dijous, 22 de juliol del 2021

El dia que va aprendre a ordenar les anelles i a dir "sí".

 



Va ser el primer diumenge de juliol, el dia abans de fer els dinou mesos. Érem una setmana a la platja, amb les nostres dues nétes i el nostre cinquè tresoret d'acollida. Durant tota la setmana, la Laia, de quatre anys acabats de fer, jugava amb ella a ordenar les anelles. I quan la Laia va tornar a Barcelona amb els seus pares,  tot d'una, les va saber ordenar. I jo vaig tenir la sort de captar aquell moment. Va ser just abans d'anar a jugar amb la sorra i l'aigua on, en un joc divertit i repetitiu amb la Cèlia i amb mi, quan, dins un forat a la sorra, li vam preguntar "vols més aigua?" que amb un gest rotund amb el cap i amb la seva clara veueta va dir "sí!", i ho va repetir tant com va durar el joc.

Mai havíem tingut un acolliment tan llarg. Va arribar a casa amb cinc dies i dos quilos cent grams. I dinou mesos després és l'hermosura que acapara tot el nostre temps, ha robat el cor de tota la nostra família... i ens fa témer que el moment en què torni amb la seva mare o vagi amb una família preadoptiva ens deixarà un buit com mai havíem viscut.  És l'acolliment més llarg, jo personalment l'he viscut amb dedicació total perquè estic jubilat i fins i tot les nostres nétes, que ja tenen 4 i 6 anys, hi han tingut una relació molt intensa i ja comencen a entendre qué és això de tenir infants que no són família tant de temps a casa. 

A finals d'agost o potser primers de setembre, aquest tresoret tindrà una nova llar. En tres famílies hi haurà sentiments contraposats. A la primera família, que estem a punt de conèixer, l'admiro molt. Admiro les famílies que emprenen un acolliment de llarga durada, un acolliment que no acabarà en adopció si prèviament la mare biològica no hi renuncia. Un acolliment potser per anys, mantenint el contacte amb els pares biològics i a l'espera que remuntin la seva situació present de dificultat o renunciïn formalment al nen o nena que van portar al món. Una llar amb la generositat i l'amor com a punt de partida de la decisió d'acollir, i on sabem que la nena serà feliç, com ho són els quatre tresorets que hem acollit abans que ella. En aquesta primera família, hi haurà una barreja intensa d'alegria, expectació, neguit inicial i molta vida. La segona família és la biològica. Cada familia biològica que es troba amb la necessitat que algú aculli el seu nen o la seva nena té la seva dificilíssima situació concreta, i crec que no se'n pot parlar en termes generals. A mi se'm fa impossible ni tan sols intuir el dolor amb què, normalment dones joves soles i pobres, estan desbordades per la seva situació i es veuen obligades a resignar-se a cada canvi que afecta a la criatura que van infantar. Només pensar-hi, em refermo en la necessitat i el compromís d'un sistema polític i econòmic basat en la dignitat de TOTS els éssers humans, de TOTES les persones, i no en l'acumulació sense límits de diners i poder en mans d'una ínfima minoria. I la tercera família som nosaltres.

Aviat viurem la sensació ambivalent d'alegria immensa perquè el tresoret acollit té una família definitiva que l'estimarà sense límits i de dol pel "petit" buit que deixa quan se'n va, un "petit" buit que es fa notar més a mesura que els mesos avancen i el tresoret es va fent més gran. Ahir, per exemple, jo estava acariciant l'esquena de la Cèlia mentre miràvem la tele i la nena jugava a la seva catifa davant del sofà. Quan em va veure acariciant-la, va deixar el seu joc, es va enfilar al sofà, la va començar a acariciar i s'hi va abraçar posant el seu caparró sobre la seva esquena. Els primers vint mesos de la seva vida els recordarem sempre en molts moments com aquest. Com ho van ser els nostres fills, com ho són les nostres nétes: infants feliços i enjogassats, plens de vida i amb unes ganes i unes capacitats enormes de menjar-se el món i aprendre-ho tot. 

Aquest era justament el nostre objectiu quan vam decidir ser família d'acollida, quan vam decidir acollir petites personetes que no van tenir sort al néixer. Els altres quatre nadons que hem acollit i els seus pares formen part de les nostres vides: el "petit" buit que van deixar al marxar s'ha omplert amb escreix amb un creixement impagable de la nostra xarxa de fillols, de la nostra "família". Una xarxa que creixerà, si Déu vol, amb la nova família que acollirà el nostre cinquè tresoret i omplirà així el "petit" buit que en poques setmanes ens deixarà quan el seu llitet, un bon matí, tingui els llençolets perfectament estirats.