Diumenge de Pasqua de 2026 (2/2).

 

Ahir vaig escriure amb el cap a 1976. I vaig acabar l'escrit remetent a aquest que començo ara: què pensa aquell noi de divuit anys i mig a la missa de Dijous Sant del 76 mig segle després? 

No vaig poder anar a la missa de Dijous Sant de 2026, però sí a la del Diumenge de Resurrecció. Perquè sí: aquell noi continua creient en Déu, continua considerant-se, per damunt de tot, cristià.

Moltes persones i en molts moments m'han preguntat com, en ple segle XXI, amb formació universitària i havent exercit càrrecs públics amb l'esquerra hereva del PSUC, encara crec en "l'amic invisible". I afegeixen els elements més dramàtics de dos mil anys d'història o els moments més dolorosos del present del cristianisme, com els casos de pederàstia o el seu ús detestable per part de molts governants d'extrema dreta, com ara Donald Trump. I tenen raó: hi ha elements de la història de l'Església catòlica i/o del present de totes les formes del cristianisme que allunyen molt -i per a moltes persones de manera definitiva- del missatge i la vida de Jesús de Natzaret. I un altre element que no és menor: no hi ha cap evidència o demostració científica de l'existència de cap ésser aliè a la configuració i l'evolució de la matèria. I tenen raó: davant la impossibilitat d'arribar a Déu mitjançant la ciència, la major part de persones se situen en el laicisme com a norma social (la major part de creients, en l'actualitat, també!) i l'agnosticisme i el respecte a totes les religions com a criteri personal, més que no en l'ateïsme militant, que combat activament qualsevol creença en la transcendència de la vida humana. Amb una història contradictòria i sense evidència científica, per què doncs continuo creient??? Es pot analitzar de manera racional el que no és racional? En això justament pensava, després de combregar, en la missa de Diumenge de Pasqua.

I tres elements són els que fonamenten la meva fe, la meva decisió de creure sense veure, en termes del mateix Evangeli. Primer, el llegat social i familiar i, posteriorment, la interpretació personal del món i de la vida i una opció voluntària i conscient d'identificació i compromís en la vida i la paraula de Jesús, recollides en l'Evangeli i que, per exemplificar i resumir, es poden concretar en les Benaurances.

1) El llegat cultural i familiar.

Tots naixem en un lloc i un moment determinat, i és l'atzar qui ens fa néixer en un lloc i no en un altre i en un temps i no en un altre. En néixer en la Catalunya de meitat del segle XX (1957), la meva família em llega, em transmet, allò que a ella li va ser llegat, transmès, amb anterioritat: una cultura, una manera d'estar en el món, d'entendre i viure la vida. Des de la llengua que parlem, fins a allò que mengem, les festes que celebrem i com les vivim, allò que ens atemoreix o ens il·lusiona, i les conviccions dels nostres progenitors i els seus ancestres. Així, com tants altres nens i nenes del meu temps, vam ser formats en la fe catòlica d'abans del Concili Vaticà II, amb un enorme component d'Església vencedora de la guerra incivil. Vaig anar a escola a les Mercedàries i els Padres, en un Sant Feliu que, fins a l'any 1972, només tenia una escola pública: els Nacionals, el nom popular del col·legi Lahoz Burgos, avui Escola Nadal. 

No és en les escoles on trobo la fe que em fonamenta: és en el meu pare i la meva mare, en la seva fe senzilla i constant, en la seva voluntat permanent de fer el bé sense esperar res a canvi, en la seva actitud d'ajustar la seva vida a les seves conviccions cristianes. La nostra societat té, ben bé fins començat el segle XXI, unes arrels clarament cristianes, tant per bé com per mal, i aquest és el llegat que he rebut des de generacions i generacions enrere. És clar que un llegat cultural i familiar no és una mena de llosa que cal acceptar acríticament en el seu conjunt. El llegat condiciona els nostres orígens, però no determina irreversiblement les nostres opcions. Cap dels meus fills, per exemple, és creient. I jo no he votat mai com els meus pares: pujolisme, Catalunya primer. 

D'altra banda, si hagués nascut en algun altre lloc, és evident que hauria nascut i crescut amb un altre llegat també creat al llarg de generacions, i hauria rebut la voluntat permanent de fer el bé en una forma diferent de religiositat, de creença en la trascendència de la vida humana. És per això que cal respectar i posar en valor totes les religions, totes les formes que les diferents cultures humanes han anat donant per explicar el món i la vida. Aquest és, sens dubte, un dels grans canvis que va promoure el Concili Vaticà II: ja no parlem, com deia la meva àvia, que "només hi ha una religió veritable i és la nostra", sinó que establim el diàleg entre les religions com una necessitat davant un món que ignora massa sovint els valors que totes les religions compartim, especialment la humilitat personal i la fraternitat social. Per tant, fill d'aquest racó de món i d'aquest temps, faig meu el llegat cultural i religiós que em precedeix i fonamenta.

2) La interpretació personal del Món i de la Vida.

Ja ho he dit: no n'hi ha cap evidència científica. No hi ha cap prova de la trascendència de la vida humana més enllà del món físic que percebem amb els cinc sentits. La mort és una veritat objectiva i universal, però el que hi ha després de la mort és una veritat, per a cadascun de nosaltres, personal. El mateix passa amb l'origen de tot: l'Univers, la Vida,... Tots en tenim la nostra visió personal.  I aquesta és la meva, també la de milions de cristianes i cristians: jo no crec que només som matèria orgànica d'una enorme complexitat que ve del no res i torna al no res, fruit de l'atzar i la probabilitat al llarg de milers de milions d'anys. 

No recordo el nom d'un premi Nobel que va dir que "la bellesa de la catedral de Colònia no es pot explicar informant de la composició geològica de les seves pedres". De la mateixa manera que la bellesa de la catedral no s'explica només per la geologia, crec que l'Univers i la Vida no s'expliquen només per la física, la química i la biologia. Les ciències expliquen els mecanismes, el funcionament, però no poden dir res sobre el Propòsit, la Raó de Ser. Els ateus afirmen que, més enllà de la matèria i les seves lleis no hi ha res; els agnòstics diuen que no es pot afirmar amb certesa res; i les cristianes i els cristians creiem en un Déu Pare que explica, amb una perspectiva transcendent, l'origen de tot, la Vida més enllà de la mort, i el Propòsit de la Vida en l'Amor, en la Fraternitat. Justament, la Resurrecció és el que recordem i celebrem al final de cada Setmana Santa: primer la de Jesús, després la de les persones que hi creiem.

Insisteixo: és una veritat individual, no és una certesa universal. Per això de cap manera la religió no pot fonamentar ni condicionar de cap manera cap poder ni legislatiu, ni executiu ni judicial, que s'han de regir pel funcionament de la democràcia, que sí que és una certesa objectiva i universal. Una altra gran conclusió del Concili Vaticà II: trencar la vinculació del poder polític i religiós vigent des de la Roma del segle IV i proclamar la separació de l'Església i els Estats, que tant de mal ha fet concretament a Espanya. Sembla que els hereus dels qui cridaven "Tarancón al paredón" encara no se n'han assabentat...

3) Una opció voluntària i conscient de compromís amb el missatge de Jesús.

Aquell jove de divuit anys al Dijous Sant de 1976 va ser testimoni del rapidíssim procés de secularització de la societat en general i del seu entorn en particular a finals dels anys setanta. I va tenir, evidentment, sentiments creuats, dubtes fonamentats, anàlisis contradictòries sobre la seva fe (la Bona Nova, el missatge) i sobre l'Església (la jerarquia, el poder). Em sentia sovint decebut i perdut. En aquells anys, en vaig parlar amb mossèn Josep Maria Fisa, i em va dir una frase que he fet meva per sempre més: "La fe no és un sentiment, és una opció". 

Creure no és el resultat d'un sentiment, d'una emoció, d'un estat d'ànim, més o menys transitori o conjuntural. Creure és, per a mi, una voluntat de creiexement personal i una decisió de compromís col·lectiu a partir del missatge i del testimoniatge de Jesús, una opció conscient i permanent, cap endins i cap enfora, que es viu de manera individual, en la comunitat parroquial i en el compromís social, sindical i polític. I en aquest compromís coincidim, des del respecte mutu a les creences individuals de cadascú, amb les persones que des d'una ètica humanista i sense cap convicció trascendent, compartim els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Més enllà d'allò que pensem i d'allò que diem, hi ha allò que fem, els actes, els fruits que deixem. I tornem a l'Evangeli de Mateu: "Pels seus fruits els coneixereu". Ho vaig explicar també aquí, recordant un altre capellà, el llavors vicari de Sant Feliu, mossèn Jesús Sanz.

Per tant, mig segle després...

Continuo pensant com aquell noi de divuit anys, només que amb seixanta-vuit. Em fonamenten la fe personal en Jesús i el compromís personal i col·lectiu amb la justícia social, en avançar en la igualtat de drets, deures i oportunitats per a totes les persones. I em sento més còmode amb una Església que, des del Concili Vaticà II, està fent el camí de tornar a les fonts originals, d'assemblar-se cada cop més al Jesús original. En l'article sobre 1976, he penjat la foto d'una església al costat de la classe treballadora. En l'article de 2026, he penjat la foto d'un Papa al costat de la Pau i contra els qui promouen les guerres. Més còmode no vol dir totalment còmode: estic convençut que no tindrem una Església que sigui far, referent i lloc de trobada per a tothom mentre la meitat de la Humanitat tingui un paper subsidiari en el seu sí, mentre no tinguem un protagonisme de les dones exactament igual al dels homes. També en vaig parlar aquí. En tot cas, per llegat, per convicció i per opció voluntària i conscient, intueixo que si visqués mig segle més, continuaria creient en aquell home bo i fill de Déu que parlava a tothom en un racó de món que no es mereix el turment que eternament l'acompanya: