divendres, 7 de gener del 2011

Tumilet.

Al facebook vaig demanar si algú tenia una foto de la joguina que esteu veient: un tumilet. Em va respondre l'Edu Domínguez facilitant-me aquest enllaç, del qual he agafat aquesta foto. Aquest nen, per tant, no sóc jo.

El tumilet és, juntament amb un cavall de cartró, l'exin bloc i els meccanos, la joguina que amb més il·lusió recordo de la meva infantesa, dels Reis dels meus primers anys. Aquesta foto m'ha fet moltíssima il·lusió. I també una certa enyorança, i moltes ganes d'escriure sobre això, sobre l'enyorança, que m'ha vingut sobtadament a cop de tumilet.

I és que Reis és tan propici per als records... L'enyorança ens roba el cor en dates com aquestes, i en algun moment el record d'algun instant, d'algun objecte, d'algun lloc o sobretot d'alguna persona ens assalta de manera molt intensa. Aquests dies, diversos coneguts meus han perdut la mare o el pare; en un cas, fins i tot una amiga que està a punt de tenir el seu segon fill. Aquest any, que en fa deu que va morir, jo enyoro especialment el meu pare.

L'enyor de temps passats, especialment dels bons moments passats, és gratificant si no ens empresona. M'agrada el record i la conversa entorn dels instants (tants despertars de Reis...), dels objectes (com aquest tumilet), dels llocs (Villalba, sempre Villalba...)  i de les persones (com el meu pare) que ens han marcat i que sovint enyorem. M'agrada valorar la sort d'haver-los viscut i m'agrada sobretot retenir-ne l'essència per reviure'ls, en altres instants, amb altres objectes, en altres llocs, amb altres persones. Tinc la immensa sort de saber valorar el meu present i de saber (em sembla) incorporar-hi tot allò que m'ha anat marcant amb el pas del temps. El passat és un lloc que m'agrada reviure, conèixer i interpretar, amb imatges i records que no em retenen inútilment en allò que ja mai més tornarà, però de les quals se'n pot destil·lar el bo i millor perquè sigui present en el present, valgui la redundància, i orienti la diària construcció del futur que desitjo.

Dels Reis i els Nadals dels meus seixanta en vull recordar i reviure la senzillesa i l'escalfor de la meva gran família, malgrat totes les dificultats i problemes que després el temps me n'ha anat descobrint. En vull recordar i reviure el valor de les petites coses del dia a dia, la suficiència del que teníem, la manca de pretensions (que no de somnis ni esperances!) en què creixíem, l'autenticitat dels valors i de les conviccions que vaig rebre. Això, que tan directament i tan intensament vaig viure i aprendre del meu pare i de la meva mare, ho he intentat transmetre als meus propis fills i, més enllà, en la meva manera d'entendre la vida.

Tumilet: materials senzills, mecanisme simple, tantíssimes hores de joc i de joia al carrer, a Villalba, amb els germans, amb els amics! I una darrera reflexió en clau de futur, paradoxalment, entorn de l'enyorança: com fer possible que tot allò que, potser de manera idealitzada, viu en el meu record d'aquells temps del tumilet, visqui també per a tots els infants en aquests temps de tecnologia i internet?

1 comentari:

Francesc Puigcarbó ha dit...

que guapo estic!

Escolta'm, que en saps del tràfico ma ngético d'Exin, era la meva joguina preferida i no en sé trobar informació.

Gràcies.