Sense pessebre ni banderes

Per primer cop que jo recordi (i ja vaig de cara als cinquanta!), aquest Nadal no hi ha pessebre a la Plaça de la Vila. Ningú no n’ha donat cap explicació. Deu ser que és inexplicable. Jo, que vaig ser a l’equip de govern entre 1991 i 2003, ni tan sols vaig sentir mai a parlar d’aquesta possibilitat. M’estranya que, amb un primer tinent d’alcalde d’Unió Democràtica, el pessebre no s’hagi instal·lat i ningú no en digui ni mu.

Vull pensar que, amb coses més importants al cap ara que s’acosten les eleccions, a PSC, CiU i ERC se’ls deu haver passat o que han tingut algun problema amb l’instal·lador del pessebre. No vull pensar que, per tal de no ofendre altres sensibilitats o religions, han prescindit voluntàriament del pessebre.

Si així fos, passaria amb el pessebre com en les banderes. Per no tenir maldecaps, per no parlar obertament i democràticament (potser, pensen, inútilment?), les traiem totes i així no ferim cap sensibilitat: ni la dels que enyoren un món que no passi per Espanya ni la dels que n’enyoren un altre que només passi per l’Espanya carrinclona que tan malament tolera que no visquem en castellà.

I així tenim la nostra plaça, freda, irreconeixible i asèptica, només amb bombetes que encara no tenen cap connotació d’identitat o creença.

És sobre aquestes bases que hem de construir el mutu coneixement i el diàleg des de les conviccions que cadascú sent com a pròpies? Quina curiosa interpretació de la multiculturalitat és aquesta que porta al silenci? Que potser algú creu que el laïcisme en la vida i les administracions públiques comporta el distanciament o el rebuig a la nostra història i el nostre patrimoni cultural?

Personalment (això és el que tenen els blocs: parlo jo en nom meu i de ningú més), crec que a la plaça de la Vila hi ha d’haver pessebre per Nadal, estands a la Fira i tot allò que el calendari comporti i, de forma permanent, les banderes de Catalunya, d’Espanya (quina llàstima que no sigui la republicana... però aquest és un altre debat) i de la Unió Europea.

I després, i això sí que ho penso des l’organització política en què milito, hi ha d’haver polítiques de veritat d’inclusió social, de respecte i diàleg cultural i de drets de ciutadania per a tots els nous santfeliuencs i totes les noves santfeliuenques que vénen avui a viure amb nosaltres, com ho van fer anteriorment els nostres propis avantpassats.

Aquest és el gran repte: que hi hagi tants infants marroquins i equatorians als centres educatius concertats com als públics, que hi hagi tants infants romanesos o colombians a les escoles bressol, a l’escola de música o als clubs esportius com als barris on viuen, que tots i totes sentin com a pròpia la ciutat on viuen, que els seus pares i les seves mares puguin anar (o no) amb la mateixa facilitat a una mesquita en condicions a Sant Feliu com qualsevol de nosaltres pot anar (o no) a una església en condicions a Sant Feliu.

Això és del que es tracta: de “fer per implicar i compartir”, i no “no fer per no molestar”. No vull ni imaginar-me el proper episodi d’aquesta patètica comèdia: eliminarem el dia de Reis per no molestar, a més dels possibles molestos pel pessebre, a les feministes (són tres reis i no un rei i mig i una reina i mitja), als republicans (són reis, no presidents de república), o als partidaris de Papa Noel, o de Sant Nicolau, o de...?

Bé, com deia, són només reflexions personals, passant, com sempre, de tant vigila el que dius, de tanta correcció política i de tanta asèpsia... Serà que sóc un apassionat de la conversa i el debat?