Amb el cap ben alt, més pericos que mai.

No va poder ser. Em sap greu pels més de cinquanta santfeliuencs que van anar a Glasgow (entre ells, el meu oncle -fundador de la Penya Blanc--i-blava de Sant Feliu- i el meu cosí, que ja van anar a Leverkusen), em sap greu per la colla de gent que ens vam aplegar al local de la Penya (hi va anar fins i tot l'Èric, el meu fillol, fill de culé i de perica!). Vaig quedar afònic quan Jonatas va fer el segon gol, gairebé quan donàvem el partit per perdut. Ens vam creure per un moment que allò era diferent de Leverkusen: allà vam anar als penals descoratjats i enfonsats, ahir hi vam anar amb la trempera d'haver remuntat el partit dos cops tot i la injusta expulsió de Moisés.
Però no va poder ser. Això sí, vam donar una enorme lliçó de convicció en els colors, de no donar res per perdut, d'anar a totes. Ahir ploraven quan la Copa se'ls va escapar de les mans, però avui tornen a casa amb l'agraïment i l'orgull de tota la seva afició, i de la gent a qui li agrada l'esport. Tenim un equip que creu en la pedrera, un equip humil sense un pressupost astronòmic, però que té i es mereix una afició galàctica: qui ho pot posar en dubte veient la gent que l'Espanyol mou a Sant Feliu?