diumenge, 14 d’abril del 2013

Juguem a plantats! (100 anys dels Padres)



Jo vaig entrar als Padres al curs 1964-65, amb set anys acabats de fer. I en vaig sortir després de fer 6è de Batxillerat, acabant el curs 1972-73, a punt de fer setze anys. 9 cursos complets: haurien pogut ser més, però els anys de pàrvuls els vaig fer a les Mercedàries, amb la Madre Ignacia. El meu germà Lluís, va fer el mateix camí. La meva germana Montserrat va continuar fins al Batxillerat a les Mercedàries.

Enguany que el Padres fan 100 anys a Sant Feliu, m'ha vingut de gust capbussar-me en aquells anys de la meva infantesa i recordar les estones en què més feliços ens sentíem, les hores del pati. En el nostre cas, a més, ens hi passàvem més estones que altres companys: alguns anys ens quedàvem a dinar i, gairebé fins al final, ens quedàvem a permanències, de manera que berenàvem a l'escola i ens hi estàvem fins gairebé les set de la tarda.

El pati de la meva infantesa era totalment diferent a l'actual i l'he volgut recordar, malgrat les imperfeccions i les imprecisions del dibuix, en la imatge superior que adjunto i contraposo al que podem veure en l'actualitat. Em sembla que és bastant fidel, tot i que no recordo amb claredat què hi havia en la zona de les figueres, on hi havia els vells vestidors darrera la piscina: és la part més desdibuixada en la meva memòria i en el mateix dibuix.

Vull recordar, especialment, els meus (els nostres!) jocs fins que feia 1r de Batxillerat Elemental (equivalent a l'actual 5è de Primària): per Sant Jordi d'aquell any (jo tenia 10 anys, tres mesos abans de fer-ne 11) els meus pares em van regalar una pilota de plàstic de futbol, i llavors, més o menys, vam deixar els jocs a què solíem jugar per córrer tots darrera la pilota. 

La pilota va deixar de banda els jocs tradicionals, més o menys com ara les joguines tecnològiques deixen de banda els jocs que també els precedeixen. Aquells jocs, però, evoquen moments molt bons de la meva infantesa, amb jocs que després repetíem a uns carrers encara, a la segona meitat dels seixanta, amb pocs cotxes. Tallar fil, seguir al rei, al churro media manga mangotero (llavors en dèiem així, no dèiem "cavall fort"), a bales, als quatre cantons, als bancs de la galeria quan plovia... i, sobre tot, a plantats. Així que començàvem a tenir pilotes per jugar, però encara al pati gran jugaven els més grans, fèiem taquigols amb les porteries a les parets de l'antic gimnàs o a volei amb les porteries dels camps de futbol. Si hi havia sort, amb les porteries grans i si no, amb les porteries petites del camp de darrera el gimnàs vell.

Recordo que hi havia una certa especialització de l'espai. A la zona on ara hi ha l'edifici nou (es va inaugurar al curs 1969-70, quan jo començava 3r de Batxillerat, actual 1r d'ESO), abans hi havia l'enorme esfera on ens agradava enfilar-nos per lliscar-ne i d'on sortia el màstil amb la bandera d'Espanya que hissàvem cada dilluns al matí i arriàvem cada dissabte al migdia, amb tot l'alumnat amb el braç estirat i cantant "el himno nacional" (aquí explico una anècdota personal al respecte). En aquesta zona hi jugàvem els més petits: a seguir rei o tallar fil o a bales. En aquesta zona, en la zona de darrera la porteria gran o en el pati de darrera el gimnàs, fèiem els "guás" i ens passàvem molts patis amb el "chiva, pie bueno y tute".

Al migdia després de dinar o a la tarda, abans de les permanències, jugava moltes estones al pati de darrera el gimnàs, tocant al carrer Dr. Flèming. Hi havia uns mandariners que el separaven del pati gran i on sovint ens enfilàvem per xerrar o per canviar cromos de les col·leccions que llavors es feien. Dues porteries petites i "les barres". Era l'estructura d'un antic gronxador on els més atletes (jo no, per descomptat) ascendien per les barres laterals que configuraven un triangle, i passaven la barra superior per baixar per l'altre costat: no ho vaig aconseguir mai... Hi havia unes paral·leles, uns pilons de ciment a alçades diferents i "el castell de ferro", on jugàvem a amagar-nos, a perseguir-nos, a seguir el rei, etc.

Els dos elements que més marcaven l'estructura antiga de l'escola eres, sens dubte, la galeria i la piscina. Durant molt anys (si no recordo malament, la piscina vella del Club Natació Sant Feliu es va inaugurar el 1971), era l'única piscina de Sant Feliu, i als estius s'obria perquè hi poguessin anar els alumnes de l'escola. És una piscina que, com vaig explicar també aquí, es va construir per indicació d'Antoni Amigó, el militant cenetista que es va fer càrrec de l'Asil Duran durant la Guerra. Al seu voltant, hi havia els bancs i les figueres, on sempre vèiem que s'hi asseien i xerraven els alumnes més grans... fins que ens va arribar l'hora de veure'ns com ens miraven els alumnes més petits. Hi havia també els vells vestidors, on ja més grans anàvem a fumar d'amagat i a mirar revistes llavors prohibides on s'insinuava allò que ara es tan sols a un click d'internet.

I la galeria... ah, la galeria! Tot un món avui desaparegut! Quan plovia, era prou gran per aixoplugar tot l'alumnat de l'escola. Hi havia un joc que m'encantava en els dies de pluja, aprofitant els bancs de ciment que hi havia. Un s'asseia a la punta, que tenia una part alçada a manera de recolzabraços, i es tractava d'anar afegint alumnes al seu costat i fent pressió, per veure qui resistia més, fins que al final algú no podia més i sortia gairebé "despedit" pels que hi jugàvem. A la cantonada de la galeria lateral que portava al menjador, hi havia una petita botiga on podíem comprar material escolar... i on fèiem entrepans per després vendre i tenir diners per pagar els viatges de final de curs. Hi havia les primeres màquines de begudes: encara conservo alguns discos de 45 rpm que sortien de vegades de regal amb les Mirinda que hi compràvem, ja una mica més grans. Darrera de la galeria central, hi havia un sistema de lavabos i de fonts per beure aigua que encara avui em sembla perfectament ideat. De més ganàpies, ens agradava xutar la pilota ben alt per passar la galeria... i sovint havíem de fer mans i mànigues anant als dormitoris dels interns per poder recuperar les pilotes que es quedaven a mig camí. O, també, per anar a fumar d'amagat: jo hi vaig anar un parell de vegades i, si llavors no em vaig enganxar al tabac, crec que hi estic definitivament vacunat. Si plovia i teníem sort (i encara que no plogués!) ens agradava molt jugar als quatre cantons, en l'espai cobert que donava a l'antic gimnàs i portava a l'antiga fusteria. Si deixava de ploure, anàvem en massa al pati de ciment: per jugar a bàsquet a les cistelles, a taquigol amb les parets del gimnàs o a fronton amb la paret, avui encara existent, de les aules de la planta baixa. Recordo com si fos ara una tarda que, per capricis de la metereologia, plovia a la meitat del pati que tocava a la galeria i no plovia a la meitat del pati que tocava a l'escola...

Escric i sembla que parli de temps remots i llunyans: temps en què de mica en mica les cases anaven tenint televisions, telèfons i cotxes, en què jugàvem al carrer, en què ens semblava que les famílies i els treballs eren per a tota la vida i tot semblava més fàcil. Avui, a l'edat en què jo vaig poder tenir la meva primera pilota, molts nens i nenes tenen el seu primer mòbil: tot sembla més fàcil de tenir, però la realitat cada dia és més complexa. D'allò només fa quaranta o cinquanta anys, i recordar-ho m'ha anat provocant alguns somriures, però cap enyorança. La millor edat sempre és aquella en què es viu, i el futur per construir és tan ric i complex alhora, que mirar enrera ens ha de servir només per aprendre'n el millor per construir solidàriament el que tenim per davant.

Aquells patis i els actuals, les pedres velles i les noves dels Padres han anat configurant la vida de molts centenars de santfeliuencs i d'alguns centenars de santfeliuenques al llarg dels cent anys de la seva presència entre nosaltres. Desenes de capellans, professors i professores hi han deixat el seu esforç i la seva emprenta, que s'ha perllongat, ens agradi més o menys, en tots els que hi vam passar la nostra infància i adolescència. A tots ells i a totes elles, gràcies!