Ceñida la cintura, encendida la lámpara, los nada de hoy todo han de ser.

Aquest passat mes de març he estat en dos temples i en dues circumstàncies que m'han fet sentir personalment de dues maneres diferents, contraposades, distants... i tot i així, formant part del meu mateix cos de creences. A primers de mes, vaig ser al funeral de la tia Ascensión, esposa d'un cosí de la meva sogra, tots ells procedents de Las Pedroñeras, a Cuenca. El funeral va ser a la capella del tanatori de les Corts i el capellà va llegir un fragment de l'evangeli de Sant Lluc (Lc 12, 32-48), i el va lligar a la forma de fer de la tia Ascensión: forta i acollidora, sempre al costat dels seus cinc fills i els seus néts, de tota la gent que l'envoltava i l'estimava, amb una paraula o un plat de taula sempre a punt. "Siempre con la cintura ceñida y la lámpara encendida", tal com gràficament diu l'evangeli en aquest paràgraf. Sempre disposada a servir i no a ser servida. Com tantes i tantes mares i àvies, com tantes i tantes persones, que han fet del servei al proïsme el motor de la seva vida, sigui o no sigui la fe en alguna transcendència el combustible inesgotable del seu motor. Simplement per generositat innata, per fe o per conviccions ètiques molt profundes o per un amor sense límits, o una mica per tot alhora. La tia Ascensión, com la meva tieta Nuri, com tantes altres dones al capdavant de les seves famílies, encarnaven a la perfecció aquest esperit de l'Evangeli.

Per contra, dissabte passat vaig ser per primera vegada a la basílica de Sant Pere, al Vaticà. Allà, als museus vaticans, la Cèlia hi va fer la foto d'aquesta famosa pintura de Rafael, "L'escola d'Atenes", amb el conegut diàleg central de Plató i Aristòtil, i amb la també coneguda intencionalitat d'incorporar a l'església el pensament clàssic i situar només dintre seu l'aspiració a la veritat, la bellesa i la bondat. Només dintre seu: l'església catòlica com a únic marc de referència. Érem al segle XVI... però no només al segle XVI. Al Vaticà em vaig sentir lluny, molt lluny, de l'evangeli de Lluc que havia sentit dia abans al tanatori de les Corts. No era només les dimensions aclaparadores, l'or recobrint desenes d'estàtues, el barroc exagerat a cada cantonada, l'exhibició de poder i riquesa que ja esperava... Va ser especialment el desgrat de veure un monument monumentalment monumental consagrat a l'autohomenatge dels papes, un darrera l'altre, d'ells per a ells, com si competissin els uns amb els altres a veure qui té l'estàtua més grossa, més imponent... més allunyada alhora d'aquell pessebre de Betlem, com si no existís, com si no hagués existit mai... Va ser especialment la consciència que tot allò es va pagar amb la mentida de la venda de les indulgències i l'explotació de la fe de milions i milions de persones... Va ser especialment la proximitat de la Setmana Santa i la consciència de la vida i la mort del Jesús en què crec, i que potser hauria entrat al Vaticà com va entrar al temple de Jerusalem, fuetejant comerciants i sobretot consciències: "Ningú no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner" (LLuc 16, 13) Quina distància tan enorme entre un pessebre i Sant Pere... Que poques persones són capaces de reconciliar missatges tan diferents i projectar un cert missatge d'esperança en una església que acull a les persones tal com són i que orienta les comunitats en els valors de fraternitat i justícia que es destil·len en cadascuna de les Benaurances...

L'abisme entre totes les ties ascensión del món i les estàtues del vaticà no és exclusiu de l'àmbit de la religió. Hi ha un abisme també descoratjador en la història dels moviments que volen transformar un sistema econòmic que es regeix per l'únic afany de l'acumulació de capital i per la manca absoluta d'escrúpols, ètica i valors. Tots hem conegut militants socialistes, comunistes o anarquistes d'una generositat tan extrema que han donat la seva vida per la causa en què creien... guiats sovint per dirigents mediocríssims (que bé que s'explica a "La vida de los otros"), autèntics criminals com Stalin, amb infinits conflictes interns de caràcter gairebé personal (com se solia dir, "allà on hi ha quatre comunistes hi ha cinc partits") o aplicant pragmatismes tan inexplicables com la versió més aigualida d'alguns partits socialdemòcrates europeus o la legitimació de l'enriquiment personal que ha formalitzat el Partit Comunista Xinès, que ha obert també les portes a l'explotació de les persones i de l'entorn que nosaltres continuem, malgrat tot, combatent amb la força que som capaços de mostrar.. Tan lluny del contingut de la Internacional, "el mundo ha de cambiar de base, los nada de hoy todo han de ser"..., però que vigent que és encara!

Una força que, malgrat tot, hem de fer créixer. Perquè no podem ni volem legitimar el món en què vivim, amb les seves enormes desigualtats, ni el model de societat concret del nostre tros en aquest món, amb la seva absoluta manca de valors comunitaris, de referents d'una ètica alhora personal i social. Perquè ens cal un món en què cada persona pugui estimar com vol i construir el seu projecte de vida, i un món que enterri per sempre la idolatria al diner com a motor de la vida col·lectiva, imposada per immensos lladres sense rostre i administrada políticament pels seus dòcils representants.

A mi, i a molta altra gent, la consciència dels abismes que constatem ens descoratja, però no ens fa abdicar de la necessitat de continuar combinant pensament i acció per ser més fraternals en lo personal i proper (i jo torno llavors a llegir els evangelis) i més actius i implicats en la construcció d'alternatives en lo polític i social (i jo torno llavors a pensar en els vells combatents per la justícia que he conegut).

Acabo aquest escrit el Diumenge de Pasqua, alguns dies després d'haver-lo començat. Sortint de missa, a banda i banda de la plaça de la Vila, veig i estimo una síntesi en pedra d'allò que m'ha mogut i que em seguirà movent sempre, malgrat els abismes que les mateixes pedres reflecteixen: "ceñida la cintura, encendida la lámpara, los nada de hoy todo han de ser".