Religió i política; un camí personal indestriable.

Amb Mossèn Jesús Sanz, a la Diada de Sant Llorenç de 2016.

Ahir vaig tornar a anar a la missa concelebrada de Sant Llorenç, a la mateixa església on em van batejar, a la mateixa església on seré recordat i comiadat abans que em cremin. Hi vaig anar, com sempre, sense representació institucional i a la vuitena o novena fila, simplement com a creient.

Molts mossens hi van prendre part. Sé que arribarà el dia que les misses les presidiran tant homes com dones, tant cèlibes com casats. Però de moment, el paper de les dones a l'església continua sense ser el que molts voldríem. I entre els mossens, hi vaig tornar a veure a Mossèn Jesús Sanz, amb qui m'he volgut fotografiar. Mossèn Jesús va ser vicari a la parròquia de Sant Feliu entre 1968 i 1973 i, després d'un llarg periple de servei, ara és rector de la Parròquia de Corpus Christi, a Barcelona.

Recordo i aprecio Mossèn Jesús de moltes misses de vuit del vespre, quan jo era infant i adolescent. I la que em va marcar, el moment podríem dir inicial, va ser una missa de primers de desembre de 1971, quan jo tenia poc més de catorze anys. Feia poc més d'un mes que hi havia hagut incidents a la fàbrica de SEAT a la Zona Franca, en què la policia va matar al treballador Antonio Ruiz Villalba. Poc abans d'acabar la missa, Mossèn Jesús va informar als assistents que, un cop donada la benedicció, llegiria un comunicat que diversos capellans havien redactat en relació a l'assassinat del treballador de SEAT. Jo vaig ser un dels pocs que ens vam quedar. El comunicat era clar: condemna de l'assassinat i de la dictadura, reivindicació de les llibertats democràtiques, defensa dels drets de la classe treballadora, voluntat de l'Església per ajudar a avançar en aquest camí. I aquell vespre de finals de 1971 vaig veure clar que aquell també era el meu camí.

Mossèn Jesús Sanz no era, però, el primer capellà en qui vaig veure compromís polític arran de la seva opció religiosa. Quan jo era només un nen, amb onze anys acabats de fer, al 1968, al petit poble on anàvem de vacances, Vilalba Sasserra, cada matí anava a fer classes de francès amb Mossèn Sabé, un jove capellà que havia estudiat a París i hi havia viscut els fets de maig de pocs mesos abans. Ell em va parlar de París, del sentit i les esperances de la revolta dels joves estudiants, i alhora em va descobrir els discos de Paco Ibáñez, Raimon, Falsterbo-3 i un llarg etcètera. Aquell estiu del 68, hi va haver també la invasió dels tancs russos a Praga. Jo em recordo, amb onze anys, mirant amb el meu pare les notícies a la nit sobre Alexandre Dubcek (un nom que per a mi resultava mític) i el socialisme de rostre humà, i parlant-ne a l'endemà amb Mossèn Sabé (que anys més tard vaig saber que realment es deia Mossèn Josep Gonzalvo, i que avui ja és mort). Parlar, amb onze anys, amb el meu pare i amb un capellà sobre les primaveres de París i de Praga, van forjar sens dubte les bases del meu pensament.

Un tercer capellà, en aquells primers setanta, em va impressionar i va anar concretant (llavors jo encara no ho sabia) aquest camí personal indestriable.  No recordo exactament el mes, però al 1972 va venir als Padres un capellà francès de l'ordre del Pare Fissiaux, la congregació a què pertanyia l'escola. Era una tarda a la classe de religió. No en recordo el nom. Però ens va parlar de la necessària vinculació entre la vivència individual i la responsabilitat col·lectiva de la pràctica religiosa. I ens va posar com exemple... als comunistes! Un capellà francès posant-nos d'exemple als comunistes a 1972!. "Els cristians hauríem de fer com els comunistes: assumir voluntàriament el màxim de responsabilitats, presentar-se a totes les eleccions, difondre els nostres valors, per fer millor la vida de la gent, especialment la vida de la gent humil". No n'hi ha prou amb vivència individual, repetia: la pregària, la vida en església, són necessàries, però s'han de concretar en acció comunitària, en pràctica política. Contra la idea que sempre havíem rebut de la resignació cristiana, tot i que no recordo les paraules exactes, insistia en què "la resignació no millora la vida de la gent" i que és imprescindible "el compromís polític" per millorar-la. Un capellà francès posant d'exemple els comunistes a l'Espanya de 1972! Suposo que el Padre Bustillo, que és qui ens el va presentar, no devia saber de quin peu calçava...

I després ja va venir tot rodat. Al setembre de 1973 vaig anar a fer COU al Joanot Martorell, a Esplugues. Només començar el curs, el cop d'estat de Pinochet a Chile, a l'octubre, la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya, al març, l'assassinat de Puig Antich. Allà vaig entrar en contacte amb la Joventut Comunista de Catalunya, vaig anar a les meves primeres manifestacions, les meves primeres assemblees, mobilitzacions, etc. Com que no volia ser un jove petit burgès, vaig decidir estudiar Químiques a l'hora que vaig entrar a treballar a la Matacàs (setembre de 1974). Dos anys en què (amb prou feines algunes hores per dormir) vaig conèixer la pràctica política i sindical a la fàbrica (de la mà de CCOO i molt especialment de José Cano), vaig formar part de la "Comissió Cultural de Químiques", eufemisme amb què definíem el motor de l'activisme polític a la facultat, vaig formar part de l'Assemblea Democràtica de Sant Feliu, de la comissió promotora del Congrés de Cultura Catalana en representació de l'Agrupament Escolta, etc. Cristià i comunista: com un document de no recordo quin congrés del PSUC que signava... Alfonso Carlos Comín, autor del llibre "Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia".

Després més capellans han reforçat aquest doble vessant de la vivència personal i l'acció col·lectiva. Joan Zapatero, que ha reflectit extraordinàriament la necessitat de lligar la fe a la lluita per les millores socials en els seus llibres. Josep Maria Fisa, creador i president de l'empresa d'inserció social Solidança, que, en alguns moments de dubte de tot, em va ensenyar l'enorme i vital diferència que hi ha entre els sentiments i les opcions, i que la fe no es pot quedar en els sentiments, sinó que ha d'esdevenir una opció. Lluís Pou, tant a la Granada com a Sant Feliu. Pere Corbera, i la importància que donava a la necessitat de creació i enfortiment de vincles i compromisos comunitaris. I les converses sobre aquestes i altres qüestions amb Mossèn Josep Maria Domingo, l'actual rector de la nostra parròquia. Potser em deixo algun altre capellà amb qui comparteixo aquesta visió. I em deixo i ignoro conscientment molts altres que, en aquesta opció que he seguit, em serien "contraexemplars". Com també, en la meva altra militància, grans companys i companyes comunistes, al costat d'altres (molts menys!) igualment contraexemplars. Bé, de fet, com ser cristià malgrat el Vaticà, com ser comunista malgrat el Kremlin.

Temps enrera, en broma, els meus fills em deien que jo tenia dos defectes, difícils d'entendre en una persona intel·ligent com jo, em deien. Un era ser de l'Espanyol, ser periquito. L'altre, ser cristià. Ja saben que els dos "defectes" segueixen sent plenament vigents! I és que és evident que a la política s'hi arriba normalment des de la mera reflexió personal entorn la nostra condició col·lectiva: ningú no pot néixer ni viure sol, som tant animals racionals com animals socials, i a la política s'hi arriba normalment per l'"imperatiu ètic", que deia Kant. Però, com deia (amb resultats nuls, evidentment) als meus fills és que la política em dóna una visió del present i un mecanisme per transformar-lo en termes de justícia social i llibertats individuals i col·lectives en favor de la igualtat, és a dir, especialment de la gent més humil, és a dir, de la classe treballadora. Però és que la religió em dóna una visió transcendent d'aquest present en què vivim ara i aquí, una visió que a mi em dóna respostes més enllà que l'atzar sigui l'origen de la vida i el no res el seu final, en què l'ètica s'amplia enormement en els termes evangèlics de l'amor i la consideració que se'n deriva de "l'altre" com igual a tu mateix, em dóna profunditat, pau i riquesa interior més enllà de la fredor de l'absència de sentit de les coses i de la banalització de l'individualisme consumista que regeix el nostre temps, i que trobo magistralment resumit en aquesta imatge:

A punt de fer-ne seixanta, em sento ple i orgullós pel camí indestriable que vaig emprendre conscientment un desembre de 1971 i que, amb aquest escrit, he volgut agrair a Mossèn Jesús Sanz, a qui vaig veure ahir a la meva parròquia. Un agraïment que vull fer extensiu a tanta i tanta gent d'Església (i d'altres vivències religioses!) que ha volgut i ha sabut compartir una vivència personal de la fe amb una pràctica política al servei de la dignitat i la igualtat entre totes les persones. Un camí indestriable que acabaré, en aquesta mateixa parròquia, amb un senzill fèretre amb una creu ben gran i cobert simplement amb una bandera roja.  El meu camí, fins al final, indestriable.