Tota simplificació és excessiva, i aquesta segurament també: la resposta del pare ve a ser una caricatura dels nostres temps, però (per sort!) no inclou la diversitat i la complexitat dels nostres temps.
L'infant es fa la pregunta que la Humanitat es deu venir fent des de l'aparició d'un llenguatge evolucionat i d'una mínima organització social que facilités la supervivència, fa entre 50 i 75.000 anys: d'on venim? què hi fem aquí? quin sentit té això? què hi ha després de la mort?
I el pare, en temps de banalitat, respon una banalitat. Y a otra cosa, mariposa. A comprar, possiblement..... En temps de banalitat, les grans preguntes no tenen massa espai ni en els cercles familiars, de treball o d'amistat en la nostra vida quotidiana, ni en els mitjans de comunicació ni les xarxes socials. Ni grans preguntes, ni intents de les grans respostes que haurien de suscitar.
Recordo les Setmanes Santes de la meva infantesa, entre mitjans dels seixanta i dels setanta, amb la religió omnipresent i les estructures socials aparentment immutables: feines per a tota la vida, matrimonis per a tota la vida, cases per a tota la vida... Temps aparentment sòlids. Ho recordo sense enyorança: molt era opressiu, fals, impostat, sobretot per a les dones. Tornar-hi no és només impossible, no és ni de lluny desitjable: només alimenta el missatge verinós de l'extrema dreta. A finals dels vuitanta, la religió ja només movia masses en les grans manifestacions culturals de les Setmanes Santes de moltes regions d'Espanya, i la incoherència entre el missatge de Jesús i les constatacions dels pecats de l'Església allunyava els valors religiosos de molta gent, que no troba cap autoritat moral en cap confessió religiosa. A finals dels noranta, la política deixava també de canalitzar els somnis de milions i milions de persones, caigudes les certeses també opressives, també impostades de l'altra banda del mur de Berlin, transformats la major part de partits polítics en organitzacions electorals més que constructores de futurs viables alternatius. Mentrestant, l'evolució del capitalisme d'abast més o menys local a una globalització imparable tancava fàbriques, precaritzava relacions laborals i vitals, rebentava preus a base de treball infantil a l'altra banda del món sense que la major part de gent s'immuti, canviava radicalment expectatives i arrassava les conviccions religioses i/o polítiques de només dues o tres dècades enrere: salvi's qui pugui, y a vivir que son dos días. "Papá, ¿de dónde venimos? De comprar". Els temps aparentment sòlids de la infantesa de les persones que passem dels cinquanta anys, són ara els temps líquids en què han de viure els nostres fills i néts.
Sense estructures socials fortes més enllà (afortunadament!) de la família, veig que els temps líquids es caracteritzen per l'individualisme. L'avanç de l'extrema dreta a tot el món es basa, en una part important, en la manca de valors comunitaris i d'expectatives col.lectives que caracteritzen l'individualisme: els meus temes, les meves exigències, ara i aquí. "Libertad" en el concepte de la dreta. Pocs valors personals més enllà de no fer mal a ningú, encara menys valors col·lectius. "Rebaja de impuestos, ya" en el concepte de la dreta.
No m'agrada una societat banal, consumista i individualista. No m'agrada una societat majoritàriament de persones amb escasses conviccions personals i encara menys valors comunitaris, consciència social. Aquesta mena de societat és incapaç d'aprendre res i de fer front al risc d'extinció que ens penja com una Espasa de Dàmocles en forma d'emergència climàtica. No m'agrada aquesta societat tan ben i tan dramàticament retratada a la pel·lícula "¡No mires arriba!".
No m'agrada, però no me'n vull plànyer. Enmig de la foscor, no serveix de res queixar-se de la foscor: només serveix ser llum. Llum enmig de la foscor!. Avui, per a mi, ser llum en la foscor vol dir ser alegrement actiu en contra de la banalitat i de l'individualisme.
I ser-ho en els tres aspectes que més ens fan ser Persones, en majúscules: el pensament individual i les corresponents coherència personal i acció col·lectiva.
El pensament individual.
Torno a les grans preguntes. En la meva opinió, cal preguntar-se personalment i cal intentar construir respostes pròpies a les grans preguntes sobre l'origen i el sentit de la vida i de la mort... essent plenament conscients que no hi ha cap evidència que avali "científicament" cap resposta.
Algunes persones responen a les grans preguntes amb la "consciència del no-res": 1) no té sentit qüestionar-se l'origen de l'Univers perquè la noció del temps i l'espai no tenen sentit prèviament al Bing Bang, 2) l'atzar és el que va determinar tant la transformació de l'enorme energia alliberada en aquells segons inicials en les primeres formes de matèria, milions d'anys després en els actuals elements químics, milions d'anys després en les primeres molècules, milions d'anys després en les primeres molècules orgàniques, milions d'anys després en les primeres formes unicel·lulars de vida i, en els darrers milions d'anys, en el conjunt d'éssers vius que poblen la Terra, i 3) en tant que simple matèria viva, amb la mort simplement desapareixem i, darrere seu, no hi ha res. Res abans de la vida, res després de la mort. Cal viure, doncs, amb consciència del no-res, i negant de manera taxativa l'existència de qualsevol divinitat exterior i anterior a la matèria. És una síntesi brevíssima del pensament materialista dialèctic, fonament de l'ateisme.
Moltes altres persones, consideren que, donat que, en l'estat actual de la ciència, no hi ha cap evidència científica sobre què respondre a les grans preguntes, i com que és impossible afirmar res de l'origen i sentit de la vida, de la trascendencia o no després de la mort, de l'existència de cap divinitat, cal deixar simplement de fer-se grans preguntes perquè és senzillament impossible trobar-hi respostes amb evidència científica. És una síntesi personal meva també brevíssima de l'agnosticisme.
La major part dels meus familiars i de les meves relacions professionals, veïnals, polítiques, etc. són persones agnòstiques o directament atees. Jo, no. Jo continuo essent una persona profundament religiosa.
Sóc perfectament conscient que no hi ha cap evidència científica de l'existència de Déu, cap evidència científica del que ens passa després de morir, cap evidència científica que la Vida hagi aparegut per la intervenció inicial de cap ser superior. Però no em vull deixar de fer preguntes pel fet que no tenen respostes evidents (agnosticisme), ni vull creure que la resposta a les grans preguntes és directament la matèria en ell mateixa i el no-res (ateisme). Crec (sense evidència científica: això és la fe!) que la vida té un origen trascendent, que la mort no és un buit definitiu i que no és l'atzar sinó l'Amor qui explica la creació de la matèria i l'origen de la Vida. I la meva fe en Déu no només és, per a mi, la meva resposta conscient a les grans preguntes, sinó la manera concreta com el seu missatge i testimoni d'Amor vull que marqui les vint-i-quatre hores de tots els meus dies, tant personalment com socialment. Ser cristià, en definitiva, m'explica individualment, de pell endins, en diàleg permanent amb mi mateix.
Altres respostes individuals es poden donar des d'una vis ió trascendent i no només materialista de la vida. Potser en un altre context cultural, jo mateix tindria una fe diferent. Totes les respostes a les grans preguntes, totes les anàlisis personals de la vida i la mort, sobre l'individu i la societat em semblen respectuoses sempre que siguin igualment respectuoses i no es vulguin convertir en forçosament col·lectives. Per això és fonamental per a mi una definició laica de les institucions públiques: amb ple respecte a les conviccions individuals de cada persona, organitzant la vida col·lectiva des dels drets humans i els valors democràtics i no des de cap de religiosa.
La coherència personal.
Recordo molt vivament una escena quan estudiava als Padres i jo devia tenir tretze o catorze anys. En un matí de divendres, classe de Religió amb un dels capellans de la Congregació. El diumenge següent, vaig anar al migdia a missa a la capella dels Padres, amb el mateix capellà. I dilluns següent, classe d'una matèria científica amb el mateix capellà. Va fer sortir un noi "al encerado" i, per una resposta incorrecta al que ell devia considerar una obvietat, li va clavar dos enormes ventallots que el van fer caure de la tarima. Recordo indignar-me intensament, sentir-me enganyat. De fet, la immensa majoria dels meus companys d'escola no volen ni sentir a parlar de la paraula de Déu, tan mal exemplificada en situacions com aquella. "Fes el que jo dic... no el que jo faig" és una dita letal per a la confiança i la fe en res. Des d'aquell matí, viure amb coherència i generar confiança i credibilitat ha estat una norma bàsica del meu capteniment i de les meves decisions.
Trobo aquesta coherència portada fins al límit en la vida de Jesús, sense cap contradicció entre el que deia i el que feia, amb afirmacions claríssimes sobre la igualtat i la fraternitat, amb actituds claríssimes de vinculació i servei als pobres i desheretats, amb una Vida viscuda en l'Amor fins a vèncer la Mort, en aquell primer Diumenge de Resurrecció. És evident que la construcció humana posterior (l'església i la seva doctrina) perviu de manera incoherent en molts casos amb aquella vida de Jesús, malgrat els esforços de molts sectors de la pròpia Església i del mateix Papa Francesc. Però també és evident que aquella vida és la força i el sentit de la vida de milions i milions de les persones més generoses i solidàries al llarg dels segles i al llarg de tot el món. Milions i milions de persones que no es limiten a no fer mal, sinó que, seguint a Jesús, viuen per fer el bé.
Aquesta incoherència entre els valors i els fets, entre el que predica i el que es practica, no és exclusiva del cristianisme. Malauradament, en nom de tots els grans ideals, s'han comès grans crims. Però sempre, sempre, he recordat una dita que em manté la confiança en la Humanitat: "Fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen", i (afortunadament!) no paren de créixer molts més arbres dels que cauen, per més que ens puguin passar desapercebuts.
L'acció col·lectiva.
"Comunió", "comunitat"... fan referència a ser col·lectivament "com un", a actuar col·lectivament "com un". I la fraternitat en boca i vida de Jesús ("no hi ha home ni dona, ric ni pobre, blanc ni negre, tots són germans als ulls de Déu") obliga a un compromís comunitari, a una acció col·lectiva, a un treball social en benefici dels més desafavorits (”els últims seran els primers", "he vingut a servir, no a ser servit"). La fe és una opció individual, però rebutja l'individualisme ("estimaràs el proïsme, com a tu mateix", "on éreu, quan vau veure que tenia set, que tenia fred, que tenia gana?"). Per a mi, la fe, com a motor de vida, s'ha de viure individualment i familiarment, però també en comunitat: en les celebracions de la comunitat, i en les aspiracions de la comunitat per viure de manera millor, més digna. Això implica acció col·lectiva i, això implica, en la meva perspectiva, activisme social i polític. Acció col·lectiva per aportarj les nostres propostes i la nostra coherència en una lluita per una societat més equitativa, més justa, més igualitària, que sigui alhora respectuosa amb les opcions personals lliures de cadascun dels seus membres.
En l'activisme social i polític, coincidim amb persones atees, agnòstiques i d'altres confessions religioses: la coincidència en l'acció col·lectiva i el respecte a les conviccions personals han de ser norma de l'activisme social i polític. Un compromís i un activisme social i polític fonamentat en els valors de l'Evangeli s'han de vehicular en organitzacions, en la meva perspectiva, que prioritzin la igualtat de drets, deures i oportunitats de totes les persones. És a dir, a organitzacions que treballin per la sostenibilitat de la vida humana al planeta i per l'equitat i la justícia entre les condicions de vida de les persones humanes al planeta. En el meu cas concret, era allò que Alfons Comín o Juan García Nieto deien cristians al partit i comunistes a l'Església, sempre crítics amb les inquisicions i les kgb, sempre presents les utopies personal i social que representen. Per això he volgut estar present en les lluites socials i en les institucions democràtiques, guiat per les conviccions i la coherència que aquesta Setmana Santa he tingut temps i ganes d'explicar i de compartir. I també, per les mateixes raons, miro d'ajudar a millorar les organitzacions en què m'implico: l'Església (sobretot amb la necessària incorporació de les dones i els homes casats al sacerdoci) i els partits, sindicats, moviments en què milito.
No concebo, en definitiva, una fe limitada a la reflexió personal, sinó ben arrelada a la societat i amb un paper molt actiu per millorar-la: els bisbes com Pere Casaldàliga o Ignacio Ellakuria en són referents molt clars.
Una invitació final:
A la reflexió: fes-te preguntes i construeix les teves respostes, sobre els grans temes, els mitjans i els petits, sobre la teva Vida,... No et deixis endur per cap corrent que no vulguis, i porta sempre tu el timó o el volant de la teva Vida. Rebela't contra la banalitat!
A la coherència: que els teus fets no espatllin les teves paraules, que arreu sàpigues generar confiança, que es vegin en els teus fets les conviccions que guien el teu cap i el teu cor, i que sàpigues respectar altres caps, altres cors.
Al compromís: sigues llum en la foscor, llavor que cau a terra i germina, mans amb altres mans, sigues "com un", en comunió per una vida plena, digna i sostenible per a tothom, sigues sempre socialment útil...
Entre biberó i biberó, a la matinada, he anat escrivint aquestes reflexions personals en temps de Setmana Santa. Temps que rememora les nostres complexitats (el mateix poble que va aclamar Jesús el Diumenge de Rams... el va crucificar el Divendres Sant!) i que celebra el triomf definitiu de l'Amor i de la Vida sobre la mort, amb la Resurrecció de Jesús en el primer Diumenge de Pasqua. Temps, malgrat tot, de fe i d'esperança!
Bona Pasqua per a tothom!!!
