Dijous Sant de 1976 (1/2).

 

"Noticias Obreras" recordant els 50 anys de la masacre de Vitoria.

Recordo vivament els primers mesos de 1976, els primers mesos de la Transició. Tenia 18 anys i mig, treballava a la Matacàs de 8 del matí a 3 del migdia i feia 2n de Químiques de 4 de la tarda a 9 del vespre. Tenia temps encara per fer de cap de pioners i caravel·les al Cau (només un curs, aquell any vaig acabar rebentat...) i de treballar amb la "Comissió Cultural" de la Facultat i amb l'Assemblea Democràtica (és a dir, l'Assemblea de Catalunya) a Sant Feliu. En representació del Cau, formava part de la comissió organitzadora del Congrés de Cultura Catalana a la nostra ciutat. Una activitat diversa i intensa, en un temps enormement intens. Feia mig any que havia mort el dictador i governava encara Carlos Arias Navarro (Adolfo Suárez no va ser nomenat pel Rei fins al mes de juliol d'aquell any).

1976 va començar al gener amb la tercera vaga general del Baix Llobregat, amb mobilitzacions multitudinàries a tota la comarca, també a Sant Feliu, dirigides per Comissions Obreres, liderades pels sindicalistes de l'Alumini, la KD i la Matacàs, entre d'altres, és clar. El record de la fàbrica parada, en silenci absolut, i sortint tota la plantilla en bloc a les manifestacions a la carretera encara em posa la pell de gallina. Al mateix temps, l'increment del cost de la vida a tota Espanya va portar a mobilitzacions a tot l'Estat, reivindicant al mateix temps millores en els convenis col·lectius i altres reivindicacions, com l'amnistia laboral, la llibertat sindical i sempre la lluita per la democràcia. En aquell context, el 3 de març de 1976 hi va haver la massacre de Vitòria, amb cinc obrers assassinats per la policia nacional, sota el comandament de Manuel Fraga, que va atacar una assemblea dins una església de la capital alabesa. Una església que feia anys que, després del Concili Vaticà II, estava fent el seu propi camí cap a la democràcia i la superació del franquisme, xocant frontalment amb l'extrema dreta de "Tarancón al paredón". Però no a tot arreu per igual. Aquell març, en representació de l'Assemblea Democràtica de Sant Feliu, un petit grup vam intentar que el rector fes, com en altres municipis, una missa en sufragi dels cinc obrers morts. Ens va dir que cediria el temple, però que no celebraria la missa. Ho vaig provar després amb els sacerdots dels Padres, que també van declinar celebrar aquella missa. Finalment, a finals de març, vam poder fer una celebració dirigida pel llavors vicari de Molins, mossèn Josep Maria Fisa, posterior fundador de Solidança i actualment rector de la pàrròquia de la Mare de Déu del Carme, a Sant Joan Despí. Hi tinc una relació molt cordial des d'aquell moment. 

Setmanes després, en una societat i una església en plena transició, va arribar la Setmana Santa. En concret, el 15 d'abril de 1976 va ser Dijous Sant. Com cada any des que tinc memòria, amb la família, vam anar al Sant Ofici que rememora el Sant Sopar i la instauració de l'Eucaristia i la posterior pregària i detenció de Jesús de Natzaret a l'Hort de Getsemaní. És una missa solemne i emotiva, en la qual, recordant que Jesús va rentar els peus als dotze apòstols com a símbol i mostra d'humiltat i de servei, el rector renta els peus de dotze persones rellevants de la parròquia. Sobretot quan era més nen, sempre em preguntava per quina raó el meu pare no formava part del grup de dotze persones reconeguts en aquest acte simbòlic, i per què sempre eren les mateixes dotze persones (o almenys així m'ho semblava). I sempre amb la Parròquia plena a vessar: sovint ens tocava estar dempeus al fons del temple, només que arribéssim una mica tard. Però aquell Dijous Sant de 1976, aquella no va ser la pregunta que em vaig fer, sinó una altra de ben diferent, al veure els bancs de la Parròquia bastant plens, però ni de lluny com en anys anteriors, amb gent dempeus per tot arreu: on és tota la gent que fins ara omplia la Parròquia, que feia només un any, el 1975, encara omplia a vessar la Parròquia?

Crec que la resposta és clara: mort el dictador, l'assistència a les misses va passar de ser una norma social implícita a ser una opció estrictament individual. I ho vaig veure passar molt ràpid, només entre 1975 i 1976.

I després de la primavera de 1976, tot es va accelerar, evidentment per la pressió de la lluita democràtica a tot l'Estat, que va provocar moviments interns conscients que el temps de la vella guàrdia franquista ja havia acabat. El 3 de juliol de 1976, el Rei va sorprendre a tothom amb la designació d'Adolfo Suárez com a nou Cap del Govern. Només unes setmanes abans, van aparèixer els primers números dels diaris Avui, El País i de la revista Interviú, per posar tres exemples rellevants dels grans canvis del moment. Es van crear els primers partits polítics des del franquisme (UCD, AP,...), es va elaborar la Llei de Reforma Política i l'any 1976 va acabar amb el referèndum de la Llei de Reforma Política, celebrat el 15 de desembre, i que va permetre la legalització de tots els partits polítics en els primers mesos de 1977 i la convocatòria de les primeres eleccions generals del 15 de juny de 1977. Un any, per cert, que també va començar, al gener, amb l'assassinat dels advocats d'Atocha.

I 1976 va ser també un any crucial per a mi. A part que vaig començar a sortir amb qui després seria la meva primera dona, la meva participació al Congrés de Cultura Catalana i el fet que tingués un títol de mestre de català des de 1974, expedit per la Institució Cultural del CIC, em van portar definitivament a la docència. El setembre de 1976 vaig començar com a professor de català a l'escola Nadal i a l'escola Gaudí, i vaig fer els primers cursos de català amb les associacions de veïns: per a catalanoparlants al Centre Parroquial i per a castellanoparlants al local parroquial del carrer Sagrament, al barri de la Salut.

1976, fa mig segle: quin any més decisiu...! I dels pensaments d'aquell noi de 18 anys en l'ofici de Dijous Sant... què en queda? Si t'interessa, passa a l'article següent, el 2 de 2!