Un silenci de cara i creu i una alegria immensa.
Fa dos dies que aquest nen tan preciós que tot just comença a aguantar-se dret ja no viu amb nosaltres. El nostre setè tresoret d'acollida ha tornat amb els seus pares i tota la seva estimada família. Com en els sis comiats anteriors, són dies de vivències intenses, dies que comencen sense la seva veueta i les seves riallades, dies que transcorren sense la successió de les seves petites rutines, dies que s'acaben sense els jocs, les cançonetes i la calma de just abans d'anar a dormir. Costa acostumar-se a aquest silenci, després de vuit mesos. Saps que l'acolliment és temporal, tens molt clara la teoria, ja has passat abans per altres situacions iguals, el cap et recorda la finalitat i les condicions en què vas decidir ser família d'acollida, però el cor... ai, el cor... va per lliure i nota un silenci clamorós, un buit que sembla omplir-ho tot. "No sé com ho podeu fer, això...", "no se us trenca el cor quan us el prenen?" són els comentaris hab
