dilluns, 4 de gener del 2010

"Australia", "Gran Torino", "El disputado voto del señor Cayo"


M'agraden els llibres i les pel·lícules que tracten, com diu un dels meus escriptors preferits, José Luis Sampedro, sobre "la frontera". I m'interessen, sobretot, les fronteres entre èpoques, els moments de contacte entre móns que se'n van i móns que vénen, tot allò que se'n va per no tornar i tot allò que tot just comença, els sentiments contraposats dels protagonistes d'uns móns i altres.

Ahir vaig veure la pel·lícula "Australia", del mateix director que "Moulin Rouge", també protagonitzada per Nicole Kidman. Em va agradar molt, però em va captivar, em va fascinar, la imatge del cap aborígen Gulapa ("Rey Jorge", en la traducció), arrelat en segles de saviesa no escrita, mirant el cel entre les flames de les bombes llançades pels bombarders japonesos. Una història amb un fil conductor que està bé, però que a mi em va interessar més per la relació entre el món aborigen de Gulapa i el seu nét amb el món occidental, respectuós per part de la parella protagonista (Nicole Kidman i Hugh Jackman) o despietat per part de la societat blanca, en un intent vergonyós d'eliminar la cultura aborigen.

Em va fer pensar en la pel·lícula espanyola que més m'ha impressionat: "El disputado voto del señor Cayo", protagonitzada per un immens Paco Rabal, en un paper memorable, basat en un llibre de Miguel Delibes. A les primeres eleccions de la democràcia recuperada, juny de 1977, un candidat comunista arriba a un petit poble castellà, on descobreix que només hi queda un elector. El que em va captivar va ser el contrast entre el món rural profund que se'n va i el món urbà, pagat d'ell mateix, que s'imposa. Una altra saviesa arrelada a la terra i el temps, la del señor Cayo, com la de Gulapa, lentament arraconada i apartada i de la que, com el personatge protagonitzat per Juan Luis Galiardo, hi ha tant i tant per aprendre.

El tercer moment de frontera a què vull referir-me ens és més recent i té un to, per a mi, més propens a l'esperança. El signa un altre grandíssim del cine, Clint Eastwood, capaç als seus 79 anys de concebre, dirigir i protagonitzar una joia com "Gran Torino". Aquí, la frontera es entre el món d'un obrer jubilat en el seu barri de tota la vida i els seus nous veïns d'una cultura i un país dels quals ni havia sentit a parlar. El rebuig inicial, arrelat als tòpics i al desconeixement, es transforma al llarg de la pel·lícula en proximitat primer i en convivència i amor després, en una preciosa metàfora del que pot aportar de bo l'enorme mobilitat geogràfica del segle XXI, del que podem construir si, a més de les fronteres físiques, deixem de banda definitivament les pròpies i quotidianes fronteres que, conscientment o no, construïm o ens separen.


Tres grans pel·lícules, tres històries sobre fronteres. Alguna altra estona escriuré sobre llibres que aborden el mateix tema, moments de transició, fronteres entre èpoques. Un tema apassionant perquè així també és, justament, el temps que ens ha tocat viure.