Heroïnes!

(Escrit començat al Dia de la Mare).

A la meva dreta, Teresa Buenaventura Batlle, la meva mare. Nascuda a Sant Feliu l'abril de 1936. A la meva esquerra, Celia Pérez Peláez, la meva "suegrecilla". Nascuda a Las Pedroñeras, Cuenca, el mateix dia que els feixistes van començar la mortaldat de la Guerra Incivil. Les estimo molt, moltíssim. La seva vida, a més, resumeix, en la meva opinió, la història de l'Espanya del segle XX. La seva vida és, com el de la immensa majoria dels homes i les dones de la seva generació, una vida de lluita perquè els seus fills i especialment les seves filles, nosaltres, visquéssim lliures de la fam, el fred, la misèria, l'analfabetisme, el pecat, la submissió i el silenci que van marcar l'Espanya de la seva infància.

Totes dues són nenes de la postguerra. Totes dues saben el que és plorar de fam. Totes dues saben el que és haver d'anar a demanar menjar, a l'ajuntament o a "los señores". Totes dues saben que és cuidar de germans més petits i sentir-los plorar de la mateixa fam de què ploraven elles. Totes dues han anat al camp a buscar herbes per menjar, llenya per cremar, algun animaló per tirar a olles sempre buides. Cap d'elles va tenir l'oportunitat de ser nena. Cap d'elles va poder anar a l'escola. La meva sogra, a Las Pedroñeras, ni hi va poder posar els peus. La meva mare, als Nacionals que hi havia més amunt dels pisos Bertrand, en una classe amb prop de setanta nenes de 4 a 16 anys, "la señorita Pilar" mai no li va parar atenció en els pocs mesos que hi van poder anar. Totes dues van aprendre a llegir i escriure més grans, totes soles, amb l'ajuda dels marits i dels fills. La meva sogra, a l'Escola d'Adults del Poble Sec, el seu barri. Sense saber de lletres, totes dues tenen una saviesa innata, secular, admirable, exemplar.

La meva sogra, la segona filla d'una noia que al 36, embarassada d'ella, va fer campanya pel Front Popular i cantava "La Internacional" en el seu petit poble de la Mancha, va viure les conseqüències de ser filla de roja represaliada. Nascuda i crescuda en la repressió, el fred, la fam i la misèria, va haver de cuidar els germans petits mentre la mare rentava roba, pintava parets, segava, cosia o feia el que fos per portar una mica de menjar a casa. Va haver de viure la mort del germà petit que cuidava perquè no podien pagar la medicació que l'hauria pogut curar. Amb nou anys, a l'estiu anava a segar, a la tardor anava a veremar, de poble en poble, en cuadrillas prèvies a la mecanització del camp, que tan bé va retratar Juan Antonio Bardem a la seva pel·lícula "La venganza" (1958) . Als 12, amb la falç gairebé es va tallar un dit i es va jurar a sí mateixa que mai més tornaria a segar. Sense saber ni llegir ni escriure, va anar "a servir" a Valencia, seguint una amiga seva que ja feia de minyona en aquella ciutat. Als 18 va venir a servir a Barcelona. Als 22 es va casar i va deixar de treballar de minyona. El seu marit, a qui amb prou feines vaig conèixer, era pastisser, i treballava de nits. Primer van viure a la plaça Reial, després al Poble Sec. Tota la vida dels meus sogres, les seves obsessions, eren que els seus fills no haguessin de viure en les condicions que van viure ells: nens que poguessin jugar i estudiar, la roba i el menjar que calia i quan calia... Cap luxe, mai van tenir cotxe, només vacances al poble o a casa d'algun tiet, però van donar als seus fills una infantesa extraordinàriament feliç!

La meva mare amb prou feines va anar a l'escola, com ja he explicat. Des de ben petita, va viure amb la mare i l'àvia, ja que el seu pare va emigrar a Alemanya cercant una feina que no hi havia a l'Espanya destrossada dels anys quaranta. La seva mare i la seva àvia havien treballat a la Nau de les Sedes. Anava amb la seva àvia a l'hort o a buscar llenya a la Salut, com tantíssima altra canalla. Costa d'imaginar que nens i nenes busquessin llenya, herbes, garrofes i coses per cremar o menjar en aquells temps de fam i fred, ara que només hi veus gent passejant o amb bicicleta... Als deu anys va començar a treballar el vímet, ajudant mare i àvia a fer cistells, coves, palmes etc. que després es venien a cal Casquet, la cistelleria desapareguda que hi havia a la carretera, prop dels pisos Bertrand. Als catorze, va començar a treballar a la fàbrica de cal Corrons, sense deixar de treballar a la cistelleria. Jornades de dotze i catorze hores, i el respir del cine a l'Ibèria i el ball a la pista del Coro només els diumenges a la tarda. En un d'aquells balls, va conèixer el meu pare, un noi jove que acabava d'entrar a la Matacàs. Seria l'amor de la seva vida, el nostre pare, Lluís San José. S'hi va casar als vint anys. Com totes les dones d'aquelles dècades, va deixar de treballar i de seguida ens van tenir a mi, al meu germà Lluís i a la meva germana Montserrat. Vivíem de lloguer en una petita casa al carrer Pi i Margall, tots cinc en una habitació fosca i petita fins que jo vaig tenir sis anys. Els meus pares es van desviure per nosaltres, i la seva obsessió, especialment de la meva mare, i especialment per a la meva germana, és que tots tres tinguéssim estudis. Vam créixer en un pis del mateix carrer, amb el pare treballant jornades llarguíssimes a la Matacàs i la mare vetllant en tot moment, en tots els aspectes i amb tot l'amor pels seus tres fills. Vam ser, de fet, la seva vida sencera.

La meva mare i la meva sogra no són un cas excepcional. La seva trajectòria de vida, de nenes de la postguerra a mares que ho han donat tot per als seus fills, és la trajectòria de tota una generació d'una gran vàlua i fortalesa. La generació dels seus fills i filles, la que va lluitar per la democràcia els ho devem tot a aquesta generació que no va fer la guerra però en va patir totes les conseqüències, especialment a aquesta generació de dones que no van poder ser nenes quan van ser nenes i que no van poder tenir vida pròpia quan van ser joves i adultes. La generació dels seus néts i les seves nétes, la que ja va néixer en democràcia, ha de saber valorar i agrair l'esforç de tots els homes vells i totes les dones velles, més grans de setanta-cinc o vuitanta anys, que van tirar endavant un país en unes condicions infernals i amb un esforç personal enorme.

Quan vegeu aquests homes i aquestes dones, caminant lentament amb el seu bastó o el seu caminador, asseguts en un banc de la Rambla mentre rememoren les seves vides, esperant pacientment el seu torn en la cua d'una botiga o a la sala d'espera d'un metge, agafats de la mà si tenen la sort d'haver acumulat junts anys i anys d'amor, a la seva cadira de rodes i amb mirada perduda acompanyats potser d'algun nét potser d'alguna dona fugida també d'algun infern llunyà, potser malauradament o injustament soles, sols... Quan els vegeu, insisteixo, mireu-los als ulls, mireu-les amb el cor a la mà, amb agraïment i tendresa, i amb la voluntat de tenir, ni que sigui un temps, ni que sigui una mica, la seva fortalesa, la seva saviesa, la seva generositat, el seu amor. Van ser i són, continuen sent, persones grandíssimes, autèntiques heroïnes de carn i ossos. Aquestes són, de debò i sense pretendre-ho, les nostres i estimades veritables heroïnes!!!

Ana O. i Anna P.

 

Dilluns, 27 de març de 2023. Aquest primer dilluns de primavera ha començat amb la presència de dues Annes en les nostres vides. Una serà intensa, generosa, farà créixer calladament un preciós plançó de setze mesos. L'altra és espectacle, abusiva, ja fa llenya d'un preciós brot que no té ni setze dies.

Ana 0. va comprar una personeta feta a la seva mida i necessitats. Acabada de néixer, Ana O. ja va vendre fotos, entrevistes i tot el que podia. Només comprar la nena ja la va vendre. Ana O. és un exemple de la llibertat que pregonen els que per damunt de tot fan valer els seus diners: llibertat de comprar-ho i vendre-ho tot, fins i tot les persones. Societat sense valors, sense escrúpols, societat de mercadeig, de tenir molt i de ser poc. Caldrà protegir aquest nadó indefens, innocent, ja víctima. Caldrà combatre tota idea que els diners poden comprar ventres de dones, vides de dones, de nens, de nenes, vides.

Anna P. acollirà permanentment el nen que hem acollit inicialment setze mesos a casa. L'hem coneguda avui, i ja ens ha robat el cor per sempre. Ha pres dues opcions alhora lliures, generoses i solidàries: ser mare tota sola i adoptar o acollir algún infant que no pogués estar amb la seva família. Amb informació i reflexió, es va decantar per l'acolliment permanent, per al qual hi ha menys famílies. Anna P. ja ha tingut el seu nen en braços i se l'ha menjat a petons, a abraçades, a rialles. El seu tresoret, el que serà també sempre una mica nostre, és un nen immensament ric, afortunat, feliç. Anna P. és un exemple que la generositat i la solidaritat són motors de vida, de la vida que omple cors i crea comunitat, lligams permanents, fora de tot valor de mercat, entre persones. Caldrà celebrar i estendre la fortuna d'aquesta mare i aquest fill. Caldrà insistir i defensar a capa i espasa que l'amor, la generositat, la solidaritat, l'acolliment, en totes les seves formes, procedències i edats, poden i han de ser la base de les relacions personals i de les realitats socials lliures, justes, felices.

Dues Annes que avui comparteixen, més enllà del seu nom, una criatureta en braços. I res més. El futur dels dos nadons serà molt diferent, i estic segur que la petita que omple revistes voldria créixer lluny de tanta compravenda de vida. Ana O. i Anna P. són dós móns antagònics i seria dramàtic que, més enllà del paper couché, fossin igualment representatives. Però no. 

Des de la nit dels temps, totes les Anna P. del planeta i de la història han creat i estimat la Vida. Aquest primer dilluns de primavera he tornat a constatar, en una immensa i generosa rialla, que fa més soroll un arbre que cau que cent quan creixen. Gràcies, Anna P.!!! Gràcies infinites i enormes a totes les Annes P. de tot el món, de tots els temps, de totes les creences, de totes les llengües, que han fet créixer i que fan créixer arbres, tota mena d'arbres, cada dia, tots els dies, constantment, amorosament, calladament, en silenci.

Gràcies Anna, Xavier, Lluís, Martí, Montse i Mireia!

 

Després de Reis, vaig tenir la sort de reprende les presentacions d'"Estimades famílies". Entre gener i febrer, sis noves trobades amb les persones que van voler venir a escoltar per què i per a què havia escrit el meu primer llibre.

El 19 de gener vaig ser al Cèntric, l’emblemàtic equipament cultural del Prat. Vaig tenir una conversa amb l'Anna Martín, tinenta d'alcalde de l'Àrea d'Acció Social i Comunitària. En la seva presentació, va referir-se a la perspectiva feminista del llibre. En la conversa posterior, parlant amb l'amic i exalcalde Lluís Tejedor, vam constatar que no hi ha gaire motius per a l'optimisme en el moment polític actual, però que el pessimisme, que descoratja i desmobilitza, no pot formar part del relat de qui vol millorar la vida.

El 31 de gener vaig ser a l'Ateneu Igualadí, en un acte organitzat per Comissions Obreres. Vaig estar doblement acompanyat, per Joana Solsona, la secretària de la Federació de Jubilats i Pensionistes de què formo part, i pel company de sindicat, partit i professió Xavier Badia. Ell va desgranar una presentació en tres temes: família, professorat i entorn escolar. En el debat, vam parlar molt de les comissions socials de centre, de la seva importància perquè siguin de debò instruments perquè, per exemple, cap infant hagi de dir "la setmana que ve no em trobaré bé" per no poder pagar una sortida amb l'escola.

El 10 de febrer vaig ser molt a prop, a la biblioteca de Molins, acompanyat de molts amics i de molta gent. M'havia de presentar Laura Duran, pedagoga i exregidora, però una malaltia sobtada de la seva mare li ho va impedir. En Lluís Carrasco, molinenc de pro i treballador jubilat de l'ajuntament de Sant Feliu, la va substituir magníficament. La idea central, també en el debat, va ser el paper de l'ensenyament públic en la normalització i el reconeixement de les diversitats i en la cohesió social dels nostres municipis.

Sis dies després, vaig ser a Llinars del Vallès. Em va presentar el seu alcalde, en Martí Pujol. Va ser un acte en família, amb bona part de la família que tinc a Llinars. Presentació i conversa van girar sobre els canvis de les famílies en només mig segle, des de les grans famílies dels masos i la seva relació amb l'activitat agrària i ramadera, famílies rígides i aparentment immutables, fins al concepte de família com a opció de vida, plural per definició, lluny de ser una obligació inevitable i indefugible, especialment dura per a les dones, que marcava la tradició.

El 23 de febrer vaig tornar a participar, a Vic, en un acte organitzat pel meu sindicat, per CCOO. També va ser una presentació a dues veus: Rosa Maria Villaró, responsable de polítiques educatives i FP del sindicat, i Montse Ayats, que em va fer l'encàrrec d'escriure "Estimades famílies" quan era directora d'Eumo, i que actualment és la coordinadora del Pla Nacional del Llibre i de la Lectura. Presentació i debat van anar sobre el propòsit principal del llibre (visibilitzar i posar en valor la diversitat familiar) i sobre el seu propòsit complementari (el reconeixement al professorat i a l'associacionisme familiar), per acabar constatant que tots dos s'acompleix en prou.

Finalment, vaig tancar les presentacions de febrer a Sant Feliu, a l'institut Martí Dot, organitzada per la seva AFA i l'ajuntament en el marc de l'Escola de Famílies. Vaig tenir una conversa molt interessant i molt agradable amb la Mireia Aldana, regidora d'Educació. Vam parlar llarg i ample del paper de les AFA i dels ajuntaments, de les noves situacions que viu el professorat i també molt de les famílies d'acollida. Un bon tancament al cicle de presentacions d'aquest primer trimestre de l'any!

Les presentacions no es fan, òbviament, soles: les coordina l'editorial, les organitzen companys/és del sindicat en alguns llocs o bibliotecàries o tècnics municipals en altres, llibreters i llibreteres faciliten que es puguin comprar els llibres, diaris o ràdios locals informen prèviament dels actes, algú enganxa o reparteix cartells anunciant-los... Tot un conjunt de persones a qui, com a l'Anna, en Xavier, en Lluís, en Martí, la Montse i la Mireia, vull transmetre el meu agraïment més gran i sincer!!!