Heroïnes!

(Escrit començat al Dia de la Mare).

A la meva dreta, Teresa Buenaventura Batlle, la meva mare. Nascuda a Sant Feliu l'abril de 1936. A la meva esquerra, Celia Pérez Peláez, la meva "suegrecilla". Nascuda a Las Pedroñeras, Cuenca, el mateix dia que els feixistes van començar la mortaldat de la Guerra Incivil. Les estimo molt, moltíssim. La seva vida, a més, resumeix, en la meva opinió, la història de l'Espanya del segle XX. La seva vida és, com el de la immensa majoria dels homes i les dones de la seva generació, una vida de lluita perquè els seus fills i especialment les seves filles, nosaltres, visquéssim lliures de la fam, el fred, la misèria, l'analfabetisme, el pecat, la submissió i el silenci que van marcar l'Espanya de la seva infància.

Totes dues són nenes de la postguerra. Totes dues saben el que és plorar de fam. Totes dues saben el que és haver d'anar a demanar menjar, a l'ajuntament o a "los señores". Totes dues saben que és cuidar de germans més petits i sentir-los plorar de la mateixa fam de què ploraven elles. Totes dues han anat al camp a buscar herbes per menjar, llenya per cremar, algun animaló per tirar a olles sempre buides. Cap d'elles va tenir l'oportunitat de ser nena. Cap d'elles va poder anar a l'escola. La meva sogra, a Las Pedroñeras, ni hi va poder posar els peus. La meva mare, als Nacionals que hi havia més amunt dels pisos Bertrand, en una classe amb prop de setanta nenes de 4 a 16 anys, "la señorita Pilar" mai no li va parar atenció en els pocs mesos que hi van poder anar. Totes dues van aprendre a llegir i escriure més grans, totes soles, amb l'ajuda dels marits i dels fills. La meva sogra, a l'Escola d'Adults del Poble Sec, el seu barri. Sense saber de lletres, totes dues tenen una saviesa innata, secular, admirable, exemplar.

La meva sogra, la segona filla d'una noia que al 36, embarassada d'ella, va fer campanya pel Front Popular i cantava "La Internacional" en el seu petit poble de la Mancha, va viure les conseqüències de ser filla de roja represaliada. Nascuda i crescuda en la repressió, el fred, la fam i la misèria, va haver de cuidar els germans petits mentre la mare rentava roba, pintava parets, segava, cosia o feia el que fos per portar una mica de menjar a casa. Va haver de viure la mort del germà petit que cuidava perquè no podien pagar la medicació que l'hauria pogut curar. Amb nou anys, a l'estiu anava a segar, a la tardor anava a veremar, de poble en poble, en cuadrillas prèvies a la mecanització del camp, que tan bé va retratar Juan Antonio Bardem a la seva pel·lícula "La venganza" (1958) . Als 12, amb la falç gairebé es va tallar un dit i es va jurar a sí mateixa que mai més tornaria a segar. Sense saber ni llegir ni escriure, va anar "a servir" a Valencia, seguint una amiga seva que ja feia de minyona en aquella ciutat. Als 18 va venir a servir a Barcelona. Als 22 es va casar i va deixar de treballar de minyona. El seu marit, a qui amb prou feines vaig conèixer, era pastisser, i treballava de nits. Primer van viure a la plaça Reial, després al Poble Sec. Tota la vida dels meus sogres, les seves obsessions, eren que els seus fills no haguessin de viure en les condicions que van viure ells: nens que poguessin jugar i estudiar, la roba i el menjar que calia i quan calia... Cap luxe, mai van tenir cotxe, només vacances al poble o a casa d'algun tiet, però van donar als seus fills una infantesa extraordinàriament feliç!

La meva mare amb prou feines va anar a l'escola, com ja he explicat. Des de ben petita, va viure amb la mare i l'àvia, ja que el seu pare va emigrar a Alemanya cercant una feina que no hi havia a l'Espanya destrossada dels anys quaranta. La seva mare i la seva àvia havien treballat a la Nau de les Sedes. Anava amb la seva àvia a l'hort o a buscar llenya a la Salut, com tantíssima altra canalla. Costa d'imaginar que nens i nenes busquessin llenya, herbes, garrofes i coses per cremar o menjar en aquells temps de fam i fred, ara que només hi veus gent passejant o amb bicicleta... Als deu anys va començar a treballar el vímet, ajudant mare i àvia a fer cistells, coves, palmes etc. que després es venien a cal Casquet, la cistelleria desapareguda que hi havia a la carretera, prop dels pisos Bertrand. Als catorze, va començar a treballar a la fàbrica de cal Corrons, sense deixar de treballar a la cistelleria. Jornades de dotze i catorze hores, i el respir del cine a l'Ibèria i el ball a la pista del Coro només els diumenges a la tarda. En un d'aquells balls, va conèixer el meu pare, un noi jove que acabava d'entrar a la Matacàs. Seria l'amor de la seva vida, el nostre pare, Lluís San José. S'hi va casar als vint anys. Com totes les dones d'aquelles dècades, va deixar de treballar i de seguida ens van tenir a mi, al meu germà Lluís i a la meva germana Montserrat. Vivíem de lloguer en una petita casa al carrer Pi i Margall, tots cinc en una habitació fosca i petita fins que jo vaig tenir sis anys. Els meus pares es van desviure per nosaltres, i la seva obsessió, especialment de la meva mare, i especialment per a la meva germana, és que tots tres tinguéssim estudis. Vam créixer en un pis del mateix carrer, amb el pare treballant jornades llarguíssimes a la Matacàs i la mare vetllant en tot moment, en tots els aspectes i amb tot l'amor pels seus tres fills. Vam ser, de fet, la seva vida sencera.

La meva mare i la meva sogra no són un cas excepcional. La seva trajectòria de vida, de nenes de la postguerra a mares que ho han donat tot per als seus fills, és la trajectòria de tota una generació d'una gran vàlua i fortalesa. La generació dels seus fills i filles, la que va lluitar per la democràcia els ho devem tot a aquesta generació que no va fer la guerra però en va patir totes les conseqüències, especialment a aquesta generació de dones que no van poder ser nenes quan van ser nenes i que no van poder tenir vida pròpia quan van ser joves i adultes. La generació dels seus néts i les seves nétes, la que ja va néixer en democràcia, ha de saber valorar i agrair l'esforç de tots els homes vells i totes les dones velles, més grans de setanta-cinc o vuitanta anys, que van tirar endavant un país en unes condicions infernals i amb un esforç personal enorme.

Quan vegeu aquests homes i aquestes dones, caminant lentament amb el seu bastó o el seu caminador, asseguts en un banc de la Rambla mentre rememoren les seves vides, esperant pacientment el seu torn en la cua d'una botiga o a la sala d'espera d'un metge, agafats de la mà si tenen la sort d'haver acumulat junts anys i anys d'amor, a la seva cadira de rodes i amb mirada perduda acompanyats potser d'algun nét potser d'alguna dona fugida també d'algun infern llunyà, potser malauradament o injustament soles, sols... Quan els vegeu, insisteixo, mireu-los als ulls, mireu-les amb el cor a la mà, amb agraïment i tendresa, i amb la voluntat de tenir, ni que sigui un temps, ni que sigui una mica, la seva fortalesa, la seva saviesa, la seva generositat, el seu amor. Van ser i són, continuen sent, persones grandíssimes, autèntiques heroïnes de carn i ossos. Aquestes són, de debò i sense pretendre-ho, les nostres i estimades veritables heroïnes!!!