Ulls que brillaran com mai!!!

Aquests són els ulls del nadó que acollim des d'agost de l'any passat. Són els ulls d'un nen feliç, estimat, que dorm bé, menja bé, riu per tot, somriu a tothom, ho observa tot. Són els ulls d'un nen volgut, desitjat, esperat per la seva família, rebut i crescut amb tot l'amor del món!

La setmana passada vam tenir reunió a l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA) per preparar la propera adopció d'aquest tresoret, el vuitè que la Cèlia i jo hem acollit.

A la reunió teníem la doble sensació que tens en aquesta mena de trobades: la pena perquè el nadó que has tingut des del naixement se'n va de casa (pena petita, puntual) i l'alegria perquè anirà amb una família que l'espera amb delit i que l'estimarà incondicionalment i per sempre (alegria immensa, eterna). Ens van dir que l'adoptaria un matrimoni que fa sis anys que està en llista d'espera. Sis anys....

Al sortir de la reunió pensava en aquesta parella que fa sis anys que espera un fill, i que aviat rebrà una trucada que posarà fi a aquesta llarguíssima espera. Pensava en l'enorme alegria amb què rebran aquesta trucada, en la impaciència de comprar el bressol, el cotxet, la banyera, la robeta... Pensava en els nervis, santíssims nervis!, de trucar als futurs avis, de trucar a la família , als amics i a les amigues, de fer els tràmits a la feina pel permís de paternitat, de deixar-ho tot lligat perquè les feines tirin endavant... Pensava en el munt de vegades que es devien il·lusionar davant un aparador quan es van decidir per l'adopció, i en el munt de vegades que, desil·lusionats, devien canviar de vorera o mirar a un altre costat quan passaven dos anys, dos anys i mig, tres anys, tres anys i mig, quatre anys, cinc anys, sis anys... i no rebien cap trucada... Pensava en les vegades que al principi devien tenir llargues converses sobre el nom que li posarien, sobre la llar d'infants on el portarien, sobre si tu li dónes el primer biberó i jo li faig el primer bany o com tu vulguis, amor meu... i com aquestes converses es devien anar esvaint per evitar el dolor íntim i silenciós de tants anys d'espera infructuosa... Fins aquest maig de 2025!!!

I llavors he pensat en el dilluns que per primera vegada veuran el seu fill, en què ens trobarem per començar els dies necessaris de familiarització del nen de la fotografia amb la seva nova i definitiva família. Com brillarà la mirada dels pares quan el vegin, com el cor els sortirà del pit quan l'agafin, com els tremolaran les mans d'il·lusió i de tendra inseguretat quan li donin la primera papilla, com una llàgrima aflorarà als ulls quan el sentin dir el seu primer discurset o la seva primera riallada, com cercaran a la seva pròpia memòria les cançons de bressol que l'ajudaran a agafar el son, com ens preguntaran si el color o la consistència de les cacones és correcte...

I he sabut, com la Cèlia i jo hem comprovat en les sis vegades anteriors, que en aquest dilluns que ben aviat arribarà, dues persones felicíssimes pensaran que sis anys d'espera han passat com un no res, que han valgut enormement la pena, i que els seus ulls brillaran com mai han brillat abans!