 |
| El meu pare i el meu fill gran Marc, a la Matacàs, a la jornada de portes obertes d'octubre de 1982. |
Fa un parell o tres de setmanes, anant a donar sang a les Tovalloles, em va saludar primer i acompanyar després un senyor que, després de saludar-me, em va dir: "Tu padre estaría muy orgulloso de tí". Va treballar a la Matacàs, amb el meu pare, i me'n va parlar amb una barreja sincera d'admiració, respecte i estima.
En la meva primera campanya electoral a l'alcaldia, a la primavera de 2011, fent campanya a Falguera, un company, l'Estevet, em va presentar a un veí del carrer Barcelona, el señor Juan. "Juan, tiene que votar a este chico, que yo lo voy a votar sin duda", li devia dir l'Estevet. El señor Juan em va mirar i em va dir: "¿Usted tiene algo que ver con el señor San José que trabajaba en la Matacàs?". Li vaig dir: "Sí, era mi padre". I em va dir, i no ho oblidaré mai: "Con que sólo sea la mitad que su padre, ya no hay nada más que hablar"
La Matacàs va ser també el meu primer lloc de treball, a l'estiu de 1974 fins al setembre de 1976. Molts fills de treballadors hi entràvem. Hi vaig treballar mentre feia 1r i 2n de Químiques. A la fàbrica i a la universitat vaig començar la meva militància política. A Matacàs vaig conèixer els militants de Comissions Obreres i, de manera destacada, el líder obrer destacat de la fàbrica, del sindicat i dels comunistes del Baix Llobregat, José Cano. Cada vegada que ens vèiem, en actes del partit o del sindicat, sempre acabàvem parlant del meu pare i em deia que m'hi assemblava. Sempre me'n deia el mateix: “Era un buen jefe y una gran persona". Una gran persona: ningú, ningú, no m'ha dit mai una sola paraula negativa o freda sobre el meu pare.
"Qui mana ha de ser un exemple per a qui obeeix", solia dir. I això valia per a la família, la fàbrica o quan vaig entrar a l'Ajuntament. Era una persona de gran responsabilitat i coherència, amb una paraula sempre per a tothom, amb la capacitat de fer front a qualsevol dificultat amb determinació sense perdre mai la calma o el respecte.
Avui fa 20 anys que va morir. Molt jove: amb 69 anys i 3 dies. El meu pare, Lluís San José Colomer, va néixer a Barcelona, a Ciutat Vella. Al 38, amb 7 anys, espantats pels bombardejos feixistes de Barcelona, van venir a viure a Sant Feliu. Va anar a escola als Padres i després a l'Escola Industrial, on va fer peritatge. A finals dels 40 va entrar a treballar a l'Alumini i a meitat dels 50, a la Matacàs, on va treballar gairebé trenta anys. Al 1982, amb un Parkinson molt precoç i agressiu, va agafar la llarga malaltia, coincidint pràcticament en el temps amb el tancament de la fàbrica on s'havia deixat la pell per tirar-la endavant. Jo sempre li deia que hi havia vida més enllà de la fàbrica i, un cop jubilat, em deia a mi el mateix: " hi ha vida més enllà de l'Ajuntament. No cometis els mateixos errors que jo". Em temo, però, haver-los comès: massa moments que la família passa a la cua de tot... perquè després enyoris temps i moments impossibles de recuperar.
La família ho va ser tot per a ell, potser perquè era Cranc (també en això m'hi assemblo!) i diuen que és el signe més familiar del Zodíac (de fet, és l'única cosa que sé de l'horòscop). Adorava la seva dona, la meva mare, la Teresa. Amb qui es va casar el 1956 i la va estimar sempre. Al llit de mort, al Clínic, jo agafant-li fortament la mà, el seu nom va ser la darrera paraula que va dir en vida: "Teresa!". Van anar sempre a una en l'educació dels fills, que van omplir d'amor i de valors. Com tots els matrimonis van tenir moments conflictius, sobretot per les difícils històries familiars que tots dos tenien. Sense això, estic segur que hauria estat una parella més feliç. Però l'amor mutu del pare i la mare és el mirall en què, a casa, tots vam créixer. El meu pare i la meva mare són, per a mi, exemples a seguir.
Sempre es va interessar per la política. A casa no hi faltava mai el diari: "El Correo Catalán" i la "Hoja del lunes". A l'estiu de 1968 -jo tenia 11 anys- ens quedàvem cada nit a veure què passava a la Primavera de Praga, i jo em delia per escoltar les explicacions i les opinions del meu pare. Era un admirador i un seguidor d'en Miquel Roca i Junyent, que considerava un home molt més capaç i preparat que Jordi Pujol. Sé que no li agradava que em fés amb els comunistes de la fàbrica i de la facultat, però sempre ho va respectar. De fet, a les municipals sempre ens va votar, i la meva mare ens continua votant (això sí, només a les municipals). M'agradaria avui tornar a enraonar de política amb ell... Bé, de política i de tot!
 |
| Darrera foto de l'avi i els seus sis néts, a Nadal de 1998. |
Vint anys sense tu, papa. Ja saps com t'enyora la mama, la teva Teresa. Per sort, encara la tenim al nostre costat! Ja saps com li vas robar el cor a la Cèlia l'única vegada que la vas conèixer. Com et vas alegrar de veure'm per fi feliç! Enyoro les teves converses i paraules, sempre encertades; la teva presència discreta, gens sorollosa, però que tant ens omplia; la teva relació tan fraterna i bonica amb els teus germans Elies i Maria Rosa; les passejades amb els néts per la Torreblanca; les partides d'escacs que sempre guanyaves; tot el que em vas ensenyar, tot el que de tu vaig aprendre...
Vint anys sense tu, papa, i content i orgullós que continuïs viu en mi... "aunque sólo sea la mitad que mi padre".
