dissabte, 28 d’abril del 2018

La nostra primera fillola d'acollida, ja té família adoptiva!!!

Avui ha estat el primer matí, des del primer 22 de novembre, quan ens vam estrenar com a padrins d'acollida, que ens hem despertat sense les rialles i les alegries de la nostra princeseta. La nostra primera fillola ha estat amb nosaltres cinc mesos i una setmana. Després de tres dies de veure'ns conjuntament a la família d'acollida i a la família d'adoptiva, de compartir moltes hores intenses i emotives amb els seus pares i la seva germaneta, ha dormit a casa seva. Tres dies que són el que l'ICAA estableix com a pla d'acoblament. Avui, els seus pares ens han enviat un whatsapp on ens deien que havia conegut i havia enamorat a tota la seva família adoptiva. Ens diuen que a la primera mirada, a la primera rialla. Qui no s'enamoraria d'una riallona així?


Ens va arribar a casa un nadó de quaranta-vuit hores. Se n'ha anat amb cinc mesos plens de vida, de salut, d'alegria... i d'amor. De molt, moltíssim, amor. Sabíem que fèiem de pont entre una família biològica que no se'n podia fer càrrec, i una família adoptiva que faria anys que l'esperava. Teníem tota la teoria molt clara. Però...

Però... he de confessar que costa. Quan en una casa entra un nadó estimat a cor què vols, hi entra vida a gavadals, a mans plenes. Avui hi ha un silenci que pesa més del que pensàvem, tot i que ho sabíem, tot i que l'esperàvem. Hi ha també les cares de la suegrecilla, la Cèlia, la Raquel i meva una mica més apagades, amb alguna llagrimona quan pleguem el seu pijama, endrecem els seus bolquers, recollim les seves joguines. Però...

Però... he de confessar que, alhora, estem molt, molt contents. Per dues raons: per la pròpia vida i alegria que hem sabut donar a la nostra fillola d'acollida; i, per l'altra, perquè tindrem una relació continuada amb la família adoptiva, perquè no hi perdrem el contacte. Hem tingut una sort enorme amb els pares i la germana de la princeseta: ens han facilitat molt les coses, ens obert la porta de casa seva, ens informen de com van les primeres hores d'adaptació al seu nou entorn, etc. Una gran família que feia sis anys que esperava una filla adoptiva i ara viuen amb entusiasme l'arribada del tresoret que hem tingut fins ara a casa. Tenim molts motius per estar contents, i n'estem!!! Així que...

Així que la Cèlia i jo hem decidit que, després de passar aquest petit dol que comporta la partida d'una nena tan "perfecta" (ho és!!!), continuarem essent família d'acollida, continuarem fent de pont entre famílies, continuarem fent de braços i cors acollidors de nadons que ho puguin necessitar i que la Generalitat ens confiï. Fem un balanç molt positiu del que hem fet possible: canviar el risc d'infelicitat d'un nadó immers en un problema que no ha creat... per una certesa de felicitat a mans plenes!!! Hem sabut fer realitat allò que la Cèlia i jo ens vam plantejar quan va néixer la nostra primera néta Ane: ajudar a reduir les enormes diferències de partida entre nadons depenent d'allà on els deixi la cigonya...

Gràcies, pares de la nostra princeseta negreta, per haver-nos-ho posat tot tan i tan fàcil!!!


"Cancó de bressol per a una princesa negra"

Finalment....

La Cèlia i jo ho recomanem vivament a tothom que s'ho hagi plantejat l'acolliment alguna vegada. Diverses persones ens ho han preguntat, i els hem explicat el sotrac vital en positiu que representa l'acollida, i alhora la necessitat que més famílies ofereixin voluntàriament i solidàriament el seu temps i la seva llar a infants que ho puguin necessitar, sempre des del control públic, evidentment. Hi ha diversos formats per a diferents necessitats, incloent, per exemple, l'acolliment només per a caps de setmana o de vacances per a infants una mica més grans o per a adolescents.

Per més informació sobre l'acollida, qui hi estigui interessat es pot adreçar a l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, o a algunes de les entitats col·laboradores que fan el suport i el seguiment de les famílies acollidores. En el nostre cas, va ser la Fundació Concepció Juvanteny, una entitat per a la qual la Célia i jo només podem tenir paraules d'agraïment.


divendres, 19 de gener del 2018

Marató de 2017: "El Jordi té VIH indetectable".

Accediu aquí al clip d'en Jordi a la Marató 2017 de TV3.
Estic convençut que tots els pares i totes les mares podrien explicar mil històries personals sobre la incondicionalitat del seu amor cap als seus fills i filles. Estimar sense condicions, estimar sense reserves, estimar sense recances, estimar conscients que és un amor desigual i que no espera correspondència, estimar per donar arrels i ales i acceptar de tot cor que el vol lliure dels fills i les filles els porti allà on ells o elles vulguin, amb qui ells o elles vulguin.

Els pares hem d'acceptar aviat que sabrem dels fills i filles el que ells o elles vulguin que sapiguem. Cap sorpresa: no vam fer el mateix amb els nostres pares i mares? No els explicàvem només el que consideràvem necessari i prou? No els vam amagar el que volíem que quedés només per a nosaltres?

Però hi ha vegades que els nostres fills i filles poden patir en silenci, poden tenir por de ferir, poden tenir dubtes sobre si la incondicionalitat serà tan incondicional, sobre si l'amor sense reserves serà efectivament, en moments durs i claus, sense reserves. Molta gent sabem el que és patir en silenci, i no ho volem per a les persones que estimem.

El meu fill petit Jordi va assumir que era homosexual quan acabava l'adolescència. Pel seu caràcter i per la seva determinació personal, ho va fer explícit a tota la família, i mai ens va amagar les seves parelles, les seves relacions. En un moment de la seva vida, cap als vint-i-molts, va aparèixer, però, el silenci, i, amb ell, el patiment en silenci: era seropositiu, tenia VIH. La Cèlia i jo havíem anat amb ell diversos anys a la desfilada de l'Orgull, molts amics seus ens deien que tant de bo els seus pares tinguessin el mateix respecte i amor que mostràvem pel Jordi... Coneixíem i respectàvem òbviament que estimés com i a qui volgués... però no sabíem res de la seva malaltia. Diversos problemes de salut quan vivia als Estats Units, el van portar a decidir tractar-se a Catalunya, pel nostre sistema sanitari públic i de qualitat, inexistent allà. Primer a l'Hospital del Mar i després a Can Ruti, a Badalona. L'equip del doctor Bonaventura Clotet va aconseguir estabilitzar el VIH i, amb la medicació i el control mèdic corresponent, avui el meu fill és el que es coneix com a VIH indetectable, que gràficament es representa com a VIH<, en un disseny que és del meu propi fill:

En Jordi va ser i és un activista constant en favor dels drets de les persones homosexuals. I, quan l'equip de la Marató 2017 es va adreçar a l'equip mèdic de Can Ruti per explicar-los que farien un programa sobre malalties infeccioses, i que si creien que algun o alguna pacient hi col·laboraria, en Jordi no s'ho va pensar dues vegades. Em va preguntar tan sols si sortir a la tele explicant el que hi volia explicar, em perjudicaria d'alguna manera com a alcalde (em va dir, de fet, que als EEUU això seria la meva ruïna política...!). Amb tot el meu suport i el de tota la família, en Jordi ara és un activista contra l'estigma de les persones amb VIH, especialment quan, amb medicació i control, és indetectable en les proves del virus i no té cap risc de transmetre's a ningú, ni tan sols en relació sexual amb cap parella ni de transmetre's a la seva possible descendència.

El seu activisme contra l'estigma el va fer públic amb la seva participació a la Marató. Amb aquest pas, en Jordi volia aportar esperança, confiança, ànims, a les persones que estan patint en silenci que algun dia van tenir VIH... tot i que en l'actualitat els sigui indetectable. Donar pau a les persones que pateixen en silenci, exposar el seu propi testimoni personal, i denunciar alhora la discriminació i l'estigma dels homes i les dones que tenen VIH, encara que el tinguin controlat.

Estic convençut que el seu testimoni ha estat i serà positiu. Uns dies després, una dona santfeliuenca em va confessar que, després de veure en Jordi, s'havia atrevit a dir a la seva família que era VIH<.... després de patir més de deu anys en silenci. Més de deu anys...! Espero que la seva família estigui al seu costat, com tota la meva família i la de la seva mare estem al costat del Jordi.

Espero també que, els pares i les mares que vegem patir en silenci als nostres fills, els ajudem a sortir d'aquest silenci, a trencar aquest silenci... i els mostrem de manera efectiva que la manera d'estimar dels pares als seus fills és, com deia al principi, estimar sense condicions, sense reserves, sense judicis, sense límits!