Un silenci de cara i creu i una alegria immensa.

Fa dos dies que aquest nen tan preciós que tot just comença a aguantar-se dret ja no viu amb nosaltres. El nostre setè tresoret d'acollida ha tornat amb els seus pares i tota la seva estimada família. Com en els sis comiats anteriors, són dies de vivències intenses, dies que comencen sense la seva veueta i les seves riallades, dies que transcorren sense la successió de les seves petites rutines, dies que s'acaben sense els jocs, les cançonetes i la calma de just abans d'anar a dormir.

Costa acostumar-se a aquest silenci, després de vuit mesos. Saps que l'acolliment és temporal, tens molt clara la teoria, ja has passat abans per altres situacions iguals, el cap et recorda la finalitat i les condicions en què vas decidir ser família d'acollida, però el cor... ai, el cor... va per lliure i nota un silenci clamorós, un buit que sembla omplir-ho tot. 

"No sé com ho podeu fer, això...", "no se us trenca el cor quan us el prenen?" són els comentaris habituals els primers dies que ens veuen a la Cèlia i a mi sense el cotxet. Comentaris sens dubte ben intencionats i que diuen en veu alta el que segurament més d'una persona deu pensar. I llavors posem la millor cara que sabem i podem per explicar que ningú pren a ningú i el paper de les institucions per definir i decidir el futur de cada infant en acollida. Però, un cop a casa, els primers dies, com pesa el silenci...

Però aquest silenci és ambivalent, amb dues lectures o vivències, amb dues cares. O, millor dit, amb una cara i una creu. Ja he avançat la creu: el buit d'una vida que hem acompanyat i ajudat a començar i que després de les primeres deu setmanes, cada dia sorprèn amb un petit nou progrés, amb una petita nova interacció, amb una vida obrint-se camí plena i feliç... I, de cop, després de cinc dies de pla d'acoblament, tot això s'acaba, ja no hi és. Silenci.

Però aquest silenci té també la seva cara: aquests petits nous progressos, aquestes petites noves interaccions, aquestes riallades, jocs i cançonetes, aquesta vida que s'obre camí... es continuen desplegant a la seva nova llar, amb la seva nova família, amb la seva família segurament definitiva!!!!  I aquesta certesa, aquesta realitat, ens donen una alegria molt superior a la creu del silenci, ens donen una alegria immensa!!!

I més encara en el cas concret d'aquest petit tresor que amb prou feines s'apuntala amb els seus peuets. Tres infants dels nostres acolliments anteriors han acabat en famílies adoptives després de la renúncia formal dels seus pares biològics. Tres infants més han acabat en famílies d'acolliment permanent, ja que les mares no hi renuncien perquè aspiren inicialment a mantenir-hi una mínima relació i, qui sap, en el futur, a una certa recuperació de la relació entre mare i fill o filla. Aquesta feina de trobar la família més adequada a cada infant no es fa sola, i vull destacar i agrair el treball de les persones vinculades als Serveis Socials que la fan possible. Però és el nostre primer retorn d'un infant a la seva família d'origen, als seus pares, als seus avis, als seus tiets i cosins. Durant tota la tercera setmana d'abril, hem passat moltes hores amb la seva família, el nen ens ha vist junts amb tota la naturalitat, els hem acompanyat en el plor de joia per recuperar-lo, en el dolor i la ràbia de no entendre per què els en van separar, en la pau de veure que amb ells també menjava bé, també dormia bé, també somreia d'orella a orella, ens hem emocionat quan la seva àvia biològica li ha donat el primer biberó, quan reia a cor que vols jugant amb els seus cosins. Que un infant trobi una família que l'espera amb el cor i amb els braços oberts és una alegria immensa, enorme. Però que torni amb la seva família d'origen ha estat, per a nosaltres, una alegria desbordant, infinita. Infinitament superior, per acabar, al silenci que en aquests moments omple la casa.