Som família d'acollida !!!

La mà de la Cèlia i els ditets de la primera personeta que hem acollit!

Quan fa tres anys va néixer l'Ane, la nostra primera néta, ens vam plantejar que podríem fer alguna cosa pels nadons que, ja al néixer, no tinguessin la mateixa sort que ella. Fa deu mesos, per diverses circumstàncies, vam decidir que volíem intentar convertir aquell primer pensament en una realitat.

Sabíem que, a Sant Feliu, la família de la Núria Magrinyà havia acollit alguns nadons i els vam preguntar què havíem de fer. Vam trucar al número que ens van donar, i vam anar a una reunió informativa a unes oficines de la Generalitat al Paral.lel. Era l'Institut per a l'Acolliment i l'Adopció (ICAA) . Érem entorn de vint persones amb el mateix interès i la mateixa voluntat que nosaltres. Segurament, totes a partir d'una primera conversa amb algú que, com la família de la Núria, fa una tasca generosa que cal i que vull agrair. Gràcies mil, Núria! A l'ICAA ens ho van explicar tot: les tres maneres com les famílies voluntàries podem ser, per a nens i nenes, nois i noies sense l'entorn familiar adequat, l'oportunitat d'una vida millor:

• l'adopció, 
• l'acolliment, 
• la col.laboració. 

Coneixíem l'adopció: no era la nostra opció. Desconeixíem la col.laboració: l'estada en caps de setmana, festius i/o vacances de nens, nenes, nois o noies internats en centres de la Generalitat. Ho vam trobar interessant, però teníem la imatge de l'Ane al cap i al cor. I ens van aclarir totes les qüestions relacionades amb l'acolliment d'infants de 0 a 2 anys, de manera provisional mentre no tornessin amb la família biològica o, quan no és possible, amb una família adoptiva. És just el que buscàvem! I allà mateix, vam omplir els primers formularis corresponents.

Unes setmanes després, vam rebre una trucada: ens volien conèixer!!! Vam iniciar un procés nomenat de "validació": entrevistes, visita a casa, formació, de la mà d'una entitat del tercer sector, col.laboradora de la Generalitat: la Fundació Concepció Juvanteny. Vam conèixer professionals d'una gran sensibilitat, professionalitat i empatia. Entremig, va néixer la nostra segona néta, la Laia: ho vam tenir més clar encara! Per fi, ens van considerar vàlids: era a primers de novembre. A partir de llavors, en qualsevol moment, podien trucar-nos.

I ens van trucar dues setmanes després, el 21 de novembre. Una nena que no podia ser atesa i educada per la seva família havia nascut el dia abans: casualment, el Dia Universal dels Drets dels Infants. A l'endemà, 22 de novembre, els i les professionals socials ens van lliurar una nena preciosa, de només 48 hores. L'acompanyarem i ens acompanyarà els mesos que calgui fins que tingui una llar definitiva, segons criteri i decisió de la Generalitat de Catalunya.

Comencem, per tant, una nova etapa en les nostres vides. Quan ens vegeu pel carrer amb un cotxet... no és una paternitat tardana... sinó una amorosa acollida a un nadó (o una nadona, si em permeteu) amb la intenció que comencin la seva vida enles mateixes condicions i oportunitats que les nostres nétes Ane i Laia. Aquesta és la nostra petita història. També el nostre agraïment a un sistema públic de protecció social i a uns/es professionals capaços de donar tanta esperança. I, finalment, també el nostre oferiment a totes les famílies interessades per tenir aquell primer contacte que nosaltres vam tenir, i valorar la possibilitat de dedicar aquella habitació que tenim, aquell temps que tenim, a estendre aquesta xarxa de solidaritat i acollida a infants i adolescents que, com totes les Anes i totes les Laies, tenen dret a tot, absolutament a tot.

Dret, sobretot i primer de tot, a abraçades d'ós:

Un sol segon.

Va ser aquí. 12 de setembre, 10 del vespre. Vam sortir d'una assemblea d'Iniciativa, i la Susana, l'Eva i jo vam enfilar cap al Mas Lluí. Prop de casa, truco: "Mon amour, ja arribo. Vols alguna cosa del paqui?". La Cèlia: "només una barra de pa". Em falten 10 cèntims per arribar als 85 que costa. "Ningún problema: ya me los darás mañana". Però ja no seria mañana. Un parell de minuts després, el vaig veure venir. Va ser aquí.

 Era d'un vermell intens. Vaig cridar: "què fa, què fa?!?!?!". No va servir de res. Vaig tenir el reflex i el temps, segurament un sol segon, per repenjar-me en el cotxe que se'm tirava al damunt i agafar impuls per apartar-me'n. Només em va picar a la cama. Vaig caure al mig del pas zebra i el cotxe es va clavar. Tenia la sensació que em podria alçar: em va respondre el cap, el cos, la cama esquerra.... però al tocar-me la cama dreta, el peu no era al seu lloc. El veia lluny i aliè, com si no fos part de mi. Llavors, desolat, desencaixat, sol.lícit, el veí del Mas Lluí que també es va despistar un sol segon es va prestar immediatament per ajudar en el que calgués. També un noi que després vaig saber que es deia Jonatan, i que em parlava amb veu suau per tranquil.litzar-me. I un noi, suposo que del paqui de la cantonada, que em va oferir aigua fresca. I tot de gent que vaig veure que trucava i que volia ajudar. Milers de gràcies a tots!

Jo també vaig trucar. Primer, novament, a la Cèlia: "no t'espantis, amor meu, un cotxe m'acaba de tocar tornant del paqui". En un moment la tenia, com sempre, com en tot, al meu costat. Després, vaig trucar a la policia local. De seguida van venir, em van aconsellar que no em mogués, i un d'ells es va asseure al terra al meu costat i em va oferir la seva cuixa com a coixí. Tot seguit va arribar una ambulància del SEM i posteriorment una altra. Recordo molt de respecte, molt de suport i molts bons professionals fent molt bé la seva feina. Un metge del SEM em devia dir: "parece que tienes la tibia rota. Un pinchacito de morfina por el dolor y te llevamos al Broggi". A mi, estirat a terra i encongit, em semblava que el temps passava molt ràpid, però després vaig veure als informes que va transcórrer gairebé una hora a aquell pas zebra del Mas Lluí. Deu ser que la bona feina del personal sanitari del SEM i de la policia local m'ho va fer més fàcil. Un agraïment enorme a totss ells!

Em vaig mig despertar a urgències del Broggi, amb la Cèlia i la nostra petita, la Raquel, al meu costat. Ja era la matinada de dimecres. Confirmació de diagnòstic: tíbia i peroné trencats, amb la sort que el tall havia estat net, sense estelles. Primera intervenció d'urgència: una fèrula de guix fins a mitja cuixa per immobilitzar les dues parts dels ossos acabats de trencar. Operació definitiva: divendres passat, avui fa una setmana, amb la implantació d'una barra de titani de 40 cm de longitud i 1 cm de diàmetre a la tíbia trencada. I després, recuperació i rehabilitació. Agraïment infinit a tot el personal del Broggi; mèdic, d'infermeria, de rehabilitació, de neteja, d'administració. Infinit. I després, també, temps.

Temps, llarg temps, en què he pogut rebre a mans plenes l'enorme amor de la meva família. Temps en què he rebut moltes visites, des de companys de sempre fins a ciutadans i ciutadanes que m'han vingut a saludar aprofitant que visitaven algun familiar o amic. Trucades, correus, ànims a facebook. M`he sentit molt estimat per molta gent de Sant Feliu, que m'han ajudat a fer més passadores les llargues hores en un hospital, i ho vull agrair molt i molt sincerament.

I temps, llarg temps, per prendre consciència de com la vida pot canviar de rumb en un sol segon. Aquell sol segon que el veí que conduïa es va distreure, aquell sol segon que vaig veure que el cotxe em venia al damunt. Sense aquell sol segon, potser m'hauria arrollat, potser hauria sortit disparat i vés a saber com hauria caigut. No saps mai com i on passarà aquest sol segon, aquest sol segon que no està a les teves mans. Però tots els altres sí que hi són!!!!!! Per això els hauríem de viure en pau amb un mateix i amb els altres, d'acord sempre amb les pròpies conviccions, generós fins no poder més, valorant i assaborint les persones, els llocs i els moments que la vida ens dóna.

Va ser allà, en un 12 de setembre a les 10 del vespre, on possiblement, en un sol segon, vaig tornar a néixer.