15 de juny de 1977, 16 de juny de 2007: mogut pels mateixos principis.

Jo només tenia onze anys. A l’agost de 1968, recordo les meves primeres xerrades de política amb el meu pare, enganxats a la tele a la nit, mirant les notícies sobre l'esclafament de la Primavera de Praga. Amb catorze, recordo la meva primera decisió política. Jo era un dissabte a missa de vuit, amb el llavors vicari Mn. Jesús. En acabar la missa, arran de la brutal repressió dels conflictes a la SEAT de la tardor de 1971 i la mort d’un treballador, va convidar a quedar-se a qui volgués sentir un comunitat elaborat per un grup de capellans progressistes. Vaig decidir quedar-m’hi. En certa manera, encara hi sóc, i encara no en vull sortir.

Als setze vaig anar a l'Institut Joanot Martorell a fer COU. Vaig entrar en contacte amb la Joventut Comunista de Catalunya, amb l’Assemblea Democràtica. Vaig estrenar-me en les mobilitzacions contra la detenció dels 113, l’assassinat de Puig Antich, contra la llavors nova llei de Selectivitat. Al 74 vaig anar a la Facultat de Químiques i vaig entrar a treballar a la Matacàs. Relació a la fàbrica amb Comissions Obreres i el PSUC i a la universitat amb els partits d’extrema esquerra de l’època. Treballaven de valent, però no me n’agradava el discurs: ni llavors ni ara a mi no m’agrada que cap avantguarda revolucionària conquereixi el poder en nom meu. Vaig treballar sempre al seu costat: lo típic (manis, cartells, assemblees, boicots,...), però mai no en vaig formar part. Les discussions eren apassionants, però no eren les meves: caràcter transitori o no de la democràcia burgesa, qui era millor comunista que qui, etc etc etc.

Al curs 75-76 jo era cap de pioners al Cau. Vam fer una FoCa (formació de caps) a Sant Boi. En una xerrada, hi van anar diferents representants de l’Assemblea de Catalunya. Hi vaig sentir Raimon Obiols i em va atrapar. No vaig poder anar al famós míting de juny del 76 al Palau Blaugrana, però a la tardor del 76 vaig entrar al PSC-Congrés. Vaig contactar amb en Jeroni, un treballador de Siemens i vam començar a intentar fer forat a Sant Feliu, un territori absolutament psuquero. Vam arribar a llogar un local a la carretera de Sant Joan, on ara hi ha una tenda de tatuatges.

A la primera campanya electoral de la democràcia, recordo que jo dormia una mitjana de 4 o 5 hores al dia. Treballar, estudiar i la voràgine de la democràcia acabada d’estrenar. Tots els dies parlant amb gent, parades a cada plaça, entrar a tots els bars cridant “Compañeros, votad socialista!” i repartint el material de la candidatura dels “Socialistes de Catalunya”. Que pocs que érem i quanta feina vam fer... Recordo com vam muntar el primer míting del PSC al Centre Parroquial. Hi van parlar en Martín Toval, en Ramon Fernández Jurado (el germà del nostre Joan), Garcilaso Aguado i en Raimon Obiols. Va tornar a atrapar-me... Jo vaig acabar de penjar la pancarta darrera la taula d’oradors segons abans que comencés l’acte... Gairebé tan panchovillesc com ara... Amb molta menys gent i molta menys feina que el PSUC, a Sant Feliu aquelles primeres generals les va guanyar el PSC. Aquell 15 de juny de 1977 em sentia eufòric. A la festa de celebració del Poble Espanyol, l’eufòria es desbordava.

Jo era un ferm partidari de la unitat amb el PSOE. Al mateix estiu del 77, vaig tenir la primera reunió al Bar Alhambra amb gent del PSOE. Uns mesos abans, haurien anat de conya per poder repartir una mica millor la feina... A la tardor, primeres reunions conjuntes. Recordo la primera. Jo vaig preparar l’ordre del dia i havia de conduir-la: anava del nostre paper i la nostra tasca a l’Assemblea Democràtica de Sant Feliu, on jo anava en representació del PSC-C. Algú em va interrompre: “de lo que hay que hablar es de cómo joder a los comunistas”. Aquelles discussions ni eren apassionants i cada cop van ser menys meves. “Cómo joder a nadie” no és ni un principi ni un valor, i aquell partit va deixar d’interessar-me. Al 78 em vaig casar (amb 21 anyets acabats de fer) i a finals d’aquell any vaig deixar-ho córrer. Al 79 encara vaig fer política local: donant suport a la candidatura del Moviment Comunista (MCC-OIC) a l’Ajuntament. Em vaig apuntar a Nacionalistes d’Esquerra i al 81, amb el naixement del meu primer fill, vaig deixar la política per una bona temporada. O, millor dit, la feia en un altre àmbit: el món de l’educació, la meva feina.

Per la meva tasca a favor d’una escola pública catalana i de la normalització lingüística, un dia de 1991 l’Àngel Merino em va trucar. Em va proposar anar com a independent a les llistes d’Iniciativa. En Marc tenia 10 anys, la Laura 8 i en Jordi, 5. Vaig acceptar i vaig escriure en un paper (encara el tinc!) les meves dues condicions per revisar aquella decisió: 1) no distanciar-me dels meus fills, 2) no actuar per res més que per principis o valors.

Aquest dissabte prendré possessió com a regidor per cinquena vegada. Els meus fills tenen ara 26, 24 i 21 anys: sé que no me n’he distanciat, ells també ho saben. I encara actuo per principis i valors. Exactament els mateixos que tenia a les eleccions del 15 de juny de 1977, tot i que justament en la formació política contrària.

He de confessar que em sento de vegades una mica fora de lloc, una mica fora de joc. Jo encara crec en els mateixos principis, i la política sembla anar per una altra banda. Avui presenten com a legítim el que és injustificable i el més inconfessable interès personal s’argumenta com la lògica estratègica que comporten els nous temps. I no només a Sant Feliu...

La França que va obrir un nou món al crit de Liberté, egalité, fraternité consagra un president que va qualificar de "xusma" als fills i filles de la desigualtat... Milions d'espanyols votaran al PP premiant-los l'actuació més indigna que ha fet un partit en democràcia... Potser l'aire nou, com en la fe, ens vindrà de l'Amèrica Llatina....

Però, en qualsevol cas, el que per principis no podem fer és llançar cap tovallola. Quan em sento cansat, quan no tinc ganes de seguir, quan la política em fa venir basques, rellegeixo el poema "El niño yuntero", de Miguel Hernández, em repeteixo que la major part de la humanitat tot just sobreviu o viu en la misèria, em recordo que sempre caldrà combatre'n tant les causes com les conseqüències (també aquí!) de forma organitzada i contínua i recito en veu baixa...

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
resuelve mi alma de encina.

¿Quién salvará a este chiquillo

menor que un grano de avena?

¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

I torno a voler ser, simplement, com fa més de trenta anys, martell al costat de milions de martells...