L'església de les benaurances ha de ser possible.

A les persones que s'han manifestat a Madrid en defensa d'una visió tancada de la família i de la fe, a les persones què us creieu en la plena i única possessió de la vostra veritat:

A tot arreu hi ha gent que es creu que ho sap tot, que té la solució a tot, que es creu capaç de renyar a l'altre perquè es creu en una posició superior, que vol acaparar totes les interpretacions de missatges que vénen de lluny i que tenen sempre causes nobles (l'amor, la fe, el socialisme, la pàtria, o la causa noble que sigui). En nom de totes les causes nobles, sempre hi ha algú que s'alça dient que només ell marca el camí correcte, la veritat indiscutible, algú que diu "amb mi o contra mi"... contràriament sempre al que diuen les fonts, els orígens, de la causa noble de què s'apropien...

A tot arreu hi ha gent que es mira les altres persones per damunt l'espatlla, que jutja, que condemna, que no sap mirar als ulls i somriure, que no sap acceptar que som molts i molt diversos, i que tots ens movem des de temps immemorials pels mateixos impulsos (el desig d'estimar i ser estimat, el desig de ser feliç i tenir una vida digna amb la família i la gent que sents teva, el desig de sentir-se part del lloc en què vivim, el desig de sentir-se lliure i a les mans del propi timó,...), però que cadascú viu aquests impulsos a la seva manera, amb els seus alts i baixos, amb les seves grans o petites victòries o derrotes quotidianes.

A tot arreu hi ha gent que se sent més perfecte que els altres, que està a recer de les "misèries" que denuncia en els altres. Quan vaig acabar de veure "La vida de los otros", vaig quedar abatut, trist: en nom del socialisme, de la defensa de la manera única d'entendre el socialisme que tenia la jerarquia d'aquell moment, s'hi valia tot per anul·lar qualsevol ja no divergència, sinó la possibilitat del diàleg, de la confrontació d'idees sobre la vivència del dia a dia, en aquest cas en una societat de l'anomenat el socialisme real.

A l'església també hi ha molta gent que se sent més perfecta que els altres. Massa. Avui n'han sortit a milers a Madrid, en nom de la seva concepció de l'amor a Déu i de la família, una concepció excloent, que creuen i volen única. Fa ben poc, el bisbe de Tenerife feia unes declaracions més que preocupants sobre l'homosexualitat. Des de fa temps, Rouco Varela té un pols indecent amb els mossèns de parròquies i comunitats de base de Madrid que volen viure l'Evangeli de Jesús en els ambients on la pobresa i l'exclusió social es fan més evidents, més cruels. Avui també em sento abatut i trist. Em costaria explicar de forma convincent que algú ha segrestat la fe i les conviccions en què crec, però el que cal denunciar és justament aquest segrest, no la fe i les conviccions segrestades. Em costaria explicar que Jesús no va cridar a cor què vols contra el divorci o l'homosexualitat, sinó que només va mostrar ràbia contra els mercaders del temple i que va obrir els seus braços a tothom, dels infants als samaritans, que va salvar de la lapidació a l'adúltera dient allò tan evident que el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra... Què diria Jesús davant el germà que estima altres homes, del germà que s'ha equivocat en algun moment de la seva vida? L'expulsaria a crits com els fonamentalistes d'avui a Madrid o els acolliria com a iguals, com va fer amb Maria Magdalena? Tan segurs se saben els manifestants d'avui a Madrid, que ells mateixos no tindran dubtes o errors en la seva vida, que alguns dels seus fills o germans no es divorciaran o no estimaran sincerament a persones del mateix gènere? Tan poca sensibilitat envers els germans i germanes que tenen una altra manera de veure la vida? Tanta prepotència antidemocràtica per voler-los imposar per la força la seva visió fonamentalista de la religió, passant per damunt de les lleis elaborades i aprovades democràtivament pel Govern i el Parlament espanyols?

Molts enyorem el cardenal Vicent Enrique Tarancón, la seva energia per evitar que l'església es posés explícitament al costat de cap força política en la transició, la seva determinació per fer-la possible, la seva capacitat de diàleg i reconciliació... Sento vergonya d'unes mobilitzacions que tenen, al meu entendre, el doble objectiu d'atacar el Govern del PSOE i els suports que tanta gent hi donem i d'afeblir el tarannà més moderat de l'actual portaveu de la Conferència Episcopal, el bisbe Blázquez i altres membres rellevants de la jerarquia, com ara el bisbe de Barcelona. M'aterra el retorn a un govern amb Rajoy al capdavant i una jerarquia neocon amb Rouco Varela al front... Quina Espanya ens poden oferir els que cridaven avui a Madrid contra la llibertat de consciència?

Modestament, enmig de les festes de Nadal, creient com sóc, només em queda repetir-me novament les benaurances, llegir els pensadors que treballen per una església amb els braços oberts a tothom, al costat de les lluites contra l'exclusió social i la pobresa, dir en veu alta que som moltes les persones que volem una altra església en un altre món, i a continuar treballant, malgrat els manifestants d'avui i els bisbes que se'n fan ressò, malgrat tots els posseïdors de les seves veritats aboslutes, per una societat amb més llibertat, més felicitat, més veritat, més vida, més Vida.

Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne dels cels
Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats
Benaurats els humils, perquè ells posseiran la terra
Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran sadollats
Benaurats els misericordiosos, perquè ells seran compadits,
Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran a Déu
Benaurats els qui treballen per la pau, perquè ells seran anomenats fills de Déu
Benaurats els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne dels cels
Benaurats sereu quan us injuriïn, us persegueixin i diguin contra vosaltres tota classe de calúmnies per la meva causa. perquè la vostra recompensa serà gran en el cel.

2008 i sempre: Defender la alegría

Una companya de feina ens ha felicitat el Nadal amb aquest poema de Mario Benedetti. D'entre tants bons desitjos que anem compartint aquests dies, em quedo amb aquest poema per compartir amb qui em llegeixi les meves intencions per a l'any que és a punt de començar.

Moltes gràcies, Felisa!

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas
defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.

Mario Benedetti

Dues bones sorpreses!

La publicitat de vegades et fa bones sorpreses. Sense l'anunci de Fiat possiblement no hauria descobert la veu de Gianna Nannini.

La seva veu em va engrescar a buscar més cantants italianes referents de la millor música d'ara al seu país. Un altre nom que seguiré a partir d'ara: Irene Grandi.

Si algú passa per aquest bloc, em pot suggerir algun altre nom?

Gràcies, Mn. Pere! Benvingut, Mn. Roca.

Dissabte 20 de setembre vaig ser a la missa de comiat de Mossèn Pere Corbera. L'església era plena i s'hi respirava el reconeixement i l'agraïment de tota una comunitat al seu rector durant 10 anys.

Mossèn Pere va aconseguir transmetre a tothom que li agradava la conversa sincera i pausada, i que creia fermament en el diàleg.
Com a regidor, vaig tenir l'ocasió de comprovar aquest tarannà. En alguns casos vam arribar a acords bons per a la ciutat, en altres vam haver de quedar-nos a mig camí (potser el somni d'un espai ecumènic al Mas Lluí era massa, oi, Mossèn?). En tots, però, escoltava de debò i s'hi implicava fins i tot més enllà del que hauria esperat d'entrada. A la missa de comiat, l'agraïment dels castellers va ser tot un símbol del que, a poc a poc, amb afabilitat, va saber oferir a Sant Feliu.

Com a creient, malgrat la meva limitada vinculació a la parròquia, he trobat sempre en ell una veu acollidora i orientadora, va crear un marc de confiança i respecte que, afortunadament, vaig tenir l'oportunitat de dir-li en persona. Estic convençut que la nova comunitat de Santa Maria de Martorell sabrà valorar la sort de tenir-lo com a rector. Em va saber greu, finalment, que amb motiu de la col·locació de la primera pedra de l'edifici del bisbat, no hi hagués una paraula d'agraïment a la seva persona.

Fent les meves recerques genealògiques a Sant Just Desvern, vaig tenir ocasió de parlar amb Mossèn Antoni Roca. Vaig comprovar també l'afecte amb què l'acomiadaven a Sant Just. Em va semblar un Mossèn també accessible i dialogant.No vaig poder anar a la seva primera eucaristia a la nostra parròquia, però crec -i espero no equivocar-me- que tornem a tenir un bon rector. No només per als creients que estem acostumats a un tarannà acollidor i dialogant, sinó també per a tota una ciutat que ha sabut valorar i agrair la visió oberta i plural que ha trobat durant tants anys al seu rector, i que és la que necessita avui la nostra església.

Amb agraïment i amb esperança: sort, Mossèn Pere, sort i benvingut, Mossèn Roca.

BOMBA NAVARRO!!!!!

59-60 perdíem a pocs minuts d'acabar el partit i un triple teu ens ha tornat l'eufòria. Hem fotut un crit que ens deuen haver sentit a Madrid!!!!! I al final hem guanyat als grecs!! BOOOOMBA NAVARROOOOOO!!!!



Endavant Joan Carles, santfeliuenc que ens enorgulleix!!! Endavant Espanya, endavant Pau, Marc, Reyes, Garbajosa, quin equipàs, quin Pepu al capdavant!!!

Espero que, demà que serem primers o segons d'Europa, l'equip de govern de l'Ajuntament no miri a un altre costat a l'hora d'homenatjar el nostre conciutadà Joan Carles Navarro. Encara recordo el ple que vam demanar l'homenatge per la medalla d'or del Mundial, i alguns, en comptes de posar-se les piles per córrer a homenatjar-lo, volien convèncier a no sé qui (sí: a la seva galeria, a qui si no...) que es mereixia la medalla pel conjunt de la seva trajectòria esportiva, però no per la medalla guanyada amb la selecció... espanyola! Filigrana filiprimera, quin nivellàs d'argumentació!!!

Jo, demà no m'ho perdo: les derrotes d'Espanya no em produeixen trempera. VICTÒRIES COM LES D'AVUI, SÍ!!!

La RBDmania arriba a Barcelona

Guaiteu la cara de la Raquel!!! És pura alegria! Tenia un motiu important: RBD actuava a BCN!!! He de reconèixer que la sèrie de televisió és més aviat patètica, però a la meva filla petita bis li agrada molt la música que fan aquesta colla de nois i noies mexicans. Així que, com que va acabar 6è de Primària amb un resultat excel·lent, em vaig armar de paciència i la vaig acompanyar, a ella i a les seves amigues Sara i Nerea, a sentir l'Anahí, la Dulce, la Maite, el Poncho, el Christopher i en Christian.

El concert començava a les deu del vespre, però a les cinc de la tarda ja vam començar a fer cua. Més de trenta-mil noietes (i alguns noiets!) se sabien de memòria totes i cadascuna de les cançons. Érem una bona colla de pares veient com disfrutaven aquella munió de jovenetes. Em va sobtar, però, veure noies de més de vint anys cantant a cor que vols cançons com "Sálvame", que és la que es veu a la foto i la que podeu sentir tot seguit:



Tot un món, això d'RBD, que podeu seguir de prop a la pàgina de la Raquel. Animeu-vos a fer-li algun comentari!

15 de juny de 1977, 16 de juny de 2007: mogut pels mateixos principis.

Jo només tenia onze anys. A l’agost de 1968, recordo les meves primeres xerrades de política amb el meu pare, enganxats a la tele a la nit, mirant les notícies sobre l'esclafament de la Primavera de Praga. Amb catorze, recordo la meva primera decisió política. Jo era un dissabte a missa de vuit, amb el llavors vicari Mn. Jesús. En acabar la missa, arran de la brutal repressió dels conflictes a la SEAT de la tardor de 1971 i la mort d’un treballador, va convidar a quedar-se a qui volgués sentir un comunitat elaborat per un grup de capellans progressistes. Vaig decidir quedar-m’hi. En certa manera, encara hi sóc, i encara no en vull sortir.

Als setze vaig anar a l'Institut Joanot Martorell a fer COU. Vaig entrar en contacte amb la Joventut Comunista de Catalunya, amb l’Assemblea Democràtica. Vaig estrenar-me en les mobilitzacions contra la detenció dels 113, l’assassinat de Puig Antich, contra la llavors nova llei de Selectivitat. Al 74 vaig anar a la Facultat de Químiques i vaig entrar a treballar a la Matacàs. Relació a la fàbrica amb Comissions Obreres i el PSUC i a la universitat amb els partits d’extrema esquerra de l’època. Treballaven de valent, però no me n’agradava el discurs: ni llavors ni ara a mi no m’agrada que cap avantguarda revolucionària conquereixi el poder en nom meu. Vaig treballar sempre al seu costat: lo típic (manis, cartells, assemblees, boicots,...), però mai no en vaig formar part. Les discussions eren apassionants, però no eren les meves: caràcter transitori o no de la democràcia burgesa, qui era millor comunista que qui, etc etc etc.

Al curs 75-76 jo era cap de pioners al Cau. Vam fer una FoCa (formació de caps) a Sant Boi. En una xerrada, hi van anar diferents representants de l’Assemblea de Catalunya. Hi vaig sentir Raimon Obiols i em va atrapar. No vaig poder anar al famós míting de juny del 76 al Palau Blaugrana, però a la tardor del 76 vaig entrar al PSC-Congrés. Vaig contactar amb en Jeroni, un treballador de Siemens i vam començar a intentar fer forat a Sant Feliu, un territori absolutament psuquero. Vam arribar a llogar un local a la carretera de Sant Joan, on ara hi ha una tenda de tatuatges.

A la primera campanya electoral de la democràcia, recordo que jo dormia una mitjana de 4 o 5 hores al dia. Treballar, estudiar i la voràgine de la democràcia acabada d’estrenar. Tots els dies parlant amb gent, parades a cada plaça, entrar a tots els bars cridant “Compañeros, votad socialista!” i repartint el material de la candidatura dels “Socialistes de Catalunya”. Que pocs que érem i quanta feina vam fer... Recordo com vam muntar el primer míting del PSC al Centre Parroquial. Hi van parlar en Martín Toval, en Ramon Fernández Jurado (el germà del nostre Joan), Garcilaso Aguado i en Raimon Obiols. Va tornar a atrapar-me... Jo vaig acabar de penjar la pancarta darrera la taula d’oradors segons abans que comencés l’acte... Gairebé tan panchovillesc com ara... Amb molta menys gent i molta menys feina que el PSUC, a Sant Feliu aquelles primeres generals les va guanyar el PSC. Aquell 15 de juny de 1977 em sentia eufòric. A la festa de celebració del Poble Espanyol, l’eufòria es desbordava.

Jo era un ferm partidari de la unitat amb el PSOE. Al mateix estiu del 77, vaig tenir la primera reunió al Bar Alhambra amb gent del PSOE. Uns mesos abans, haurien anat de conya per poder repartir una mica millor la feina... A la tardor, primeres reunions conjuntes. Recordo la primera. Jo vaig preparar l’ordre del dia i havia de conduir-la: anava del nostre paper i la nostra tasca a l’Assemblea Democràtica de Sant Feliu, on jo anava en representació del PSC-C. Algú em va interrompre: “de lo que hay que hablar es de cómo joder a los comunistas”. Aquelles discussions ni eren apassionants i cada cop van ser menys meves. “Cómo joder a nadie” no és ni un principi ni un valor, i aquell partit va deixar d’interessar-me. Al 78 em vaig casar (amb 21 anyets acabats de fer) i a finals d’aquell any vaig deixar-ho córrer. Al 79 encara vaig fer política local: donant suport a la candidatura del Moviment Comunista (MCC-OIC) a l’Ajuntament. Em vaig apuntar a Nacionalistes d’Esquerra i al 81, amb el naixement del meu primer fill, vaig deixar la política per una bona temporada. O, millor dit, la feia en un altre àmbit: el món de l’educació, la meva feina.

Per la meva tasca a favor d’una escola pública catalana i de la normalització lingüística, un dia de 1991 l’Àngel Merino em va trucar. Em va proposar anar com a independent a les llistes d’Iniciativa. En Marc tenia 10 anys, la Laura 8 i en Jordi, 5. Vaig acceptar i vaig escriure en un paper (encara el tinc!) les meves dues condicions per revisar aquella decisió: 1) no distanciar-me dels meus fills, 2) no actuar per res més que per principis o valors.

Aquest dissabte prendré possessió com a regidor per cinquena vegada. Els meus fills tenen ara 26, 24 i 21 anys: sé que no me n’he distanciat, ells també ho saben. I encara actuo per principis i valors. Exactament els mateixos que tenia a les eleccions del 15 de juny de 1977, tot i que justament en la formació política contrària.

He de confessar que em sento de vegades una mica fora de lloc, una mica fora de joc. Jo encara crec en els mateixos principis, i la política sembla anar per una altra banda. Avui presenten com a legítim el que és injustificable i el més inconfessable interès personal s’argumenta com la lògica estratègica que comporten els nous temps. I no només a Sant Feliu...

La França que va obrir un nou món al crit de Liberté, egalité, fraternité consagra un president que va qualificar de "xusma" als fills i filles de la desigualtat... Milions d'espanyols votaran al PP premiant-los l'actuació més indigna que ha fet un partit en democràcia... Potser l'aire nou, com en la fe, ens vindrà de l'Amèrica Llatina....

Però, en qualsevol cas, el que per principis no podem fer és llançar cap tovallola. Quan em sento cansat, quan no tinc ganes de seguir, quan la política em fa venir basques, rellegeixo el poema "El niño yuntero", de Miguel Hernández, em repeteixo que la major part de la humanitat tot just sobreviu o viu en la misèria, em recordo que sempre caldrà combatre'n tant les causes com les conseqüències (també aquí!) de forma organitzada i contínua i recito en veu baixa...

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
resuelve mi alma de encina.

¿Quién salvará a este chiquillo

menor que un grano de avena?

¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

I torno a voler ser, simplement, com fa més de trenta anys, martell al costat de milions de martells...

Amb el cap ben alt, més pericos que mai.

No va poder ser. Em sap greu pels més de cinquanta santfeliuencs que van anar a Glasgow (entre ells, el meu oncle -fundador de la Penya Blanc--i-blava de Sant Feliu- i el meu cosí, que ja van anar a Leverkusen), em sap greu per la colla de gent que ens vam aplegar al local de la Penya (hi va anar fins i tot l'Èric, el meu fillol, fill de culé i de perica!). Vaig quedar afònic quan Jonatas va fer el segon gol, gairebé quan donàvem el partit per perdut. Ens vam creure per un moment que allò era diferent de Leverkusen: allà vam anar als penals descoratjats i enfonsats, ahir hi vam anar amb la trempera d'haver remuntat el partit dos cops tot i la injusta expulsió de Moisés.
Però no va poder ser. Això sí, vam donar una enorme lliçó de convicció en els colors, de no donar res per perdut, d'anar a totes. Ahir ploraven quan la Copa se'ls va escapar de les mans, però avui tornen a casa amb l'agraïment i l'orgull de tota la seva afició, i de la gent a qui li agrada l'esport. Tenim un equip que creu en la pedrera, un equip humil sense un pressupost astronòmic, però que té i es mereix una afició galàctica: qui ho pot posar en dubte veient la gent que l'Espanyol mou a Sant Feliu?

Pericos a Glasgow!

Ahir nit vaig ser a la Penya de l'Espanyol a Sant Feliu. Quina llàstima no tenir-ne fotos!!! Un ambient excel·lent i una eufòria pels quatre costats. Va per tu, tiet, que fa 19 anys vas tornar ensorrat de Leverkusen; va per tu, Carles, que estic convençut que tornaràs més eufòric encara de Glasgow el 16 de maig; va per tu, Sònia, que podràs passar la mà per la cara als estimadíssims culés que tens a casa; va per tu, David, que ho celebraràs ben aviat a base de bé a Montjuïc; va per tu, papa, que deus saltar d'alegria allà on tinguin el goig de tenir-te; va per tu, avi, que ens vas encomanar a tots els colors blanc-i-blau de l'equip que va voler acollir-te.Va per la Penya de Sant Feliu, que tant fa per l'esport a Sant Feliu. I va finalment per tots els pericos i totes les periques, que ens ho hem guanyat a pols. ENDAVANT, ESPANYOL!!!

Una altra església... és realment justa i necessària.

M'afegeixo a la convocatòria que diverses comunitats de base i el Col·lectiu Utopia han fet en solidaritat amb la Parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid i que textualment diu:

Davant dels fets que estan afectant la Parròquia de San Carlos Borromeo i a Jon Sobrino volem mostrar la nostra solidaritat compartint amb ells la vivència d'un Jesús compromès amb el món i font d'esperança i realitat transformadora. Compartim també amb ells, el desig de construir una Església que sigui capaç de posar signes creïbles que un altre món és possible i que promogui en ella mateixa la participació i la igualtat sense excloure ningú.

És per això que les Comunitats Joan Garcia-Nieto (Cornellà), Sant Antoni (Esplugues) i Lindavista (Cornellà) us convoquem:

PER UNA ESGLÈSIA QUE CAMINA AL COSTAT DELS POBRES
Trobada de pregària en solidaritat amb la Parròquia San Carlos Borromeo (Madrid), Jon Sobrino i totes les persones i comunitats que fan aquest camí.

Dia: Diumenge, 6 de maig a les 19:00.Lloc: Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, al costat de l'escola Joan XXIII (on durant molts anys s'ha fet el Fòrum Vida i Evangeli).
C. de l'Ermita de Bellvitge, 63-65.Metro L-1, Bellvitge

Constitució del Col·lectiu Utopia Joan García-Nieto.

Dissabte passat, 17 de febrer, es va constituir a Sant Boi un col·lectiu de gent que, a partir de la vivència propera del "Nepo", vol recollir i impulsar el pensament que ell va defensar. Capellà jesuïta, vinculat fins al moll de l'os amb la classe obrera, amb Cornellà, un dels creadors de Cristians pel Socialisme, pensador de la teologia de l'alliberament, va ser i continua essent un referent per tots els qui, com dic a la meva presentació en aquest bloc, volem mirar de viure "en cristià i socialista".

No hi vaig poder anar, però vaig adreçar un missatge als organitzadors per integrar-m'hi a les properes reunions de treball. Com em van dir els companys de Sant Boi, amb qualsevol altre santfeliuenc o santfeliuenca que comparteixi la definició que García-Nieto tenia d'utopia (allò que avui i aquí no existeix, però que és necessari i que entre tots hem de fer possible) hi tindrem les portes sempre obertes.

Per saber-ne més, de moment he afegit dues adreces (Església Plural i Cristianisme i Justícia) a la llista d'enllaços per tal que hi doneu un cop d'ull.

INCLUSIVA_MENT

Sento Amaral cantant "Confiar en alguien". Eva Amaral té veu alhora forta i tendra, sovint amb lletres sorprenents: cada dia m'agraden més. Mentre sonen, em donen una definició intuïtiva i ràpida del que tinc al cap quan parlo d'escola inclusiva, de ciutat inclusiva, d'allò a què vull contribuir amb el meu treball a l'institut o a l'Ajuntament... Escoles , instituts, entitats, pobles, barris, ciutats, països... "donde nadie se sienta aparte"

Un desig per al 2007.

Que important és saber distingir allò accessori d'allò fonamental...
La foto l'he treta de: http://avile.blogspot.es/i2006-05/