dijous, 11 de novembre del 2010

"La visita de Benet XVI", Joan Brunet. Diari de Sabadell, 11/11/2010

La meva àvia, quan jo era petit, em recordava sovint que no era signe de bona educació anar de convidat a casa d’algun familiar, amic o conegut i oblidar-se de donar les gràcies per la invitació rebuda o queixar-se per quelcom que no t’acabés de plaure en relació a la casa que es visitava. Que en conseqüència, era mostra de bona educació, i sobretot de respecte, comportar-se com corresponia i no vulnerar les normes més elementals de convivència i de bons costums… Pensava en aquests sempre savis consells de la meva àvia quan dissabte passat escoltava –he de confessar que amb un cert astorament– les declaracions que Benet XVI va fer durant el vol que des de Roma el traslladava a Galícia per complir amb el ritus, com a pelegrí, de visitar la tomba de l’apòstol Sant Jaume, i com a pas previ al seu posterior desplaçament a Barcelona per dedicar el temple de Sagrada Família. Unes declaracions, les de Benet XVI, en les que es mostrava crític envers Espanya, un país que després de qualificar-lo d’“originari de la fe” assegurava es veia envaït darrerament per un “un laïcisme, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu” que al pontífex li rememoraven els corrents anticlericals que en anys pretèrits (referint-se a temps de la II República) havien recorregut Espanya de nord a sud i d’est a oest. Just en acabar d’escoltar aquestes declaracions de Benet XVI, també em va venir a la memòria un dels lemes escollits pel pontífex a l’inici del seu papat, Cooperatores Veritatis (és a dir el de col•laboradors de la veritat), elegit per entendre que veritat, llibertat i justícia es troben en la base mateixa del sentit que havia de tenir l’Església catòlica avui.

Al marge del què cadascú pugui opinar en relació a la visita de Benet XVI, les declaracions del Papa davant els periodistes han de qualificar-se necessàriament de poc oportunes. Si més no perquè aquesta no era la millor manera de presentar-se davant un país en el qual la constitució estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, i malgrat això, l’Església catòlica continua gaudint aquí d’un alt favoritisme. No és, només faltaria, el mateix favoritisme que es dispensava a l’Església durant els anys del nacional-catolicisme, però favoritisme al cap i a la fi. Precisament per això caldria recordar a Benet XVI que l’Església dels anys als quals ell feia referència en les seves declaracions, estava alineada al costat dels règims totalitaris existents a Europa i que a Espanya vàrem haver de patir durant quaranta anys sense que l’Església catòlica oficial denunciés cap dels excessos que la dictadura del general Franco va comportar. De sobres sabem que, sortosament, ni l’Església catòlica és avui com la de llavors, ni tampoc aquest país no és el que llavors era…

La fe i la modernitat poden conviure sempre i quan el respecte, la veritat, la llibertat i la justícia prevalguin per damunt de qualsevol altra consideració. I perquè això sigui possible, avui més que mai, recobra renovada importància el principi recollit pels evangelis que parla de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Sota aquesta premissa i també la d’interpretar els signes dels temps s’ha d’articular la relació entre Església i Estat i deixar que l’Estat faci la seva feina –d’acord amb la voluntat majoritària de la ciutadania–, i que l’església compleixi amb la seva missió espiritual i evangelitzadora. Mentre no sigui així i l’Església catòlica oficial consideri que té dret a intervenir en qüestions que només tenen a veure amb el desenvolupament de l’Estat Social de Dret del qual ens hem dotat, el conflicte continuarà. Més quan una organització jeràrquica com l’Església, no és donada a acceptar precisament cap de les crítiques que des dels seus sectors més progressistes se li adrecen. Possiblement sigui aquesta també la causa que la visita de Benet XVI a Galícia i a Catalunya no mobilitzés a la quantitat de persones que s’esperava. I aquest fet deu respondre a alguna raó que també algú hauria de valorar…

Comparteixo plenament aquest article. La visita de Benet XVI, una oportunitat malauradament perduda per a un acostament entre església i societat, en el context i les aspiracions dels éssers humans d'ara i aquí. No necessitàvem estirades d'orelles, necessitàvem ponts entre totes les persones que volem una vida i una societat basada en valors humans compartits (sigui quina sigui la visió del món, la vida, la mort, la transcendència, etc de cadascú) i que rebutgi una vida i una societat resignada als capricis dels mercats i al trist paper de consumidors de mil formes sofisticades d'escombraries.