havia l'alcaldessa, Belén García, i la regidora d'Educació i Família, Núria Ros. També el Pepe Fernández, un professor, ja jubilat, amb 30 anys de treball al Departament d'Història del Ferrer. "És el llibre que tot professor de Secundària podria haver escrit", va dir. I té raó: anys de dedicació a l'educació donen per conèixer, relatar i reflexionar sobre moltes realitats i molt diverses. 

La tercera presentació va ser a l'Abacus de tota la vida, al carrer Còrsega. Era en el marc d'un cicle de presentacions de les novetats d'EUMO Editorial. Em va presentar la Maite Carranza, autora premiada de molts llibres de literatura infantil i juvenil, guionista de televisió, santfeliuenca i amiga des de molts anys. De fet, va participar en la meva presentació com a candidat a l'alcaldia al 2011 i em va donar sort: espero que passi el mateix al 2022! La Maite va anar desgranant el que hi havia de fictici i de real al llibre, il·lustrant-ho amb alguns fragments.

La quarta presentació va ser a Sant Boi, a Can Massallera, una antiga fàbrica tèxtil al bell mig de la ciutat reconvertida en un impressionant equipament cívic i cultural. Em va entrevistar l'Alba Martínez, regidora  de Ciutat Educadora, i abans ens va presentar l'alcaldessa Lluïsa Moret, amb qui vam col·laborar estretament com a portaveus dels nostres respectius grups al govern de l'Àrea Metropolitana. L'Alba també va parlar dels diversos Jordis reconeixibles al llibre (el professor, l'alcalde, el pare, l'acollidor) i vam entrar més a fons en l'associacionisme familiar, les AFA, ja que l'acte formava part d'un cicle de formació de famílies.

La cinquena presentació va ser a La Llar del Llibre, a Sabadell. Em va presentar en Joan Mena, també professor i també polític, que actualment és membre del Congrés dels Diputats i que desitjo que sigui el proper alcalde de Sabadell. Va ser un dilluns fred i plujós, hores abans que en Joan anés a Madrid a debatre i votar el Pressupost General de l'Estat per a l'any que ve. Molt en família! Em va fer una il·lusió enorme trobar-hi en Pablo i la seva filla, que va ser la nostra segona nena d'acollida, i també en Ramón Álvarez, primer regidor d'Educació al Sabadell democràtic de 1979, impulsor de la immersió lingüística a l'escola. En Joan va posar dos accents: un d'explícit, la voluntat de donar visibilitat i valor a totes les famílies, i un altre d'implícit: retre un clar reconeixement i homenatge a la comunitat educativa, incloent el paper dels ajuntaments en l'educació.

Finalment, la sisena i darrera presentació del 2022 va ser a Cornellà, a la seu comarcal de Comissions Obreres, el meu sindicat com a professor, el meu sindicat com a jubilat. Va ser en una conversa amb Jaume Funes, escriptor, educador i psicòleg, després que en Josep Maria Romero, secretari general de CCOO al Baix Llobregat, ens donés la benvinguda. Amb en Jaume vam parlar de família i drets dels infants, de la importància que el llibre defensi la família, totes les famílies des de l'esquerra, i vam debatre si el to del llibre era excessivament positiu, més del que les famílies i els instituts haurien de ser que del que són en realitat. Ho deixo a la consideració dels lectors i les lectores!

En alguna presentació m'han preguntat si el llibre s'editarà en castellà, sobretot quan signava llibres. A mi m'agradaria molt, però dependrà bàsicament de la rebuda entre el públic d'aquesta primera edició en català. Així que, de cara ja a Sant Jordi, caldrà que els Reis ens portin piles per continuar fent presentacions, entrevistes i la promoció que Eumo Editorial m'aconselli!

Feu cas a la Rosa, la Maite, l'Alba, en Joan i en Jaume, i llegiu (i regaleu també!) "Estimades famílies"!!!

"Estimades famílies": posar en valor LA família, posar en valor TOTES les famílies!

Per fi avui, un cop solucionats els darrers problemes de distribució, he pogut comprar el meu primer llibre!!! L'he comprat a ca l'Ossó, en una llibreria, amb una llibretera que n'entén i s'estima els llibres, l'Eugènia. Si viviu a Sant Feliu, el podeu trobar o encarregar a totes les llibreries (Ossó, Barra Llibre, Bruch i Gínjol Blau) i a totes les papereries que venen llibres (Castellbell, Arlequin, Fantasy Tienda i Ideal). Però ca l'Ossó em transporta a la meva infantesa, no només perquè és la llibreria més antiga de Sant Feliu, sinó també perquè el meu tiet Elies havia treballat a la impremta i de petit algunes vegades l'havia acompanyat, i havia vist la màgia enorme dels tipus de plom i l'olor embriagadora de la tinta i les màquines llançant incansables papers que avui podrien haver estat els meus… Feu-me cas, si us plau, els llibres… A LES LLIBRERIES!!!

Fa poc més de quatre mesos, aquí vaig explicar com va anar la proposta i la redacció del meu primer llibre. En aquest quatre mesos, el llibre s'ha imprès i ja ha arribat a les llibreries. Fa molt poc, el dijous 6 d'octubre, Eumo Editorial me'n va fer arribar un exemplar: estava tan impacient! Finalment, des del dissabte 15/10, el llibre es pot trobar a les llibreries i en algunes papereries. Tenir entre mans un llibre acabat, el resultat final d'una idea a la qual he anat donant forma durant mesos, m'ha produït una alegria immensa. I també em sento molt content perquè les persones que l'han llegit abans d'enviar-lo a impremta, m'han dit totes que responen al propòsit amb què l'he escrit: posar en valor la família, posar en valor totes les famílies.

El llibre és un text narratiu que té tres protagonistes principals: un professor que es jubila, una professora que comença i la secretària de l'AFA del seu institut. Té deu capítols, un per cada mes d'un curs escolar, i pel llibre apareixen famílies monoparentals, nombroses, homoparentals, adoptives, sense fills, que dubten sobre si tenir fills, que superen les dificultats, que les dificultats els superen, d'origen immigrant, reconstituïdes, d'acollida… La vida mateixa, en definitiva. Amb tota la visibilitat, amb tota la normalitat.

M'ha agradat molt, moltíssim, escriure un llibre així. El començo i l'acabo fent esment a un refrany xinès que repeteixo sovint: "fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen". El llibre està escrit des de la perspectiva positiva de tants i tants arbres que creixen calladament, amb agraïment final a qui ho fa possible, a qui els fa créixer. Ara, que “Estimades famílies” ja és a les llibreries, només em cal fer-ne difusió conjuntament amb l'editorial i esperar la rebuda que tingui entre el públic. Amb una primera presentació que serà, com és evident, a Sant Feliu, a l'Ateneu, el proper 26 d'octubre a les 19:00. Serà en una conversa a tres bandes amb l'Àngel Merino i la Montse Ayats, la persona que em va proposar escriure el meu primer llibre i a qui li agraeixo enormement haver-me obert les portes d'aquesta apassionant aventura!

El meu primer llibre !!!

Avui fa justament un any, amb la Cèlia i el nostre cinquè tresoret d'acollida, vam anar a Torelló. Ens hi havia citat la Montse Ayats, llavors directora d'Eumo Editorial, anteriorment presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i, en l'actualitat, coordinadora del Pla nacional del Llibre i la Lectura. "Jordi, vull proposar-te que escriguis un llibre". No em va voler avançar de què. Jo m'imaginava que, pels meus anys a la política i a l'ajuntament, em proposaria algun llibre sobre municipalisme, gestió pública, l'esquerra de l'esquerra o algun tema similar per la meva militància de dècades i els meus 28 anys de regidor i alcalde. He de confessar que m'hauria fet molta mandra i li hauria dit "ja m'ho pensaré"... per acabar dient que em fa molta mandra…

Però no. La Montse ens va sorprendre amb la seva proposta: “vull que escriguis sobre les famílies”. Vam quedar de pasta de boniato. "Què fa un ex-alcalde parlant de les famílies???", li vaig preguntar. La proposta em va sorprendre, però em va enganxar des del primer moment: gens de mandra!!! "I per què jo, Montse?”. I em va explicar que sabia que érem família d'acollida, m'havia vist en una Marató de TV3 amb el meu fill, havia seguit la meva feina d'alcalde en el camp social, havia vist com escrivia al meu blog... i intuïa que podia escriure el llibre que ella tenia al cap: "vull un llibre que presenti amb normalitat i amb respecte i que posi en valor la diversitat de famílies que hi ha en la Catalunya d'avui. T'hi veus amb cor?"

Tant com em va sorprendre, la proposta de la Montse Ayats em va enganxar des del primer moment. Mai no he escrit un llibre i mai no hi havia pensat, però el propòsit del llibre em va semblar fascinant... i necessari. Em va demanar una primera proposta de continguts i un capítol complet, per valorar l'estil d'escriptura. Ho vaig enviar en el calendari acordat, l'equip d'Eumo Editorial ho va validar, vam acordar el calendari i els temes jurídics corresponents... i el 30 de maig vaig presentar un text complet.

Ara estem en el procés de correcció i revisió inicialment de textos i després de galerades, amb la intenció que el llibre estigui a les llibreries a mitjans d'octubre. He estat informat de les activitats de promoció que hauré de fer... i hem acordat que la primera presentació pública del meu primer llibre serà... quina sorpresa... a Sant Feliu!!!

He de confessar que estic com un nen amb sabates noves! Ja tenia fills, ja havia plantat arbres... però encara no havia escrit cap llibre...! I escriure AQUEST llibre m'ha agradat, m'ha omplert, m'ho he passat molt bé i m'ha permès conèixer en primera persona tot el que passa entre una idea al cap i un llibre a les mans. Vagi com vagi el llibre a les llibreries, jo ja em considero enormement pagat pel sol fet que la Montse Ayats pensés en mi per a la seva idea i per  (crec!) haver sabut convertir la seva idea en un llibre que, quan el tingueu a les mans, us agradi tant llegir-lo com a mi escriure'l.