La nostra primera fillola d'acollida, ja té família adoptiva!!!
Avui ha estat el primer matí, des del primer 22 de novembre, quan ens vam estrenar com a padrins d'acollida, que ens hem despertat sense les rialles i les alegries de la nostra princeseta. La nostra primera fillola ha estat amb nosaltres cinc mesos i una setmana. Després de tres dies de veure'ns conjuntament a la família d'acollida i a la família d'adoptiva, de compartir moltes hores intenses i emotives amb els seus pares i la seva germaneta, ha dormit a casa seva. Tres dies que són el que l'ICAA estableix com a pla d'acoblament. Avui, els seus pares ens han enviat un whatsapp on ens deien que havia conegut i havia enamorat a tota la seva família adoptiva. Ens diuen que a la primera mirada, a la primera rialla. Qui no s'enamoraria d'una riallona així?
Ens va arribar a casa un nadó de quaranta-vuit hores. Se n'ha anat amb cinc mesos plens de vida, de salut, d'alegria... i d'amor. De molt, moltíssim, amor. Sabíem que fèiem de pont entre una família biològica que no se'n podia fer càrrec, i una família adoptiva que faria anys que l'esperava. Teníem tota la teoria molt clara. Però...
Però... he de confessar que costa. Quan en una casa entra un nadó estimat a cor què vols, hi entra vida a gavadals, a mans plenes. Avui hi ha un silenci que pesa més del que pensàvem, tot i que ho sabíem, tot i que l'esperàvem. Hi ha també les cares de la suegrecilla, la Cèlia, la Raquel i meva una mica més apagades, amb alguna llagrimona quan pleguem el seu pijama, endrecem els seus bolquers, recollim les seves joguines. Però...
Però... he de confessar que, alhora, estem molt, molt contents. Per dues raons: per la pròpia vida i alegria que hem sabut donar a la nostra fillola d'acollida; i, per l'altra, perquè tindrem una relació continuada amb la família adoptiva, perquè no hi perdrem el contacte. Hem tingut una sort enorme amb els pares i la germana de la princeseta: ens han facilitat molt les coses, ens obert la porta de casa seva, ens informen de com van les primeres hores d'adaptació al seu nou entorn, etc. Una gran família que feia sis anys que esperava una filla adoptiva i ara viuen amb entusiasme l'arribada del tresoret que hem tingut fins ara a casa. Tenim molts motius per estar contents, i n'estem!!! Així que...
Així que la Cèlia i jo hem decidit que, després de passar aquest petit dol que comporta la partida d'una nena tan "perfecta" (ho és!!!), continuarem essent família d'acollida, continuarem fent de pont entre famílies, continuarem fent de braços i cors acollidors de nadons que ho puguin necessitar i que la Generalitat ens confiï. Fem un balanç molt positiu del que hem fet possible: canviar el risc d'infelicitat d'un nadó immers en un problema que no ha creat... per una certesa de felicitat a mans plenes!!! Hem sabut fer realitat allò que la Cèlia i jo ens vam plantejar quan va néixer la nostra primera néta Ane: ajudar a reduir les enormes diferències de partida entre nadons depenent d'allà on els deixi la cigonya...
Gràcies, pares de la nostra princeseta negreta, per haver-nos-ho posat tot tan i tan fàcil!!!
Finalment....
La Cèlia i jo ho recomanem vivament a tothom que s'ho hagi plantejat l'acolliment alguna vegada. Diverses persones ens ho han preguntat, i els hem explicat el sotrac vital en positiu que representa l'acollida, i alhora la necessitat que més famílies ofereixin voluntàriament i solidàriament el seu temps i la seva llar a infants que ho puguin necessitar, sempre des del control públic, evidentment. Hi ha diversos formats per a diferents necessitats, incloent, per exemple, l'acolliment només per a caps de setmana o de vacances per a infants una mica més grans o per a adolescents.
Per més informació sobre l'acollida, qui hi estigui interessat es pot adreçar a l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, o a algunes de les entitats col·laboradores que fan el suport i el seguiment de les famílies acollidores. En el nostre cas, va ser la Fundació Concepció Juvanteny, una entitat per a la qual la Célia i jo només podem tenir paraules d'agraïment.
Ens va arribar a casa un nadó de quaranta-vuit hores. Se n'ha anat amb cinc mesos plens de vida, de salut, d'alegria... i d'amor. De molt, moltíssim, amor. Sabíem que fèiem de pont entre una família biològica que no se'n podia fer càrrec, i una família adoptiva que faria anys que l'esperava. Teníem tota la teoria molt clara. Però...
Però... he de confessar que costa. Quan en una casa entra un nadó estimat a cor què vols, hi entra vida a gavadals, a mans plenes. Avui hi ha un silenci que pesa més del que pensàvem, tot i que ho sabíem, tot i que l'esperàvem. Hi ha també les cares de la suegrecilla, la Cèlia, la Raquel i meva una mica més apagades, amb alguna llagrimona quan pleguem el seu pijama, endrecem els seus bolquers, recollim les seves joguines. Però...
Però... he de confessar que, alhora, estem molt, molt contents. Per dues raons: per la pròpia vida i alegria que hem sabut donar a la nostra fillola d'acollida; i, per l'altra, perquè tindrem una relació continuada amb la família adoptiva, perquè no hi perdrem el contacte. Hem tingut una sort enorme amb els pares i la germana de la princeseta: ens han facilitat molt les coses, ens obert la porta de casa seva, ens informen de com van les primeres hores d'adaptació al seu nou entorn, etc. Una gran família que feia sis anys que esperava una filla adoptiva i ara viuen amb entusiasme l'arribada del tresoret que hem tingut fins ara a casa. Tenim molts motius per estar contents, i n'estem!!! Així que...
Així que la Cèlia i jo hem decidit que, després de passar aquest petit dol que comporta la partida d'una nena tan "perfecta" (ho és!!!), continuarem essent família d'acollida, continuarem fent de pont entre famílies, continuarem fent de braços i cors acollidors de nadons que ho puguin necessitar i que la Generalitat ens confiï. Fem un balanç molt positiu del que hem fet possible: canviar el risc d'infelicitat d'un nadó immers en un problema que no ha creat... per una certesa de felicitat a mans plenes!!! Hem sabut fer realitat allò que la Cèlia i jo ens vam plantejar quan va néixer la nostra primera néta Ane: ajudar a reduir les enormes diferències de partida entre nadons depenent d'allà on els deixi la cigonya...
Gràcies, pares de la nostra princeseta negreta, per haver-nos-ho posat tot tan i tan fàcil!!!
"Cancó de bressol per a una princesa negra"
Finalment....
La Cèlia i jo ho recomanem vivament a tothom que s'ho hagi plantejat l'acolliment alguna vegada. Diverses persones ens ho han preguntat, i els hem explicat el sotrac vital en positiu que representa l'acollida, i alhora la necessitat que més famílies ofereixin voluntàriament i solidàriament el seu temps i la seva llar a infants que ho puguin necessitar, sempre des del control públic, evidentment. Hi ha diversos formats per a diferents necessitats, incloent, per exemple, l'acolliment només per a caps de setmana o de vacances per a infants una mica més grans o per a adolescents.
Per més informació sobre l'acollida, qui hi estigui interessat es pot adreçar a l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, o a algunes de les entitats col·laboradores que fan el suport i el seguiment de les famílies acollidores. En el nostre cas, va ser la Fundació Concepció Juvanteny, una entitat per a la qual la Célia i jo només podem tenir paraules d'agraïment.
Comentaris