Signant "Estimades famílies" per Sant Jordi, un matrimoni de la meva edat -si fa no fa- em va preguntar, amb tota naturalitat, si el llibre també parlava de les famílies normals. En un context festiu com Sant Jordi i vista la normalitat (valgui la redundància) amb què em van fer una pregunta sobre famílies normals, els vaig dir que sí, perquè, en la meva opinió, totes les famílies on hi ha amor són famílies normals i, en conseqüència, al meu llibre hi ha moltes famílies amb un pare, una mare i els seus fills, juntament amb altres famílies, totes elles normals.
No sé si els vaig convèncer, perquè no em van comprar el llibre. O potser sí, i el devien comprar més endavant. No ho sé. En tot cas, la parella, la pregunta i la situació em van fer venir al cap una reflexió sobre el concepte de "normalitat" i les seves implicacions polítiques, en ple context de les eleccions municipals del 28 de maig.
Una reflexió que considero més rellevant ara, en plena batalla campal per a les generals del proper 23 de juliol. Avanço la meva intuïció: la dreta capitalitza indegudament idees o aspiracions com normalitat, família o seguretat, perquè l'esquerra crec que vol, però no sap, exposar de manera clara i entenedora com planteja aquestes idees o aspiracions.
Per a moltes persones dels meva edat o de l'edat del matrimoni que exposava a l'inici, aquests conceptes estan incorporats per l'escola i la societat prèvies a la democràcia. No necessiten explicació, formen part dels seus aprenentatges vitals inicials, del "relat" en què vam créixer: una família és la unió indisoluble d'un home i una dona, on "el matrimoni no fóra res si al cap de l'any no fossin tres", i tot rutlla bé sota l'autoritat indiscutida del cap de família, és a dir, l'home; la seguretat és simplement l'absència en el propi entorn vital de delictes i de conflictes, ja siguin explícits o suposats, reals o derivats de rumors, sense cap qüestionament de les seves causes i dels patiments que hi ha al darrere, i és garantida per les autoritats judicials i policials; i la normalitat és l'adequació inconscient i inqüestionada a normes o lleis escrites o a costums més o menys arrelats, de manera que "normal" és allò que es fa com tothom i com sempre. Resumeixo més encara: la subjecció al considerat ordre natural de les coses com a base de la família, la seguretat, la normalitat. Aquesta perspectiva, impregnada a la història de molts països i a la pell de moltes persones, és, en la meva opinió, la que defensa la dreta i la ultradreta de tot el món (també el PP i Vox! també sectors influents del que era CiU!), i això explica millor que una opció conscient i massiva pel feixisme, l'onada conservadora actual a gairebé tot el món, expressada electoralment per la dreta i l'extrema dreta.
En contraposició a aquesta visió conservadora, l'esquerra hauria de defensar explícitament i amb ple convenciment el dret de tota persona a agafar lliurement el timó de la seva vida com a base de la família, la seguretat, la normalitat. Sense parlar-ne amb la boca petita, sense abordar-ho com un tema menor, sense deixar aquestes idees i aspiracions tan importants i bàsiques a la interpretació exclusiva i restrictiva de la dreta. La família, en aquesta perspectiva, es basa en l'amor i el compromís entre persones que s'estimen en peu d'igualtat i que volen lliurement perllongar el seu amor en fills volguts, ja siguin propis, adoptats o temporalment acollits, o de persones soles que volen tenir o adoptar infants amb qui viure més vida i educar amb tot l'amor perquè despleguin les seves arrels i les seves pròpies ales. Hi ha res més bonic que això? No és això al que aspirem, lliurement i conscientment, la immensa majoria de persones? Per què, doncs, des de l'esquerra no parlem amb orgull, amb la boca plena, de la família, de totes les famílies??? Amb tota la modèstia, però amb un convenciment absolut, vaig voler escriure "Estimades famílies" per contribuir a parlar, des de l'esquerra, de la familia, de totes les famílies, amb amor, amb respecte, en positiu, amb il·lusió, amb esperança i amb normalitat!
És aquesta perspectiva de dret de totes les persones a protagonitzar lliurement la pròpia vida (resumim-ho en progressisme) en oposició i en confrontació a la submissió a un ordre considerat natural (resumim-ho en conservadorisme) , la que, a tots els nivells, ha canviat la història i ha fet avançar les societats. Aquesta lluita contra la submissió ha estat, és i será fonamental i decisiva en la conformació i la confirmació del feminisme com el principal moviment per la plena igualtat dels homes i de les dones, al costat i simultàniament de les grans lluites per la igualtat que ha viscut el segle passat. Des del feminisme, s'ha qüestionat frontalment, provocant canvis extraordinàriament positius i afortunadament irreversibles, la família considerada tradicional en què la vida i el paper de la dona es limita al matrimoni obedient i la maternitat obligatòria. És contra aquest model de relació forçosa i desigual (això no es mereix el nom de família) que cal estar absolutament en contra, però no, ni de lluny!, en contra de la família com el millor espai possible per, com diu la fotografia, començar la vida, no acabar mai l'amor.
Acabo: contra la normalitat conservadora de la família subjecta a un ordre autoritari masculí, aixequem i defensem la normalitat progressista de la família basada en l'amor i el compromís igualitari, responsable i conscient de les persones que la formen. Parlem de la família i defensem-la en tot moment i amb ple convenciment des d'aquesta perspectiva!!!
I remato: les percepcions a l'hora de votar són fonamentals. No deixem que molts dels nostres veïns i veïnes, que -com tothom!!!- adoren les seves famílies, es desviuen per les seves famílies, però que potser voten més amb el cor que amb el cap, amb les emocions que amb les reflexions, percebin que només la dreta entén, comparteix, assumeix i defensa la immensa importància i l'immens valor de la família, de totes les famílies.
