divendres, 29 de desembre del 2006

Sense pessebre ni banderes

Per primer cop que jo recordi (i ja vaig de cara als cinquanta!), aquest Nadal no hi ha pessebre a la Plaça de la Vila. Ningú no n’ha donat cap explicació. Deu ser que és inexplicable. Jo, que vaig ser a l’equip de govern entre 1991 i 2003, ni tan sols vaig sentir mai a parlar d’aquesta possibilitat. M’estranya que, amb un primer tinent d’alcalde d’Unió Democràtica, el pessebre no s’hagi instal·lat i ningú no en digui ni mu.

Vull pensar que, amb coses més importants al cap ara que s’acosten les eleccions, a PSC, CiU i ERC se’ls deu haver passat o que han tingut algun problema amb l’instal·lador del pessebre. No vull pensar que, per tal de no ofendre altres sensibilitats o religions, han prescindit voluntàriament del pessebre.

Si així fos, passaria amb el pessebre com en les banderes. Per no tenir maldecaps, per no parlar obertament i democràticament (potser, pensen, inútilment?), les traiem totes i així no ferim cap sensibilitat: ni la dels que enyoren un món que no passi per Espanya ni la dels que n’enyoren un altre que només passi per l’Espanya carrinclona que tan malament tolera que no visquem en castellà.

I així tenim la nostra plaça, freda, irreconeixible i asèptica, només amb bombetes que encara no tenen cap connotació d’identitat o creença.

És sobre aquestes bases que hem de construir el mutu coneixement i el diàleg des de les conviccions que cadascú sent com a pròpies? Quina curiosa interpretació de la multiculturalitat és aquesta que porta al silenci? Que potser algú creu que el laïcisme en la vida i les administracions públiques comporta el distanciament o el rebuig a la nostra història i el nostre patrimoni cultural?

Personalment (això és el que tenen els blocs: parlo jo en nom meu i de ningú més), crec que a la plaça de la Vila hi ha d’haver pessebre per Nadal, estands a la Fira i tot allò que el calendari comporti i, de forma permanent, les banderes de Catalunya, d’Espanya (quina llàstima que no sigui la republicana... però aquest és un altre debat) i de la Unió Europea.

I després, i això sí que ho penso des l’organització política en què milito, hi ha d’haver polítiques de veritat d’inclusió social, de respecte i diàleg cultural i de drets de ciutadania per a tots els nous santfeliuencs i totes les noves santfeliuenques que vénen avui a viure amb nosaltres, com ho van fer anteriorment els nostres propis avantpassats.

Aquest és el gran repte: que hi hagi tants infants marroquins i equatorians als centres educatius concertats com als públics, que hi hagi tants infants romanesos o colombians a les escoles bressol, a l’escola de música o als clubs esportius com als barris on viuen, que tots i totes sentin com a pròpia la ciutat on viuen, que els seus pares i les seves mares puguin anar (o no) amb la mateixa facilitat a una mesquita en condicions a Sant Feliu com qualsevol de nosaltres pot anar (o no) a una església en condicions a Sant Feliu.

Això és del que es tracta: de “fer per implicar i compartir”, i no “no fer per no molestar”. No vull ni imaginar-me el proper episodi d’aquesta patètica comèdia: eliminarem el dia de Reis per no molestar, a més dels possibles molestos pel pessebre, a les feministes (són tres reis i no un rei i mig i una reina i mitja), als republicans (són reis, no presidents de república), o als partidaris de Papa Noel, o de Sant Nicolau, o de...?

Bé, com deia, són només reflexions personals, passant, com sempre, de tant vigila el que dius, de tanta correcció política i de tanta asèpsia... Serà que sóc un apassionat de la conversa i el debat?

diumenge, 24 de desembre del 2006

Jo no odio el Nadal.

Hi ha molts Nadals o, potser millor, moltes maneres de viure el Nadal. A casa, com a tot arreu, hi ha hagut Nadals amb la intensa buidor de les absències dels pares o els germans, hi ha hagut Nadals amb la intensa alegria dels nous amors i les felicitats retrobades,... Recordo els Nadals de la meva infantesa, sense cap regal, amb Missa del Gall i torrons a mitjanit, amb un fred que gelava les orelles i una escalfor a casa que sempre he volgut reviure... Recordo els Nadals que els meus fills eren petits, retrobant-nos amb tots els avis mentre cantaven nadales i feien cagar repetidament el tió...

Nadal genera sentiments i records diversos. El pes de les absències es fa insuportable per a molta gent, els rituals sovint sense sentit a què ens veiem obligats se'ns fan més i més difícils de pair, l'absurditat de les compres desenfrenades de vegades fastigueja i obliga a pensar què cony té tot això a veure amb Nadal... Són molts els qui en fugen i toquen pirandó passant de compres i àpats familiars, són molts els qui diuen que odien el Nadal, són molts els que ja no hi troben cap referent a allò que va passar en un pessebre més de dos mil anys enrere...

Per a mi, allò en que crec sí que hi té molt a veure. Jo no odio el Nadal. Fa temps, vaig llegir un llibre de Leonardo Boff sobre el Pare Nostre, i com els seus dos paràgrafs començaven donant valor a l'esperit comunitari, a la germanor, a la solidaritat... "Pare Nostre...", "El nostre pa..." Mirar cap endins per ser millor persona, mirar col·lectivament cap enfora per construir societats amb pa (i educació, i somriures, i esperances, i futur,...) per a tothom... Jo no puc odiar unes dates el sentit profund de les quals et recorda i et dóna eines per a ser millor persona, per a fer millors societats... El Nadal que jo estimo és el que vaig rebre i aprendre dels meus pares, el Nadal que jo detesto és el que m'imposa una maquinària aparentment imparable on les emocions poc compten i tot es relega a l'increment dels volums de vendes.

Fe i política són la base de les meves opcions des dels 14 anys. L'una, és per a mi una guia personal, una veritat subjectiva. L'altra és, per a mi, el compromís col·lectiu que se'n deriva. Per a mi, són indestriables i els valors que representen tenen un amplíssim marc de coincidències. Per exemple, tant des de l'una com des de l'altra sembla que no hi ha més remei que acceptar "l'economia de mercat", però també des de la fe i des de la política cal enfrontar-se amb tota energia a una "societat de mercat", una societat regida pels sols valors del mercat, el consum desenfrenat i la competència salvatge. Jo no odio el Nadal, però sí que odio el reflex de la societat de mercat en aquestes dates del calendari.

Nadal, és doncs, a més de l'oportunitat de retrobar-nos amb la família més àmplia possible, el compromís renovat i permanent de ser millors persones, emmirallant-nos en allò que es respira al Pare Nostre, el compromís renovat i permanent de fer millors societats, proposant valors i pràctiques allunyades dels de la societat de mercat, amb l'objectiu històric de superar-la.Des d'aquesta convicció personal i profunda, BON NADAL A TOTHOM!