Adéu a la casa on vaig néixer.

Vaig néixer, al juliol de fa seixanta-vuit anys, en aquesta casa que acaba de ser enderrocada. Era el número 22 del llavors carrer General Moscardó, actualment amb el seu nom original, Pi i Margall, un dels presidents de la I República Espanyola.

Els meus avis per part de pare hi van arribar el 1938, fugint dels bombardejos italians de Barcelona, on vivien al carrer Carders, molt a prop de l'antic Mercat del Born. En aquesta casa hi va néixer la meva tieta Maria Rosa San José (1944), jo mateix (1957), el meu germà Lluís (1958) i la meva germana Montserrat (1959). La vam deixar el 1965, vint-i-set anys desprès d'arribar-hi, per anar a viure a un pis al número 32 del mateix carrer.

Era una planta baixa, de lloguer. Tenia el safareig i el lavabo fora de casa, a l'eixida. A l'eixida hi havia també les gàbies dels conills, una petita franja de terra on l'àvia hi cuidava lliris i rosers i al mig, envoltat d'un petit cercle de pedres, un roser amb un tronc molt gruixut al voltant del qual els meus germans i jo vam donar milers de voltes en tricicle. Recordo que a la nevada de desembre del 62, veia la neu més alta que jo quan havia de sortir per fer un riuet al lavabo. I a la mare i l'àvia tallant lliris i roses perquè les portéssim a l'escola pel Mes de Maria, al maig. I al meu avi traginant una moto al pati, amb mans sempre tacades d'oli, granota blau marí tacada d'oli, somriure tacat d'oli. I a la mare triant cada dijous un conill per a l'arròs, jo aguantant el conill quan estirava fort per treure-li la pell, jo gaudint enormement de la sang del conill que tirava a l'arròs i tan bon gust li donava. I les vides de sants i de santes que l'àvia ens explicava quan arribava el bon temps i s'estava més estones a l'eixida... 

Quan els tres germans vam néixer, el meu tiet Elies i la meva tieta Maria Rosa encara no s'havien casat. Així que hi vivíem una multitud, deu persones. Al rebedor, presidit per un vell paraigüer i una estàtua de mida real de Sant Antoni de Pàdua, hi havia una habitació, molt lluminosa, amb finestra al carrer on dormien el meu tiet i el meu avi, quan era a casa. L'avi Fernando (pronunciat amb u) era camioner i feia rutes llargues, així que no dormia cada nit a Sant Feliu. El meu tiet era impressor: primer va treballar a la impremta Ideal i després a ca l'Ossó. Es va casar el 1963 i va anar a viure amb la meva estimada tieta Nuri a la casa que ell mateix i el seu sogre, el paleta Antonet Amat, van construir al carrer General Manso. 

Torno a la casa de la meva infància. Del rebedor sortia un llarg passadís que portava al menjador, amb dues portes a dues habitacions. 

La primera era l'habitació on dormíem tots cinc, els meus pares i els tres fills, l'habitació on vam néixer la Montse, en Lluis i jo. Era molt fosca, tenia una porteta molt estreta que donava a un petit celobert, pel qual passaven els baixants de l'edifici del costat, que es poden veure a la tercera foto que vaig fer. Als peus del llit de matrimoni, un armari que jo recordo molt gran. A la dreta, les lliteres on dormíem el meu germà i jo: ell, a baix i jo, a dalt. A l'esquerra, el llit de baranes on dormia la meva germana. Tots cinc en una habitació que com a molt devia fer dotze metres quadrats. Avui em resulta inimaginable. En tot cas, aquí, amb l'atenció amorosa, com diu la meva mare, del Doctor Jordi (amb qui teníem la iguala) i de la llevadora de milers de santfeliuencs i santfeliuenques, la senyora Conxita Giol, els tres germans San José Buenaventura vam venir al món.

La segona habitació del passadís era més petita i tenia una mica més de llum, a través d'una finestra interior, alta i horitzontal, que donava al menjador. Era l'habitació de la tieta Maria Rosa. Va estudiar a les Mercedàries i va treballar d'administrativa avla Inmobiliaria Seisa i a la Ferretería Guasch. La tieta va viure amb nosaltres fins que es va casar amb el tiet Jaume i va anar a viure a Llinars del Vallès, a 1966. Ara té 81 anys, 22 viscuts a Sant Feliu i 59 a Llinars. Estimo molt la meva tieta i la família que ha format tan a prop del meu paradís d'infantesa, Vilalba Sasserra.

Al final del passadís hi havia, com he dit, el menjador. El recordo molt perquè, amb l'eixida, hi passàvem moltes hores. Tenia una porta gran que donava a l'eixida, una porta que donava a l'habitació de la iaia Montserrat i comunicava directament amb la cuina. Recordo el menjador de casa cada vegada que vaig al restaurant de La Part dels Àngels: hi teníem un bufet molt semblant al que hi ha al seu menjador principal. Una taula rodona, negra i gran de fusta massissa i sis cadires a joc eren, amb el balancí on seia la meva àvia, l'únic mobiliari. Un prestatget amb una imatge del Sagrat Cor i unes flors, i un altre prestatget amb una ràdio completaven el menjador. D'aquella ràdio recordo molt especialment la notícia de la mort del Papa Joan XXIII, amb la meva àvia, la meva tieta i la meva mare escoltant atentament i plora t desconsoladament. Era el 3 de juny de 1963 i jo estava a punt de fer 6 anys. Poc abans de canviar de casa, els meus pares van comprar un televisor a Cal Gabi, a la carretera. Va ser un dels primers televisors de Sant Feliu, i recordo els veïns que algun cop venien a casa a veure algun programa.

També vam ser de les primeres cases a Sant Feliu a tenir gas butà. Amb set persones adultes i tres nadons a una casa vella, fosca i humida, escalfar aigua en una cuina econòmica per rentar bolquers o per fer un àpat rere un altre per atendre els horaris de tothom era molt esclau. De fet, recordo a ma mare gairebé sempre en aquella cuina amb poca llum, mal ventilada i petita, i molt vagament a mi mateix ventant el carbonet en algun dels fogons. No devia ser gens fàcil per a la meva mare el treball en aquella cuina, la vida en aquella casa, anar de jove a una casa on no sempre va ser ben rebuda amb prou feines amb vint anys i amb tres fills quan en tenia vint-i-quatre. Es mereix sobradament la consideració i l'amor que li tinc, a punt de fer els noranta anys.

Ara tot és a terra. Després de nosaltres, amb els anys, hi va haver diferents negocis, el darrer dels quals les oficines de Finques Llobregat. Ara hi faran, suposo, pisos aprofitant les obres del soterrament i el nou i important vial que prolongarà el carrer Pi i Margall i l'unirà amb el carrer Girona a través de l'antic camp de futbol. Res a veure amb la casa on vaig néixer.

La casa és a terra. Ha passat el seu temps, com va passar la vida dels meus avis. Com va passar la casa o les cases abans que hi vinguessin els meus avis, i com van passar les vides de les persones que hi van viure, dels infants que, com jo, hi van néixer, dels vells i les velles que hi van morir, dels homes i les dones que s'hi van estimar. Tot passa. I tots passarem. Estaria bé que la certesa d'aquesta evidència, que la consciència positiva d'aquest meravellós trànsit de màxim vuit o nou dècades que anomenem Vida ens portés a gaudir-ne de manera simple, amorosa i solidària, sense creure'ns el melic de res, sense complicar la vida a ningú, aportant bondat, fraternitat i felicitat allà i a qui poguem. Quan tot passi, quan tothom passi, això és el que més durarà de nosaltres.

I acabo. Us recomano vivament la pel·lícula "Here", de Robert Zemeckis i protagonizada per Tom Hanks. És, justament... la història d'una vella casa. Veieu-la i sabreu, justament, per què m'ha sortit aquest llarg i personal escrit mentre deia adéu a la casa on vaig néixer!