Gràcies, Mutti, per la teva vida i per les 18 vides que has fet possible!
Hi ha 89 anys i mig de distància entre les dues mirades que s'entrecreuen, entre la maneta que toca la mascareta i la boca darrera seu que, amb veu dolça, li diu tot de moixaines. 89 anys i mig de distància entre l'abril de 1936 en què va néixer la besàvia i novembre de 2025 en què ha nascut el darrer dels seus besnéts, en Darío, el setè!
Quan en Darío tingui l'edat de la seva besàvia, ja farà temps que la Història viurà el seu segle XXII. És impossible ni tan sols fer-se una imatge aproximada de com serà la vida del Darío gran, de la mateixa manera que era impossible, a la primavera del 36, fer-se una idea dels temps que ha viscut la Teresa Buenaventura, la nostra mare de 3 fills, la nostra àvia de 8 néts i, amb el Darío, la nostra besàvia de 7 besnéts.
I és que el món ha canviat molt entre el naixement de la besàvia i el naixement del besnét. Ho vaig explicar a "Heroïnes", un article d'homenatge a la meva mare i la meva sogra. Elles són dues dones que aviat faran 90 anys i que, com tantes altres persones grans, podrien ser invisibles als ulls de molta gent. Però són, i no em cansaré mai de dir-ho i de reivindicar-ho, la base, el fonament, dels temps que vivim, de l'educació del que avui s'anomena "boomers", els que vam néixer entre 1955 i 1975. Hi ha qui diu que és una generació perduda, entre els que van lluitar per la democràcia a primers del segle XX (els seus pares i mares) i la que va lluitar per la democràcia als anys 60 i 70 (els seus fills i filles). Però de generació perduda, res de res. Molts homes i, sobretot, moltes dones, no van poder anar a l'escola, però van fer tot el possible perquè els seus fills i filles (nosaltres!) poguéssim estudiar. Molts homes, i sobretot moltes dones, van haver de treballar des de nens i nenes, amb infanteses molt dures i molt curtes, i van fer tots els possibles perquè els seus fills i filles (nosaltres!) tinguéssim una infantesa digna d'aquest nom. Els homes i les dones a qui moltes vegades veiem sense mirar, sentim sense escoltar, els homes i les dones de prop o de més de vuitanta anys han fet possible, amb el seu esforç personal infinit, la societat que avui vivim i compartim, sovint sense l'agraïment que els hauríem de tenir i manifestar.
Jo agraeixo molt, moltíssim, al meu pare Lluís San José (1931-2000) i a la meva mare Teresa Buenaventura (1936) la infantesa que em van donar, l'educació que em van donar, l'amor infinit que em van donar. Una de les funcions de les famílies és la transmissió generació rere generació d'un bagatge històric, d'un llegat cultural, que ens conforma com a societat. Pares i mares transmeten a fills i filles des de l'idioma amb què els parlen fins als valors amb què van ser educats. A mi i als meus germans, ens van transmetre els valors cristians amb què ells mateixos van ser educats, i són encara els que em defineixen, i que resumien sovint en dues frases recorrents: "no vulguis per a ningú el que no vulguis per a tu", i "no n'hi ha prou de no fer el mal, heu de mirar de fer el bé". Recordo molt dos moments que ho exemplifiquen. Quan jo tenia sis anys i anava a les Mercedàries, un dissabte al migdia vaig tornar a casa amb una capsa de colors que no era meva i que vaig agafar per error. A la meva mare li va faltar temps per fer-me veure que algun altre nen estaria trist per haver perdut els seus colors i per acompanyar-me el dilluns al matí perquè jo mateix em disculpés a la Madre Ignacia i li tornés la capsa. Cinc anys després, quan jo tenia onze anys i anava als Padres, em vaig apuntar a un procés per obtenir una beca (2.000 pessetes de l'any 1968), perquè hi havia dificultats importants per arribar a final de mes a casa. Entre l'inici i el final del procés selectiu van passar uns mesos i, en aquest període de temps, mon pare va tenir un increment de sou a la Matacàs. Al final, em van atorgar la beca. Però el meu pare i la meva mare van acordar que aquells diners potser farien més falta a alguna altra família, un cop estabilitzada l'economia de casa. Així que, un diumenge al matí, després de la missa a la capella dels Padres, el meu pare em va acompanyar a parlar amb el Padre Víctor i va fer que li donés jo mateix aquells diners perquè servissin per alguna família o algunes famílies que els poguessin necessitar més. El meu pare, que va veure que jo estava enfadat perquè havia guanyat la beca i no ens quedaríem ni un cèntim, em va dir una altra frase que recordo sovint: "ningú pot ajudar a tothom, però tothom pot ajudar a algú". Aquesta és l'educació que em van donar el meu pare i la meva mare, aquests són els valors que em van transmetre, i per això els dec un agraïment que no cap ni en cent escrits com aquest.
I, amb els anys, aquest llegat de vida ha donat molta vida: nosaltres tres (la Montse i jo a Sant Feliu, en Lluís a Suïssa), vuit néts i nétes (quatre a Catalunya i quatre a Suïssa) i set besnéts i besnétes (tres a Catalunya, el darrer dels quals és el Darío i quatre a Suïssa). Divuit vides tenen el seu origen més immediat en dos joves que es van casar el juny de 1956, enguany farà setanta anys, en Lluís, un treballador de la Matacàs, i la Teresa, una treballadora de Solà i Sert. Divuit vides que són conscients i agraeixen tot el que han fet, en aquestes set dècades, en Lluís i la Teresa per la seva família.
I és que hi ha molta vida i molt per agrair en aquestes dues mirades que s'entrecreuen, separades per gairebé nou dècades, i unides en la cadena infinita de la vida, la que ve dels avis i besavis de la besàvia i la que seguirà en els néts i besnéts del besnét! Moltes gràcies pel teu amor present i passat, Mutti, i molta esperança pel teu amor present i futur, Dario!
Comentaris